Download
1 / 10
E N D
El Romanticisme Johannes Brahms
Biografía • Va ser el fill del contrabaixista Johann Jakob Brahms (qui li va donar les seves primeres leccions de música) i de Hersika Cristina Nissen. Aviat Brahms es va revelarcom a pianista avançat, por lo que, encara sent un adolescent, va contribuir als ingressos familiars amb els diners que guanyava donant classes tocant el piano en restaurants, bars i també burdels. • Johannes Brahms va néixer a Hamburg el 7 de maig del 1833, i va morir a Viena al 3 d’abril de 1897. Va ser un pianista i compositor alemanyde música clàssica del Romanticisme.
La seva primera gran obra presentada al públic va ser el Concert n º 1 per a piano i orquestra en re menor, que va ser executat per ell mateix a Leipzig l'any 1859. No obstant això, la composició no va ser molt ben rebuda ja que per llavors els concerts on apareixien passatges virtuosístics eren els que agradaven al públic, i aquest primer de Brahms no tenia d'ells.
Es va esforçar més aviat per compondre música de gran coherència interna, utilitzant els efectes nous o infreqüents només per subratllar els matisos estructurals interns. Així doncs, les seves millors obres no contenen afegits innecessaris: cada tema, figura i modulació estan anunciades en els passatges precedents.
Popularitat • Va començar a compondre, però durant un temps no va aconseguir públic interessat per les seves obres.Al 1853, es va realitzar una gira de concerts com acompanyant del violinista hongarès Eduard Reményi. Durant el viatge, va tindre ocasió de conèixer a Joseph Joachim, qui li va presentar a Robert Schumann. En Robert, a més de ser composi-tor, era editor d’una revista presti-giosa de música, i va cridar l’aten-ció dels crítics i empresaris de mú-sica sobre el jove Brahms. Això el va afectar notablement, jaque es va convertir en un composi-tor conegut i apreciat.
Rumors • Encara que la relació entre Robert Schumann i Brahms va durar fins als últims dies de Schumann, el vincle més destacable fou el que va tindre amb la esposa d’aquest, Clara Schumann, una pianista reconeguda en aquell temps, compositora també i amb la que va establir una llarga i profunda amistat, que ‘socialment’ van dir que era un amor platònic.Brahms normalment li mostrava a Clara les seves obres abans d’estrenar-les; moltes vegades Clara Schumann fou l’encargada d’estrenar algunes de elles.Mai es va aclarar la relació entre els dos. Va produir-se un distanciament entre els dos, del que no es coneix els motius.
El compositor va marxar a Viena el 1863, on el van nomenar director de l'Singakademie (Acadèmia de Cant), encara que va abandonar el lloc un any després. El 1868, Brahms va adquirir fama a tot Europa a causa de l'estrena del seu Rèquiem alemany, anomenat així perquè el text està pres de la traducció alemanya que va fer Luter de la Bíblia, en comptes d'utilitzar el text en llatí, com normalment es feia. Brahms es va establir a Viena el 1871, on seria nomenat director de la Gesellschaft der Musikfreunde (Societat dels Amics de la Música), encara que el 1874 va renunciar a aquest lloc per, d'aquesta manera, dedicar tot el seu temps a la composició .
Entre les seves obres mestres hi ha la majestuosa Simfonia n º 1 en Do menor op. 68 (1876), la suau i dolça Simfonia n º 2 en re major op. 73 (1877), la Obertura del festival acadèmic op. 80 (1880), que conté cançons d'estudiants alemanys, la ombrívola Obertura tràgica (1881), la poètica Simfonia n º 3 en fa major op. 90 (1883), i la Simfonia n º 4 en mi menor op. 98 (1885), amb el seu emocionant i brillant final. Totes aquestes obres mostren una estructura molt complexa, heretada de la tradició vienesa clàssica. A diferència dels seus coetanis, Brahms va rebutjar l'ús superflu de nous efectes harmònics i cromatismes Obres
Tot i que Brahms va fer reviure una tradició musical com cap altre compositor havia aconseguit des de Ludwig van Beethoven, no va estar completament aïllat, i la riquesa emocional de l'esperit romàntic impregna la seva música. Per desgràcia, és poc el que se sap sobre el mètode de treball de Brahms. Era tan autocrític que va cremar tot el que va compondre abans dels 19 anys, igual que els esborranys d'obres més tardanes .
