100 likes | 272 Views
“El ratolí Peret i el formatge gegant”. Hi havia una vegada, en un país d’aquestos que et sona d’alguna cosa però no saps ben bé de que... una caseta de ratolins al capdavall d’un camp d’hortalisses. A la mare li deien Marina, al pare Ferran i al fill, Peret.
E N D
Hi havia una vegada, en un país d’aquestos que et sona d’alguna cosa però no saps ben bé de que... una caseta de ratolins al capdavall d’un camp d’hortalisses. A la mare li deien Marina, al pare Ferran i al fill, Peret.
Peret era un ratolinet despistat, alegre i atrotinat. Els pares d’aquest eren immensament feliços a la seua caseta al camp, però en canvi Peret sempre estava queixant-se de no menjar altra cosa que no fos creïlla, enciam o tomaca.
Ferran sempre li aconsellava: “Les hortalisses i les verdures són fantàstiques per a créixer fort i sà Peret, i a més, estan boníssimes! Les pots menjar al forn, fregides o simplement estacant-li el déntol quan més et vingui de gust!”
Un dia, ja cansada d’escoltar-lo, la mare de Peret el portà a la ciutat a comprar-li allò que li agradés. A la tenda de comestibles, al menut se li feren els ulls com a plats al veure un tros gegant de formatge, i sa mare li’n comprà amb molt de gust en tal de que no donar més pel sac.
Una vegada a casa, Marina advertí a Peret: “El formatge és molt gran, així que per fer-lo durar, menjaràs un trosset únicament els dies de la setmana acabats amb essa: DILLUNS, DIMARTS, DIMECRES, DIJOUS I DIVENDRES.” Peret, amb la cara pansida, assentí amb desgana.
Però aplegà la nit i al ratolinet li entrà la gana i el desfici. Sabent on amagava sa mare el formatge i coneixent de massa el somni profund que els seus progenitors tenien, s’enfilà cap al amagatall. Peret no s’ho pensar i una vegada en el tros a la mà, va menjar i va menjar fins fer-se amb ell.
A l’endemà i de bon matí, la mare cridava: “Al lladre! Al lladre!”, però quina fos la seua sorpresa al encontrar al seu fill al sòl de la cuina amb una panxa més redona que una pilota. El pobre Peret no podia ni moure’s i li va durar una setmana completa (amb els dies de la acabats amb essa i també amb el dissabte i el diumenge) sense poder menjar, ni caminar, ni jugar.
Des d’aquell dia, el menut ratolí va aprendre a valorar molt més les verdures de son pare (que per cert mai li havien donat mal de panxa) i a saber que la enveja no valia per a res.