HISTÒRIA I CULTURA DE LES RELIGIONS

1. HISTÒRIA I CULTURA DE LES RELIGIONS EL CRISTIANISME

2. Introducció • El cristianisme és una religió monoteista basada en la vida, els ensenyaments, i d'acord al Nou Testament en la crucifixió i resurrecció de Jesús de Natzaret. Els cristians creuen que Jesús és el fill de Déu i el Messies dels jueus profetitzat en l'Antic Testament o Tanakh. Encara que el cristianisme és monoteista, la majoria dels cristians creuen que Déu existeix en tres persones, Déu Pare, Déu Fill (Jesús) i Déu Esperit Sant, doctrina coneguda com a Santíssima Trinitat

3. Introducció • Les branques principals del cristianisme són: • Catolicisme, la més nombrosa, que accepta l'autoritat del Papa de Roma. • Protestantisme, que inclou un gran nombre d'Esglésies independents, que no accepten l'autoritat del Papa. • Cristianisme ortodox, que comprèn l'Eslgésia Ortodoxa Grega i l'Eslgésia Ortodoxa Oriental • Restauracionisme, que inclou altres grups com els Testimonis de Jehovà i els mormons • Avui en dia, és la religió amb més practicants arreu del món: 2.200 milions de persones, és a dir, un 34% de la població total.

4. Introducció • Els únics documents històrics sobre el començament del cristianisme són els evangelis del Nou Testament i el Llibre dels Actes dels Apòstols. El cristianisme es va originar al segle I a partir del judaisme, immediatament després de la mort de Jesús de Natzaret. El creients van ser anomenats cristians per primera vegada a Antioquia, on es van establir després de la persecusió inicial a Judea.

5. Introduccó • Després del Primer Concili de Jerusalem, els creients, originalment jueus, segons la tradició cristiana, per revelació de l'Esperit Sant, van acceptar als gentils (no jueus) a la fe cristiana. L'apòstol Pau va portar l'evangeli a diverses regions de l'Imperi Romà. Després de tres segles de persecució es va convertir en la religió oficial de l'Imperi, amb la conversió del llavors emperador Constantí

6. Introducció • Encara que hi ha diferències en alguns aspectes de les creences de les diferents denominacions cristianes, totes comparteixen una doctrina bàsica. Aquesta doctrina estableix que el cristianisme és el compliment del judaisme, ja que Jesús de Natzaret és el messies profetitzat en les escriptures de l'Antic Testament que conformen el Tanakh jueu.

7. Introducció • La creença central del cristianisme és que per mitjà de la fe en la mort i la resurrecció de Jesús, la humanitat pot ser salvada de la mort (física i espiritual), per la redempció dels seus pecats (és a dir, faltes, desobediència i rebel·lió contra Déu). Per mitjà de la gràcia de Déu, la fe i el penediment, els homes i les dones poden ser reconciliats amb Déu per mitjà del perdó i la santificació.

8. Introducció • Déu és una Trinitat, un ser etern que existeix en tres persones: Pare, Fill (El Logos Diví encarnat, Jesucrist) i Esperit Sant. • Jesús es completament Déu i completament humà. • Maria, la mare de Jesús, va donar a llum el Fill de Déu, per mitjà de la concepció de l'Esperit Sant, sent verge. • Jesús és el Messies esperat pels jueus, i hereu al tron de David.

9. Introducció • Jesús és innocent de tot pecat. Per mitjà de la mort i resurrecció de Jesús, els creients són perdonats dels seus pecats i són reconciliats amb Déu. Per mitjà de la fe, els creients reben l'Esperit Sant. • Jesús retornarà personalment i corporalment a la terra per jutjar la humanitat, i portar els fidels a la presència de Déu. • La Bíblia es la Paraula inspirada de Déu, escrita per homes.

10. Introducció • Jesús de Natzaret va nàixer durant el regnat d’August i, a finals del segle II, durant el regant de Marc Aureli, i la fe cristiana s’havia escampat des de Galilea a Siria i Egipte. • La població de l’imperi romà, havia esgotat la seua fe en els antics déus, en la mesura en que no acomplien les exigències de la gent des del punt de vista espiritual. • A les intemperàncies imperials (falta de moderació i desenfrè) hi varen oposar una fe i una adhesió intensa i tenaç a nous valors. La seua fecunda concepció de la naturalesa humana i, les seues relacions amb la Natura i Déu.

11. Introducció • Les esglésies cristianes donaven als seus membres i als conversos un gran sentiment de solidaritat social, impossibles de trobar en qualsevol altra institució o estructura de l’imperi. • Per altra banda encara que els cristians presumien de no ser jueus ni pagans i de ser quelcom diferent, en realitat, els cristians, s’apropien de la cultura clàssica greco-romana i, això, va facilitar la seua difusió, presentant-se com a continuadors de la cultura hel·lenística. En realitat una gran part de les idees clàssiques arriben al món actual a través del cristianisme.

12. Hel·lenisme i inquietudsespirituals • L’element decisiu de la ràpida difusió del cristianisme, vingué donat pel fet que el propi hel·lenisme ja estava orientant-se envers un ideal espiritual en la direcció del pensament cristià, si bé d’una manera inconscient. Molts pensadors i artistes de l’època imperial reflecteixen el malestar espiritual de l’època, així com la recerca d’un significat a les pròpies vides enmig d’aquell món materialista. • Molta gent es va fer escèptica), cosa que contribuïa a dissoldre les velles creences paganes, les classes altes consideraven la filosofia com el pilar de les seus vides. • La completa acceptació de l’estoïcisme o d’altres doctrines, suposava la conversió a una vida senzilla i dedicada a la meditació i, sobre tot, consagrada a la recerca del sentit que la vida pot tenir per a un mateix. Tanmateix els filòsofs no podien satisfer les necessitats espirituals de la immensa majoria de la població de l’imperi

13. Les noves creences • El culte a l’emperador continuava essent un poderós focus de fidelitat política, en la mesura en que l’emperador era cada cop més un pare i un protector, per tal d’aconseguir la cohesió de la població d’un imperi amb infinitat de llengües, cultures i tradicions diferents. • Els antics déus greco-romans no havien desaparegut; però aquest déus apareguts per tal de resoldre els problemes naturals de la vida de grup en una època primitiva, ja no els hi aprofitaven en la mesura en que la independència política dels ciutadans havia estat anul·lada a favor del poder cada cop més absolut de l’emperador; així la seua adhesió a la religió de l’estat anava afeblint-se. • No és estrany que aparegueren tot tipus de cultes així com la popularitat dels oracles i taumaturgs (faedors de miracles); moltes d’aquestes creences, es derivaven dels fons religiós del Mediterrani, en especial d’Orient, eren religions fonamentalment mistèriques.

14. Les religions mistèriques • D’Egipte va arribar hel·lenitzat el culte a Isis, al seu espòs Serapis i al seu fill Harpócrates (Horus). Serapis moria cada tardor i ressuscitava al tercer dia. Isis era la mare de tots els humans, la purificadora dels pecats de les persones i la que ajudava en els parts. Per tal d’entrar en aquesta religió calia ser batejat, la qual cosa netejava de pecats a l’individu. • Les exigències morals d’aquesta religió no eren excessives; però aconseguia comunicar una gran emoció a l’individu en el moment de la conversió. Quan l’home moria, Serapis jutjava l’ànima del difunt i passava a la vida eterna.

15. Les religions mistèriques • Un altre culte importantíssim entre els que es desenvoluparen en aquest període, va ser el culte a Mitra, de procedència Persa o iraniana • El mitraisme, malgrat alguns aspectes astrològics, va ser una religió d’especial rigor moral i que a partir del segle primer es va estendre especialment entre el homes. La majoria del grups adoradors (poc nombrosos) tenien en mig del mithraeum o temple, una estàtua que representava Mitra matant un toro, del qual brolla la vida de les persones i de tot l’univers. • L’admissió en aquesta religió es feia mitjançant una sèrie d’iniciacions rituals i després, mitjançant set graus s’arribava a una gran complexitat ritual. El servei diví, realitzat per sacerdots, incloïa la consagració del vi i del pa, que prenien conjuntament en una espècie d’àpat litúrgic. • Durant al seua vida, els creients havien de lluitar contra l’esperit del mal, Ahriman i a la seua mort eren destinats per Mitra al cel o a l’infern.

16. Les religions mistèriques • Un altre culte va ser el ce Cibele o la Gran Mare, que ja havia estat introduït en Roma des del segle II aC permès per l’emperador Claudi. Aquesta religió festejava de manera solemne l’arribada de la primavera el vint-i-cinc de març, data en la que es celebrava la resurrecció d’Atis, espòs de Cibele. • Totes aquestes religions rivals en principi del cristianisme, tenien en comú certes característiques: l’admissió mitjançant un ritual, la insistència sobre la necessitat de dur una vida moralment recta i, el judici després de la mort. • A més aquests cultes tenien una litúrgia (forma de celebrar les cerimònies religioses) diària i serveis divins que lligaven l’individu als seus germans de fe i als déu o als déus. Aquestes serveis o “misteris” eren accessibles solament als fidels.

17. Les religions mistèriques • Des de punt de vista del cristianisme, aquestes religions resulten interessants en la mesura en que palesen les necessitats i les ànsies d’una part de la població de l’imperi en el pla espiritual i d’allò que cercaven en aquest tipus de cerimònies. • Les religions mistèriques, malgrat tot, patien un dèficit important; si per un costat afavorien l’absolutisme de l’emperador, per un altre no estaven integrades en la cultura greco-llatina. És segurament per això que els pensadors cristians hagueren de preocupar-se més en combatre el paganisme que les altres religions, malgrat que tingueren que adequar-se en decisions importants en matèria de festivitats i ritus, com ara traslladar la data del naixement de Jesús del 6 de gener al 25 de desembre, per tal de contrarestar les festes al déu solar amb motiu del solstici d’hivern.

18. El judaisme al temps de Jesús de Natzaret • El primer que cal dir, és que el cristianisme és una derivació directa del judaisme, encara que va ser impregnat de la cultura grega, la qual cosa li dona un caire únic. L’església va honorar sempre l’Antic Testament (que es correspon amb la bíblia jueva) i, això ho feia en la mesura que anunciava la vinguda d’un Messies (Crist). De la mateixa manera que gran part de la primitiva organització cristiana, recollia usos del culte i de la pròpia doctrina del judaisme de l’època.

19. El judaisme al temps de Jesús de Natzaret • En el terreny espiritual, dos grans grups s’hi enfrontaven en l’època de Jesús: Els saduceus, en gran part de caràcter sacerdotal i aristocràtic, amb una mentalitat més oberta i que no tenien problemes en barrejar-se amb els no jueus o gentils i; els Fariseus, defensors d’una rígida educació del poble en la Llei, eren partidaris d’una reforma d’aquests, per tal de resoldre els problemes socials, tot defenent una vida interior pura, alguns d’ells acceptaven la idea de la resurrecció i del judici final. • A més d’aquestos grans grups existia un altre grup situat en posicions més extremes, els essenis, que portaven un vida ascètica (observaven una disciplina rigorosa, practicaven el celibat, l’abstinència, la mortificació i una vida solitària) i una observància més mística de la religió.

20. El judaisme al temps de Jesús de Natzaret • Entre tota aquesta barreja d’idees i pensaments religiosos, es barallava la idea d’un Messies, d’un redemptor que alliberaria els jueus de la seua eterna esclavitud i els conduiria a la victòria del Senyor. • Tant a Palestina com a l’estranger, els jueus vivien al marge del món pagà. Les seues idees fonamentalment morals i, el seu concepte d’un Déu únic, enganxaven molta gent que en convertir-se passaven a ser mig jueus, per la seua resistència a acceptar plenament les prescripcions alimentàries i totes les normes de la Llei. També hi havia molts pagans, que miraven amb recel els jueus pel seu esperit de grup, per la demanda de privilegis, especialment per la celebració del Sabbath i, pel pagament de dos dracmes anuals per al sosteniment del temple de Jerusalem.

21. El judaisme al temps de Jesús de Natzaret • Les posteriors persecucions dels cristians es ressentiran de l’actitud hostil cap els jueus que tenien els romans, a més els cristians no podien identificar-se la posició tradicional dels judaisme com a religió d’un país, ni tampoc gaudien de la posició de protecció de la que gaudien els jueus, ja que aquestos estaven escampats per tot l’Imperi. • Tanmateix, la gran xarxa de sinagogues que havien fet concessions a la forma de vida pagana i, la difusió per part dels cristians d’una idea de Déu i de l’home completament diferent als models greco-romans, ajudaren considerablement a la primera expansió cristiana, així com en el caràcter primitiu del cristianisme.

22. La figura de Jesús • Des d’un punt de vista històric no té massa sentit parlar amb detall de la vida d Jesús de Natzaret. • Les fonts de les que disposem, es limiten pràcticament als Evangelis, llibres escrits pels seus seguidors, que relaten la vida, els fets més importants i sobre tot el seu missatge. • En altre ordre de coses val a dir que Jesús va ser un fuster escassament instruït, que fou batejat per un altre home, Joan el Baptista, l’esperit del qual era apassionadament religiós i que predicava amb tanta vehemència la integritat i el temor al Judici Diví, que el rei Herodes Antipàter (descendent d’Herodes el gran) el va fer matar.

23. La figura de Jesús • A la palestina de l’època, que sempre estava disposada a rebel·lar-se contra els romans, la doctrina de Jesús, així com la seua popularitat entre els humils, podien posar-lo en contra de les classes dirigents. Jesús va evitar amb una certa habilitat caure en els nombrosos paranys que li posaven per tal de presentar-lo com un antirromà i així aconseguir que l’arrestaren. Finalment quan va acudir a Jerusalem, cap dels que tenien llocs de poder a la ciutat i al país, podien consentir que es creés un focus d’agitació pública i així finalment el varen condemnar a mort més per raons polítiques que per raons religioses.

24. Naixement de Jesús • En relació a la data de naixement de Jesús, les interpretacions són diverses i les fonts de que es disposen poc fiables. Les poques dades, contradictòries entre elles, diuen que Jesús va nàixer abans de la mort d’Herodes el Gran i, aquest va morir l’any quatre (és a dir quatre anys abans de la data oficial del naixement de Jesús). • Pel que fa al dia del naixement encara és més difícil precisar-lo si no impossible. Els Evangelis no donen cap data, es limiten a assenyalar que un àngel va avisar a uns pastors que dormien al ras que el salvador acabava de nàixer. A palestina, el més de desembre és massa fred com per dormir al ras, per tant aquest mes resta descartat. • Així es va establir com a data de naixement el 25 de desembre, perquè el cristians pensaven que era millor no trencar gaire amb els costums i els ritus antic per tal de potenciar la seua pròpia religió. Els romans celebraven el 25 de desembre la festa del Sol

25. L’Arcàngel Gabriel • És el primer protagonista, el nom Gabriel, significa “Déu és fort” i àngel significa missatger. • Els àngels són esperits i, la seua missió es fer partícips els homes dels desitjos i la voluntat de Déu. Eren, concs, intermediaris entre Déu i el homes. Ara bé, la gent d’aquella època tenia por dels àngels, així, segons la Bíblia, aquestos sempre comencen les seues paraules amb l’expressió “No tingues por....”, a continuació la primera reacció de les persones és d’incredulitat i de sol·licitar una prova. • En el cas concret de Gabriel, es tracta d’un àngel especialitzat, les revelacions del qual afectaven sobre tot a “la fi dels temps”; els seus missatges es construeixen sempre igual, tan en l’Antic com en el Nou Testament: Primer s’apareix, segon avisa que no tinguen por, tercer transmet el seu missatge, quart dona una prova que el qui rep el missatge ha de verificar i, cinquè acaba amb la recitació de salms.

26. Gabriel i l’Anunciació • En el cas de Jesús va ser l’Àngel Gabriel qui s’apareix a Maria (primer temps) per anunciar-li el naixement de Jesús, en entrar l’àngel a sa casa també Maria es va torbar (segon temps) i també l’àngel li va demanar que no tingués por. Quan l’àngel li va dir que tindria un nen “Fill de l’Altíssim” (tercer temps), Maria es va mostrar incrèdula: “¿Com podrà ser això si sóc verge?” i. Ell li ho explicà: “L’Esperit Sant vindrà a sobre teu” i l’àngel li donà una prova de el que diu es veritat (quart temps), deu visitar la seua parenta Elisabet (mare de Joan el Baptista), que malgrat ser una dona estèril està embarassada per la voluntat de Déu; Maria corre a casa d’Elisabet per tal de comprovar-ho. Finalment Maria recita com a pregària el Magnificat (cinquè temps).

27. Josep (Marit de Maria i pare legal de Jesús) • Josep és una persona destacada en el seu poble – Natzaret Galilea) – i té per professió fuster. • Per al jueus tot treball manual és sagrat i, i els fusters gaudien d’una consideració particular. • Un segle més tard semblava que a Palestina corria la veu de que el mateix Jesús havia estat treballant fent jous i arades (cosa que vol dir que el taller de Josep era força complet).

28. Josep (Marit de Maria i pare legal de Jesús) • Tenim, doncs, a un Josep com a persona notable i respectada que s’assabenta de sobte que la seua promesa (Maria) està embarassada i, ell sap millor que ningú que el nen no és d’ell. En realitat Maria ja era l’esposa de Josep. • Entre els hebreus el matrimoni es realitzava en dos temps: Un primer moment era el compromís mutu mitjançant el qual es fixaven les condicions financeres del matrimoni; un segon moment, després d’un temps indeterminat la núvia es traslladava a casa del seu marit a la cambra nupcial; la promesa però era ja considerada casada des del moment del compromís i si tingués una aventura amb un altre home, seria considerada una adúltera i correria el perill de ser condemnada a mort.

29. Josep (Marit de Maria i pare legal de Jesús) • Josep assabentat de l’embaràs de Maria i de que ell no era el pare del fill que aquesta esperava, decideix repudiar-la per tal d’evitar-li la mort per adulteri. En aquest moment de nou intervé l’Àngel Gabriel; el qual avisa a Josep que el fill que Maria espera és obra de Déu; llavors Josep canvia de parer i fa entrar Maria a casa seua, tot i que segons diu l’evangelista Mateu “la parella no havia tingut relacions conjugals quan ella tingué el fill”. A ulls de tothom, però, eren marit i muller.

30. Josep (Marit de Maria i pare legal de Jesús) • Un altre aspecte important de Josep era el seu llinatge. Els evangelistes Lluc i Mateu, es posen a treballar de valent per demostrar que era del llinatge de rei David i això ho fan per sues raons: • La primera és per que una vegada mort i ressuscitat Jesús, aquest s’havia convertit en un personatge molest per l’ortodòxia jueva, aleshores varen fer córrer la veu de que Jesús no era fill de Josep, sinó fill d’un legionari romà anomenat Pantera, d’aquesta manera Jesús fill il·legítim, bastard d’un pagà no podria ser el Messies. • La segona era per què entre els fariseus estava estesa la creença de que un Messies o Salvador, descendent de l’estirp de David vindria a alliberar els jueus del domini romà i de la dinastia d’Herodes el Gran (que no era d’origen jueu).

31. Maria (Mare de Jesús) • De Maria no en sabem massa, era també com Josep de la localitat galilea de Natzaret, filla d’una parella anomenats Anna i Joaquim. • Ben joveneta, als tretze o catorze anys va ser promesa a Josep, que aleshores era ja un home gran, a partir d’ací ja coneixem part de la seua història, va ser visitada per l’Àngel Gabriel, va queda embarassada per l’obra de Déu, sense deixar de ser verge. • El fet de que l’àngel visités Maria te molta importància per als cristians, aquest fet el reconeixen sota el nom de l’Anunciació, és a dir, l’anunci de que Déu ha escollit Maria com a mare del seu Fill.

32. Maria (Mare de Jesús) • Encara que se sol representar Maria com una dona una mica moixa, la realitat dels pocs testimonis que de l’època estenen, s’entesten en demostrar el contrari, així, quan Maria accepta ser Mare de Déu, malgrat les conseqüències que això li pot dur (tafaneries de la gent, murmuracions, rebuig del seu espòs,...), recita una pregaria, el Magnificat, però alterant-lo una mica, així part del text queda endurit en boca de Maria: “...derroca els poderosos del sòl i exalta els humils....”, també afegeix la frase següent: “Omple de bens els pobres i que els rics se’n tornen sense res”.

33. Maria (Mare de Jesús) • L’evangeli de Lluc, ens diu que Jesús va ser presentat al temple vuit dies després del seu naixement acompanyat dels seus pares per a la Purificació, és a dir, tots tres havien de purificar-s’hi. En aquest sentit sembla ser que ni Josep ni els Nen tampoc eren purs No obstant Lluc no està tant interessat en la cerimònia de la purificació com en la presentació, doncs, d’aquesta manera Jesús resta consagrat a Déu.

34. Maria (Mare de Jesús) • En ser presentat al temple Jesús, hi intervenen dos nous personatges: un vell sacerdot, que alertat pe Gabriel declara, que ja pot morir, doncs ha vist la “llum que es revela a les nacions”, tot i afegint dirigint-se a Maria (Josep resta en un segon pla) que “serà motiu que a Israel molts caiguen i molts altres s’aixequen”, d’aquesta manera el sacerdot prevé a Maria, ja que fins eixe moment l’Àngel només li havia contat la part bonica de la història. L’altre personatge que hi intervé en el moment de la presentació és una vella profetessa, la qual no es dirigeix en cap moment a Maria o a Josep; però que a tothom que espera l’alliberament de Jerusalem (del domini roma i d’Herodes el Gran) els parla de la criatura.

35. Els Reis Mags • Malgrat que aquestos personatges constitueixen un dels passatges més bonics en relació al naixement de Jesús, també sembla cert que històricament és un dels més improbables. • Segons la tradició tots els grans personatges de la història han tingut un estel lligat al seu naixement. En el cas de l’estel de Betlem, molts han considerat que aquest era el comenta Haley • Així els Mags, no eren reis, varen percebre també aquesta llum, eren interprets de somnis i de meravelles a més d’astrònoms, el Mags, doncs es posen en camí, pot ser saben que en Israel s’espera un Messies, un salvador.

36. Els Reis Mags • Els mags reprenen el camí, i en eixir de Jerusalem, tornen a contemplar l’estel que els condueix fins a Betlem, allí troben l’infant amb sa mare (Maria), i sense anomenar per a res al pare Josep, en trobar-lo li ofereixen or, encens i mirra; or com a rei, encens com a Déu i mirra com a mortal. No deixa de sorprendre el contrast entre els regals sumptuosos i la pobresa de qui els rep. Una vegada els Mag se’n van el nen resta igual de desemparat i amenaçat. • Els Mags són advertits per l’Àngel Gabriel de l’amenaça que Herodes suposa per a l’infant i llavors tornen al seu lloc d’origen sense passar per Jerusalem.

37. El rei Herodes • Herodes era rei de Judea. Es tracta d’un impostor i amés, un col·laborador dels romans. • Però la veritat és que Herodes no era jueu, ja que sa mare és àrab; d’altra banda només és elegit va al Capitoli a Roma, per oferir un sacrifici a Júpiter; aquest fet ben aviat és conegut per tots els indrets de Judea; encara que Herodes no se’n preocupa d’això.

38. El rei Herodes • Esdevingut rei, també fa construir temples pagans a Cesàrea, la ciutat dels romans. Per ell tots els déus valen; allò important és complaure els invasors, la qual cosa li permetrà dur una vida de luxe com li agrada: diners, sexe, sang.... Com a mostra tenim la història de que va fer exterminar la família d’una de les seues dones, començant per la sogra i acabant per la dona passant per dos dels fills que aquesta li havia donat, també se sap que una nit va profanar la tomba del rei David per robar tots els tresors, en resum, dins de la mena de tirans innobles, és difícil de trobar-ne un de pitjor.

39. El rei Herodes • També és un bon polític, astut. De fet poc o molt, aconsegueix pacificar el país. Quan hi ha catàstrofes naturals – fam, epidèmies, terratrèmols ... – redueix els impostos i ven alguns dels seus bens particulars per als damnificats. Organitza grans programes de construcció, el més important dels quals és el temple de Jerusalem, donant així treball a molta gent. • Tot això, en el fons, li va donar una idea; si David havia preparat la construcció del Primer Temple i el seu fill Salomó el va construir, ell ara faria les dues coses encara que les obres no finalitzaren. Aleshores es considera superior al rei David i, fins i tot, pot ser, es pogués presentar com el veritable Messies; aquesta pretensió, clarament expressada per ell, havia esdevingut més viva en l’època de Jesús.

40. Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús? • En un principi, la imatge cristiana de Jesús, es construeix a partir del contacte vital d’una sèrie de persones amb el propi Jesús de Natzaret, en un moment precís i en un context determinat. És aquesta experiència vital, aquesta connexió directa amb Jesús la que tractaran d’expressar aquestes persones. És dir la imatge cristiana de Jesús comença a construir-se des de la vida • El context a partir del qual comença a construir-se la imatge de Jesús, és el món dels creien jueus i l’experiència de vida en comú que han dut amb el mateix Jesús. És aquest esperit religiós i aquesta experiència de vida en comú allò que volen transmetre aquells seguidors de Jesús

41. Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús? • Per tal d’organitzar l’experiència de vida amb Jesús trobaran el material necessari en el context jueu, llibres, profetes, esperances, ritus, idees bàsiques ...... Eixa experiència viscuda la concretaran en un concepte que, justament, aquella experiència: Jesús és el Crist (el qui ofereix la salvació). Seran els seus deixebles els encarregats de transmetre aquest concepte, sobre el qual els cristians construeixen la imatge de Jesús.

42. Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús? • Encara que Jesús és el nom d’una persona concreta, els seus deixebles, troben en el context jueu una imatge que quadra perfectament amb la idea, amb la imatge que els deixebles de Jesús s’han fet d’ell: El Crist, El Salvador. • Així s’origina per la unió d’aquests dues paraules, Jesús i Crist, el nom de Jesucrist (Jesús és el Crist).

43. Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús? • Evidentment que la imatge que els cristians fan de Jesús, no podia ser neutral ni asèptica. La relació dels deixebles amb el seu Mestre, també els hi havia canviat la vida, la seua forma de ser, la seua visió del món, justament el missatge de que Jesús és el Crist, és el qui esperaven. Això després de tota una vida en comú provoca en ells una sèrie de preguntes i interrogants: ¿Qui és aquest Jesús? ¿D’on treu l’autoritat amb la que parla? ¿D’on treu els gestos i els fets que protagonitza? • Les respostes aniran donant-les després que el seu mestre haja mort i, així aniran construint el concepte de que Jesús és el Crist. Així tot i que la majoria dels deixebles l’abandonaren en el moment de la seua passió i mort durant la celebració de l Pasqua jueva, interpreten que Jesús dona signes d’estar viu (malgrat haver estat crucificat) i, això, només pot ser per què ha ressuscitat.

44. Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús? • La perspectiva de la fe cristiana diu: • “En aquest home concret, en la seua història, estava la Salvació de Déu, perquè en aquest home estava veritablement Déu”

45. Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús? • Conclusions: • Jesús com a home ofereix una humanitat sorprenent i fascinant • Per afirmar que Jesús es el Crist cal el concurs de la fe primer del seus deixebles i després dels cristians en general

46. Conflicte i ruptura entre el judaisme i el cristianisme • Tot i que el cristianisme neix del judaisme, es produirà una ruptura entre les dues confessions religioses, malgrat que totes dues tenen el mateix horitzó: la Llei de Moisés i el mateix concepte del Messies; la manera d’acomplir-se aquest messianisme, és el que va promoure la ruptura. Els cristians veuen en Jesús el Messies, el jueus encara estant esperant-lo.

47. Conflicte i ruptura entre el judaisme i el cristianisme • La manera d’acomplir el messianisme Jesús, el qual mor, no coincidia amb la visió que els jueus tenen del Messies. Entre el jueus existeixen dues formes de veure el messianisme: el messianisme real, que correspon a la visió política, el Messies havia de ser un descendent del rei David (creador del regne d’Israel) que els retornés a la grandesa passada i; el messianisme profètic, que correspon a la visió religiosa, que més humil es fixa en la visió salvífica, però que no anuncia per a res la seua mort. • Així, els jueus que no contemplen per a res la mort del Messies, negaran que Jesús ho fos. A partir d’aquest moment, anirà produint-se un distanciament entre ambdues religions; ja que a més, Jesús no es circumscriu al messianisme polític ni al profètic.

48. Conflicte i ruptura entre el judaisme i el cristianisme • La interpretació que els deixebles fan del Crist, no es correspon amb la que fan els jueus, especialment amb la incorporació de Pau al cristianisme. Els jueus mantenen que el Messies és home i no Déu. • Els cristianisme entén que el Messies és home i Déu al mateix temps, és la reconciliació entre el que és distint i divers. La identitat entre Déu i home. Precisament eixe punt d’encontre entre Déu i home és Jesús, El Crist que és Déu i home.

49. És versemblant la imatge cristiana de Jesús? • Històricament es va arribar un moment en el que es va posar en dubte la divinitat de Jesús. • La fe cristiana reconcilia la història, vivència dels deixebles amb Jesús, i la fe, la confiança en la identitat entre Deu i home. • Les fonts cristianes són considerades durant molts segles com autèntiques, fins que al segle XVIII, durant la Il·lustració, es rebutja la imposició de l’Església per anar contra la raó, els il·lustrats diuen que la imatge cristiana de Jesús es falsa per haver estat imposada i proposen arribar a la veritable història de Jesús.

50. És versemblant la imatge cristiana de Jesús? • Actualment sembla ser que s’ha arribat a una postura més equilibrada, el Evangelis (textos sagrats) sols volen contar allò que han descobert els deixebles en el camí que han seguit al costat de Jesús, camí que ha estat il·luminat per la Pasqua (passió, mort i resurrecció de Jesús). Hi ha per tant una connexió directa entre els que ells creuen i la història del seu mestre. La seua fe per tant, es recolza en la història d’aquell home concret i no en la de cap altre. Cal passar, doncs, per la història, per dir alguna cosa sobre la fe.