2.3.- La dictadura feixista .

1. Quin és el significat del nom duce? • Duce ve del llatí dux, que deriva de duco i significa “el que condueix”. • Qui és el Duce? • El Duce és Benito Mussolini, el creador del feixisme, el renovador de la societat civil, el cap del • poble italià, el fundador de l’imperi. • Què vol el Duce per al poble italià? • Vol millorar-lo moralment i materialment, garantint-li el màxim de treball i benestar; i vol que, • a través de l’educació i l’organització política, sindical, esportiva i moral del feixisme, siguem • sempre conscients de les seues finalitats i la seua missió al món. • Per què el Duce és el fundador de l’Imperi? • Perquè condueix i guanya, contra una coalició de 52 estats, la guerra colonial més gran de la • història, guerra per augmentar el prestigi, la grandesa i la vida de la Pàtria feixista. A través • d’aquesta guerra i la conquesta d’Etiòpia Itàlia ha tingut el seu gran Imperi. • Il Primo Libro del Fascista, Roma, PNF, 1938. (Catecisme feixista). 2.3.- La dictadura feixista. Mussolini té tot el poder: és cap de govern i governa per decret “El control de la premsa quotidiana i periòdica de tot tipus va ser efectiu en la segona meitat dels anys ’30 (...). El ministeri de Cultura intervenia en tot, des de l’elecció dels directors i els periodistes fins als temes i la manera de tractar-los, fins i tot en les regles tipogràfiques a respectar. Mitjançant aquestes directrius tipofràgiques, és del Ministeri de Cultura d’on venia l’ordre d’escriure sistemàticament Duce amb majúscules amb la finalitat de subratllar la superioritat de Mussolini sobre tots, fins i tot sobre el rei. Si s’afegeix a açò el fet que el Ministeri de Cultura tenia tots els poders en matèria de segrest i de suspensions, decidia l’oportunitat de tota nova iniciativa periodística, controlava les subvencions i les concessions de carnets de premsa (...). D’aquest poder se’n derivava una capacitat potencial de condi- cionar i manipular les masses a través de la creació d’un univers cultural homogeni que impedia els discursos dissidents.” RENZO DE FELICE: El feixisme, un totalitarisme a la italiana?, 1988. Es prohibeixen tots els partits, menys el partit feixista (PNF) El Parlament es queda sense poders i passa a dependre del Gran Consell Feixista, que triarà els seus membres “Ell (Mussolini) és nomenat i revocat pel rei, davant el qual és responsable de l’orientació de la política general del govern; és l’encarnació suprema del poder executiu; tria els seus ministres, que són responsables davant el rei, però també davant d’ell; ell decideix el nombre de ministeris i pot assumir personalment diverses carteres ministerials; forma part del Consell de tutela dels membres de la família reial; les Cambres no poden abordar cap qüestió sense el seu consenti- ment previ; transcorregut un termini de tres mesos, té el dret de tornar a presentar un projecte de llei prèviament rebutjat per una de les dues Cambres; de la mateixa manera pot tramitar i sotmetre a votació d’una de les dues Cambres una proposició de llei rebutjada per l’altra Cambra (...). Qualsevol que atempte contra la vida, la integritat física o la llibertat del cap de govern serà mereixedor d’una reclusió la durada de la qual no serà inferior a quinze anys, i en cas d’un atemptat fatal, se’l castigarà amb la pena de mort. Qualsevol que ofenga amb actes o paraules al cap de govern serà castigat amb una pena de reclusió de sis a trenta mesos.” Llei del 24 de desembre del 1925. “És perfectament concebible que un Consell Nacional de les Corporacions substitueisca en la seua totalitat a l’actual Cambra de Diputats, que mai va ser del meu gust. És anacrònica fins en la seua denominació; però és una institució que ja existia quan nosaltres entrarem, amb el seu caràcter aliè a la nostra mentalitat i a la nostra passió de feixistes. Aquesta Cambra pressuposa un món que nosaltres hem demolit; pressuposa l’existència de diferents partits polítics i, sovint, una injúria a l’esperit de treball. Des del dia en què vam suprimir la pluralitat de partits, la Cambra de diputats ha perdut la seua raó de ser.” B. MUSSOLINI: Discurs del 14 de novembre del 1933. Règim totalitari feixista des del 1925 Es prohibeixen els sindicats de classe i les vagues: sindicat vertical i corporatiu únic (feixista), defensant la burgesia i controlant els obrers El govern nomena les autoritats provincials i municipals L’administració és depurada i la policia política persegueix l’oposició S’enquadra a tots els grups socials en associacions feixistes: xiquets, dones, estudiants, treballadors, jubilats,... Control ideològic de la societat: ensenyament, censura, mitjans,... Signa els Pactes del Laterà amb el papa Pius XI: l’estat italià financia l’església i l’església dóna suport al règim feixista Campanya per recuperar Trieste i annexió definitiva del Fiume Política exterior expansionista Expansionisme colonial: ocupació d’Etiòpia i proclamació de l’Imperi Ajuda militar a Franco en la Guerra Civil Espanyola (1936-39)

2. 2.4.- Un marcat dirigisme econòmic (I). Intervencionisme estatal Tres pilars Protecció de la indústria nacional Tendència a l’autarquia econòmica 1922-26: cert liberalisme, però controlant i reprimint el moviment obrer Intervencionisme estatal i protecció de la indústria nacional, imposant el sindicalisme vertical (Carta del Lavoro) Batalla de la lira: sobrevaloren la moneda per prestigi Baixada de les exportacions Tres etapes 1926-30 Batalla del blat, amb l’objectiu d’autoabastir-se Descens als cul- tius intensius Les grans batalles Batalla dels naixements: incentius a la natalitat Creixement demogràfic Construcció de grans obres públiques Propaganda i baixa l’atur Més autarquia i intervencionisme (crisi): l’Estat controla l’economia Des del 1930 Es crea l’IRI per comprar i ajudar a les empreses amb problemes S’impulsa la indústria armamentista

3. 2.4.- Un marcat dirigisme econòmic (II). Creix sobretot la indústria, que s’estanca durant la crisi (1930-35) i sols es recupera a partir del 1936 amb la indústria d’armes VALORACIÓ Es beneficia sobretot la gran burgesia, perquè baixen els salaris reals i puja l’atur (de 80 mil en 1926 a un milió en 1934)