“Lleixant a part l’estil dels trobadors qui, per escalf, trespassen veritat

1. AUSIÀS MARCH “Lleixant a part l’estil dels trobadors qui, per escalf, trespassen veritat e sostraent mon voler afectat perquè no.m torb, dire.l que trob en vós.”

2. CONTEXTUALITZACIÓHISTÒRICA Es pot dir que el segle XV és el Segle d’Or de la literatura catalana. Amb el centre cultural desplaçat a València i amb autors que pertanyien a la petita noblesa i a la burgesia, als segles XIV i XV la literatura catalana va assolir el moment més àlgid. La influència del Renaixement provocarà els canvis de les idees i de l’actitud moral en la prosa i la poesia. València esdevindrà la nova capital cultural per causes econòmiques, socials (pestes a Catalunya), religioses (els papes Borja eren valencians), polítiques (guerres civils a Catalunya i l’antipatia de la noblesa catalana cap als Trastàmara) i estratègiques (els ports valencians són més cèntrics per moure’s pel Mediterrani). Sorgirà tota una generació de poetes (Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi) que aniran introduint canvis a la poesia trobadoresca, fent-la així més propera a l’Humanisme. En la prosa destacarà l’Escola Valenciana, representadaper Joan Roís de Corella i Jaume Roig amb l’Espill.

3. AUSIÀS MARCH • Ausiàs March, fill del poeta Pere March i de Leonor Ripoll, va néixer, probablement a Gandia, l'any 1397, d'una família de burgesos enriquits i funcionaris incorporada a l'estament de la cavalleria. Pere March emancipà el seu fill l'any 1409; des d'aquest moment esdevé el cap de la branca valenciana de la família, i ja el 1415 assisteix a les Corts de València com a "donzell" i el 1419 li és conferit l'orde de cavalleria.

4. Ausiàs March visqué a la societat feudal de la València del segle XV. Actuà plenament com a membre de l'estament de la cavalleria: fou senyor de terres properes a la ciutat de València, vassall del rei Alfons el Magnànim, i no deixà mai d'actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives. Entre el 1420 i el 1424 participà en la vida militar de la Corona al servei d'Alfons el Magnànim, primer a Sardenya i Còrsega, (assistint als setges de Calví i Bonifazio), i després al Nord d'Àfrica

5. El rei recompensà generosament els seus serveis atorgant-li diferents privilegis sobre terres i la possibilitat de prosperar en l’àmbit de la cort reial. Així, té el privilegi d’administrar la justícia civil i criminal en algunes localitats de l’horta de Gandia i, el 1425, Ausiàs March és falconer major de la casa del rei al Regne de València, encarregat de la cura dels serveis de falconeria que el monarca ha establert prop de l'Albufera de València. Es casà dues vegades, una el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, i una altra el 1443 amb Joana Escorna. Ni de l'una ni de l'altra dona no va tenir fills, però sí que en va tenir de naturals, dels quals tenim notícia pels testaments. Entre 1439 i 1442 escriu els seus Cants de Mort, possiblement motivats per la mort de la seva primera esposa. Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionants meditacions. Morí el 3 de març de 1459, als 62 anys, a València.

6. OBRA POÈTICA El que caracteritza el poeta és la seva sinceritat, la capacitat de dir la veritat. Va escriure, en total, 128 poemes, més de 10.000 versos, que deixà en manuscrit a la seva mort i que no foren publicats en llibre fins prop d’un segle més tard.  La característica més destacada i coneguda de l'estil d'Ausiàs March és el recurs de desenvolupar una quantitat considerable dels seus poemes mitjançant un sistema discursiu basat en la comparació. March escriu amb clara consciència que la poesia ja no és un complement de la personalitat o un simple instrument d'expressió galant, sinó que s'ha convertit en l'espai principal i essencial de l'autoconfessió. March va optar pel model de Petrarca: -la poesia considerada com a trajectòria vital i intel·lectual-, i ho va fer d'acord amb les característiques de la pròpia tradició: agrupant els poemes per cicles, és a dir, per sèries de poemes que responen en la tornada a un mateix senhal.

7. El senhal o senyal és una marca idèntica d'invocació a l'estimada o a l'amor, segons una antiga convenció trobadoresca. Cicles: Llir entre cards Plena de Seny Mon darrer bé O folla amor Amor amor.

8. Aquestes agrupacions no inclouen pas la totalitat del corpus: queden els Cants de Mort, el Cant Espiritual i les extenses composicions dites Cants Morals.

9. L'herència dels trobadors • El llenguatge amorós de March és ple referències a la convenció trobadoresca: la petició de mercè, el martiri de l'enamorat, l'altivesa de l'estimada, la mort per amor, l'ús del senyal poètic, etc. La forma dominant dels poemes de la primera part del corpus, cincs estrofes de vuit decasíl·labs més una tornada de quatre, amb rimes planes i agudes, creuades o encadenades, és una herència de la tradició catalana del segle XIV, que empalma directament amb els darrers joglars del segle XIII.

10. Passió amorosa i accident morbós • Un dels temes recurrents de la seva poesia és la recerca de l'amor honest, és a dir d'una experiència amatòria que no impliqui el cos o que el deixi indiferent. Però aquesta recerca de l'amor honest és presentada sempre com un producte de la fantasia, que no s'avé amb la realitat crua i dura; com un somni tan ennoblidor com impossible.

11. Passió amorosa i accident morbós • La prevenció de March davant de la passió d'amor té una raó teològica i una de psicològica que en el fons són la mateixa: l'enamorat que fa de l'estimada l'objecte central i únic del seu viure renuncia a tota llibertat, és fa esclau del seu desig i en aquest punt perd el do més preuat de l'home, que és el de poder escollir la via de la Salvació. En la frase «vós sou món Déu», adreçada a una dona, no hi ha tan sols una hipèrbole més o menys agosarada sinó l'expressió rotunda d'un error d'estimació irreparable i fatal. L'enamorat és l'home que es pensa de debò que la seva estimada és Déu, del qual li ha de venir tota la felicitat. L'enamorat que es creu això al peu de la lletra renuncia als benifets de la Redempció i tria la condemna eterna. L'explicació psicològica d'aquesta errada descomunal resideix en un fet evident: l'enamorat ha perdut la raó.

12. Plena de seny Els dinou poemes agrupats sota el senyal Plena de seny són poemes que poden designar una dama real, però, aquesta dama, representa l'interlocutor principal de March i, també, una concepció concreta de la dona. Aquesta dona és un ésser que participa, o més ben dit, que ha de participar en condicions d'igualtat en l'aventura del poeta. Una personalitat poderosa, que es presenta com a única, amb valentia, innegable orgull i una alta exigència moral. L'amor és bàsicament un contacte intel·lectual, capaç de superar les pulsions eròtiques, que aconsegueix els seus objectius quan s'imposa la força de la raó.

13. Plena de seny, lleigs desigs de mi tall: herbes no·s fan males en mon ribatge. Sia entès com dins en mon coratge los pensaments no·m devallen avall. “Plena de seny, tallo de mi els desitjos baixos: al meu terreny no s’hi fan males herbes. Enteneu amb això que dins el meu cor els pensaments no devallen avall”

14. Llir entre cards El següent cicle, Llir entre cards compost per 35 poemes, neix del fracàs o, matisem-ho, d'un reajustament dels plantejaments del cicle anterior. En la seva nova teorització, Ausiàs March tindrà en compte elements essencials de l'experiència mística. Es tracta ara de voler la dama com a un déu, no ja només amb la força de la intel·ligència, sinó amb l'esperit -fet que apropa l'home als àngels i el fa partícip de la seva natura. No ens ha d'estranyar que en un cicle ple de referències lul·lianes, l'amant perfecte adopti la figura anticortesa de l'ermità. Aquell que aspira en solitud a assolir l'èxtasi, mitjançant el gaudi d'una realitat superior, lluminosa i inefable. Amor és ara contemplació, més que interrelació intel·lectual."

15. Llir entre cards Llir entre cards, vos ame tan purament que m’és dolor com no em podreu amar sinó d’amor que solen practicar els amadors amant comunament.

16. AMOR AMOR El poeta admet que ell tampoc no és perfecte. L’amor que expressa en aquests versos és un amor molt més humà. Arriba a la conclusió que els dos sexes no s’entendran mai. Amor, amor, un hàbit m’he tallat de vostre drap, vestint-me l’espirit: en lo vestir ample molt l’he sentit e fort estret quan sobre mi és posat

17. Oh folla amor És un amor violent i insultant. Recrimina a la dona la seva immoralitat. Oh folla amor, de vós no son content E ja molt menys dels fets de la que am. No sé de qui haver pus honest clam: Per no errar, maldic-vos egualment

18. LA COMPARACIÓ Els termes amb què March es compara són objectes, personatges i situacions molt particulars. Amb quins referents es compara en aquestes situacions? Són positius o negatius? Així com aquell qui en el somni es delita i el seu delit de foll pensament ve. M’esdevé així com el patró que en platja té sa gran nau i pensa haver castell. Així com aquell que dorm amb artifici el seu cos perquè el dolor no soferte.

19. Tot escrivent jutja el seu treball mes afanyós que no el del cavador tot així esdevé a cada amador Semblant em trobe al qui alegre canta i porta al cos disposició mala. Així com és torbat algun bon metge com del malalt el mal no pot conèixer.

20. HIPÈRBOLE