Download
1 / 97
E N D
FUNCIONAMENT D’UNA CAMÈRA A la càmera, la llum arriba a través de l'objectiu. Per a graduar la quantitat de llum que entra dins d'aquest hi ha el diafragma (iris de l'ull). A dins l'objectiu hi ha una lent o un conjunt de lents (cristal·lí de l'ull) que enfocaran els raigs. Aquests, finalment arribaran a la superfície de la pel·lícula on el material sensible reaccionarà transformant la superfície de la mateixa (la retina de l'ull). Tat la lent de l'ull com la de la càmera (l'objectiu) poden graduar-se i enfocar-se a diferents distàncies, i ambdues formen una petita imatge invertida; una a sobre la retina, l'altra a sobre la pel·lícula o, en el cas de les càmeres digitals, sobre la pantalla sensible. En ambdós casos la imatge entra i, com que ha de passar per un forat més petit (pupil·la o diafragma) i convergir en un punt (per l'acció de les lents o el cristal·lí) la imatge arriba invertida a la retina o a la pel·lícula. n
La llum: • La llum, a part de ser l'element bàsic que ens permet obtenir imatge. • També és un material més de la imatge que ens pot ajudar a conferir un aspecte o altre a allò que s'estigui fotografiant o gravant. • La llum pot dibuixar noves formes o destacar elements d'un objecte o d'un espai, donar-li unes característiques o d'altres provocant ombres o eliminant-les. • La llum pot fer variar la forma, la grandària i la qualitat d'objectes, espais i materials. • Els elements relatius a la il·luminació tenen una importància cabdal en fotografia (tant en el camp de l'art com en la publicitat o la moda), en cinematografia, en productes televisius de tota mena (serials, concursos, programes informatius...) i en les arts escèniques. • La llum és l'element que ens permet veure les coses i també captar les imatges a través d'una càmera. Tots els dispositius de les càmeres estan pensats per a rebre i fer una lectura correcta de la llum. El mateix cos de la càmera, les lents, els dispositius d'entrada, els fotòmetres, els elements fotosensibles seran els que manipularan la llum per obtenir els resultats desitjats. El fotògraf o operador de càmera ha de saber determinar les característiques de la llum d'una escena i utilitzar tots els mecanismes per a aprofitar-ne o paliar-ne els seus efectes. • Aquí esmentarem algunes característiques bàsiques de la llum
Característiques de la llum • La llum és una forma d'energia electromagnètica que es trasllada en línia recta en el buit a 300.000 Km/seg. • Està composta per quantitats d'energia invisible, els quants, posteriorment anomenats fotons, els quals es traslladen en línia recta traçant ondulacions. • La llum, doncs, la constitueixen partícules d'energia que es comporten com una ona. Els nostres ulls són tan sols sensibles a una petita part de les ones electromagnètiques. • L'ull té receptors sensibles tan sols en una franja; no capta infrarojos ni ultraviolats. Aquestes radiacions, en canvi, sí que poden ser captades per algunes càmeres. • La llum, quan topa amb alguna superfície o alguna substància, pot reaccionar de diferents maneres: • 1. Transmissió: directa / difusa / parcial • 2. Reflexió: directa / difusa / parcial / selectiva • 3. Absorció
Els colors: • Els colors són resultat de la descomposició de la llum blanca. • La reflexió i absorció de part dels raigs de l'espectre lumínic en la superfície dels cossos i en diferents substàncies és la que ens provoca la percepció dels colors. El color és el resultat del'absorció, per part del objectes, de part de l'energia lumínica i el reflex de la restant que serà la que rebran els nostres ulls. • Primaris o additius: roig - verd - blau = llum blanca • Secundaris substractius: roig+verd = groc / roig+blau= magenta / blau+verd = cian • Suma de complementaris = llum blanca (roig+cian) • Temperatura de color: a part de la quantitat de llum i del color, existeix la temperatura de color. Això ens interessa perquè les pel·lícules fotogràfiques són sensibles a aquest paràmetre. Diferents qualitats de llum o fonts lumíniques emeten més o menys calor. La temperatura depèn de la quantitat però també del color (diferents quantitats de roig, verd i blau). La temperatura de calor s'inicia en el zero absolut: -273Cº Kelvin. A més blau, més temperatura de color.
CONTROL DE LA LLUM • Moltes càmeres porten incorporats sistemes que permeten equilibrar les intensitats lumíniques d'una escena. Aquests càlculs es poden fer també sense l'ajuda de la càmera. • S'ha de tenir en compte també on ens col·loquem o com col·loquem allò que es vol fotografiar o enregistrar, per evitar incidències directes de llum, reflexos excessius, contrallums, etc. • En fotografia química s'ha de fer un bon control de la llum durant la presa i el processat. En fotografia digital també és necessari fer una bona presa però les qualitats lumíniques de la fotografia es poden modificar amb l'ordinador a posteriori. • A part d’aquests aspectes que cal tenir en compte, hi ha diferents dispositius i qüestions pràctiques que permeten el control de la llum: • FOTÒMETRES. Són els dispositius que mesuren la quantitat de llum d'una escena concreta. Els fotòmetres instal·lats a dins les càmeres mesuren la quantitat de llum que aquesta rep quan enquadrem alguna cosa en concret. A partir d'aquí, la càmera pot calcular automàticament com s'haurà de fer la fotografia o bé ens permetrà fer-ho manualment. • DIAFRAGMA i VELOCITAT D'OBTURACIÓ. Ens permeten controlar l'exposició. • FILTRES. Discriminen els raigs que entraran a la càmera. • EQUIP D’IL·LUMINACIÓ. Es pot manipular la llum d'una escena, procurar una bona il·luminació o mitigar els efectes de la ja existent amb elements propis d'un equip d'il·luminació: pantalles reflectores, focus especials, etc. • LÀMPADES DE TUNGSTÈ: són com les bombetes casolanes però amb més potència. Utilitzen aquest tipus de llum:
L’SPOT (dibuix dreta): és un aparell d’il·luminació que emet un feix d'amplada variable. La part posterior de la bombeta és reflectant i a la part frontal hi ha una lent amb anelles concèntriques anomenada FRENSEL. Aquest focus permet difondre o concentrar la llum segons si acostem el punt de llum a la lent o l'allunyem. • El FLOOD o focus de difusió (dibuix dreta): és una làmpada de tungstè a dins d'un reflector en forma de plat. Proporciona llum uniforme sobre grans àrees. • LÀMPADES DE QUARS O HALÒGENS: aquestes làmpades estan fetes de filaments de tungstè col·locats dins d'un tub de quars on hi ha un gas halogen (normalment iode). Aquest tipus de làmpades poden anar incorporades a diferents dispositius: • REFLECTOR DE QUARS: permeten enfocat on es vulgui. • REFLECTOR RECTANGULAR O TOTA-LIGHT: la làmpada és allargada i proporciona un feix de llum ampli i uniforme. És òptim per a ser rebotat en una superfície plana. S'utilitza normalment per a llums secundàries. • DIFUSOR: làmpada allargada dirigida a l'interior d'un l'aparell. Les parets del difusor difonen la llum. Aquesta és potent però suavitzada i serveix per a la il·luminació general.
REFLECTORS PARABÒLICS o Quars PAR (dibuix dreta): tenen la superfície en forma parabòlics. La part interna està recoberta d'alumini i a la part del davant hi ha una lent. S'utilitzen per a proporcionar major intensitat lumínica a punts concrets. • FLAIX: és una de les llums artificials més utilitzades per a solucionar puntualment la baixa lluminositat d'una escena. Avui, els flaixos incorporats funcionen automàticament i la càmera escull l'obertura i la velocitat apropiades i • sincronitzades amb el flaix. Hi ha diferents tipus de flaixos (incorporat, portàtil, amb safata o el flaix professional). El flaix determina la qualitat de la il·luminació, és una llum dura i directa que pot ser que ens faci veure elements molt plans i espais entre ells molt contrastats. S'ha de vigilar amb el rebot de la llum. Pot cremar les imatges. • TORXES (dibuix dreta): són unitats de quars portàtils que permeten treballar aguantant-los amb la mà. Proporcionen llum potent i dura
COMPLEMENTS: • SUPORTS: trípodes, trípodes amb perxes, pinces, etc. • PARAIGÜES: amb superfície interna reflectant, proporciona llum tova. • BANDERES: làmines metàl·liques que es posen davant de les llums per limitar l'àrea de llum projectada. • PLANTILLES: per a projectar ombres. • PANTALLES: planxes sobre les que rebota la llum. Estan recobertes de poliester per una cara i de làmina d'alumini per l'altra per a utilitzar-los com a reflector tou o dur. • DIFUSORS: fulles de material translúcid (fibra de vidre, plàstic, paper o tela) per a difondre la llum. • FILTRES: normalment són de vidre o plàstic per a variar els tons del focus. • VISERES i CONS: per a orientar o concentrar la llum. • GASA: redueixen la intensitat del focus de llum. • MALLES METÀL·LIQUES: distribueixen la intensitat del focus de llum.
Disseny de la il·luminació • En fotografia i en vídeo ens interessa veure com es comporta la llum per saber com arribarà a la càmera i com afectarà els materials sensibles o els receptors de les càmeres digitals. També interessa veure com la llum actua sobre els objectes i en varia la seva percepció: com en ressalta els colors, en defineix els volums, etc. A l’hora de dissenyar la il·luminació per a una presa o rodatge, tindrem en compte: • LA DIRECCIÓ DE LA LLUM (col·locació respecte a la càmera i a allò fotografiat)
FRONTAL TRES QUARTS LATERAL SET OCTAUS POSTERIOR o ANTERIOR o CONTRALLUM FRONTAL SILUETA FRONTAL ZENITAL INFERIOR SUPERIOR
La forma de propagació de la llum: • DIRECTA. Quan la incidència de la llum és directa, parlem de LLUM DURA; prové d'una font de llum forta i normalment allunyada de l'objecte. Aquesta llum provoca ombres marcades, pot augmentar els contrastos, la brillantor de les superfícies i destacar els colors.
DIFUSA. El feix de llum no es propaga en la mateixa direcció uniformement. Això s'aconsegueix amb un difusor col·locat davant la font de llum. Parlem de LLUM TOVA quan és una llum difosa i suau que provoca poc contrast. També matisa els colors i la brillantor de les superfícies. Com més a prop és el focus de l'objecte i més gros, major difusió provoca.
REBOTADA. Per mitigar la intensitat de la llum, fer que arribi més suau o de manera indirecta, es poden utilitzar reflectors, pantalles o d'altres perquè reboti. • FILTRADA. La naturalesa de la llum que genera la font lluminosa es pot variar amb filtres que seleccionin els raigs que il·luminaran l'escena.
Parts de la camèra: • EL DIAFRAGMA • El diafragma és el dispositiu que regula la quantitat de llum que entra a la càmera. Funciona com l’iris de l’ull humà, obrint-se o tancant-se per permetre que entri més o menys llum. El diafragma està format per un conjunt de laminetes que se solapen, determinant en el seu centre un orifici de diàmetre variable que controla la quantitat de llum que passa a través seu, de la mateixa manera que l’amplada d’un embut determina la velocitat a la que passa el líquid que es buida. • Al fotografiar un objecte fosc, s’utilitza una obertura gran per tal que entri la major quantitat de llum possible (per a què s’impressioni adequadament la pel·lícula); en canvi, si el subjecte està molt il·luminat, es redueix l’obertura. D’aquesta manera, la pel·lícula rep en ambdós casos la mateixa exposició. • El diafragma pot tenir diferents obertures per a deixar passar més o menys llum.
Número f: • L'obertura del diafragma té una numeració pròpia, expressada en números “f” utilitzada per a totes les càmeres. Els números "f" són l'expressió matemàtica de la relació entre l'obertura real i la distància focal de l'objectiu. El número f representa la lluminositat màxima d'un objectiu, a partir d'aquí els altres números són fraccionaris, o sigui que com més gran sigui el número menys llum entrarà.
El diafragma determina també la profunditat de campo zona de nitidesa que s’estén per davant i darrera del subjecte enfocat. Amb petites obertures, les lents proporcionen major profunditat de camp, és a dir, el camp nítid que s’estén a partir de l’objecte enfocat és major.
L’obturador: • L'obturador és un mecanisme situat davant la pel·lícula o el sensor fotosensible que impedeix que la llum, que entra per l'objectiu a través del diafragma, arribi a aquests dos elements. L'obturador només s'obre per deixar passar la llum en el moment que es prem el disparador i la velocitat amb què s'obre i es tanca vindrà determinada pel temps que sigui necessari que la llum afecti o bé a la pel·lícula o bé al sensor. • En definitiva, és la “cortineta” que s’obre o es tanca al prémer el disparador de la càmera. Mentre l’obturador està tancat, una segona cortineta col·locada per davant d’aquest amb forma de periscopi ens permet veure què hi ha davant de l’objectiu. En el moment de disparar, la cortineta s’obre per deixar passar la llum cap a la pel·lícula. En aquest precís instant deixem de veure.
L’obturador és un mecanisme molt precís i ràpid que permet limitar l’exposició a temps molt breus i controla, per tant, el temps d'exposició. Parlem de velocitat d'obturació per referir-nos a la velocitat amb què l'obturador s'obre i es tanca. La velocitat permet dues coses: controlar el temps d'exposició; i poder fer fotografies instantànies de cossos en moviment, utilitzant una velocitat alta per a capturar un instant molt petit de temps. • La velocitat d'obturació es regula per segons o per fraccions de segon. Més o menys totes les càmeres disposen d'unes velocitats semblants, tot i que n'hi ha que estan limitades només per un cert interval. Els segons són indicats amb el símbol corresponent a aquesta unitat de mesura del temps i les fraccions de segon s'expressen només amb el número fraccionari: si és 1/2 de segon, la càmera ens indicarà velocitat 2; si és una mil·lèsima part de segon 1''/1000, la velocitat vindrà indicada per 1000: 4'' 2'' 1' 2 4 8 15 30 60 125 500 1250 1000 2000 4000 8000 • Menys velocitat Més temps d'exposició • Més velocitat Menys temps d'exposició
Algunes càmeres disposen també d'una posició d'obturador en Mode B que permet mantenir l'obturador obert fins que deixem de prémer el disparador. • La velocitat d'obturació només es pot regular en algunes càmeres. En les altres funciona automàticament i l'estableix la pròpia càmera. En les càmeres rèflex i les de mig i gran format hom pot regular-lo a través d'una rodeta o electrònicament a través de la pantalla. També es pot optar per la graduació automàtica de la velocitat.
Tipus d’obturadors: • Hi ha dues classes d'obturadors: -L'obturador central, situat dins de l'objectiu, semblant al diafragma, anomenat també “entre lents”. Solen disposar d'obturadors d'aquest tipus les càmeres de format mig i gran format. -L'obturador de pla focal, que està compost per unes làmines o cortines situades davant de la pel·lícula o del sensor. És el tipus d'obturador més usual en càmeres de petit format.
Captar el moviment: • L'expressió del moviment s'aconsegueix fonamentalment actuant sobre l’obturador i el diafragma i combinant aquests elements amb d'altres com l’enfocament selectiu. • Els dos efectes més habituals respecte al moviment són:
CONGELACIÓ DE MOVIMENT. Consisteix en aconseguir que una imatge d'alt dinamisme en ple moviment aparegui com congelada en mig d'aquest moviment de manera que proporcioni a l'espectador la visió d'un instant que normalment l'ésser humà no capta de forma separada i estàtica. Exemples típics d'aquest efecte poden ser una fotografia de les gotes d'un rierol caient o un patinador en l'aire en mig d'un salt, etc.
DESPLAÇAMENT. • Consisteix en ajustar un temps d'exposició prou lent a la càmera com perquè el moviment del motiu a fotografiar, que està en moviment, aparegui desplaçat ('mogut') dins d'una foto en la qual totes les altres coses apareixen nítidament (no mogut). De la mateixa manera, també es pot aconseguir (amb una escombrada fotogràfica perpendicular al motiu) captar una instantània en la qual el motiu romangui nítid mentre que tots els altres elements a la foto apareguin moguts. Aquest efecte fa ressaltar d'una manera espectacular el moviment dels objectes i pot ajudar fins i tot a captar l'atenció cap al motiu, si bé la seva consecució requereix moltes vegades d'habilitat amb els controls de la càmera i segurament amb un trípode.
COMBINACIÓ DEL DIAFRAGMA I LA VELOCITAT D’OBTURACIÓ : • Tant amb el diafragma com amb la velocitat d'obturació regulem l'exposició de llum. Amb el primer regulem la quantitat, amb la segona el temps d'exposició. • Quan volem realitzar una fotografia, el fotòmetre mesura la quantitat de llum de l'escena i, segons aquesta mesura, la càmera ens indica que només pot entrar un determinat flux de llum per a fer una presa correcta. Podem regular la llum a través del'obturador i el diafragma. Ambdós influeixen alhora en aquesta regulació i els podem combinar. Veiem-ne dos casos:
-Si volem fer una fotografia d'un espai molt il·luminat, podem tancar molt el diafragma o bé emprar una velocitat ràpida. • -Si volem fer una fotografia d'un element poc il·luminat i que està en moviment, necessitarem una velocitat ràpida per a congelar el moviment. Això farà que el temps d'exposició sigui curt i, per tant, que ens falti llum per a l'exposició. Per a fer que entri més llum obrirem el diafragma. • -Si, contràriament, volem fer una fotografia amb un diafragma obert perquè ens interessa que hi hagi poca profunditat de camp, però resulta que l'escena és molt lluminosa, entrarà massa llum i, per tant, haurem d'equilibrar-la utilitzant una velocitat ràpida per a fer que el temps d'exposició sigui curt. • Suposem una exposició ideal en la qual el diafragma està a f8 i la velocitat a 125; si anem movent una de les dues mesures, l'altra també haurà de variar:
DIAFRAGMA f 2 f4 f 5,6 f8 f11 f16 f22 • OBTURADOR 1000 500 250 125 60 30 15 • A igual condició de llum, una major obertura de diafragma exigirà un menor temps d’exposició i a la inversa, és a dir, si tanquem el diafragma, necessitarem un major temps d’exposició. Per exemple: una fotografia realitzada a 1/250 de segon amb un diafragma f/8 ens proporcionarà la mateixa lluminositat que una fotografia presa a 1/125 i amb f/11 de diafragma. • Hi hauria alguna diferència entre ambdues fotografies? Sí. En el segon cas aconseguiríem una major profunditat de camp.
Conforme tanquem el diafragma, obtenim una major profunditat de camp. Així conclourem que la profunditat de camp és inversament proporcional a l’obertura del diafragma. Per extensió, podem deduir que per a obtenir fons més ben enfocats, necessitarem velocitats baixes. A altes velocitats d’obturació, tindrem menys fons enfocat. • La distància focal també influeix en la profunditat de camp. Així, un objectiu de distància focal curta (gran angular) té més profunditat de camp que un objectiu de focal llarga (teleobjectiu).
Resumin: • Per aconseguir l’equilibride llum en cada exposició, es combina l’obertura del diafragma amb el temps d’exposició. És a dir, si s’augmenta l’obertura del diafragma (més lluminositat) cal reduir el temps d’exposició (temps durant el qual la pel·lícula està exposada a la llum), en cas contrari, la fotografia quedaria molt clara (sobreexposició). Igualment, per a captar la llum que hi ha a l’escena, si es redueix l’obertura del diafragma (menys lluminositat) cal allargar l’exposició, sinó quedaria una imatge fosca (subexposició).
El visor: • El visor és un dispositiu a través del qual s’observa el subjecte o objecte que serà fotografiat, fent possible compondre l’escena i enfocar. N’hi ha de 2 tipus: • VISOR DIRECTE. S’anomena així perquè el dispositiu visor és independent de l’objectiu. El subjecte o objecte es veu a través d’un sistema òptic muntat en un tub on apareix enquadrada l’àrea de l’escena coberta per l’objectiu. Aquest tipus d’objectius s’acostumen a utilitzar en les càmeres compactes o automàtiques, en les que no és necessari enfocar. Aquest tipus d’aparells munten un objectiu fix que proporciona una imatge nítida d’un abast d’entre 2 i infinits metres.
El visor directe té un problema anomenat paral·lelisme o paral·laxi, accentuat en les fotografies en les que el subjecte està a prop de la càmera. Tal com mostra la imatge, aquest problema consisteix en què la imatge visualitzada a través del visor no coincideix amb la imatge enfocada per l’objectiu. Aquesta és la raó per la qual s’han creat altres sistemes com el visor rèflex.
VISOR RÈFLEX. La imatge projectada en la pel·lícula per l’objectiu està de cap per avall i invertida lateralment. El visor rèflex utilitza un mirall per a capgirar-la i pentaprisma (bloc de vidre de cinc cares, tres de les quals platejades), per a corregir la inversió lateral; per tant, el fotògraf contempla l’escena en la seva posició real. • Aquest és el tipus de visor que porten les càmeres SLR (single lent reflex), també anomenades rèflex per aquesta raó.
Els objectius • Anomenem objectiu al sistema òptic d'una càmera format per una o un conjunt de lents simples situades al llarg d'un eix. Moltes càmeres porten objectius mòbils. Es poden canviar segons el que es vulgui fotografiar.
Elements d’una lent: • Esmentem breument els elements propis d'una lent per a entendre posteriorment d'on surten les característiques i la nomenclatura dels diferents tipus d'objectius. • -Focus: punt posterior a la lent on convergeixen els raigs de llum. • -Pla focal: pla vertical on es situa el focus, on es forma la imatge. • -Centre de curvatures: els centres de les esferes de les cares corbes de la lent. • -Centre òptic: punt interior de la lent per on passen els raigs sense desviar-se. • -Eix òptic: eix que passa pel centre òptic i els centres de curvatura. • -Distància focal: distància entre el centre òptic i el focus. • -Pla de l'objecte: un dels plans que conté l'objecte representat.
Esmentem breument els elements propis d'una lent per a entendre posteriorment d'on surten les característiques i la nomenclatura dels diferents tipus d'objectius. • -Focus: punt posterior a la lent on convergeixen els raigs de llum. • -Pla focal: pla vertical on es situa el focus, on es forma la imatge. • -Centre de curvatures: els centres de les esferes de les cares corbes de la lent. • -Centre òptic: punt interior de la lent per on passen els raigs sense desviar-se. • -Eix òptic: eix que passa pel centre òptic i els centres de curvatura. • -Distància focal: distància entre el centre òptic i el focus. • -Pla de l'objecte: un dels plans que conté l'objecte representat.
Tipus d’objectius: • Els objectius es classifiquen segons la seva distància focal. La distància focal ens indicarà l'angle de visió que avarca un objectiu i la seva distància i capacitat d'enfocament. Això ens fa dividir els objectius en quatre grans grups: normals, angulars, macros i teleobjectius.
Objectiu normal: • Té una distància focal de 50 mm per aconseguir una perspectiva similar a la de l’ull humà. Té un angle de visió d’uns 45º. Es caracteritza per la poca distorsió i la naturalitat que ofereix en la perspectiva, excepte en la presa fotogràfica realitzada des de molt a prop. Aquest tipus d’objectiu és molt lluminós. La imatge que en resulta s’acosta molt a la real. Es recomana per a la fotografia en general i és el més adequat per aprendre els principis bàsics de la fotografia.
Angulars: • En les càmeres de 35 mm, els angular són els objectius menors de 50 o 45 mm: 35 mm, 28 mm, 20 mm, 16 mm. • La distància focal és menor que la diagonal del negatiu. L'angle de visió oscil·la entre 50º i 180º. D'aquests objectius diem que són de focal curt i que tenen un gran poder de cobertura. L'angle és més obert, pot recollir més escena, però òpticament ens fa la sensació que ens allunya d'ella. Aquests elements fan que es deformin les perspectives i que es variïn les distàncies entre els elements: els objectes situats a primer terme semblen més propers i els situats un pla més enrere semblen més llunyans i es fan més petits. • Als angular més curts se'ls anomena grans angulars: el de 18 mm que té un angle de presa de 94º o l'ull de peix de 8 mm. Ambdós deformen la imatge i produeixen perspectives molt exagerades, allunyament dels objectes situats a una certa distància i engrandiment dels propers. • Tot i que els angulars ens permeten d'enquadrar un espai ampli, sempre produeixen deformacions o distorsions en els objectes i en les distàncies. De totes maneres, a través de determinats elements es poden corregir les distorsions que aquests objectius produeixen mantenint el seu angle de presa.
Teleobjectius: • Els teleobjectius permeten angles de visió inferiors a 50º i la distància focal és més gran que l'objectiu normal: 85 mm, 100 mm, 20 mm, 500 mm, 1000 mm, 2000 mm. • Els teleobjectius estan dissenyats per apropar els subjectes situats a gran distància ampliant la imatge òpticament. Com més llarg sigui l'objectiu (més distància focal) més ens podrem apropar a elements llunyans. Per tant, aquests objectius tindran angles de visió molt tancats però capacitat per acostar-se a elements molt llunyans. • Aquests dos elements fan que es comprimeixin els espais en profunditat i la perspectiva. La distància entre un element situat a primer pla i el fons sembla menor i el fons mateix ens sembla més proper del que és a la realitat. Quan enfoquem persones també sembla que siguin més properes a la càmera. Com més gran és la distància focal, menor és la profunditat inherent a l'objectiu. • Una altra característica dels teleobjectius és que proporcionen poca profunditat de camp i no permeten enfocar elements molt propers. Per últim, cal dir que els teleobjectius tenen una lluminositat bastant baixa, necessitem escenes més il·luminades, suports més sensibles o mantenir el diafragma força obert.
Macros: • Serveixen per a obtenir un acostament màxim. La distància mínima de l’objectiu al subjecte és molt inferior a la resta d’objectius. Es caracteritzen per ser capaços d’enfocar a distàncies molt curtes, reproduint els elements o imatges enfocades a un terç o un quart de la seva grandària real. Qualsevol objectiu Macro ha d’estar preparat per a realitzar un enfocament sobre un objecte al 50% de la seva grandària real amb una ampliació del factor 0.5, com a mínim. La distància focal es troba entre els 50 i els 200 mm. És ideal per a fotografiar insectes i flors.
OBJECTIUS DE DISTÀNCIA FOCAL VARIABLE (ZOOM). • Aquest tipus d’objectiu permet, a diferència de la resta, variar la distància focal sense canviar l’objectiu. Amb aquesta característica trobem els zooms gran angular, els zooms macro i els zooms teleobjectius. Acostumen a ser més grans i pesats, però al mateix temps poden arribar a substituir a diferents objectius de distància focal fixa. És el tipus més versàtil i l’opció més econòmica per a obtenir un ventall de distàncies focals. Pel contrari, aquest tipus d’objectiu ofereix menys lluminositat que els altres, ja que la seva obertura de diafragma va del f/4.5 al f/5.6. Els objectius fixes són més lluminosos perquè aconsegueixen una obertura de fins a f/2.
Enfocament • Els objectius ens permeten: • -Que amb la càmera abastem un angle de visió determinat (més obert o més tancat). • -Produir aberracions òptiques però corregir-ne d'altres. • -Modificar la sensació de les distàncies en profunditat. • -Acostar-nos a element llunyans o a elements molt petits i propers. • -Tenir més o menys capacitat de profunditat de camp. • -Obtenir una imatge enfocada.
La profunditat de camp és un element que en molts casos podem controlar, podem decidir si només volem un element enfocat i la resta d'imatge desenfocada o que tot allò que enquadrem aparegui ben enfocat. Com hem anat veient, hi ha diferents paràmetres que condicionen la profunditat de camp, recordem-los: • L'obertura del diafragma determina la profunditat de camp. Com més obert estigui el diafragma menys profunditat de camp. Com més tancat el diafragma, més profunditat de camp. Per exemple, en les mateixes condicions tindrem més profunditat de camp si captem una imatge amb un diafragma de 22 que amb un de 4. Si volem triar el diafragma per a aconseguir la profunditat de camp desitjada, haurem d'ajustar la velocitat per a controlar la llum. • La distància focal de l'objectiu determina la profunditat de camp. Com més curt sigui l'objectiu més capacitat d'enfocament tindrà, podem dir que a menys distància focal / més profunditat de camp. En les mateixes condicions podrem aconseguir més profunditat de camp amb un objectiu de 28 mm que amb un de 200 mm. • La distància respecte a l'objecte enfocat determina la profunditat de camp. Utilitzant un mateix objectiu, si enfoquem objectes llunyans tindrem més capacitat d'enfocament que no pas si enfoquem objectes molt propers. • Podem dir que les condicions més aptes per aconseguir molta profunditat de camp serien: utilitzar un objectiu de focal curt, enfocar un objecte allunyat i emprar un diafragma tancat.
Els filtres: • Les fotografies digitals poden ser tractades amb programes de tractament d'imatges per a variar les seves característiques: la lluminositat, el contrast, la saturació i fins i tot les seves tonalitats. El resultat final de la fotografia no dependrà només de la presa sinó també del retoc posterior que se li apliqui. • En la presa, però, també es pot controlar no només la quantitat de llum sinó també el tipus de llum. Per a corregir reflexos, la incidència directa de llum, mitigar o ressaltar determinats colors es poden utilitzar filtres incorporats a l'objectiu. • Els filtres són d'un suport transparent, de vidre o de plàstic, tenyit parcialment o total per tal d'absorbir part de les radiacions que incideixen sobre ell. Els filtres poden col·locar-se a la part del davant de l'objectiu per a impedir o suavitzar l'entrada d'un determinat tipus de llum. Generalment són de forma rodona i s'enrosquen a l'objectiu. D'altres són quadrats i es posen dins d'un porta filtres.
Tipus de filtres: • Alguns determinen la incidència de determinades longituds d'ones, d'altres canvien la direcció dels raigs i d'altres creen efectes. Cada filtre té el seu nom o nomenclatura que indica el seu color (normalment segon la marca que els comercialitza). Distingirem els filtres que són per a pel·lícula en colors, els que són per a pel·lícula en blanc i negre i els que serveixen indistintament per a tots dos.
Per a pel·lícula en color: • Quan s'utilitzen filtres de colors cal tenir clar quins són els colors complementaris d'un altre color. La llum blanca es compon de tres colors primaris: el vermell, el verd i el blau. Els seus complementaris són: el cian, el magenta i el groc. • Un filtre acolorit d'un determinat color el que farà serà aclarir els colors propers al seu i enfosquir els colors propers al seu complementari.
TIPUS DE CAMERES: Podem distingir les càmeres per diferents elements: El format: la grandària resultant de la imatge que capturen. En el cas de les càmeres que funcionen amb pel·lícula sensible, el format depèn de la mida de la pel·lícula. En el cas de les càmeres digitals, no podem parlar exactament de format referint-nos a les mides de la placa de lectura. En aquest cas ens podem referir al tipus de fitxer que genera, a la resolució de la imatge o d'altres paràmetres que determinen la seva qualitat.
El sistema de visió i l'òptica: el sistema de visió és el que permet que nosaltres puguem veure allò que enquadrem a través de la càmera. Distingim segons el sistema òptic les càmeres rèflex i les que no ho són. • El sistema de funcionament: segons les càmeres facin moltes de les seves funcions mecànicament o electrònicament. El tipus d'imatge que generen: segon generin una imatge a través de procediments químics (la llum afectarà una emulsió fotosensible) o una imatge digital (la llum serà llegida per fotosensors).
Les característiques del cos de la càmera: la forma del cos de la càmera, la seva compactabilitat i la disposició fixa dels elements o bé la possibilitat d'intercanviar alguns dels elements, la rigidesa o mobilitat del cos de la càmera, entre d'altres, són característiques que també diferencien les càmeres.
