210 likes | 412 Views
Trastorns límit de la personalitat. Sobre trastorns dramàtics, emotius o erràtics. Eva Amargant Kramb Anna Saurí Quiñoa Alexandra Hafíz Gil. Introducció. Aparegué com a trastorn a finals de 1980 reconegut per la APA. A partir de la dècada dels 80 començà a suscitar interés.
E N D
Trastorns límit de la personalitat Sobre trastorns dramàtics, emotius o erràtics. Eva Amargant Kramb Anna Saurí Quiñoa Alexandra Hafíz Gil
Introducció • Aparegué com a trastorn a finals de 1980 reconegut per la APA. • A partir de la dècada dels 80 començà a suscitar interés. • Segueix sent poc coneguda i com a conseqüència mal tractada. • És segurament un dels problemes clínics més greus. Fear abandonment Anger despair Suicidal tendencies No reason No reason No reason
Abans es deia que aquest trastorn es trobava entre la neurosi i la psicosis. • Les persones que pateix TPL no tenen perquè tenir una intel·ligència límit. • El trastorn límit es basa en la inestabilitat en diferents àmbits, sobretot en l'afectiu i l'interpersonal.
Característiques • Insegurs. • Dependència de les persones amb les que conviuen. • Situacions d’extrema tensió o violència en pensar en un abandonament real i imaginari de les persones de les que depenen o bé quan s’han d’enfrontar a responsabilitats importants. • Constant estat d’ansietat. • Dificultat per l’estudi i la concentració. • Descontrol de l’alimentació o abús de l’alcohol o drogues. • Falta de control de les emocions. Poden canviar l’estat d’ànim en qüestió de minuts (15 min aprox.) • Solen culpar dels seus problemes a les persones amb les que conviuen. • Cataloguen ràpidament a una persona. Els agrada o els desagrada. • Crisis de pànic. • Dificultat per retenir el que acaben de llegir o escoltar. • Probablement hagin patit problemes en la infantesa. • Antecedents familiars amb problemes mentals, de drogues o alcoholisme. • Freqüent el suïcidi.
Antecedents històrics • Des dels primers escrits de la literatura psicopatològica amb autors com Homer, Hipòcrates i Areteu s'han descrit pacients en els que coexistia la ira impulsiva, la mania i la melancolia. • Bonet en 1684 va unir la impulsivitat i els estats d'ànim inestables en síndrome que va denominar la “folié maniaco-melancolique” • Kraepelin en 1921 es va acostar més als símptomes que avui dir considerem com a TLP descrivint la personalitat excitable. • També es van acostar altres autors com Schneider o Kretschmer. • Reich va descobrir que aquest tipus de persones manifestaven un predomini d'agresió infantil, un narcisisme primitiu i amb greus alteracions del super Jo. • Adolf Stern en 1938 va ser qui va designar per primer cop “ el grup límit de les neurosis” • Des d'allavors s'han fet diverses matitzacions i definicions del terme. • Les últimes conceptualitzacions del terme límit han sorgit en els anys 90. Opinen que el trastorn límit de la personalitat hauria de ser considerat dins l'espectre dels trastorns dels impulsos, i alguns altres diuen que es tracta d'una variació crònica del trastorn postraumàtic.
Epidemiologia • S’estima que les xifres de prevalència i incidència del trastorn límit de la personalitat són: • 0,2 – 1,8 % de la població general. • 50% dels pacients ingressats per trastorns de la personalitat • Un 76% són dones. De cada 3 dones, hi ha un home.
Curs • El TLP és un trastorn d’inici primerenc i de curs crònic. Es pot manifestar ja a les primeres etapes de la infància, l'adol·lescència o a l'inici de l’edat adulta. De qualsevol forma ha de manifestar-se abans dels 25 any. Els casos en què apareix més precoçment acostumen a tenir pitjor pronòstic, sobretot si van acompanyats en l'adol·lescència d’abús de substàncies, conductes suïcides i parasuïcides i conductes autodestructives. Els anys de major virulència del trastorn solen ésser entre els 20 i els 35 anys, just en el període en què l'individu ha de fer-se adult i independent i marcar-se una línia de vida i unes metes. • El TLP no és un trastorn degeneratiu com altres trastorns de personalitat. En la majoria de casos es va produint una estabilització a partir dels 35-40 anys, amb una suavització de molts símptomes, sobretot la impulsivitat. Però aquesta millora no es produeix de forma automàtica ni de la mateixa manera en tots els casos i depèn molt del deteriorament que la persona hagi acumulat al llarg dels anys.
Gènesi • Diversos factors que el poden determinar: • Factors psicològico-ambientals i de l'entorn • Vivències traumàtiques en la infància. • Comunicació emocional inadequada a la primera infància. • Actituds extremes en l'atenció i guia educativa. • Resposta inapropiada o extrema a la comunicació d'experiències privades per part del nen. Aquestes experiències poden ésser ignorades, castigades o minimitzades. • Adopció. • Desestructuració familiar. • Inexistent xarxa de suport fora de la família.
Factors biològico-genètics • Problemes en l'embaràs i part.. • Estrès psicològic en la mare durant l'embaràs i postpart . • Desregulació del Sistema Límbic i d'alguns neurotransmissors, disrítmies en el EEG. • Factors sòcio-culturals • Societats de ràpida modernització amb un ritme ràpid i canviant que no respecten la continuïtat generacional i afavoreixen d’immediatesa i impulsivitat sense garantir vincles segurs i estables. • Societats que no proporcionen als seus membres normes clares i estables i que deixen a l'individu a mercè de llurs decisions no admetent la dependència. • Ambients urbans. • És important tenir en compte que cap d’aquests factors pugui explicar el desenvolupament d’un TLP per sí mateix ni actuar com a causa. Són factors que augmenten el risc i la possibilitat de que es generi.
Manteniment • El Trastorn límit de la personalitat és un trastorn d’inici temprà i de curs crònic. Es pot manifestar en les primeres etapes de la infància, en l’adolescència o en l’edat adulta. De qualsevol manera, ha de manifestar-se abans dels 25 anys. Els pitjors casos són els que apareixen durant l’adolescència, sobre tot si la persona consumeix substàncies. Els anys en que el trastorn és més perillós acostuma a ser entre els 20 i els 35 anys, just en període en que la persona s’ha de fer adulta i independent. • Aquest trastorn no és un trastorn degeneratiu com altres trastorns de la personalitat. En la majoria dels casos es va produint una estabilització a partir dels 35 – 40 anys, suavitzant els símptomes, sobre tot la impulsivitat.
Comorbilitat i problemes associats • Elevada incidència d’altres trastorns: • Trastorn per ansietat: reaccions (a nivell cognitiu, fisiològic i motor) massa intenses, o massa freqüents, o simplement poc ajustades a la situació en que es troba d’individu. • Trastorns de l’afectivitat, a més a més de la depressió clínica i trastorn bipolar. Entre un 80 i un 100% dels pacients poden tenir depressió endògena o trastorns afectius unipolars. La dada que diferència el Trastorn de la afectivitat és la seva inestabilitat. • Trastorn narcisista:Autoimatge grandiosa. Necessitat d'admiració. Arrogància, supèrbia i falta d'empatia. • Trastorns d’alimentació, inclòs; anorèxia i la bulímia. • Trastorns somatomorfs: Trastorn caracteritzat per símptomes físics per als quals no es troba cap explicació d'origen orgànic. • Abús de substàncies: Els que pateixen TLP prenen substàncies per tal de suportar alguns símptomes o per la seva impulsivitat.
Criteris diagnòstics • Els criteris essencials que considera el DSM-IV per al diagnòstic del trastorn límit de la personalitat són principalment un patró general d’inestabilitat en les relacions interpersonals, en l’auto imatge i en l’afectivitat i una notable impulsivitat.
Tractament farmacològic • -Antidepressius: per al rebuig personal, irritabilitat i autoagressions. • -Ansiolítics: per reduir les crisis d’ansietat i alteracions del son. • -Estabilitzants de l’estat d’ànim i anticonvulsius: per a regular els canvis d’humor, la impulsivitat i l’agressivitat. • -Antipsicòtics (a baixes dosis): per a tractar il·lusions, episodis de situacions irreals o al·lucinacions. • L’objectiu es tractar tres grans grups de símptomes: símptomes afectius, trastorns conducuals i de la impulsivitat, i les alteracions cognitivo perceptives que presentes les persones amb aquest trastorn, però fins ara no existeix ningún fàrmac que pugui considerar-se per a tots els símptomes, sinó que en funció dels símptomes predominants es tindrà que decidir el tractament farmacològic que millor pugui ajudar al pacient.
Proposta d'intervenció per a una persona amb TLP • Segueix la modalitat psicoterapèutica derivades de l’orientació • cognitiva-conductual per als pacients amb TLP. • El tractament es compon de quatre fases: • 1- Fase inicial • Els seus objectius principals són: • Identificació del nom, l’edat, estudis.. del pacient. • Anàlisis del motiu de consulta • Empatitzar amb el pacient. • Fer que el pacient es senti còmode en les sessions, • determinar els símptomes més característics que manifesta el pacient. • Important la detecció de possibles conductes autodestructives. • Detectar situacions critiques o de risc.
2 Fase de construccions de hipòtesis i selecció d'objectius • Aconseguir l’acceptació del programa terapèutic. • Augmentar el coneixement terapèutic al pacient. • Construcció de hipòtesis de origen i manteniment del mapa cognitiu-conductual del pacient. • Fomentar la motivació per al canvi. • Aconseguir l’autoestima del pacient per evitar el comportament autodestructiu del pacient. • Aconseguir que el pacient comprengui el que el porta actuar de determinada manera.
Fase 3 intervenció pròpiament dita. • Objectius cognitius • Reconstruir l'autoimatge inestable que caracteritza aquests o pacients. • Modificació dels comportament automàtics. • Oduir canvis en les creences errònies. • Modificar les distorsions cognitives • Reinterpretar l’esquema cognitiu del pacient amb TLP per a modificar-lo. • Millorar la capacitat per a processar la informació.
Fase 4 • Que el pacient conegui com s’originen i mantenen les seves conductes i les conseqüències a curt, mitjà i llarg termini, així com el paper que tenen en el manteniment tant de les pròpies conductes com del problema mateix. • Intentar que el pacient posi tot de la seva partper tractar de controlar les seves conductes, especialment lessuïcides i les que interfereixin amb la teràpia, i que siguihonest en la discussió de les mateixes. • El terapeuta i el pacient hauran de treballar conjuntament per intentaridentificar els primers senyals d’impulsivitat a travésd’un entrenament d’autoinduccions, evitant elpas a l’acte i l'externalització mitjançant la recerca dealtres mitjans i de respostes més adaptatives peraconseguir la mateixa finalitat. En aquest sentit, podem tambéreforçar, extingir o castigar aquelles conductes queconsiderem d’interès, tenint en compte que aquestspacients solen mostrar-se molt sensibles a reforçadors acurt termini.
Anàlisi d’un cas • http://www.tv3.cat/videos/910209/El-trastorn-limit-de-la-personalitat • http://www.youtube.com/watch?v=ABQ3cSV0nxY • http://www.youtube.com/watch?v=XASRry4yIsY 30 minutos • Aroa Sàez és una noia de 26 anys, que pateix el Trastorn límit de la personalitat. Des de l'adolescència, quan va començar a patir els símptomes del trastorn, ha tingut un comportament bipolar, una inestabilitat anímica i molts temors. Li va costar molt reconèixer que tenia un trastorn i que necessitava ajuda, i en comptes de demanar ajuda, s'autolesionava per a que la gent se'n adonès. S'ha sentit molt incompresa per la població, no ha rebut confiança ni ajudes, i la gent amb qui pensava que podria comptar, van desaparèixer al asseventar-se del trastorn que patia. Està portant a terme un tractament farmacològic i fa vàries teràpies, les quals l'han ajudat molt.