TEATRE GREC

1. TEATRE GREC Comèdia Tragèdia

2. ÍNDEX • Etimologia de “Teatre” • Orígens del teatre • Evolució del teatre • Dates de les representacions a Atenes • Les Grans Dionísies • L’edifici del teatre • La representació • La Tragèdia • Definició de tragèdia • Els tragediògrafs • Èsquil • Sòfocles • Eurípides • La comèdia • Aristòfanes • La comèdia nova. Menandre • Enllaços d'interès

3. Etimologia de ΘΕΑΤΡΟΝ • Del verb qeaomai “veure, mirar, contemplar, observar” • θέατρον "lloc on es mira" “allò que es mira"

4. Fonts documentals • Tragèdies conservades (34) • Escolis a les tragèdies • Testimonis epigràfics i arqueològics • Tradició indirecta: didascàlies, victòries

5. Definicions de tragèdia-I • La tragèdia és, doncs, la imitació d’una acció seriosa i completa que té una certa extensió, feta amb un llenguatge acurat, utilitzat separadament per a cadascun dels recursos en les diferents parts de l’obra . Aquesta imitació és executada per personatges i no mitjançant la narració, i per mitjà de la compassió i de la por aconsegueix la catarsi de passions semblants • Aristòtil, Poètica, 6

6. Definicions de tragèdia-II • Una tragèdia àtica és un fragment sencer de la llegenda heroica, elaborat poèticament en estil elevat per a la seva representació per mitjà d’un cor de ciutadans àtics i dos o tres actors, i concebut com una part del culte oficial en el recinte sagrat de Dionís • U. V. Wilamowitz

7. Comèdia: “Cant del comos” Tragèdia: “Cant del boc”

8. Orígens del teatre • Ritu religiós més que espectacle profà. • El teatre, tragèdia i comèdia, va néixer a Atenes entre el s. VI i al V a. C. com a acte del culte al déu Dionís, • en els seus orígens, les obres dramàtiques es representaven solament durant dos dels festivals que els atenesos dedicaven anualment a Dionís: les Lenees (gener) i les Grans Dionísies (març). • En les processons en honor del déu, uns cors cantaven el ditiramb, himnes de caràcter majestuós, i coms, himnes de caire satíric i jovial

9. Triomf de Bacus i Ariadna

10. Orígens del teatre segons les fonts antigues • Havent consistit, doncs, en un principi en simples improvisacions, tant la tragèdia com la comèdia, - aquella realitzada pels qui duien a terme el ditirambe i l’altra feta pels autors de cants fàl·lics, que encara perviuen en moltes localitats - a poc a poc la tragèdia va madurar, en desenvolupar els poetes tots els elements que els semblaven adients. Després d’experimentar moltes transformacions, la tragèdia s’aturà un cop va aconseguir el seu caràcter específic..., abandonà els arguments breus i la dicció burlesca que tenia per haver nascut dels cors de sàtirs, i adquirí més tard una major majestat • Aristòtil, Poètica, 3

11. Evolució del teatre (I) En algun moment es va introduir durant el cant del ditirambe, un personatge “solista” que anunciava el tema i “dialogava” amb els coreutes A l’Àtica el ditirambe esdevingué una tragèdia, en introduir parts recitades entre les cantades, i eliminar les parts còmiques

12. Evolució del teatre (II) • El repertori de temes s’amplià amb mites no relacionats amb Dionís • El tirà Pisístrat instituí el 534 aC concursos dramàtics durant les festes Lenees • L'espai on es representaven era el Teatre de Dionís, construït en un vessant del turó de l'Acròpolis. • Les representacions prenien la forma de competicions.

14. Dates de les representacions teatrals • Grans Dionísies o Dionísies urbanes, entre finals de març i principis d’abril • Lenees o Dionísies petites, entre gener i febrer

15. Les grans Dionísies (I) • Preparació • Un dels nou arconts s'encarregava de preparar el certamen dramàtic. • designar els coregs (choregoi), ciutadans rics que pagaven, com a impost, les despeses d'una representació (el salari del cor, dels actors i de l'autor), • seleccionar els dramaturgs (poietai) participants al concurs d'entre tots els qui havien sol·licitat un cor. Els poetes escollits no solament escrivien l'obra sinó que també la dirigien, en feien la coreografia, en componien la música i, als inicis, fins i tot hi actuaven. • escollir els actors principals (protagonistai), que feien el primer paper de l'obra i manaven els actors secundaris. • En acabat, es feien dos sortejos per aparellar els coregs amb els poetes i els poetes amb els protagonistes.

16. Les grans Dionísies (II) • Programa • El primer dia es feia una processó, se sacrificava un toro i se celebrava un certamen d'odes, • El segon dia es dedicava a la representació d'una comèdia per cadascun dels autors que hi concursaven, • Durant els tres dies següents es representaven les tragèdia de tres autors. Cada dia era dedicat a un autor, que oferia tres tragèdies - que componien una trilogia- i un drama satíric - obra de caire burlesc per relaxar el públic després de la tensió de les tragèdies. Aquestes quatre peces formaven la tetralogia. • L'últim dia de les festes el jurat donava el primer i segon premis dels dos gèneres (tragèdia i comèdia) en tres categories (poeta, protagonista i coreg). El trofeu consistia en una corona d'heura. • L'endemà de l'últim dia del festival el poble avaluava en el mateix teatre la gestió de l'arcont organitzador del concurs i es votava un elogi o una reprensió.

17. L'EDIFICI DEL TEATRE • Al començament els teatres eren de fusta. • A partir del s. IV a. C. van començar a construir els teatres de pedra, que, tanmateix, van continuar sent a l'aire lliure. • Així el Teatre de Dionís d'Atenes, amb una capacitat d'uns 14.000 espectadors, va ser edificat vers el 330 a. C. en el mateix lloc on durant dos-cents anys ja s'havien estat fent representacions dramàtiques. • Es trobava situat en el vessant sud de l'Acròpolis, dins el santuari de Dionís. Al costat del teatre s'hi alçava un senzill temple dedicat al déu.

18. Parts del teatre Parts del teatre • El teatre grec es divideix en tres parts ben diferenciades: • Koilon (graderies) • Orchestra • skene

19. Prosceni la plataforma on els actors representaven el seu paper • Al darrera la scaena (skene), un edifici que podia representar un palau, una cabana o una tenda, segons els decorats de la part davantera, i que també servia de vestidors per als actors i de magatzem. Escenari

20. un espai circular on cantava i ballava el cor, amb l'altar de Dionís al mig; Orchestra

21. Koilon o graderia, on seien els espectadors: les grades, en forma d'un cercle truncat que envoltava l'orquestra excepte per la part de l'escenari, recolzaven en la falda d'una muntanya.

22. A cada costat, entre les grades i l'escenari hi havia els accessos per on el cor entrava a l'orquestra, anomenats pàrodes (parodoi). Parodoi

23. Reconstrucció del teatre de Dionís, Atenes. Sota el recinte de l'Acròpolis (1) es troba el santuari de Dionís: s'hi veu la graderia (2), l'orquestra (3), l'escena (4), els pàrodes (5), una stoá o pòrtic (6), el temple antic (7) i nou (8) de Dionís.

24. Altres teatres: Epidaure

25. - Dodona Delfos Dodona

26. Enkyklema: era una espècia de plataforma que, amb un moviment circular, feia visible al public allò que passava en un lloc interior (sobre tot els fets de sang, que no havien de passar a l’exterior) Mechané: era una màquina per a volar, una espècie de grua que permetia mantenir elevat un personatge, i per a fer aparèixer una divinitat (deus ex machina). El teatre grec tenia també ‘efectes especials’ gràcies a instruments que simulaven trons, llamps, focs, etc. Escenografia

27. La representació (I). El cor • Tant en la tragèdia com en la comèdia s'alternaven parts cantades i parts dialogades. • Les parts cantades anaven a càrrec del cor, un personatge col·lectiu - per exemple un cor de vells, de mariners, de dones o d'esclaves -, que al mateix temps que cantava dansava a l'orquestra. • El nombre de coreutes o membres del cor era de 15 a la tragèdia i 24 a la comèdia, i estaven a les ordres del corifeu o cap del cor. • El corifeu també podia expressar el sentiment del cor en el diàleg amb els personatges.

29. El cor tràgic sofreix al costat de l'heroi, però no pren partit per cap de les dues idees enfrontades, sinó que més aviat pretén actuar de mitjancer.

30. La representació (II). Els actors Els actors (hypokritai) eren un màxim de tres. No hi podia haver més de tres personatges parlant a les parts dialogades i cada actor havia de representar diversos papers dins la mateixa obra.

31. Els actors, igual que els coreutes, eren exclusivament homes, fins i tot quan representaven personatges femenins, però aquesta incongruència quedava dissimulada pel fet que els uns i els altres duien màscares

32. Les màscares i els vestits indicaven al públic els papers -qui era el rei o qui el missatger. La màscara impedia veure l'expressió de la cara i, per tant, l'actor expressava els sentiments del personatge amb gestos exagerats o verbalment.

33. El coturn s’utilitzava en les representacions de la tragèdia en oposició al socco o soccus, de la comedia. Els coturns tenien la funció de proporcionar altura al actor que representava personatges nobles elevant-lo per damunt del cor Melpómene, musa del teatre es representa calçada amb coturns. El coturn

34. La representació (III) Parts de la tragèdia • Pròleg: estructuralment la tragèdia comença amb el pròleg, recitat pels actors que informa els espectadors de la situació. Pot ser un monòleg o un diàleg • Pàrode: entrada del cor en escena, cantant. • Estàsims / Episodis: a continuació s'alternen de tres a cinc vegades els cants del cor (estàsims) amb els diàlegs dels actors (episodis). • Èxode: l'última escena és l'èxode,amb la sortida del cor de l’escena.

35. La representació (IV). El públic • Tant el cor i els actors com el públic que assistia al teatre eren ciutadans. • El teatre, per tant, era considerat un fet cívic de gran importància, en la preparació del qual participava el poble i el destinatari del qual era el mateix poble. • Per això als primers temps l'entrada era lliure i l'Estat fins i tot donava un ajut econòmic perquè els qui tenien pocs recursos poguessin assistir-hi sense perdre un dia de sou. Més endavant s'havia de pagar una entrada.

36. Les sessions duraven tota la jornada, fins a la posta de sol. El públic doncs es portava menjar i en el mateix teatre el venedors ambulants oferien les seves mercaderies. • L'ambient devia ser força bulliciós, perquè es xiulava, s'aplaudia i es picava de peus. La graderia es dividia en sectors: la primera fila era reservada als sacerdots, als magistrats i als ciutadans distingits. • Actualment es discuteix si les dones hi podien assistir. En tot cas, si ho feien, no devien ser gaire ben vistes i seien a les grades més altes.

37. El moment de màxim esplendor de la tragèdia grega és al s. V a. C.., quan viuen i competeixen entre si el tres grans tràgics, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, tots tres atenesos i els únics que ens han deixat senceres algunes de les seves obres. Després, del s. IV a. C. en endavant la tragèdia entra en decadència. No sorgeixen nous autors de la mateixa categoria i es tendeix a repetir la representació dels grans tràgics del s. V a. C.

38. La tragèdia. Temes • La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista de l'obra, un heroi o heroïna d'especial grandesa moral, s'enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment.

39. Excepte els Perses d'Èsquil, totes les altres tragèdies conservades (32) tenen arguments procedents de la mitologia. • Els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. Això feia que el grans trets de l'argument fossin ja coneguts pel públic • L'important era, doncs, la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. • Orestes i Clitemnestra

40. A través del mite la tragèdia posava en qüestió la concepció que tenia la societat grega de la moral i de la concepció de l'home. Dos conceptes són essencials en la tragèdia: el sofriment (páthos) i el conflicte (agon). • El sofriment sobre el qual reflexiona la tragèdia és el de l'heroi, un home excepcional que mereix el triomf, però a qui el destí l'aboca a la ruïna. • El conflicte enfronta l'heroi amb un o més personatges al llarg de l'obra defensant idees oposades. • L'objectiu de la tragèdia era l'aprenentatge i la catarsi (purificació de les emocions per mitjà de la pietat i el temor que provoca) dels espectadors

41. ÈSQUIL • Biografia • (Eleusis, 525-456 a. C.) va escriure unes 90 obres, de les quals es conserven completes només set tragèdies: • Pertanyia a una noble i rica família de terratinents. • Va ser testimoni de la fi de la tirania dels Pisistràtides i de les reformes de Clístenes. • Participa a les guerres mèdiques: Marató i Salamina. El seu epitafi: Aquesta tomba amaga la pols d'Èsquil, fill d'Eufori i orgull de la fèrtil Gela Del seu valor Marató en va ser testimoni, i els medes de llarga cabellera, que en van tenir massa, d'ell. • Dedicació constant al teatre

42. Perses(472 aC): • és l'única tragèdia d'argument no mitològic, sinó extret de la història contemporània. L'acció se situa a la cort del rei persa Xerxes quan rep la notícia de la derrota de la flota persa pels grecs a Salamina (480 a. C..) • Càstig diví de la hybris de Xerxes

43. Orestia: és l'única trilogia que ens ha arribat sencera. Les tres tragèdies que la componen estan basades en el mite de la mort d'Agamèmnon i la venjança d'Orestes:

44. Agamèmnon: El rei torna a Argos després de destruir Troia, i és assassinat per la seva esposa, Clitemnestra, i el seu amant Egist. • També morirà Cassandra

45. Coèfores: per ordre del déu Apol·lo el fill d'Agamèmnon, Orestes, ajudat per la seva germana Electra, venja el pare matant Egist i la seva pròpia mare.

46. Eumènides: les Fúries, divinitats de la venjança i dels remordiments, persegueixen Orestes, que cerca refugi a Atenes, on la deessa Atena funda el tribunal de l'Areòpag per jutjar-lo. • Finalment Orestes, gràcies a Atenea, és absolt.

47. Suplicants • Fugida de les 50 filles de Dànao, perseguides pels 50 fills d’Egipte a Argos • Hospitalitat d’Argos i predomini de la justícia sobre l'interès

48. Prometeu encadenat • Les Oceànides aconsellen Prometeu sotmetre’s a Zeus • Io, perseguida pel tàban • Hermes no aconsegueix treure el seu secret • Enfonsament de la roca de Prometeu • Prometeu personifica la personalitat del tità com a heroi individual, defensor dels febles contra el dictador

49. Set contra Tebes. • Trilogia no conservada: Laios, Èdip, Set contra Tebes i drama satíric L’esfinx • Lluita fratricida a les portes de Tebes entre Etèocles i Polinices

50. Característiques generals: • Èsquil sovint tracta la falta (religiosa) i el seu càstig a través de successives generacions d'una mateixa família. • Justícia divina, destí, responsabilitat • Per a Èsquil l'home ha d'arribar al coneixement a través del patiment (pátheimáthos). • En el teatre d'Èsquil un tema central és la hybris (desmesura), que es produeix quan un home vol anar més enllà de la seva condició humana i del seu destí i que comporta el càstig (ate) dels déus, la seva ruïna. • Missatge religiós amb fons polític • Llenguatge elevat, amb abundància de figures retòriques, elements del llenguatge ritual i religiós, exotisme, arcaismes....