L ’ enterrament del comte d ’ Orgaz

1. L’enterrament del comte d’Orgaz ElGreco

2. Títol: L’enterrament del comte d´Orgaz Autor: El Greco (Domínikos Theotokópoulos; 1541 – 1614) Datació: 1586 Estil: Renaixement Tècnica: oli Suport: tela; 4,8 m x 3,6 m Localització original i actual: església de Santo Tomé, a Toledo

3. Domenico Theotokópoulos (1541 – 1614), popularment conegut amb el nom d’El Greco perquè era originari de l’illa de Creta, va fer aquesta pintura entre 1586 i 1588 per a l’església de Santo Tomé de Toledo, per encàrrec del rector, que va especificar el tema fil per randa al contracte: “al llenç s’ha de pintar una processó i com el capellà i els altres clergues que estaven fent els oficis per enterrar el senyor Gonzalo Ruiz de Toledo, senyor de la vila d’Orgaz, i van baixar sant Agustí i sant Esteve a enterrar el cos d’aquest cavaller... i fingint al voltant molta gent que estava mirant i damunt de tot això s’ha de fer un cel cobert de glòria:..” El senyor d’Orgaz havia deixat a la seva mort un llegat que obligava els veïns d’aquesta vila a entregar a la parròquia toledana de Santo Tomé certes rendes en diners i en espècies. Amb el temps van deixar de complir aquesta obligació i el rector va guanyar un plet contra la vila, que va haver de pagar tot el que devia. Per aquest motiu va encarregar el quadre, per perpetuar la memòria del seu generós benefactor. La pintura és coneguda com a Enterrament del senyor d’Orgaz, i és una de les obres més importants del manierisme espanyol de finals de segle XVI, amb uns trets formals característics de l’obra madura d’El Greco: primacia del color, il·luminació irreal, allargament de les figures, composició bigarrada i desinterès per la representació espacial. El tema i el seu tractament és un reflex fidel de la religiositat profunda de la societat espanyola de l’època de Felip II, màxim representant de l’esperit de la Contrareforma. Però el seu caràcter teatral i apoteòsic ja anuncia les característiques de la pintura barroca del segle XVII.

4. Anàlisi de l’obra Material i tècnica utilitzats És una pintura a l’oli sobre llenç, de gran format [gairebé cinc metres d’altura per una mica més de tres metres i mig d’ample]. Dibuix i color Predomina clarament la taca de color sobre els elements lineals del dibuix. Això és apreciable en tot el quadre, però de forma especial en alguns motius com els núvols, l’ànima del difunt que transporta cap al cel l’àngel situat al centre de la composició, la casulla blanca del sacerdot d’esquena o les gorgeres dels personatges de la part inferior. En la disputa renaixentista entre els que concedien més importància al dibuix (els pintors romans en general)i els que, al contrari, defensaven la primacia del color (els venecians), El Greco es va decantar per aquest últim plantejament, sens dubte per l’admiració que sentia cap a pintors com ara Ticià i Tintoretto, l’obra del qual havia conegut i estudiat al seu pas per Venècia abans d’arribar a Espanya.

5. La gamma cromàtica és àmplia i, a més del negre, aplica amb abundància els colors característics de la paleta del Tintoretto: blau, vermell, blanc platejat i groc. Aquest últim, color càlid que psicològicament s’acosta a l’espectador, és el dominant en els vestits de les dues figures de la part inferior central, que destaquen així sobre el fons negre de les indumentàries dels qui assisteixen a l’enterrament. Representació de la llum La il·luminació central és irreal, ja que no correspon a cap de les fonts representades al quadre, com les torxes de la comitiva inferior, ni s’insinua cap procedència externa. La llum serveix per modelar i definir el volum de les figures, a més de la gradació tonal dels colors, però a més té un valor simbòlic: és brillant a la glòria, i esmorteïda a la terra.

6. Composició L’obra està dividida en dues meitats contraposades i amb un tractament diferenciat: la inferior o món terrenal, i la superior o àmbit celeste. La primera és una composició de motius individualitzats i disposats en plans superficials i paral·lels al pla de representació, al voltant de les tres figures principals del centre, que descriuen un cercle. Malgrat la varietat de posicions i de gestos, no té moviment. L’àmbit celeste, en canvi, és una composició tancada, unitària i en profunditat, presidida en el centre per un esquema en forma de rombe, amb la figura de Crist al vèrtex superior, la Mare de Déu i Sant Joan als costats, i l’àngel portador de l’ànima a la part inferior. Aquest esquema rombal s’integra, al seu torn, en un altre de triangular més ampli pels núvols que s’estenen a continuació dels cossos de la Mare de Déu i sant Joan. A diferència del món terrenal, la glòria presenta un dinamisme notable. L’horror al buit, habitual en l’obra d’El Greco, es tradueix en un conjunt bigarrat de nombroses figures, algunes de retallades parcialment pel marc.

7. Tractament de la figura humana La part inferior constitueix una galeria de retrats de personatges contemporanis del pintor, els rostres dels quals han estat tractats amb un gran realisme, com alguns del món celeste, que també són identificables. Però els cossos estan sotmesos a un allargament característic de l’obra d’El Greco, per influència dels manieristes italians i en especial de Miquel Àngel i Tintoretto. Es tracta, per tant, d’una estilització voluntària, que fa prevaler la visió de l’artista per sobre de qualsevol regla sobre la proporció anatòmica correcta. Un aspecte que destaca especialment en aquest quadre, també en correspondència amb l'artificialitat manierista, és la contorsió de l’àngel que al centre del quadre transporta l'ànima del difunt.

8. Representació de l’espai tridimensional Tema i significat La densitat de figures que integren la composició mb prou feines deixa cap buit per a la representació de l’espai. No obstant això, a diferència de la disposició superficial dels personatges de la part inferior, en l’àmbit de la glòria s’insinua, mitjançant variacions de llum i grandària, una certa profunditat espacial, apreciable en la figura de Crist i en els benaventurats de la dreta, així com en els grups laterals. En tot cas, la pintura d’El Greco, com la majoria dels manieristes, manifesta un escàs interès per la perspectiva i la versemblança espacial. El quadre narra la llegenda toledana sobre la mort del senyor Orgaz l’any 1323, segons la qual, mentre es celebrava el seu funeral, sant Esteve (que és a l’esquerra, amb una indumentària de diaca en què apareix brodat el seu martiri) i sant Agustí (a la dreta, vestit com un bisbe), els seus patrons, van descendir del cel per enterrar-lo. Al miracle hi assisteix una comitiva de personatges toledans, amics i contemporanis d’El Greco, la qual cosa suposa un veritable anacronisme: el seu fill, en primer pla situat a l’esquerra, que presenta l’escena a la manera del teatre clàssic; el pintor mateix, que mira l’espectador, just per sobre de Sant Esteve; el rector de l’església i comitent de l’obra, frares de les ordes religioses toledanes, cavallers de l’Orde de Sant Jaume, etc.

9. La part superior és un trencament de glòria, presidit pel tema bizantí de la deisi: Crist Jutge, flanquejat per la Mare de Déu i sant Joan com a intercessors de la humanitat. Crist ordena a Sant Pere (a al seva dreta i amb unes claus) que obri les portes del Cel a l’ànima del difunt, mentre que la Mare de Déu es prepara per rebre-la. Darrere de sant Joan Baptista (amb la seva característica pell de camell), hi ha sants, apòstols i benaventurats, entre els quals reconeixem Felip II. El nexe d’unió entre un món i l’altre és l’àngel portador de l'ànima del senyor Ordaz, representada en forma de nen, a l’estil bizantí i medieval. Però El Greco, més enllà de la mera descripció d’un miracle ocorregut tres segles abans, ofereix una relació de validesa universal sobre la mort i l’ascensió de l’ànima dels justos al cel, que es mostra en tota la seva esplendor. Extret de: MAROTO,J. Història de l’Art. Batxillerat. Ed. Casals, 2009