Amb quin "cobert"...?

1. Amb quin "cobert"...?

2. No sé on em portarà ser “CULLERA” , només sé que el culler o cullerot va de l’olla al plat, i la cullera del plat a la boca. No sé qui va organitzar, ni quant temps fa que funciona aquesta línia de transport, però m’imagino que ve de lluny i que encara anirà molt enllà. Sóc un estri que serveix per portar-vos a la boca els aliments que teniu al plat. De fet, el primer estri de taula que des d’infants se us ha posat a les mans, és la cullera o la cullereta (el volum està en relació proporcional al recipient i la boca del receptor). Jo no tinc l’agressivitat ni el perill de la forquilla o del ganivet. No punxo ni tallo. Puc endinsar-me, sense cap mena de risc, en la delicada cavitat bucal, dipositar-hi el seu aliment, i fins i tot rebre una solemne cullerada com a comiat.

3. Jo, la “ ”, sóc un estri en forma de forca amb dues, tres o quatre punxes, que serveixo per portar-vos l’aliment a la boca. I, com més punxes més possibilitats d’encertar la punxada i engrapar definitivament allò que vols. I, encara que “el camí de la boca, ningú no l’equivoca”, el risc que us caigui de les mans o de portar-vos el menjar a l’orella, és evident. Per a mi no hi ha dubte que “forquilla” ve de ‘forca’. Jo, com la forca, giro, regiro, trio, destrio l’aliment i el porto a l’eficient trituradora de la boca, perquè, finalment, dipositat en el cup de l’estómac, esdevingui aliment per al vostre cos. No es pot dir que una feina tan complexa , útil, ben feta i profitosa, sigui una mala feina; ni es pot dir que jo no hi tingui art ni part, sinó tot el contrari. I encara que llepar-la sigui perillós i gens ben vist, confesseu que més d’una vegada, m’heu llepada goludament.

4. Aneu a saber com s’ho manegaven la gent de l’Edat de Pedra per tallar en filets i rodanxes l’animal abatuta a la cacera. Però, sigui com sigui, al llarg de la Història, vaig aparèixer, existeixo i encara perturo com el vostre estimat i temut ganivet. Així també vaig quedar definitivament incorporat al calaix o al cabàs de les eines, amb una peculiar forma: una fulla llarguera, generalment d’acer i ben esmolada, i proveït d’un mànec. Des d’anys i panys, jo, el “ “ formo part del parament bèl.lic de taula. Segurament el que més imposo. D’infants, ni tocar-me; de més grandets, amb molt de compte. Allò que talla, talla igual un dit que una pastanaga. D’una cullerada o d’una forquillada no l’ha dinyat mai ningú, però sí d’una ganivetada. Francament, reconec que sóc un estri útil, però antipàtic. Us en serviu per pura necessitat, i després, compte i fora!

5. I tu, amb quin cobert t’identifiques?