50 likes | 144 Views
L’economia espanyola. 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75). mala conjuntura final ‘50: esgotament reserves, augment inflació, desequilibri pressupostari. mostra. donat. la necessitat d’un canvi de la política econòmica. exigit pels. organismes internacionals.
E N D
L’economia espanyola 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75) mala conjuntura final ‘50: esgotament reserves, augment inflació, desequilibri pressupostari mostra donat la necessitat d’un canvi de la política econòmica exigit pels organismes internacionals dut a terme amb per tal de el Pla d’Estabilització (1959) concedir els crèdits que evitessin la suspensió de pagaments i la continuació de les importacions acompanyat pretén 14.1. El canvi d’orientació de l’economia plans de desenvolupament econòmic i social (1964-75) • reduir l’intervencionisme estatal • afavorir liberalització comercial i financera pretenen a través de impulsar el creixement mitjançant la programació del sector públic i incentivant l’activitat privada • estabilitzar l’economia: reduir la inflació i limitar el dèficit públic • liberalitzar l’economia interior: eliminant organismes y reglamentació de preus • liberalitzar l’economia exterior: afavorir l’entrada de capitals estrangers i de mercaderies i fixar un tipus de canvi amb el dòlar actuen • accions estructurals: solucionar deficiències de la indústria • pols de desenvolupament: reduir desequilibris regionals
la taxa de creixement va ser la segona, després del Japó, entre els països de l’OCDE La dècada dels 60 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1951-75) • bona marxa de l’economia europea • esforç de la societat espanyola es veu en es caracteritza per • creixement sostingut • balança de pagaments relativament equilibrada gràcies a desenvolupament econòmic • metal·lúrgic (automòbils, electrodomèstics, maquinària) • químic, energètic, siderúrgic, construcció naval i construcció • tradicionals (vestuari, calçat, moble) permet marcat per finançament exterior • capital estranger • remeses dels immigrants • ingressos per turisme sectors industrialització accelerada repartit a través 14.2. Els anys del creixement econòmic • enclavaments tradicionals (Biscaia, Astúries, Madrid, Barcelona i rodalia: cinc comarques reunien el 70% català) • nous (València, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Huelva, Tarragona) degut modernització agrària • èxode rural • mecanització i adobs • diversificació productiva millora productivitat (baixos salaris, aplicació de tecnologia i capital estranger) limitacions com són • dependència de la tecnologia i la inversió estrangeres • distribució de riquesa força injusta (més imp. indirectes que directes) • mancança d’infraestructures baixar preus, millorar les exp. i augmentar la demanda interior permet progrés sector terciari • necessitats de la urbanització (transport i distribució, comunicacions) • augment turisme • banca • comerç internacional (augmenten imp [béns d’equip, productes energètics i matèries primeres] i exp [productes acabats i agrícoles]) degut
la taxa de creixement va ser la segona, després del Japó, entre els països de l’OCDE La dècada dels 60 modernització i institucionalització política del règim 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1951-75) es caracteritza per marcada per es veu en • bona marxa de l’economia europea • esforç de la societat espanyola desenvolupament econòmic transformacions socials profundes • consolidació de Carrero com a home fort i presència de polítics renovadors • creixents discrepances entre “famílies” polítiques (falangistes i tecnòcrates) • Llei Orgànica de l’Estat (referèndum, 1966: precisava les funcions dels òrgans estatals) • nomenament de Joan Carles com a Príncep d’Espanya • enduriment de la repressió (TOP: 1963; sentències de mort: 1963; estats d’excepció: 1969, 1970; consell de guerra: 1970; detencions, tortures, ...) gràcies a marcat per • plena ocupació • alça relativa dels ingressos • augment del consum provoquen suposa 14.3. Creixement demogràfic i canvi social oposició social intensa i multiforme • - modernització del sector primari, amb mecanització i forta disminució de la població activa (emigració) • importants inversions estrangeres, que permeten el creixement de l’oferta de treball • emigració cap a Europa, que absorbeix el treball emigrant • moviment obrer, liderat per CCOO: hi ha onades de mobilitzacions que demanen llibertat sindical, dret de vaga i reivindicacions laborals • professors i estudiants: millora de les condicions de l’ensenyament, drets estudiantils i laborals i democratització de l’ensenyament • moviment veïnal (fruit del procés d’urbanització i les condicions dels habitatges i els barris), que erosiona els ajuntaments destaca marcada per • increment de les importacions • remeses dels immigrants • ingressos per turisme porta a • actuació important del PCE-PSUC a tots els sectors • aparició de grups marxistes alternatius (després del Maig-68 francès) • participació de grups catòlics (renovació del Concili Vaticà II) • inici de l’actuació unitària de l’oposició a Catalunya (Assemblea de Catalunya, 1971) • creixement sostingut • balança de pagaments relativament equilibrada
L’evolució política 1969: nomenament de Joan Carles com a successor (segons la Llei de Successió) mostra 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75) • ascensió Carrero Blanco com a home fort del règim • reforçament dels tecnòcrates • marginació ‘famílies’ tradicionals • relacions internacionals: • rebuig de la CEE a l’ingrés espanyol (1962) i acord preferencial (1970) • descolonització: Marroc (1956), Guinea (1968), Ifni al Marroc (1969) travessa a fi de • enduriment de la política interna: • expulsió dels sectors tecnòcrates (cas Matesa i contestació social) • aplicació de l’Estat d’excepció (1969, 1970); consell de guerra (1970) • augmenten detencions, violència policial i condemnes • enduriment sancions a premsa promoure desenv. econòmic fer renovació política sense tocar la manca de llibertats troba a través oposició social intensa i multiforme • moviment obrer, liderat per CCOO (nascut entre 1957-62): hi ha onades de mobilitzacions que demanen llibertat sindical, dret de vaga i reivindicacions laborals • professors i estudiants: millora de les condicions de l’ensenyament, drets estudiantils i laborals i democratització de l’ensenyament • moviment veïnal (fruit del procés d’urbanització i les condicions dels habitatges i els barris), que erosiona els ajuntaments 14.4. Reformisme franquista i immobilisme i 14.5. Conflictivitat social i oposició política • Tribunal d’Ordre Públic (1963): delictes polítics a la jurisdicció civil • Llei de Premsa (1966): supressió censura prèvia • Llei de llibertat religiosa (1967): igualtat de totes les religions i llibertat de pràctica • Llei de representació familiar (1967): permet l’elecció dels procuradors del terç familiar • Llei de convenis col·lectius (1958): permet negociar salaris i condicions laborals i estableix jurats d’empresa i enllaços sindicals • Llei de la Seguretat Social (1967): amplia cobertura social • Llei orgànica de l’Estat (1967): precisa funcions òrgans estatals destaca marcada per • actuació important del PCE-PSUC a tots els sectors • aparició de grups marxistes alternatius (després del Maig-68 francès) i renovació organitzativa del PSOE (1974: Suresnes) • participació de grups catòlics (renovació del Concili Vaticà II) • inici de l’actuació unitària de l’oposició a Catalunya (Assemblea de Catalunya, 1971)
Els últims anys de Franco 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75) ofereixen • crisi política: • l’assassinat de Carrero per un comando terrorista d’ETA (20-XII-1973) • fractura entre immobilistes (continuïtat del règim i repressió: búnquer) i oberturistes (creació d’associacions polítiques dintre del Movimiento) • I-1974: nomenament d’Arias Navarro com a cap de govern (amb un marcat perfil d’ordre públic) i promeses de canvis polítics (espíritu del 12 de febrero) que no s’arriben a concretar • auge de l’antifranquisme: • intensa conflictivitat social i política • 1971: Ass. de Catalunya • 1974: Junta Democrática de España (iniciativa PCE) • 1975: Plataforma de Convergencia Democrática (PSOE i sectors demoratacristians i socialdemòcrates) • 1976: unió d’ambdues: Coordinación Democrática • intensificació de la violència política terrorista (ETA, FRAP, GRAPO) i execucions (1974: Puig Antich) 14.6. La crisi de la dictadura • mort del dictador: • malaltia de Franco (1974 i 1975) • conflicte del Sàhara: Marxa Verda (1975: invasió pacífica del territori per Marroc); 14-XI: Acord de Madrid: abandonament a Marroc i Mauritània • mort de Franco: 20-XI-1975