ELS GÈNERES LITERARIS GRECS

1. ELS GÈNERES LITERARIS GRECS

2. SOBRE LA DISTINCIÓ ENTRE FICCIÓ I REALITAT • Oposició entre els gèneres de ficció i realitat Lírica iàmbica Oratòria judicial biografia Historiografia política Totes aquestes deurien d’adjuntar-se a: 1. Les exigències d’acceptació 2. Subjecció a la realitat

3. GÈNERES DRAMÀTICS Impliquen que Ficció de principi a fi El receptor, s’atenia abans de tot a la Ficció, sabent que la ruptura de la realitat es produeix segons les circumstàncies del mite i de la trama i les necessitats narratives de l’autor. conte mite

4. Segons Redondo:“ No estem en condicions d’oposar ficció i realitat mentre no coneguem prou els mecanismes d’acceptació i de qüestionament del mite entre la major part dels receptors de les obres literàries, una fita inassolible per als moderns”. ○No és fàcil d’enraonar la presència de ficció i realitat al si de cada gènere. L’èpica, podem dir que s’oposa a la història, (passatge d’Aristòtil, text 17) , on podem observar que es transmet la realitat, per contra en la primera que segueix les directrius “ de la lògica o la necessitat”, alerta els esdeveniments ocorreguts realment. La imitació refinada posada en escena pel poeta èpic, descriu de forma verista situacions i escenes ben complexes com batalles, assemblees o viatges i es fa un gènere mixt on la ficció també està inclosa.

5. MITE Oposició entre Història Èpica Els gèneres dramàtics són aquells que estan propers a la ficció literària. I també diem que la tragèdia parteix del mite. Encara que les figures prodigioses o fantàstiques no figuren entre les més freqüents.

6. APAREIXEN ESCENES DE FICCIÓ Eurípides Èsquil Sòfocles Observem uns quants exemples de ruptura amb la realitat i una recerca amb la ficció En el teatre d’Èsquil ja apareix el fantasma de Darios i les figures aterradores de les Erínies Assistim al final apoteòsic amb molts efectes HI HA UNA COMÈDIA MÉS PROPERA A LA FICCIÓ QUE NO PAS LA TRAGÈDIA. Per exemple: Els Ocells o les Granotes

7. La centralitat de poesia i prosa a les cultures literàries antigues i modernes • Literatura en vers i literatura en prosa. • La teoria literària grega tenia l’origen de la prosa com epígon de la poesia. ► Vulgarització de determinats continguts. • Producció en vers, obté una consideració màxima. • Una literatura avarca una categoria de plenitud quan la producció prosística és important en quantitat i qualitat. • La llengua estàndard en obres principals en els gèneres poètics. • Cultures modernes gèneres prosístics novel·la conte

8. L’evolució dels sistemes literaris en les cultures occidentals sembla afavorir, dins la prosa, els tipus de narració no fictícia. • És així, que el paradigma de llengua literària està passant de la novel·la al periodisme. • Podem dir, que l’oposició entre els papers respectius dels gèneres en prosa i en vers representa, doncs, una de les diferències més notables entre la cultura literària de les societats antigues i la de les societats modernes.

9. ELS CRITERIS FORMALS COM A BASE PER A LES OPOSICIONS DE GÈNERE • Aspectes formals més rellevants llengua metre Altres de menys importants relatius a l’estructura de l’obra i a l’organització de les parts. ○ L’anàlisi temàtica és profitós i segur ○ Schadewaldt la va fer servir per a fixar els components del gènere de l’epinici, que en l’ordre canònic en que apareixen, serien l’actualització del poema. El marc religiós en que s’insereix : Mestra de la vida social i individual Casal, heroi, gesta I el principi moral amb què el poeta incorpora la figura de l’homenatjat a la categoria d’exemple de pietat religiosa i d’actitud. Mite poesia Principi moral

10. Trobem una opció alternativa que mira de definir els gèneres d’acord amb els criteris que l’antiguitat hauria considerat retòrics. • Gentili = oposa l’elegia a l’èpica • Calame pensa a l’inrevés. Diu que hi ha gèneres com ara l’elegia i el iambe, que atesa la gran multiplicitat temàtica que presenten, només es poden caracteritzar pel criteri de metre. • IAMBE: composicions de trímetres iàmbics. Poemes compostos en varietats mètriques com hexàmetre. • Silles de Xenòfanes Per la qual cosa ni tan sols el criteri • Dístics elegíacs del metre seria útil per tal de fer una • Troqueus i els asinartets definició del gènere.

11. LA CONFIGURACIÓ DELS CÀNONS • La paraula cànon té un origen grec. S’expressen els conceptes de model i mesura, aquest concepte va ser senyalat en el segle XVIII. Els criteris per a considerar els cànons n’inclouen alguns de molt personals, per la qual cosa la tradició antiga presenta variacions d’acord amb els gustos dels crítics. • CARACTERÍSTIQUES: • Són el nombre d’autors triats, que oscil·la entre els tres, a tall de selecció mínima, els nou, a imitació de les Muses, i els deu, de tradició no literària com a xifra per al còmput de grups, magistratures, etc. • Podem distingir entre:L’homogeneïtat formal, segons el metre o el dialecte emprats o l’homogeneïtat professional o social, en que dóna origen a cànons de savis o de poetesses. • Hi ha una preferència o una neutralitat del crític, plasmades en l’ordre en que esmenta els autors i que poques vegades té com a criteri alternatiu una simple ordenació cronològica.

12. Altra doble tradició de cànons: - Vers: compostos per epigrames i sovint sense indicació d’autor, i es fa un ús escolar, esdevingut estàndards. -Prosa: aquestos formen part d'assajos de crítica literària i tenen un autor conegut. En els cànons lírics existeix una tradició doble. En els cànons en vers encapçala l’ordre Píndar, d’acord amb una tradició social que en fa el príncep dels autors d’aquest gènere.

14. En els cànons en prosa, s’observa com a capdavanter dels lírics, el preferit per l’autor de la selecció: - L’estudi dels cànons mostra que per als crítics grecs era més significatiu l’origen geogràfic d’un autor que no la datació exacta. Hi ha exemples de cànons on agrupen els autors d’acord amb l’origen com: edi, peloponesi, joni, entre d’altres. En canvi, que es faça una distinció basada en l’ordre cronològic, no és freqüent.

15. L’exclusió d’un autor del cànon, i fins i tot una posició endarrerida, comportaven una difusió molt menys important. En molts casos la pèrdua de les obres que els crítics antics encara podien consultar a les biblioteques més ben sustentades. Però, que quedaren lluny de l’abast dels lectors per als quals es feien les còpies destinades al gran públic.