Mare nostrum llatí

1. Mare nostrumllatí Jose Manuel Coronel Rufian 21ªA

2. EL MARE NOSTRUM • La mar Mediterrània, anomenada mare nostrum pels romans, va ser durant segles l'espai on es • van desenvolupar les civilitzacions més importants de la humanitat. • La civilitzacio romana: • Després d’annexionar Grècia, Roma pren el relleu com a força civilitzadora. Però els romans • van fer seua la cultura grega, que era molt superior en molts camps, i la van estendre per la • Mediterrània occidental, fins llavors una zona molt poc civilitzada, en un procés que es coneix • com a romanització. • 1. Localitza geogràficament en el mapa la zona d’influència de les cultures següents: egipcis, cretencs, fenicis i grecs • 1 en egipte nord d’africa al voltant del riu nil. • 2 es un dialecte parlat a l’isla de creta • 3 es un poble cemita sorgit de les migracions dels semites de Mesopotamia • 4 en l’isla de grecia

3. Pasos que hi ha • 2. Quins països actuals quedaven dins els dominis de l’Imperi romà cap al 117 dC? • Quina relació s’establia entre Roma i els seus territoris imperials? • España,Francia,Italia,Gecia,Turquia,todo el norte de Africa,suiza…. • 3. Com s’intercomunicaven pobles tan diversos i variats en el terreny lingüístic i • monetari? • Amb una mateixa llengua i moneda. • 4. Les paraules “diners, dinero, dinar” provenen d’una de les monedes romanes més • emprades, el denari. En la taula següent recollim la tipologia monetària imperial • romana. Quins avantatges té el fet d’utilitzar una moneda i una llengua comunes? • Que aixi es pot comunicar tot el món. • 5. Observeu les imatges sobre la “zona euro” i establiu paral·lelismes amb l’antiguitat. • Que practicament esatn en elles els mateixs paisos

4. DE L'INDOEUROPEU AL LLATÍ I AL GREC • L’anomenat indoeuropeu comú és una llengua hipotètica que se suposa es parlava entre el V i III mil·lenni abans de la nostra era (5000 i 3000 aC.) a la zona europea central, al sud de Rússia. • Al llarg del II mil·lenni aC, aquests pobles indoeuropeus van iniciar diferents onades de migració tant cap a Orient com cap a Occident: arribaren a part d'Àsia i a l’Índia, s’estengueren per tot Europa fins a la península ibèrica, la Gran Bretanya i els països nòrdics. • Els lingüistes han estudiat totes aquestes llengües i les han agrupades en nou • branques dialectals principals: la baltoeslava, la germànica, la cèltica, l’itàlica • l’albanesa, l’hel·lènica, l’anatòlica, la indoirànica i la tocària. Pertanyen, a més a més, • a la família indoeuropea. l’armeni , el frigi, l’il·liri i el traci.

5. El llatí fou l'idioma de l'antiga ciutat Roma i del territori de la regió del Laci. Amb l’expansió del poble romà el llatí es va imposar sobre les altres llengües que es parlaven en la península itàlica com el celta, l'osc, l'umbre, el falisc, el mesapi, les llengües sabèliques, l'etrusc, el lígur, –aquestes dues no i.e.- i el grec de la Magna Grècia. Amb l'expansió de l'Imperi el llatí va arribar a tot el món aleshores conegut i es va convertir en llengua predominant d'Europa occidental durant segles Tenim constància de l'escriptura del llatí des del segle VII aC, època de les primeres inscripcions llatines. El llatí va optar per un sistema d'escriptura alfabètic que van copiar dels seus veïns etruscos. Aquests per la seua part havien adaptat l'alfabet grec a la seua llengua. LA LLENGUA LATINA

6. DEL LLATÍ A LES LLENGÜES ROMÀNIQUES • Com tota llengua, el llatí presentava dues modalitats d'ús: un llatí culte, utilitzat per literats i • poetes, destinat a la posteritat. Els romans l’anomenaven “sermō cotidiānus”, és a dir, la parla • habitual de la gent ben educada i instruïda. I un llatí vulgar o col·loquial, anomenat “sermo vulgāris” • (del llatí “vulgus”, poble), usat en el parla corrent pel poble poc culte, comerciants, esclaus i soldats. • Tots dos eren sentits pels parlants com a diferents registres dins d'una mateixa llengua. • 1. La influència del substrat lingüístic de cada província romana, és a dir, les llengües preromanes • autòctones – per exemple, el celta, l'iber, el basc i el tartesi, en la península Ibèrica- afavoriren • l’evolució del llatí vulgar de mode diferent Aquest substrat accentuà la forta dialectalització del • llatí en un territori tan ampli com el de l’Imperi Romà. • 2. La influència del superestrat lingüístic, és a dir, la influència produïda pels nous estrats • lingüístics posteriors a la romanització. Després de la caiguda de l'Imperi Romà (finals del s.V dC) • i trencada la unitat política, es va accentuar encara més la separació entre els diferents “llatins” • parlats en els diversos territoris romanitzats. Es va arruïnar el sistema escolar i es deixà • d’ensenyar-se el llatí culte. La inseguretat en els transports va aïllar uns territoris d'altres i les • invasions bàrbares posteriors difongueren noves llengües en el territoris llatinitzats. En la • península Ibèrica influïren d’aquest mode el grec, l’àrab, el germànic, etc.. • 3. La influència de l’adstrat lingüístic, és a dir, els intercanvis o prèstecs de paraules entre les • llengües veïnes –gal·licismes,

7. Es denomina Romània el territori europeu habitat pels pobles que parlen llengües • romàniques o neollatines perquè deriven directament del llatí. Aquestes presenten entre si • moltes semblances en la seua sintaxi, morfologia i vocabulari. Les més importants llengües • romàniques són: • L'italià i els seus dialectes, • ‰ El provençal, antiga Langue d’Oc, es parla en la Provença, sud de França. • ‰ El francés. • ‰ L'espanyol amb distintes varietats dialectals‰ • ‰ El català i els seus dialectes.. • ‰ El retoromànic o rètic, província italiana de Friül. • ‰ El romanés,

8. ELEMENTS CONSTITUTIUS DEL LÈXIC DE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

9. Activitats • 1. Relaciona mitjançant fletxes o números els termes llatins amb els mots en castellà i • Català. • Fābulam-fábula- faula • DOMINAM -DUEÑA-AMA • HOMINEM-HOMBRE-HOME • MAGISTRUM-MAESTRO-MESTRE • FACERE-HACER-FER • CADERE-CAER-CAURE • LABORARE-LABRAR-LLAURAR • FILIUM-HIJO-FILL • SENATUM-SENADO-SENAT • VOLUNTATEM-VOLUNTAD-VOLUNTAT • AMOREM-AMOR-AMOR

10. Paraulesllatines • 2. Uneix les paraules llatines amb les catalanes de la seua mateixa arrel i comenta els canvis • que hi observes • Rotam Rotació Roda • Annum Any Anual • Pedem Pedal Peu • Oculum Ull Oculista • Capil·lar Capillum Cabell • Insūlam Illa • Taurum Bou Taurí • Vītam Vida • Insular Vitalitat • Pluviam Pluviositat Pluja • Ferro Ferrum Ferri • Lactem Llet Lacti • Noctem Nocturn Nit • Mensem Mes Mensual

11. L’ALFABET LLATÍ • L’alfabet llatí n’és avui un dels més utilitzats arreu del món. • Deriva directament de l’alfabet etrusc, una adaptació de l’alfabet • grec a la llengua etrusca. Els etruscos foren veïns i rivals dels • romans influïren decisivament en la configuració de la cultura • romana. • Els romans ampliaren el seu alfabet primitiu amb les lletres • “Y, Z i K” presses directament del grec per tal de poder transcriure • termes tècnics inventats pels grecs al llatí. També en la mateixa • línia introduïren els dígrafs “rh-, ph-, th-, ch-, ps-“. • D’època recent prové la creació dels lletres “U, W i J”. En • època moderna aquest alfabet ha estat ampliat en alguns signes i • combinacions diacrítiques per tal d’adaptar-lo a les nombroses • llengües que l’utilitzen com a sistema d’escriptura “Ñ, Č, ß, Š, Ł, ..” • La il·lustració mostra el traçat de les lletres inscrivint-les en • quadrats o cercles.

14. Digraphī: els dígrafs estan formats per dues consonants diferents. Ambdós elements remeten a un únic so. TH PH CH Theatrum Pompei Platō philosophus erat Symphonicus Chorus [th] [ph] [kh]

15. Diphthongī: els diftongs es pronuncien tot d’una. La seua duració és equivalent a una vocal llarga. AE cārae, saepe cā-rae OE coepit, proelium coe-pit AU laudō, aut, aurīga lau-dō EU seu. seu **EI deinde e-ius **UI huic, cui, hui. fu-it, frūctu-ī, cu-ius, hu-ius

16. Geminī Consonantēs: les consonants geminades es pronuncien separadament. La primera s’uneix a la síl·laba precedent; la segona, a la següent. -mm- mamma mam-ma -rr- irrumābō ir-ru-mā-bō -ss- passus pas-sus -ll- puella pu-el-la -nn- annus an-nus -pp- puppa pup-pa -cc- bucca buc-ca -tt- admittent ad-mit-tent -ff- difficilis dif-fi-ci-lis

17. L’ACCENTUACIÓ DELS MOTS LLATINS