FIGURES RETÒRIQUES LITERÀRIES

1. FIGURES RETÒRIQUES LITERÀRIES

2. Relacionades amb els sons • Relacionades amb les paraules • Relacionades amb les oracions • Relacionades amb la lògica • Relacionades amb el significat

3. Relacionades amb els sons • Al·literació: repetició d’un o més sons en un mateix fragment. • Intenció: suggerir sensacions; crear ritme (embarbussaments: En cap cap cap el que cap en aquest cap Un plat blanc pla ple de pebre negre està) • Onomatopeia: imita o suggereix sorolls reals.

4. Tirallonga dels monosíl·labs Déu I tu, què vols? Jo Doncs jo sols vull —ei, si pot ser—: Un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc. Un xic de son i un poc de llit. Un xic de set i un poc de vi i un poc de llet. I un poc de pau. Un poc de pas, un poc de pes i un poc de pis. I un xic de niu. Un xic de pic i un poc de pac —o un xic de sou i un xic de xec. I un poc de sol i un poc de sal. I un poc de cel. Un xic de bé i un xic de mal. Un poc de mel i un poc de fel. I un poc de nit i un xic de por, i un poc de pit I un xic de cor i un poc de crit. I un xic de llum i un xic de so: Un poc de llamp i un xic de tro. Un poc de goig i un xic de bes i un poc de coit. I un xic de gos. I un poc de gas. Un poc del fort i un poc del fluix. I un poc de rom i un poc de fum. Un poc de lloc. I un poc de joc —tres reis, dos nous. I un poc de groc i un xic de gris i un xic de verd. I un xic de blau. Un poc de tren i un poc de nau; i un xic de rem. Un xic de vent. I un poc de neu. I un poc de rou. I un poc de veu —i un poc de vot. I un poc de cant. I un xic de vers. I un xic de ball.

5. I d’art. I d’or. Un poc de peix. I un poc de greix. I un xic de feix. I un poc de gruix. I un poc de carn i un poc de sang; i un poc de pèl. I un poc de fang i un xic de pols. Un xic de flam i un poc de gel. Un poc de sant i un xic de drac. Un xic de risc i un poc de rés —i un poc de rus. I un tros de camp i un xic de fruit; un tros de clos prop de la llar amb aus i flors. I un poc de bosc amb pins i brins. I un xic de font. I un xic de riu i un poc de rec i un poc de pont. I un poc de gorg. I un poc de mar i un xic de port. I un poc de llor. Un xic de lli i un poc de cuir i un poc de pell i un xic de fil. Un poc de lluc i un xic de suc. I un poc de porc. I un xic de parc. Un poc de gust i un xic de rang. I a més del meu un poc del seu i un xic del llur. Vull ser: ruc? clerc? bell? lleig?dret?tort? gras?prim?llest?llosc? nou? vell? ferm? flac? bla? dur? buit? ple? dolç?tosc?sec? moll? greu? lleu? curt? llarg? fosc? clar? xaix? fi? Un poc de tot. I a més, què vull? Un xic de seny. I un poc de temps. I un xic de món. I un poc de sort. I un poc de mort. I un poc de Vós. Ei, si pot ser. PERE QUART, Circumstàncies

6. Onomatopeies • Plim, plam, plim. • Dents blanques, dents negres, • que es deixen tocar, • alegren el dia • i ens fan somiar. • Pim, plam, plim. Onomatopeia del so Analogia de les tecles i les dents

7. Relacionades amb les paraules • Anàfora: repetició d’un mateix mot o grup al començament de dos o més versos. • Intenció de destacar el significat en el conjunt. • Epítet: és un adjectiu qualificatiu que expressa una qualitat que el nom ja té. • Sol aparèixer davant del nom “xafogosa tarda d’estiu” (a vegades també darrere “la neu blanca”)

8. Cançó de pluja (fragment) No sents, cor meu, quina pluja més fina? Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son... Hi ha dues perles a la teranyina, quina conversa la pluja i la font! No sents, cor meu, quina pluja més fina? (...) No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? Canten les gotes damunt la teulada, ploren les gotes damunt el replà... Gotes de pluja, gardènia que es bada... No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?(...) No sents, cor meu, que la pluja se’n va, dintre aquest plor de la pluja nocturna, i les estrelles somriuen enllà? Enllà somriu un mantell tot espuma... No sents, cor meu, que la pena se’n va? No sents, cor meu, quina pluja més fina? No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? No sents, cor meu, quina pau més divina? No sents, cor meu, que la pena se’n va? No sents, cor meu, quina pluja més fina? Josep M. De Sagarra

9. El poble El poble és un vell tossut, és una noia que no té promès, és un petit comerciant en descrèdit, és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps. El poble és una xafogosa tarda d’estiu, És un parapet damunt la sorra, És la pluja fina de novembre. Miquel Martí i Pol (fragment)

10. Relacionades amb les oracions • El polisíndeton: consisteix en la repetició de conjuncions de coordinació en diferents versos. • Intenció: aconseguir un ritme més lent i donar més intensitat a allò expressat. • L’hipèrbaton: alteració en l’ordre sintàctic corrent de les oracions. • Intenció: donar més importància a una expressió o a un mot concret. • També és un recurs per raons mètriques

11. COSESD'aquest estiu no en vull recordar més que la mirada de complicitat d'una veïna que prenia el sol ben nua i va somriure complaguda quan va adonar-se que la contemplava, i aquell instant fugaç, irrepetible, de quietud total, que el món restà  desert de si mateix i era un cristall transparent i compacte altra vegada. Tota altra cosa no serà l'estiu, aquest estiu, vull dir, i si algú em parla d'aquelles mil foteses inefables que componen els dies i les nits, diré tranquil·lament: No me'n recordo. Miquel Martí i Pol QUADERN DE VACANCES Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res. Salveu-me la mirada, que no es perdi. Tota altra cosa em doldrà menys, potser perquè dels ulls me'n ve la poca vida que encara em resta i és pels ulls que visc adossat a un gran mur que s'enderroca. Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé, i puc sentir i tocar i escriure i créixerfins a l'altura màgica del gest, ara que el gest se'm menja mitja vida i en cada mot vull que s'hi senti el pes d'aquest cos feixuguíssim que no em serva. Pels ulls em reconec i em palpo tot i vaig i vinc per dins l'arquitectura de mi mateix, en un esforç tenaç de percaçar la vida i exhaurir-la. Pels ulls puc sortir enfora i beure llum i engolir món i estimar les donzelles, desfermar el vent i aquietar la mar, colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res. Viuré, bo i mort, només en la mirada.

12. De la cova singular la carrossa és a l’entrada, que es desclou al dia clar, com una porta que es bada.

13. Relacionades amb la lògica • La personificació: consisteix a atribuir qualitats humanes a animals o éssers inanimats. • La prosopopeia fa referència quan la qualitat humana atribuïda és la parla. • La hipèrbole: expressa el significat de manera exagerada (t’ho he dit mil vegades)

14. La personificació Boira Llarga com la carena, sobre el riu cada matí s’adorm la boira clara. Marià Manent

15. Prosopopeia “Digué el Bou: -Senyors, la noblesa de rei s’ha de correspondre amb la bellesa de persona: que sigui gran, humil, i que no faci mal a la seva gent. El Lleó no és una bèstia gran, ni que visqui d’herba, sinó que menja altres bèsties. Té una veu que ens fa estremir de por quan crida. Si seguiu el meu consell, elegireu el Cavall com a rei; perquè és bèstia gran, bella i humil; és una bèstia lleugera i no té un semblant orgullós, ni menja carn.” Ramon Llull

16. La hipèrbole La guineu, per aconseguir que el corb canti i li caigui el formatge que té agafat amb el bec, l’afalaga exagerant les seves qualitats: Segur, si el vostre cant ve a ser una imatge Del vostre bell plomatge, Sou, d’aquest bosc, el Fènix, i l’hoste de és preu. La Fontaine

17. Relacionades amb la lògica • La ironia: transmet aparentment el contrari del que en el fons ens vol dir l’autor. • La paradoxa: es posen en relació dues realitats aparentment contradictòries o il·lògiques en una mateixa oració o en un mateix poema.

18. La ironia En la faula L’ase i el gosset, de La Fontaine pàgina 109. “Oh, quina melodia! Quina finor de tacte! va dir l’Amo, i ordena: Que em portin el bastó” “la melodia”= el bram de l’ase “la finor del tacte”= la peülla

19. La paradoxa És quan dormo que hi veig clarFoll d’una dolça metzina,Amb perles a cada màVisc al cor d’una petxina,Só la font del comellarI el jaç de la salvatgina,–O la lluna que s’afinaEn morir carena enllà.És quan dormo que hi veig clarFoll d’una dolça metzina. J.V. Foix