CINEMA:

1. CINEMA: REPÀS D’EXAMEN

2. 1- ANTECEDENTS: LA LLANTERNA MÀGICA Abans no aparegués el cinema com a tal, s’havien provat molts sistemes per a jugar amb les imatges i la llum i provocar sensacions en l’espectador: els miralls màgics, les ombres xineses, la llanterna màgica... Firaires amb llanternes (imatge dreta) anaven de poble en poble oferint els seus espectacles. Les imatges es manipulaven en el projector de la llanterna per a oferir sensació de moviment. Una de les fórmules més reeixides foren les Fantasmagories.

3. A finals del segle XVIII, la Revolució Francesa es trobava a les seves acaballes. Les restes de les últimes trinxeres encara eren presents pels carrers de París, però això no impedia que un grup d’espectadors inquiets fessin cua davant d’un antic convent on s’estava realitzant un espectacle innovador i inquietant. "Sabem com espantar-vos" era la frase que es deia als assistents abans de la projecció, com si amb aquestes paraules se’ls previngués d’allò que estaven a punt de veure. Aquest tipus d’espectacle, basat en les projeccions a través de la llanterna màgica, significava una innovació en el ram de l’entreteniment. Fins aquell moment els espectacles visuals es centraven principalment en les ombres xineses i en espectacles més rudimentaris de llanterna màgica. En aquestes antigues projeccions s’explicaven històries, però segurament fins l’arribada de les fantasmagories no s’havia aconseguit un grau tan alt de comunió entre l’espectacle i el públic. Les fantasmagories més conegudes van ser les que el belga Étiènne Gaspar Robert, autodenominat Robertson.

4. L’aparell que projectava les fantasmagories, anomenat fantascopi (imatge dreta), va ser fruit de les millores fetes per Robertson sobre invents creats i abandonats anteriorment per altres.

5. LA CRONOFOTOGRAFIA • Muybridge va ser el pioner en registrar el moviment d’éssers vius. El 1872, va ser contractat per Leland Standford, per a demostrar que el cavall, quan galopa, aixeca les quatre potes de terra. Per a demostrar-ho, Muybridge va ubicar 12 càmeres al llarg de la pista de la carrera. A l’obturador de cadascuna d’elles va enganxar una corda que creuava la pista, que seria tallada pel cavall, obtenint així fotografies en seqüència de diferents moments del galop. Les seves experiències van suposar un pont entre l’estàtica de la fotografia i la dinàmica.

6. El 1882, Étienne-Jules Marey inventa el fusell fotogràfic, l’avantpassat de l’actual càmera fotogràfica. Es tracta d’un cronofotògraf de placa fixa que registra 12 imatges per segon. Estava destinat a capturar instantànies sobre el vol d’aus. LA PERCEPCIÓ DEL MOVIMENT El 1824 el metge anglès Peter Mark Roget, planteja el principi de la persistència retiniana, segons el qual, l’ull (o la retina) té la capacitat de guardar l’última imatge que li arriba, fent que un objecte sigui percebut fins i tot quan ja no hi és. Amb una fracció de segon l’estímul lluminós és gravat a la retina, això proporciona visió del moviment i la sensació de continuïtat. Segons la tesi de Roget, podem percebre la continuïtat de 24 imatges per segon (ips); exemples: roda de la bicicleta, espelma encesa movent-se...

7. LES JOGUINES ÒPTIQUES: • S’inventaren diferents aparells simuladors del moviment a partir del fenomen de la persistència, les anomenades joguines òptiques: • TAUMÀTROP (W. H. Fitton - Dr.Paris, Gran Bretanya, 1825) del grec thauma (meravella) i tropos (acció de girar). Consisteix en un disc de cartró que porta un dibuix per ambdós costats. A les vores té un llistó que quan gira dóna la il·lusió de superposar les imatges.

8. FENAQUISTOSCOPI (Josep Plateau, Bèlgica, 1832) del grec phénakisticos (enganyar) i scopein (examinar). Consisteix a fer girar la placa dels dibuixos de manera que s’obtingui una sensació de moviment de les imatges. Permet una gran varietat de dibuixos en moviment ja que les plaques poden ser canviades.

9. El ZOOTROP (Horner, Gran Bretanya, 1834) del grec zoon (animal) i tropos (acció de girar). Consisteix en un cilindre de metall amb ranures verticals. A través d’aquestes es miraven els dibuixos que es formaven dins del cilindre. Els dibuixos eren d’un mateix cos, en fer girar el cilindre es donava la sensació d’estar en moviment. El zoòtrop va patir algunes modificacions per a perfeccionar el seu funcionament. D’aquestes modificacions sorgiren aparells com el praxinoscopi d'Emile Reynaud.

10. PRAXINOSCOPI (Reynaud, França, 1877) del grec praxis (moviment) i skopein (examinar, mirar). És el precursor, en certa manera, d’allò que seran els dibuixos animats. El seu mecanisme estava basat en la idea de descomposició del moviment sumada a la idea de projecció. Es tracta d’un tambor, a l’interior del qual hi ha una roda i diversos miralls que reflecteixen una imatge dibuixada en una tira de paper.

11. 2- ORIGEN DEL CINEMA: • La història del cinema tracta de l’evolució tècnica i artística de l’art de les imatges en moviment. Les pel·lícules han evolucionat gradualment des de les fires ambulants fins a les modernes sales de projeccions, i han passat de ser una atracció curiosa a esdevenir un mitjà de comunicació de masses. Les pel·lícules han tingut al llarg del segle XX un impacte substancial en les arts, la tecnologia, la política i la societat. • A William K. Dickson, enginyer en cap dels Laboratoris Edison, se li atribueix la invenció d’un tipus de banda de cel·luloide que pot contenir una seqüència d’imatges, tot sent la base d’un mètode de fotografiar i projectar imatges que es mouen. Es tallaven trossos prims de cel·luloide i s’eliminaven les marques dels talls amb plaques de pressió escalfades. Després, aquestes bandes es cobrien amb una gelatina fotosensible que enregistrava les variacions lumíniques.

12. EL QUINEMATÒGRAF L’Exposició Universal de Chicago, celebrada el 1893, va ser el lloc escollit per l’inventor nord-americà Thomas Alba Edison per presentar en públic dues invencions basades en els descobriments de Dickson: el kinetograph, la primera càmera per captar imatges en moviment, i el kinetoscope. Aquest últim tenia forma d’armari dins el qual una pel·lícula de cel·luloide, alimentada per un motor elèctric, girava en bucle continu. La pel·lícula tenia una llum al darrere i una lent d’augment que servia de visor per a l’espectador. Aquest aparell primigeni era de consum individual i l’espectador, per unes monedes, podia posar els ulls al visor i veure la representació (imatge inferior). Aquestes seqüències enregistraven esdeveniments mundans com espectacles de circ, acròbates, artistes de teatre de varietats i combats de boxa. Curiosament, Edison no volia projectar públicament perquè no creia en el futur de l’invent.

13. Les sales de kinetoscope van arribar a Europa, però Edison no va patentar aquestes invencions a l’altre costat de l’Atlàntic, ja que es confiava en els precursors i innovadors britànics i europeus. Això va permetre que es desenvolupessin imitacions, com ara la càmera ideada per Robert William Paul, un fabricant de productes elèctrics i científic anglès.

14. EL CINEMATOGRAF • Paul va tenir la idea de passar els quadres en moviment a una audiència col·lectiva, i va inventar un projector de pel·lícules. La primera exposició pública va ser al 1895. • Alhora, a França, Auguste i Louis Lumière havien inventat el cinematògraf Un aparell portàtil amb una triple funcionalitat: càmera, impressora i projector. Van començar a exposar pel·lícules al Boulevard des Capucines de París a finals de desembre de 1895. Els germans Lumière aviat van establir una xarxa de reporters per tota Europa (i després, per tot el món), els quals enregistraven les anomenades actualités, predecessores dels documentals

15. Entre les primeres pel·lícules Lumière, que no sobrepassen el minut de durada, hi ha clàssics com ara la Sortida dels treballadors de la fàbrica Lumière. En aquells temps, les pel·lícules es veien principalment com un acte més a la funció de vodevil. Era conegut com "cinema d'atracció", donat que el simple fet de veure imatges en moviment, al marge del contingut, era suficient per atraure a un públic, sobretot de les capes mitges i baixes de la societat. Els films solien durar menys d'un minut i constar d'una sola escena ininterrompuda, amb càmera fixa, la qual podia ser tan realista (escenes quotidianes del carrer, grans esdeveniments…) com planejada (actuacions d'actors i còmics del vodevil). Amb tot, en poc temps, el cinema es va estendre per tot el món.

16. El 1910 Charles Pathé patenta el projector Pathé, primer aparell amb motor per a la projecció, amb creu de malta de 4 aspes i corrent continua. Com Edison, Pathé serà un dels primers promotors de la gran indústria cinematogràfica. El projector constava de: focus intens i continu; objectiu òptic per ampliar imatges nítidament; tracció mecànica; creu de malta; i lector de so a la banda lateral òptica o magnètica.

17. 3- EL CINEMA SONOR • No fou fins al 1927, més de trenta anys després del naixement del cinema, que es realitzà el primer film sonor de la història: El cantor de jazz (Alan Crossland, 1927, Warner Bros).

18. Tot i així, el cinema fou sonor des dels seus inicis. En molts casos la projecció d'imatges s'acompanyava de música en viu (d'un organista o d'un pianista), o d'un gramòfon. La música accentuava l'acció de les imatges i contribuïa a l'ambientació general de la sala i a l'atenció del públic. També cal destacar que, en molts casos, quan es gravava una pel·lícula hi havia música en viu a l'estudi, que ajudava a crear l'atmosfera adequada i inspirava el ritme de l'escena. De fet, molts dels espectacles de projecció d'imatges del precinema (ombres xineses, llanterna màgica...) es feien acompanyades de música generalment en directe. El cinema recollirà aquesta herència per a consolidar-se com a espectacle de masses.

19. La lenta integració del so sincronitzat en les pel·lícules respongué a raons econòmiques (pels costos de l'equipament de les sales de projecció i de producció) i al fet que les produccions cinematogràfiques tenien prou èxit i ningú es plantejava canvis. No fou fins que una de les grans productores, la Warner Bross, per mirar de superar problemes financers provà de buscar quelcom de nou: la sonorització dels films. A partir del 1927, tota la indústria cinematogràfica es convertí en sonora. Les pel·lícules mudes, tot i el suport de molts directors, actors i actrius, deixaren ben aviat de fer-se.

20. Des dels inicis de l'aparició del sonor, l'ús de la música agafà moltes de les convencions pròpies del teatre musical. • Mica en mica s'aniria experimentant en la fusió entre elements visuals i sonors i en les seves possibilitats significatives i expressives. • Un dels elements que de seguida va caracteritzar les bandes sonores (tant per a les veus com per als efectes de so i la música) va ser la seva especialització segons els gèneres. • Determinats elements sonors s'anaren fent característics de cada un dels gèneres convertint-se en elements prototípics. Per exemple, el cinema de gàngsters era ple de trets, sirenes, arrencades de cotxes, soroll d'ambients nocturns, sales de joc i bars... • El timbre i to de veu també s'anaren convencionalitzant per a definir determinats personatges

21. La sonorització es començà a fer amb discos sincronitzats. La plena implantació del so es produí quan aquests es substituïren per una banda de so incorporada a la cinta de la pel·lícula, allò que s'anomenarà banda sonora, que integra tots els elements acústics de la pel·lícula: les veus, els sorolls i la música. • Finalment, la generació electrònica de sons i, posteriorment, l'enregistrament digital del so, han permès ampliar les possibilitats de generació, manipulació i barreja de sons obrint així nous camps d'experimentació en l'àmbit audiovisua

22. NOUS FORMATS • Amb l’arribada de la televisió als anys 50, el cinema ha de buscar nous procediments per a afrontar la competència. • El 1952 ja es fan gravacions tridimensionals per a ser visionades amb ulleres polaritzades. • També a la dècada dels cinquanta, la productora MetroGM va presentar el sistema CINERAMA.

23. EL CINERAMA • Consistia en filmar amb tres càmeres sincronitzades i projectar per mitjà de tres projectors de 35 mm treballant en igual sincronia, una imatge panoràmica, incrementant el seu detall i mida, sobre una pantalla còncava gegant. El so era estereofònic, de set pistes, i es trobava gravat sobre una quarta banda magnètica de 35 mm a la vegada sincronitzada amb els projectors.

24. El Cinerama presentava el problema de que la imatge projectada contenia dues línies on s’unien els tres panells que eren difícils d’ocultar, cosa que era una distracció per a l’audiència malgrat l’extrema claredat de la resta de la imatge. Degut al seu elevat cost, aquest sistema s'abandona el 1963.

25. CINEMASCOPE • El 1953 la Fox presenta el sistema CINEMASCOPE, caracteritzat per l’ús d’imatges àmplies en les preses de filmació, assolides al comprimir una imatge normal dintre del quadre estàndard de 35mm, per a després descomprimir-les durant la projecció assolint una proporció que pot variar entre 2,66 i 2,39 vegades més ampla que alta. Això s'assolia amb l'ús de lents anamòrfiques especials que eren instal·lades en les càmeres i les màquines de projecció.

26. Les pantalles sobre les quals inicialment es projectaven les pel·lícules en aquest sistema eren mes àmplies que les usades tradicionalment fins el 1953 i posseïen una concavitat que permetia, a més, eliminar certes distorsions pròpies del sistema en els seus començaments. La primera pel·lícula rodada en Cinemascope va ser La túnica sagrada, produïda per la 20th Century Fox, dirigida per Henry Koster i interpretada per Richard Burton i Victor Mature. El seguiran altres formats de projecció que tindran més o menys fortuna: VISTAVISIÓ, PANAVISIÓ...

27. IMAX • El 1967, a l’Exposició Universal de Montréal, es presenta el sistema IMAX (de l’anglès Image Maximum), que ha donat lloc a l’aparició de cinemes monumentals en les principals ciutats del món. • El 1976 apareix l’OMNIMAX i el 1986, a l’Expo de Vancouver, arriba l’IMAX 3D. La primera pel·lícula projectada en IMAX 3D va ser Space Station, encara que el verdader boom comercial en 3D va ser The Polar Express, un any després que Cameron realitzés el llargmetratge Ghosts of the Abyss.

28. A partir de llavors hem viscut en una espiral contínua d’estrenes de cinema en 3D, amb les pel·lícules d’animació com a principals protagonistes. L’últim i més mediàtic títol ha estat Avatar, tota una experiència de cinema 3D ben realitzat, que ja es diu que marcarà un abans i després al món del cinema.

29. 4-EL MUNTATGE CINEMATOGRÀFIC • MIRAR A TRAVÉS DE CÀMERA : • El primer element que hem de tenir en compte és que la càmera actua com un ull que es desplaça i es situa respecte als espais, els objectes, les persones i les accions. • Com la càmera fotogràfica, la càmera de vídeo ens permet seleccionar i observar la realitat des de diferents punts de vista. • La càmera pot fer-nos mirar una cosa amb més atenció, destacant alguns dels seus elements, fent que d'altres no tinguin cap importància. • Segons la posició de la càmera respecte al referent, la seva distància, el temps durant el qual enregistra quelcom, l'enquadrament escollit, entre d'altres, faran que el referent real enregistrat prengui un o altre sentit.

30. Un cop s'han observat i enregistrat imatges i sons amb la càmera, aquests són combinats a través del muntatge per a construir una nova narració a partir dels fragments reals. • El muntatge implica estructurar la narració, ordenar les imatges i els sons, determinar les seves relacions, crear seqüències, escenes i, per tant, determinar l'encadenament de significats que configuraran l'obra.

31. EL RELAT AUDIOVISUAL • El procés constructiu d'una producció audiovisual s'assembla a altres construccions on la suma de les parts va, progressivament, constituint el tot. • El pla, unitat bàsica de la narrativa, constitueix, per agrupació, escenes, i aquestes configuren seqüències que, convenientment entrellaçades, conformen el relat final. • La seqüència és una unitat del relat audiovisual on es planteja, desenvolupa i conclou una situació dramàtica. No és precís que aquesta estructura sigui explícita, però ha d'existir de forma implícita per a l'espectador. Una seqüència es pot desenvolupar en un únic escenari i incloure una o més escenes en diversos escenaris. També es pot desenvolupar de forma ininterrompuda de principi a fi, o bé fragmentar-se en parts, mesclada amb altres escenes o seqüències intercalades.

32. L'escena és una part del discurs visual que es desenvolupa en un sol escenari i que per si mateixa no té un sentit dramàtic complet. • La presa, també anomenada pla d'enregistrament, és l'enregistrament seguit d'imatges d'una escena o situació concreta. Per entendre'ns, si estem gravant en vídeo, la presa defineix tot allò que s'ha captat des del moment que la càmera comença a enregistrar fins al moment que ho deixa de fer. • Les preses poden ser posteriorment seleccionades, retallades, ordenades i muntades entre elles, per a construir una escena o una seqüència. • Els fragments de presa configuraran totes les imatges que apareixeran en el muntatge final, a les quals també se'ls anomena plans.

33. LA PLANIFICACIÓ • Anomenem planificació a la previsió de plans que s'enregistraran. • Anomenem pla a cada una de les imatges que formaran part d'una seqüència d'imatges en moviment. • Les accions que es volen enregistrar generalment es fragmenten en diferents plans per a ser presentades a l'espectador. • Ja hem vist que els plans es determinen en el guió tècnic on s'especifica el pla d'enquadrament que es desitja per a cada presa.

34. La selecció del pla d'enquadrament, del que veurem dins del marc de la imatge, respon a necessitats comunicatives i expressives. • Els significats que vulguem construir sobre el referent real i la informació que d'ell vulguem donar condicionaran la grandària del pla i també la seva durada. • Per exemple, si mostrem un pla general d'una acció, potser en interessarà que romangui més estona en pantalla que un pla detall, ja que el pla general conté més elements d'informació i requereix més temps per a apreciar-la. • La durada del pla vindrà determinada per molts altres factors: el fet que tingui o no moviment, la seva combinació amb el so, la complexitat de l'escena i del que hi succeeix, el grau de convenció del pla i de coneixement del referent presentat per part dels espectadors, les sensacions o els significats que es vulgui connotar, entre d'altres.

35. Les característiques i durada d'un pla també dependran dels plans anteriors i posteriors, del que aquests ja ens hagin mostrat o ens vulguin mostrar, de la relació que entre ells s’estableixi i dels efectes de continuïtat que es vulguin provocar .

36. PLANS I RECURSOS • Com en fotografia, hi ha una sèrie de recursos que determinen la visió que enregistrarem amb la càmera i la manera com es processarà la informació que volem capturar de les escenes reals. La majoria d’aquests recursos són comuns amb la captació d’imatge fixa (fotografia).

37. PLA • El pla, determinat per l'enquadrament, fa referència a l'apropament que fa la càmera a un determinat element i, per tant, a l'aparició dins de la imatge de més o menys tros d'aquest element o elements. Els plans s'han ordenat a partir d'una categorització que pren com a mesura la figura humana i assenyala la porció que d'aquesta apareix a la imatge segons el seu allunyament o apropament. • Pla general i gran pla general • Pla conjunt • Pla sencer • Pla americà o tres quarts • Pla mitjà • Primer pla (curt o llarg) • Pla detall