HISTÒRIA DE LES RELIGIONS

1. HISTÒRIA DE LES RELIGIONS L’APARICIÓ DE LES CIUTATS I LA RELIGIÓ

2. Aparició de la civilització • A la Plana de Mesopotàmia (actual Iraq) havien aparegut al final del IV mil·leni aC un nombre petit d’assentaments. Aquests centres eren majors que les aldees precedents i tenien un tipus d’economia més especialitzada i una sòlida organització política. Aquestes ciutats comprenien un nucli habitat més o menys gran i les terres que l’envoltaven. Cadascuna d’aquestes ciutats tenia una organització absolutament independent i aïllada de les altres, per la qual cosa també es coneixen sota el nom de ciutats-estat.

3. Aparició de la civilització • Cap a l’any 3.000 aC el paisatge d’aquelles zones ens mostra que l’home havia començat a ordenar la naturalesa. Els rius seguien essent els protagonistes de la vida col·lectiva; però el cabal era regularitzat i canalitzat per mitjà de grans construccions que travessaven el camp de la ciutat, tot ramificant-se en nombrosos canals menors...... La creació d’instal·lacions d’irrigació a gran escala es va produir amb l’aparició de les ciutats.

4. Aparició de la civilització • La ciutat estava amurallada i a les portes hi havia una vigilància (guàrdia) permanent. La ciutat tenia carrers amples per al pas dels carretons i a les vores dels carrers estaven les cases de les famílies benestants; darrere d’aquestos carrers existien els barris de la gent més humil, que hi habitaven cases de sostre pla; els habitants d’aquestos barris eren llauradors, que cada dia es dirigien als camps, i els artesans.

5. Aparició de la civilització • Més lluny, per sobre de les cases de les persones s’alçaven les cases dels déus i els temples. El temple de la ciutat tenia un recinte propi i estava amurallat, s’alçava sobre un turó artificial a imitació d’una muntanya; ja que segons les creences mesopotàmiques, les muntanyes eren el centre de la força de la terra.

6. Vincles político-socials • A més d’ordenar la natura l’home es donà un ordre a si mateix. Una ciutat de la Mesopotàmia presentava una estructura político-social fortament travada, basada en un patrimoni cultural i religiós propi. • La base econòmica, continuava essent l’agricultura; però ara els camperols havien de dedicar-se a intercanviar part dels seus productes amb els artesans (orfebres, terrissaires, comerciants....) que es congregaven a les portes de la ciutat esperant els llauradors.

7. Vincles político-socials • La raó era que ara els camperols ja no eren autosuficients i la major part dels objectes necessaris per al seu treball i per a la seua vida diària, ja no eren produïts per ells mateixos. • Els llauradors a més havien de destinar part de les seues collites a la gent que treballava en la construcció, conservació i millorà dels canals; tanmateix havien de contribuir a la conservació de les muralles i a la construcció o reconstrucció dels temples que cada dia eren més sumptuosos.

8. Vincles político-socials • En un principi la ciutat estava dirigida o governada per una espècie d’assemblea que reunia a tots els habitants. Existia també una espècie de “governador” per als déus (ENSI) i, ben aviat apareix el rei (LUGAL). Aquests càrrecs no eren en principi hereditaris i els seus actes havien de ser aprovats pels déus mitjançant fenòmens extraordinaris de la naturalesa; somnis, arts d’endevinament....... Els monarques o reis varen anar augmentant el seu poder en la mida que la vida a les ciutats anava evolucionant

9. El pensament mesopotàmic • Els mesopotàmics, concretament els sumeris (poble que vivia a l’actual Iraq), varen ser els descobridors de l’escriptura; encara que no sabem ben bé, si els altres grups humans contemporanis també ho havien fet. • L’escriptura sumeria va sorgir a partir dels ideogrames que representaven idees (arbre dia......) i dels fonogrames (símbols que representaven valors fonètics sil·làbics).

10. El pensament mesopotàmic • Aquests elements es representaven sobre argila escrivint amb un punxó, per la qual cosa nosaltres la coneixem sota el nom de l’escriptura cuneiforme. • Aquest tipus d’escriptura va poder adaptar-se a moltes llengües; però la barreja de ideogrames, fonogrames, determinatius i altres signes que s’empraven, feia que el seu nombre fos tant gran, que només u na petita quantitat de gent els coneixia, aquesta gent que era l’única capaç d’utilitzar aquest sistema de signes, constituïen els escribes professionals

11. El pensament mesopotàmic • Creien que els arts i els oficis els havien revelat els déus i, en conseqüència eren immutables. Cada cosa havia de tenir el seu nom per assegurar-se un lloc a l’univers, de tal manera que qui coneixia el nom d’alguna cosa adquiria poder sobre ella. Era com atribuir una funció màgico-religiosa al llenguatge. • Entre els documents d’aquella gent, trobem una gran quantitat de llistats de pedres, vegetals, animals i altres elements classificats sobre la base de les seues característiques externes.

12. El pensament mesopotàmic • Pel que fa al pensament matemàtic, per exemple, els erudits mesopotàmics desenvoluparen cap a l’any 1.000 aC un pensament refinat i precís capaç de fer abstraccions, tot formulant el concepte de la numeració basat en el valor se la posició de la xifra, que es troba a la base del nostre sistema decimal.

13. El pensament mesopotàmic • Calculaven el temps, tenien l’any solar; per tal de regular el calendari religiós de les grans festivitats, així com per regular les activitats agrícoles. L’any es dividia en dotze mesos lunars, als quals cada tres anys se li afegia un mes suplementari.

14. El pensament mesopotàmic • Les arts també progressen notablement (poesia, dansa, música, arquitectura....). • Introdueixen el maó de fang i el maó cuit, possibilitant així construccions molt massisses en les que van introduir veritables arcs. Els murs, molt modestos, eren recoberts amb decoracions de fang pintades de forma molt senzilla.

15. El pensament mesopotàmic • Els déus tenien forma de figures assegudes amb el cap més gran d’allò normal, la simbologia religiosa es projectava en una sèrie de “segells” que servien per a signar documents. Aquest conjunt de segells i estàtues influirien en l’art de tot l’Orient Mitjà i en Grècia.

16. La religió a l’antiga Mesopotàmia • La civilització sumeria tenia un component fortament religiós. Solament la confiança en els seus déus els permetia els innombrables i fastigosos treballs que els assegurava el domini d’aquelles valls. • Precisament els seus edificis més grans eren els temples i venien a representar la càrrega ideal d’aquelles persones. Els sacerdots que hi vivien pràcticament reclosos al temple, tenien tanta importància que ben be constituïen un tipus de ciutat teocràtica; és a dir eren ciutats governades per lleis de tipus religiós i per una èlit o grup religiós tancat.

17. La religió a l’antiga Mesopotàmia • El caràcter religiós de la societat mesopotàmica, es fa més evident en el període en el que tenim documentació escrita sobre déus, herois i mites. • Per als habitants de Mesopotàmia els déus eren innombrables en la mesura en que poden representar les forces que guien la Humanitat i, segons el pensament primitiu, aquestes eren el seu origen moltes i molt diferents.

18. La religió a l’antiga Mesopotàmia • El més grans dels déus era AN, identificat amb la Bòveda Celest; el seu nom significava Cel o esplendent, després venia ENLIL, que era la força activa de la natura, es manifestava en les violentes tempestes i en la plana dels rius i, de vegades podia ajudar als homes. • La Deessa de la Terra era adorada sota el nom de NINJHURSAG. El darrer del quatre déus creador era ENKi, el Déu de les Aigües que fertilitzava la terra i per extensió, era el patró de les capacitats intel·lectuals. • A aquest llistat cal afegir 50 grans déus anomenats ANNUNAKI, aquest déus secundaris participaven de les assemblees divines. L’esquema religiós mesopotàmic es complementava amb una sèrie interminable de dimonis i altres divinitats.

19. Explicació sumeria a la creació del Món • Per als sumeris , la terra que els envoltava, havia nascut del caos primer de les aigües , d’on varen sorgir les forces TIAMAT i ABZU, que més tard crearen els déus, després vingueren el Cel i la Terra i finalment el gènere humà. • Durant la primavera es celebra la major festa religiosa de la terra, festa que després en Babilònica s’anomenarà AKITU. Amb aquesta festa es celebrava la festa de l’any nou que durava onze dies, durant els quals es passava de la tristesa a l’alegria mitjançant una cerimònia de purificació; la festa s’acabava en el moment en que els déus anunciaven la sort de l’any nou a les persones.

20. Explicació sumeria a la creació del Món • L’esquema de pensament que expressaven tots ells era que el món havia estat producte d’una acció divina conscient, encaminada a finalitats divines; per tant era obvi per a ells, el sentiment de que el món era tot animat, amb vida. A partir d’ara i fins prou més tard de l’aparició del cristianisme, la humanitat no va saber alliberar-se de la idea de que els arbres, fonts, pedres ... estaven dotats de sensibilitat humana, o sota la protecció d’éssers immortals semblants als homes.

21. Explicació sumeria a la creació del Món • La visió de la religió a Mesopotàmia era absolutament funcionalista, ja que mantenia unida la societat, assegurava la fertilitat dels camps, protegia els ramats i també al propi home. En aquest sentit una de les figures més grans dels mites mesopotàmics ara la deessa de la fertilitat humana INNANA (anomenada més tard ISHTAR), l’origen de la qual es remunta al període neolític; Innana o Ishtar, baixava al món soterrani (que més tard seria l’infern); per retornar-hi posteriorment, simbolitzat en aquest retorn la renovació de la vida agrícola. El seu marit DUMUZI (més tard TAMMUZ), es quedava substituint-la al món subterrani. Cada any se li plorava i el seu matrimoni amb Isthar es celebrava durant les festes de l’Any Nou.

22. Explicació sumeria a la creació del Món • També a les societats civilitzades de l’antiguitat, aquestes explicacions eren tant satisfactòries, que eren acceptades per totes les civilitzacions antigues. La seua importància és tal que, a l’haver passat aquesta explicació a la Bíblia, a societat humana les donava per vàlides fins els segle passat, quan el desenvolupament de les ciències va acabar amb la major part d’aquestos mites.

23. La posició de l’home • En realitat (com dirien els epicurs en la civilització romana) els déus tenien molt poc en “compte” als humans, quan en les assemblees dels déus, es barallaven entre ells o gaudien dels plaers de la taula i del llit. • En realitat cada ciutat no era més que el domini terrenal d’una divinitat concreta i, per amor a ella, els humans treballaven de valent durant tota la seua vida. Tanmateix una vegada morts, els humans anaven a una fosca i trista terra on els esperits es congregaven.

24. La posició de l’home • El món espiritual mesopotàmic, era una estructura perfectament organitzada, en la que els homes poden actuar d’una manera racional, ja que els déus podien ser propicis (actuar a favor dels humans) gràcies a les cerimònies divines. • Els homes treballaven els camps i feien construccions, encara que la societat humana estava molt lluny de ser perfecta. La presa de consciència d’aquesta realitat, a l’angoixós temor de que els homes pogueren abatre l’ordre establert pels déus.

25. L’epopeia de Gilgamesh • Aquesta epopeia ve a ser una reflexió entorn l’orgull que els homes sentien davant les seues pròpies conquestes, aquesta reflexió s’estenia a la naturalesa humana que lluita i que crea; però que al final ha de morir. • Aquest relat d’origen sumeri, va trobar la seua màxima expressió en una versió èpica escrita l’any 2.000 aC i es va estendre per tot el Pròxim Orient.

26. L’epopeia de Gilgamesh • Gilgamesh era el rei d’Uruk i havia construït les muralles que protegien la ciutat; però al mateix temps, tracta el seu poble amb tal duresa que els déus varen enviar al salvatge Ekidu per tal de castigar-lo. Gilgamesh, molt astut, no es va enfrontar directament a Ekidu; al contrari va enviar-li una dona amb la intenció de domar-lo amb les seues arts; fent referència aquest passatge segurament, al pas que la humanitat havia fet de la barbàrie a la civilització.

27. L’epopeia de Gilgamesh • Ekidu, una vegada civilitzat, es va vestir d’home i a partir d’aquest moment va tenir cura dels ramats. A partir d’aquest moment el poema èpic narra tota sort d’aventures de Gilgamesh i Ekidu, contra tota classe de monstres.

28. L’epopeia de Gilgamesh • Durant el transcurs de les seues aventures Ekidu va ofendre greument als déus, especialment a Ishtar (deessa de la fecunditat humana coneguda en aquell temps com Innana) i va morir després d’una llarga escena de recriminacions contra els decrets divins. En un principi Gilgamesh es va dedicar a plorar pel seu amic; però ben aviat es va dedicar a buscar per tot arreu la planta que pogués tornar a la vida al seua amic. Finalment va trobar a Tu-Napihtin (el Noé de la Bíblia), el qual li va contar la història del Diluvi Universal i, li va indicar com trobar la planta de la resurrecció al fons de la mar. Gilgamesh, va trobar la planta però de retorn a casa la va perdre i se la va menjar una serp, indicant amb això que els morts no poden ressuscitar.

29. L’epopeia de Gilgamesh • Els habitants de Mesopotàmia vivien sempre sota un immens temor als déus, encara que sentien un gran orgull per les seues pròpies conquestes. • Finalment el poema de Gilgamesh, ens mostra un món civilitzat alhora d’analitzar la psicologia i les característiques del gènere humà.

30. Resultat de la civilització • Durant els tercer mil·leni i el primer quart del segon, la societat mesopotàmica va experimentar enormes canvis que també propiciaren un canvi en la seua forma de pensar. • En efecte durant aquesta època apareixen les classes socials amb les conseqüències que això comporta: explotació econòmica i agitació social.

31. Resultat de la civilització • Les primeres ciutats, segurament, estaven formades per una massa de treballadors indiferenciats socialment; però mol aviat aparegueren grups privilegiats, que s’estratificaven de forma piramidal com segueix: • A dalt de tot estaven els sacerdots; que en els primer temps també treballaven; però que molt prompte es convertiren exclusivament en administradors dels bens dels déus. Els temples es convertien en importants centres econòmics, que posseïen gran quantitat de terres i absorbien gran quantitat de productes com a pagament dels arrendaments d’aquestes terres als camperols o en concepte d’ofrenes a la divinitat.

32. Resultat de la civilització • Els déus posseïen també nombrosos ramats i controlaven el treball de mariners, pescadors, cervesers, flequers, filadors de llana.... L’augment de la producció artesanal, es va fer en benefici de les classes dirigents i del culte a déu. • Per sobre dels sacerdots estava el LUGAL o rei, que en èpoques més avançades serà u n enviat dels déus per garantir l’ordre i la seguretat i, a partir d’aquest moment comencen les construccions de palaus.

33. Resultat de la civilització • Tant els sacerdots com els reis no eren uns simples paràsits, a ells els corresponia la custòdia de les reserves de riqueses i la responsabilitat de la unió de l’estat, encara que això va provocar que la resta de la població estigués amb absoluta dependència respecte d’ells. • Per davall del Lugal, estaven els sacerdots, després els funcionaris i per sota el poble treballador: camperols i artesans.

34. L’esclavitud • Les classes socials es complementaven amb els esclaus. L’origen dels esclaus era la pura necessitat que tenien els homes de vendre’s ells mateixos o els seus fills per fer font als deutes que havien adquirit o, com a conseqüència directa d’una guerra en la que havien estat fets presoners de la ciutat vencedora. • En realitat l’aparició de l’esclavitud va estar l’última conseqüència del fet de que el benestar de les classes superiors i les gran obres realitzades en el passat es basava en el treball obligatori de la col·lectivitat; de no haver estat així no s’hagueren pogut realitzar.

35. L’esclavitud • Malgrat l’esclavitud, la majoria de la força de treball estava constituïda per homes lliures. Els esclaus rarament eren utilitzats en feines agrícoles, doncs, era l’ocupació principal de les persones en el món antic, més aviat vivien en les ciutats on desenvolupaven feines domèstiques, o eren concubines o artesans. • En la mesura que suposaven un capital important dins de la riquesa de les classes superiors, se’ls garantia un nivell de vida mínim i, de vegades aconseguien la llibertat després d’una llarga vida de dur treball.

36. L’esclavitud • Els camperols, tant si vivien en aldees com si ho feien a la ciutat, compraven i venien els seus productes en mercats controlats per altres. • La civilització es dirigia cada vegada més a dividir les persones en dues categories: el pertanyents a una classe o nivell superior i els pertanyents a una classe inferior. • Les classes inferiors, analfabetes, seguien sent més conservadores i desconfiaven de les innovacions que sorgien en la civilització urbana dels rics.

37. L’esclavitud • Les classes altes, per contra tendien a consolidar els sistemes d’explotació i producció (que òbviament els afavorien), tot adoptant una posició de superioritat cultural. • També la relació entre el sexes va començar a canviar; si en un principi, en època sumeria la dona gaudia una relativa llibertat, en la mesura en que es podien comparar i vendre com bens immobles, a poc a poc va anar perdent posicions respecte a l’home en la mesura en que avançava la civilització.

38. La religió i la guerra • En l’època dels sumeris les guerres entre les ciutats-estats eren molt freqüents; les raons sempre eren la disputa per una franja de terreny fèrtil o per la possessió de matèries primeres. • En aquestes guerres els reis sempre actuaven com a enviats o representants de la divinitat de la seua ciutat. Segons guanyés una ciutat o una altra, la divinitat corresponent adquiria més importància o en perdia (en el cas de la ciutat derrotada).

39. La religió i la guerra • Cap a finals del tercer mil·leni aC un conjunt de pobles semites (de la mateixa família dels àrabs o els actuals jueus) coneguts com akadis, varen sotmetre les terres del nord i del sud de Mesopotàmia (incloent-hi les ciutats estats). Els seus monarques passaren de considerar-se delegats de la divinitat a sentir-se ells mateixos de caràcter diví.

40. La religió i la guerra • Els reis d’aquesta època no se cansaven de manifestar la seua devoció als déus però, malgrat això, procuraren reduir el poder econòmic dels sacerdots. • Una nova onada de pobles semites acabarà fundant el primer imperi de Babilònia i el seu déu Marduk acabarà per convertir-se en la principal divinitat mesopotàmica.

41. L’Època d’Hamurabi • Aquest monarca representa el punt culminant de la cultura i civilització de l’antiga Mesopotàmia (envers el 1700 aC). • Encara que l’antiga llengua sumeria ja no es parlava, es conserva a nivell de religió, els seus sacerdots se l’ensenyaven i la transmetien i, el mite de Gilgamesh continuava vigent i, el poema de la creació del món continuava recitant-se durant les festes de l’any nou entorn al déu Marduk i la seua força benèfica.

42. L’Època d’Hamurabi • Tot i que no podem parlar de que en aquesta època estigués molt desenvolupat l’individualisme, si que es reconeix que a més dels déus de l’Estat, cada persona podia tenir déus particulars als que resar i pregar per tal de que els resolgués els problemes particulars. • També es pot afirmar que en aquesta època els sacerdots ja havien perdut el seu poder econòmic.

43. L’Època d’Hamurabi • Cal destacar el sentit de justícia que Hamurabi intentà aplicar durant el seu regnat. Ell mateix s’enorgulleix i diu: • “He desarrelat l’enemic de totes bandes • He posat fi a la guerra • He promogut el benestar del País • He fet que la gent descansés en cases amigues • No vaig deixar que cap persones els atemorís • He governat en pau • L’he protegida amb el poder....”

44. L’Època d’Hamurabi • Els déus tenien formes humanes i eren representats en estàtues, eren col·locats als temples junts a les estàtues dels governants, que manifestaven la seua devoció de manera clara real i reverent.

45. MESOPOTÀMIA • El cosmos es concep organitzat com l’estat, poques però poderoses forces naturals governen el món. Al capdavant un déu sobirà (Anu) pern les decisions que executa un primer ministre (Enlil) • La societat humana només és una peça mínima de l’immens engranatge que és l’univers. • Es dóna molta importància a l’aigua com a reflex del paper essencial que aquest element té en una societat hidràulica com la mesopotàmica

46. EL MITE DE LA CRACIÓ Tiamat La Terra (principi femení) Representat per un drac, va matar els seus descendents i Kingu li va regalar les taules del saber. Marduk es va apoderar de les taules després de matar el drac i Kingu va crear els homes a partir de la sang de Tiamat Apsu El firmament i les aigües (principi masculí) Anu Senyor del cel EA o Enki Senyor de les aigües Enlil Senyor de La terra Déu principal Dumuzi=Innana Deessa del cel, apareix com a filla de Enlil Istar El planeta Venus Deessa de la guerra Marduk El sol Déu principal Déu de la màgia Sin Déu lunar

47. SIRIA I PALESTINA • Barreja de diverses influències on es repeteix la parella Baal-Anat (paral·lelisme del mite egipci Isis-Osiris) • Baal, nom genèric d’un gran conjunt d’ídols que acabaran per convertir-se en una divinitat amb culte a tot el Pròxim Orient. Anat, deessa de la guerra era la seua germana i consort. Aniquilat per Mot, deu de la mort, provocà l’esterilitat de la terra, Anat destruí Mot, tornà a la vida a Baal i, el món va recuperar la fertilitat

48. SIRIA I PALESTINA • Astarte, Deessa mare identificada en alguns casos amb Istar i amb Anat. Més tard amb Afrodita, deessa gerga de la bellesa. • El, divinitat suprema cananea, els filisteus l’adoptaren i l’anomenaren Dagó • Melkart, divinitat masculina cananea, adoptada per la ciutat finicia de Tir, el culte va passar a Cartago, en algun moment s’identifica amb Maloc, divinitat cruel que exigia el sacrifici de nens