PODER I CULTURA. ALGUNES PARADOXES DE LES POLÍTIQUES CULTURALS

1. PODER I CULTURA. ALGUNES PARADOXES DE LES POLÍTIQUES CULTURALS PAU RAUSELL KÖSTER DEPARTAMENT D’ECONOMIA APLICADA 6 DE JUNY 2000. BANCAIXA

2. PODER I CULTURA. ALGUNES PARADOXES DE LES POLÍTIQUES CULTURALS La legitimitat de l’anàlisi de l’economía de la cultura. Homo oeconomicus <> Artista Racional Espiritual Que respón a incentius monet. Preocupat per l’humanitat sencera Egoista Històricament la percepció de l’art i la cultura, sobretot en els aspectes relatius a la creació, distribució i consum, estan formats sobre un conjunt de premisses i teories angelicals que suposen que existeix un alè diví i moralment superior que “toca” a determinats individus incitant-los a promoure, crear, distribuir y consumir bens i serveis artístics i culturals (naturalment la resta de la societat ha de estar agraïda a eixos individus). Ens apareixen així homes i dones dissociats que sÍ poden ser estudiats per l’economia en altres aspectes de la vida quotidiana, però que es resisteixen a qualsevol anàlisis quan estos comportaments es relacionen amb el consum o la producció artística.

3. Jerarquía política Jerarquía política La necesidad condiciona la oferta Autoridades públicas Autoridades públicas Represent. Intermediario Consenso La oferta condiciona la necesidad Población Población Expres. Tiempo Tiempo • Poder i cultura. • Termes contraposats?. • El poder de la cultura (Conjunt de individus • amb capacitat per a “produir” bens i serveis culturals) • Política cultural (sentit restrictiu) • Forma d’exercici del poder polític en l’asignació • de recursos per a la producció, provisió o distiribució • de bens i serveis culturals.

4. 1. És bó produir cultura. 2. És bó consumir cultura 3. És bó conservar la cultura ? ESTAT

5. Incentius a la producció 1. És bó produir cultura?. Es a dir; per a una Societat és millor tindre més individus creatius (artistes) que menys? ESTAT A) És molt bó per als individus que ho fan. Dret de propietat intelectual Genera satisfacció? Formació B) És bó pels efectes “spill over”sobre altres activitats econòmiques. C) És bó pels efectes arrosegament sobre altres sectors econòmics.

6. Incentius a la distribució, al consum 2. És bó consumir cultura?. Es a dir; una Societat és millor si té més individus que consumeixen cultura? ESTAT A) És bó per al conjunt de la Societat No hi ha cap prova que demostre amb contundència l’afirmació anterior. El Consum cultural no és cap vacuna contra la possibilitat de caure en la barbàrie social.

7. 2. És bó consumir cultura?. • 1. El problema del caràcter regressiu de les polítiques culturals Un dels arguments més emprats per a justificar la intervenció pública en cultura és la democratització de l’accés però... Asistents al Liceu de Barcelona * 3,1% de la població de l’àrea metropolitana de BNA 2,5% Clase alta 0,4% Clase Mitja 0,2% Clase Baixa * Saladrigues, R.,1997.Revista Econòmica de Catalunya.nº 31

8. 2. És bó consumir cultura?. Es a dir; una Societat és millor si té més individus que consumeixen cultura? ESTAT A) És bó per als individus Incentius a la producció, distribució, consum

9. 2. És bó consumir cultura?. • 2. El problema de les preferències reputacionals i les preferències inconfessables Una part important dels bens culturals són preferències reputacionals: “free riders” a l’inversa: disponibilitat a pagar per bens i serveis que un no va a consumir IMPLICACIONS SOBRE LES POLÍTIQUES CULTURALS

10. 2. És bó consumir cultura?.

11. 2. És bó consumir cultura?. • 3. El problema del consens il·lustrat al voltant de la cultura C) Atorga als experts i als “artistes” excessiu protagonisme, limitant molt la participació social. A) La indefinició dels objectius dificulta l’avaluació de les polítiques culturals B) Limita el debat social. (**) (**) Meny, I., Thoeneing, J.C(1992):Las políticas públicas. Ariel Madrid

12. 3. És bó conservar la cultura?. • Una societat ha de decidir que conservar (i a quins recursos dedicar-li) i quins recursos dedicar a creació de nous bens. • Es evident que no se pot “museitzar” tot temps i tot objecte passat com no se pot filmar en vídeo tota la vida perquè no tindríem temps per a veure-la. • I això és un tradicional problema econòmic que implica decisions d’assignació, de eficiència i producció i, molt més importants de distribució i redistribució. Es tracta de decidir en un marc de recursos escassos quina quantitat dedicar a la preservació i quina dedicar a la creació de nous bens. • Aquest dilema social ha de resoldre de la manera que es resolen les decisions en les democràcies representatives. Són els polítics, després del debat social corresponent, els que deuen determinar les prioritats en funció de les veus dels seus representats. • El que sempre hi ha que tindre en compte que la preservació té un “cost d’oportunitat” que hi ha que considerar en una visió estàtica del concepte de preservació; una preservació en sentit pur, de manera que conservem els bens, sense fer us d’ells, per a les generacions futures (Rausell, P. 1999)

13. A mena de conclusions • Hi ha una política cultural de dretes i un altra d’esquerres, en funció de quíns són els objectius que es persegueixen i quíns són els mitjans que s’utilitzen. • Per a incremetar la participació social, hi ha que avaluar les polítiques culturals. Necessitem desenvolupar mètodes d’avaluació. Estadístiques culturals i investigació

14. A mena de conclusions (***) • Los agentes culturales son poderosos individuos que cuentan sin duda con especiales habilidades para proporcionarnos placer y que son capaces de asumir el papel de pensar sobre el futuro de humanidad y vislumbrar las infinitas posibilidades de nuestro devenir como colectivo humano. Son por tanto un patrimonio más de la humanidad y como tal “protegible”. Sin embargo no les deleguemos nuestra obligación de elegir entre los futuros posibles ni mitifiquemos su naturaleza más allá de lo razonable. • Como detentadores de poder, hay que reconocer sin circunloquios que, tratarán de ejercerlo en su provecho, tal como razonablemente haría cualquier otro colectivo en su misma situación. • Su condición de creadores no les convierte en seres angelicales dispuestos a sacrificar sus intereses (unas veces legítimos y otras no tanto) en aras del progresos artístico y cultural de la Humanidad entera. (***) Rausell, P.(1999): Políticas y sectores culturales en la CV. Edit Tirant lo Blanch. València