Geografia Política Protoespanyola

1. Per tal de millorar la comprensió del fil argumental de l’article, que consta de més d’un centenar de diapositives d’imatge i de text, podeu descarregar-vos els capítols setmanals al vostre ordinador, i obrint-los amb el Power Point refer l’article sencer. Geografia Política Protoespanyola Marques de domini territorial als atlas i portolans geopolítics peninsulars del segles XV al XVII. 6ª part a) Els instruments nàutics que revolucionaren la navegació al Segle XV; b) La ocultació constant de l’armorial d’en Ferran II pels colors blaugranes. Jordi Grau i Bartomeu

2. Les grans descobertes geogràfiques del S XV i XVI i és basaren en la situació geoestratègica de la península ibèrica, en el bagatge nàutic après a les costes mediterrànies i africanes, i en els instruments originalment astronòmics que desprès seran aplicats a la nàutica. El llegat instrumental d’àrabs, xinesos i jueus revolucionaran la nàutica i possibilitaran la navegació d’alçada mar endins, només amb referències estel·lars. En contraposició amb la navegació costanera o de cabotatge, anomenada així per l’explorador català Joan Cabot descobridor de Terranova. L'esterlau i la ballesta mesuraran la latitud, l’ampolleta i la corredora la velocitat, la sonda la fondària i la búixola o compàs nàutic el Nord.

3. Oficialment el jueu alemany Martí Behaim traslladat a Lisboa el 1485 introdueix per primer cop l’astrolabi a la navegació occidental. Taules astronòmiquesde navegació Búixola o Brúixola o compàs nàutic Estalabre, esterlau o astrolabi marí Carta náutica o Portolà. El 1350 el rei Pere III el cerimoniós estableix legislació marítima introduint l’obligatorietat de tota nau de portar compàs, carta nàutica i maldà per popularitzar l’estalabre. Crònica del rei Pere, BC 241, ff. 173v-195v

4. (foli 232 v, De expeditionibus, S XIV (The Paul Getty Museum, Malibu USA). Pere III el Cerimoniós, fou un gran impulsor de la cartografia nàutica i de l’astronomia. Promulgà un decret en que tota nau havia de dur búixola i portolà, i popularitzà l’esterlau i les taules de navegació astronòmica imprescindibles per mesurar els angles i http://cataloniahistory.blogspot.com/2007_10_01_archive.html. Manel Capdevila calcular la latitud. Del 1360 al 1380 montà un observatori astronòmic amb esferes armil·lars, quadrants i esterlaus gegants únics al seu temps, amb la finalitat de dissenyar unes taules astronòmiques pròpies.

5. Foren les primeres taules occidentals no traduïdes dels cartògrafs àrabs Al-Kwarizmi, Al-Fargani o Al-Batani. Calculades totalment a Barcelona pels millors cartògrafs de la Confederació, de Marsella i de Montepelusano. Intervingueren Pere Gil-Bert, Dalmau Ses Planes, Jacob Corsino, Profacio Judeo… The painting is from Shahinshah-nama (History of the King of Kings), an epic poem by 'Ala ad-Din Mansur-Shirazi, written in honor of Sultan Murad III Two observers are working with an astrolabe. A universal astrolabe of the saphea form is on the table in front of the man with the dividers and paper. . http://cataloniahistory.blogspot.com/2007_10_01_archive.html. Manel Capdevila.

6. Astrolabis islàmics L’astrolabi, estalabre o esterlau, és un instrument, d’origen grec descobert per Hiparcus de Nicea el 150 adC, que determina la latitud a través de les posicions del estels. Difós al 600 dC pels àrabs amb els noms d’ Almincatarat, Al-Muqantara ( المقنطرة ) el reintroduiran a l’Europa medieval. Fou el principal instrument de navegació abans de l’aparició dels sextants al 1740. Al S XI l’astrònom al-Zarqallu de l’al-Andalus inventà un nou model que servia per a qualsevol latitud. El mestre en la seva fabricació fou el sirià Ibn al-Shatir. La part davantera assenyala la latitud del lloc on ens trobem i l’hora del dia. La part del darrera mesura l’alçada d’una torre, la distància a la que està i dona el símbol del Zodíac solar. Es considera el precursor dels rellotges actuals

7. La esfera armil·lar és un instrument astronòmic format per cèrcols, anomenats armil·les. Representa els moviment dels cossos celestes al voltant de la Terra i els moments dels equinoccis i els solsticis. Fou inventada presumiblement per Eratòstenes cap al 255 adC. Les esferes armil·lars foren utilitzades com a instruments d'ensenyament ja al segle III adC. A l'època de l'astrònom Claudi Ptolemeu se'n van construir models sofisticats i precisos capaços de predir observacions astrals. L 'astrònom danès Tycho Brahe (1546-1601) en va construir un bon nombre. Va possibilitar nombrosos avenços tècnics de la ciència mecànica. A la bandera de Portugal apareix representada una esfera armil·lar utilitzada com a símbol nacional des del regnat de Manuel I

8. La ballesta o Vara de Jacob, instrument de medició astronòmica, determina els graus de latitud mesurant l’alçada del sol o de l’estel polar. Agafà el nom per assemblar-se a la constel·lació d’Orió, anomenada de Jacob a les cartes medievals. Descrita per primer cop pel matemàtic i astrònom jueu Levi ben Gerson, nascut el 1288 a Banhòus de Céser (Occitània) i mort a Perpinyà el 1344, malgrat que l’invent s’atribueix al seu coetani Jacob ben Makir. En Johannes Werner el 1514 el transformà en una eïna nàutica. En John Dee l’introduirà a Anglaterra el 1550.

9. Cross-staff and Backstaff. El bastó creuat i el bastò d’esquena són derivats de la ballesta. Mesuren l’angle d’un cos celeste respecte de l’horitzó. Permeten fer els càlculs malgrat que l’astre no estigui al zenit, poguent-ho fer una persona sola. El pal de la barra es mou fins a veure l’astre i l’horitzó. El bastó d’esquena (backstaff) fou inventat el 1590 pel navegant John Davis, per evitar mirar directament el sol protegint els mariners de les cremades oculars solars. Bastó creuat

10. El rellotge de sorra anomenat ampolleta és considerà el primer mètode seriós, reutilitzable i d’alta fiabilitat per estimar mesures de temps molt acurades en embarcacions d’alta mar. Tot i tenir un origen incert alguns autors l’atribueixen als Venecians. Es començà a utilitzar cap a l’any 1000, tanmateix no és fins al 1338 que en tenim la primera evidencia a l’aparèixer pintat a l’al·legoria del Bon Govern de l’Ambrogio Lorenzetti.

11. En Colom esmenta l’ampolleta de 30 minuts com a mesura del temps ( "han pasado ya más de 20 ampolletes...“). Durant la primera circumval·lació al món de Dom Fernão de Magalhaes i d’En Joan Sebastià Çacirera del Canós, els seus vaixells portaven 18 ampolletes a cada nau. Era tasca del grums de cada embarcació anar tombant les ampolletes. Cada grumet un cop tombada l’ampolleta enregistrava els temps de navegació als llibres de bord de l’embarcació. Les referències dels dies les agafaven del sol al zenit del migdia. Puerto de San Julián, Argentina. Reproducción nao Victoria Atles de Guillaume le Testu (1555): Nau “VICTORIA Atles d’Abraham Ortelio (157x): Nau “VICTORIA

12. La corredora era una eina per mesurar la velocitat de la nau a través de l’aigua. Era una fusta en forma de triangle circular, llastrada amb una plomada perquè s’estabilitzés verticalment dins l’aigua. Agafada en cada punta per unes cordetes que s’unien certa distància en un corda que portava una sèrie de nusos.

13. Per mesurar la velocitat de la nau amb la corredora i l’ampolleta intervenien dos mariners. L’un tenia el rellotge de sorra anomenat encara avui dia en castellà ampolleta, i l’altre llençava la corredora a l’aigua i deixava que els ploms la llastressin. Un cop estabilitzada deixava córrer la corda lliurement per les seves mans i en sentir el primer nus cridava: “primera marca”. Aleshores el mariner de l’ampolleta la capgirava i començava a comptar el temps que trigava en buidar-se la sorra. ampolleta nautica del S XVIII

14. Mentrestant el mariner de la corda anava comptant el nusos que anaven passant per les seves mans, fins que el de l’ampolleta un cop buida de sorra cantava “marca”. Aleshores el de la corda comptava el nombre total de nusos que havien passat per les seves mans durant el període de temps estimat per l’ampolleta. Finalment cridava: cinc nusos! Aleshores, el pilot havia de fer un càlcul en funció del temps que estimava l’ampolleta.

15. L’escandall o sonda, era un eïna per determinar la fondària del llit marí envers la nau. Si restava l’alçada del lloc d’on es feia de la nau per fer una estimació, més ajustada, a la línia de flotació. La sonda tradicional era la de braçada que consistia en una corda graduada, amb una longitud d’unes deu braçades, i amb un plom que la llastrava a l’extrem anomenat escandall. Encara avui dia s’anomena escandallo en castellà.

16. L’origen de la búixola, brúixola o compàs nàutic és un misteri. Dins la cultura Olmeca s’ha trobat un artefacte de hematita que podia funcionar com una brúixola 1000 anys adC. El grecs, tot i que coneixien les propietats de la Magnetita pels estudis de Tales de Mileto el 585 adC, tampoc van deixar cap registre. A tot arreu trobareu que els xinesos, de la dinastia Qin (221-206 adC), s’adonaren de la propietat que té una agulla imantada, travessant un suro i surant dins un tros de canya de bambú ple d’aigua, per indicar el nord. El cert és que els registres xinesos escrits més antics, referènts al magnetisme (que no a la brúixola), són del segle IV dC. Magnetita sobre una plataforma surant dins l’aigua i assenyalant el pol nord magnetic Chinese old compass

17. L’enciclopedista xinès Shen Kuo a la seva obra Mengxibitan (夢溪筆談) descriu el 1088 per primer cop la brúixola utilitzada per a la navegació, el pol nord magnètic i els graus de declinació vers el geogràfic. El viatger i professor anglès Alexender Neckam esmenta per primer cop la brúixola en un text europeu, a la seva obra de 1180 De naturis rerum and De utensilibus, on descriu tota mena d’estris. El 1205 el poeta francès Guyot de Provins escriu una sàtira anomenada la Bíblia d’en Guyot on fa una descripció magistral de l’agulla imantada dins una capseta plena d’aigua. Early Chinese compass Búixola de mineral

18. Al món àrab trobem la primera referència en un llibre escrit, al Caire el 1282, per Baylak al-Kibjaki “ El tresor del Mercaders”; on l’autor explica haver conegut la brúixola en un viatge fet 40 anys abans. Un altre menció és la d’un llibre persa de 1232 que la descriu en forma de peix. El 1269 l‘alquimista de nació Picarda, Petrus Peregrinus de Maharncuria fixà l’agulla sobre un pivot dins d’una capseta amb tapa de vidre, hi ho donà a conèixer a l‘epístola De Magnete. Rosa dels vents aràbiga Agulla rotatòria d’una brúixola en una copia de l’'Epistola de magnete' de Peter Peregrinus (1269)

19. rosa dels vents amb 32 dembles, marinatges o rumbs El 1302 el navegant Flavio Gioia d’Amalfi (una de les 4 repúbliques marineres medievals italianes ensems amb Venècia, Gènova i Pisa) hi afegí la rosa dels vents i els trenta dos rumbs o marinatges. L’escriptor florentí Dante Aligeri esmentà el 1307 la brúixola a La Divina Comèdia. El físic anglès Sir William Thomson (Lord Kevin) n’augmenta la precisió el 1880 aïllant la brúixola del moviments dels vaixells mitjançant vuit fils prims d’acer subjectes a la rosa del vents en lloc d’una agulla pesada. La búixola era plena d’oli per esmorteir les oscil·lacions Brúixola de Lord Kevin

20. Atès que les primeres capsetes havien de ser dures i resistents a l’aigua de mar i al sol foren fabricades amb fusta de boix (buxus sempervirens), que darà els noms de búixola o brúixola en català, bussola en italià, bússola en portuguès, boussole en francès i brújula en castellà. En anglès s’anomena compass nàutic i la majoria de gent de mar actual anomena compàs a els grans girocompassos dels vaixells actuals. Búixola feta amb capseta de fusta Altro esemplare di bussola antica, conservata al Museo Navale di Genova-Pegli

21. Quadrant . This instrument, shaped like a quarter of a circle, measured the angle from the vertical - not horizontal - and the line of sight to the body. It was suspended from a ring and had a weighted line hanging down, which crossed one of the angle numbers marked on the ring. Columbus used one. Quadrant des Hevelius, um 1644 El sextant modern no fou inventat fins el 1730 per dos persones independents l’una de l’altre: el matemàtic anglès John Hadley i l’inventor americà Thomas Godfrey) Cal no confondre el compàs nàutic, tal com anomenen el anglesos i la majoria de nàutics actuals a la búixola, amb la resta de compassos

22. Exvot de la Coca de Mataro. Maritiem Museum Roterdam La Cartografia • Durant el S XV la cartografia catalana esdevindrà la més important d’Europa amb una llarga llista de cartògrafs i buixolers de gran precisió i qualitat, que en moltes ocasions formaran nissagues i tallers familiars. • Dels portolans derivaran totes les cartes nàutiques del 1500 fins als mapes del 1900. • El Mallorquí Jaffuda Cresques, a edad provecta, marxarà cap a Portugal a les ordres del príncep portugués Enric el Navegant, per presidir la cèlebre Acadèmia de Sagres. • Una munió de cosmògrafs catalans els Prunes, els Olives, els Penedés..., s’establiran als territoris italians de la confederació catalana a inicis del 1500. D’altres com els Colom els trobarem a Holanda... http://cataloniahistory.blogspot.com/2007_10_01_archive.html. Autor Manel Capdevila

23. Portolans Apareixen cap al 1200 seguint la introducció de la brúixola. La seva implementació va permetre l’avenç de les exploracions europees. Malgrat discutir el seu origen genovès o català tenen gran influència jueva i àrab, i arribaran a la màxima excel·lència, quantitativa (se’n conserven a centenars) i qualitativa (alguns tenen una precisió actual), amb el desenvolupament dels ports de la Confederació Catalana al S XIII i l’Escola Mallorquina del S XIV.

24. Portolans • Els marins que navegaven sempre les mateixes rutes aplegaven coneixements precisos de les costes al llibre d’anotacions del pilot anomenat: portolà. Amb el temps però, passarà a designar la carta que il·lustrava el text. A diferència dels mapes teocràtics medievals només s’hi descriu allò conegut i d'interès pel pilot. • Es construeixen en un marc de línies radials, anomenades loxodròmies, amb el nord al capdamunt. Les poblacions costaneres hi estan molt ben representades, mentre que la terra endins sovint hi es deixada en blanc. Es limiten a les zones més comuns europees: Mediterrània, Mar Negre i Nord-oest. Un portolà corrent conté entorn del miler de topònims. Escuts i banderes, roses dels vents i vinyetes urbanes, són elements més variables

25. Exemple dels primers portolans amb hiperrepresentació costanera de les localitats i la absència total de poblacions interiors. En la majoria dels primers portolans l’interior és inexistent. Posteriorment quan comencen a escriure noms territorials en posen uns quants, mai un de sol. Per aixó podem sospitar que les lletres blaves “Castellà” han estat afegides amb posterioritat a l’autor original del mapa.

26. Andaluzia continens Sevillam et Cordubam - J. Blaeu, 1664. Comparant-ho amb un mapa del 1664, aquí la representació és molt més atapeïda a les zones interiors en comparació amb el portolans de 300 anys abans. Sobta trobar l’escut de la ciutat de Còrdova, amb tres faixes dels comtes reis, 172 anys desprès de la conquesta del Regne de Granada per part d’ en Ferran II.

27. Una Carta magribina prototípica del 1300, els amazics i els àrabs sempre representen l’Àfrica per sobre d’Europa. Les cartes nàutiques van néixer al conflent de 3 corrents culturals: la grega, l’escandinava i l’àrab. Els nous territoris catalans força arabitzats aprofiten dos d’aquest llegats. El cartògrafs mallorquins anònims o camuflats estaven en relació amb llurs correligionaris del Sudan o del Sàhara. Pel Fènix de les Meravelles d’En Ramon Llull sabem que els catalans feien servir portolans abans del 1286.

28. 1290 Carta Pisana, pergamí manuscrit. Bibliothèque nationale de France. És el portolà més antic que es coneix, datat a finals del XIII, i possiblement fet a Gènova. Dibuixat sobre Vitel·la, feta amb una pell de vedella. Té les característiques dels portolans: suport vitel·la, loxodròmies, representació costanera i bruixolat cap al Nord. No té coordenades geogràfiques. Sobre la ciutat de Sant Joan d’Acre hi ha la creu de Malta que indica què és anterior a la conquesta dels sarraïns del 1291. Probablement anava acompanyant el llibre del pilot o portolà.

29. El còdex Valedemar és un mecanoscrit conservat a la Biblioteca Reial de Copenhaguen i és considera el portolà atlàntic més antic. Datat a mitjans del segle XIII quan s’inicià, porta anotacions fins al S XV. Porta indicacions de rutes secundàries. Les distàncies hi són mesurades en base al temps necessari per recorre-les. Il·lustra d’una forma molt rudimentària els perfils de la costa. El llibre no anava acompanyat de carta nàutica.

30. 1497, Ibn Ben Zara. Biblioteca Apostolica Vaticana, Borgiano VIII. Hi trobem la incripció que el portolà fou fet per Ibn Ben Zara el 08.02 de 1497 a Alexandria (Egipte ).

31. 1497, Ibn Ben Zara. Biblioteca Apostolica Vaticana, Borgiano VIII. Perdoneu la mala resolució de l’imatge. Composició vexil·lològica hispànica habitual amb les banderes de Barcelona i València tapades amb tinta blava, quarterades blaugranes a Castell del Segura i Sevilla. I banderes portugueses a Lisboa i Porto. Vinyetes de Castell del Segura, Sevilla i Serra Nevada. Curiosament no hi trobem Compostel·la

32. 1502. Mapa d’Albert Cantino. Biblioteca Estense, Módena, Itàlia. Senyeres de domini territorials a Barcelona i València i pavellons quarterats amb senyeres i lleons d’en Ferran II a Sevilla, al Sud de l’Illa Hispaniola i tres a la Gran Colòmbia. A les Canàries, evangelitzades per Pere III, hi trobem el pavelló quarterat amb senyeres i quarters blancs.

33. 1516 – Planisferi d’en Vesconte Maggiolo di Fano, Genoa. The Huntington Library, University of California, Berkeley.

34. Black and red ink for nomenclature in a minuscule hand with area names in gothic script; American coast (...) outlined in color (very faded), other land masses in black ink only; 10 compass roses with usual 32 rhumb line network in black, red and green ink for the principal directions; latitude scale numbered from 40° S to 67° N, no longitude (...) decorated with imaginary animals, kings in pavillions, vignettes of cities, banners, 3 wind-heads, and a large medallion of the Virgin and Child (...) Coat of arms of first owner (?): azure, 3 bands sinister argent (?), on a chief argent (?) oak leaves in saltir...(?)

35. A la diapositiva anterior veiem com els especialistes americans se’n fan creus de qui devia ser el propietari d’un escut: de color “azurra” amb 3 sinistres bandes d’argent i unes fulles de roure creuades!! Evidentment cap d’ells s’ha parat a pensar perquè al mapa trobem banderes quarterades blaugranes, sense cap mena de simbolització hispànica: ni castellana ni catalana, a les Canàries, a la Hispaniola, i tres a la Costa de la Gran Colòmbia (actual Colòmbia i Veneçuela). Escut amb l’aspa austríaca oscada (mellada) hispànica i els pals del comtes reis amb els colors canviats pels censors. Les banderes blaugranes per ocultar l’armorial català, per part del censors, són constants. La realitat supera la ficció però, en trobar un mapa on l’escut repintat de color blau és molt semblant al del Futbol Club Barcelona.

36. Evolució vexil·lològica de la bandera de l’exèrcit de terra. Per l’efecte de les barres el creuament desfigurarà la creu austríaca i darà lloc als garrots heràldics típics de la infanteria. Es una intersecció entre la símbologia de Borgonya dels Hasburg i les barres dels Comtes Reis. Senyera polibarrada del S XVI Creu de Sant Andreu o de Borgonya austríaca S XVI Burgundy Cross Flag 1506-1785 (Spain), Creu de borgonya típicament espanyola d’infanteria Senyera Marina Flandes del S XVI Bandera Capitana de Infantería. Finals S XVI

37. Les barres dels comtes reis es van adaptant a la Creu de Borgonya originant un fons ratllat en les banderes dels gravats antics de Cuba i Puerto Rico. A baix l’aspa en forma de garrot heràldic amb els nusos provocats per la intersecció dels pals catalans, tal i com ja la trobem al S XVI a les mateixes fortaleses del Morro i San Cristóbal a San Joan de Puerto Rico.

38. Influències de la Creu austríaca als USA. Bandera de Florida Bandera d’Alabama Bandera del Mississipí 1851 Confederació dels Estats del Sud Bandera de Georgia

39. Al portolà, en Maggiolo hi dibuixa tot els reis d’Europa i veiem molt ben representats el de França, l’emperador alemany, l’hongarès, etc... I la figura d’en Ferran II majestàtica sobre el tron al centre peninsular mig esborrada.

40. Figura majestàtica entronitzada d’en Ferran II amb la inscripció Re de Spania i el cap esborrat. Vinyetes de Serra nevada, Catedral de Compostel·la i la inscripció Sto Jacobo, Sevilla i ¿Saragossa o Tortosa ?, Fortalesa de Santarem mig esborrada. Banderes de ¿Saragossa o Tortosa? tapada amb tinta blava i la de Sevilla esborrada. Bandera portuguesa amb el centre blau esborrat.

41. Blaugrana al vent!..., quarterades a Canàries, Orà, Bugia i Bona. I Oh, sorpresa! Una senyera sobre Sardenya ha passat el Nihil Obstat...

42. 1543 Guillaume Brouscon The Huntington Library, University of California, Berkeley. Atlas de portolans. Sobta trobar a centroamèrica pavellons quarterats amb la senyera i el lleó blau semirampant, mentre que a la península trobem els mateixos quarters dels lleons guixats amb negre i fins i tot una creu de St Jordi a la Gasconya enfosquida. Fixeu-vos en la forma de la costa sud-americana descoberta, semblant a l’os del calcani del peu.

43. 1543 Guillaume Brouscon The Huntington Library, University of California, Berkeley. Atlas de portolans. En un altre làmina un mapa de la península amb la Corona d’Aragó escapçada i, al centre peninsular una bandera quarterada amb 2 castells i 2 lleons blaus amb el mateix disseny i color que els americans, allà però, s’acompanyen de senyeres i aquí de torres. Es adir, coexisteixen en el mateix mapa senyeres i lleons i castells i lleons.