Filosofia: ARISTÒTIL

1. Filosofia: ARISTÒTIL Marta Ródenas Àlex Fernández Silvia Estrella Sandra Martínez

2. ARISTÒTIL Antic gimnàs dedicat a Apol·lo i als jardins filosofava amb amics i deixebles. “LICEU” ARISTÒTIL (384 aC – 322 aC) Els escrits d’ Aristòtil eren notes que prenia i redactava en aquests jardins.

3. ARISTÒTIL ÈTICA CREADOR DE PARAULES NOUS ÀMBITS POÈTICA FÍSICA POLÍTICA LÒGICA BIOLOGIA Algunes paraules d’ Aristòtil com substància, accident, relació, i moltes més ja existien però Aristòtil els hi dona un contingut absolutament nou.

4. ARISTÒTIL Andrònic: va ordenar i editar aquests textos. Els textos d’ Aristòtil van ser heretats per diverses persones: “CORPUS ARISTOTELICUM”

5. ARISTÒTIL Andrònic va trobar uns “fascicles” que els va col·locar com a “inclassificables”, i els va posar darrera els que tractaven de física, i també els va anomenar així. OBRA • La lògica • Escrits sobre la naturalesa • Escrits sobre la teoria del comportament humà individual o col·lectiu. • Teoria de l’ art, retòrica i poètica. • Filosofia primera o metafísica.

6. ARISTÒTIL PROPOSICIONS CATEGORIES Lógos i la comunicació. CIÈNCIA SIL·LOGISME DEFINICIÓ

7. ARISTÒTIL METAFÍSICA La ciència de l’ ésser Obra en què es va desenvolupar aquesta ciència del ser. Allò que constitueix l’ argument central de l’ obra és l’ ésser, l’ essència i les maneres d’ ésser.

8. ARISTÒTIL La noció de l’ ésser Filosofia primera METAFÍSICA Estudi de l’ ésser com a ésser i dels seus atributs essencials.

9. ARISTÒTIL L’ ésser té moltes formes de manifestar – se però totes fan referència a una forma primordial: LA SUBSTÀNCIA

10. ARISTÒTIL • SUBSTÀNCIA: és quelcom que existeix en si mateix, individualment. • QUALITATS = ACCIDENTS Que poden variar, ser diferents, en cada substància sense que deixin de ser – ho, i que només existeixen en alguna cosa que ja és substància. “fred”, “ pesat”

11. ARISTÒTIL • SUBSTÀNCIA PRIMERA “La substància anomenada així en el sentit més propi és la que ni es diu d’un subjecte ni es troba en un subjecte, per exemple, l’ home individual, o el cavall individual”. LA SUBSTÀNCIA PRIMERA ÉS L’ INDIVIDU CONCRET. • SUBSTÀNCIA SEGONA “S’ anomenen substàncies segones les espècies a les quals pertanyen les substàncies anomenades primeres, tant aquestes espècies com els seus gèneres”. En sentit estricte, només existeix l’ individu concret, la substància primera que conté l’ espècie, la substància segona, el gènere i la naturalesa. - La substància segona és l’ essència de l’ individu.

12. ARISTÒTIL HILEFORMISME Mai no existeix una matèria sense forma SUBSTÀNCIA: és un compost de matèria i forma. Matèria - forma Predomina la forma sobre la matèria, perquè és la seva essència i la seva naturalesa, és el principi del moviment i la transforma en quelcom determinat.

13. ARISTÒTIL PROBLEMA DEL CANVI: del pas de l’ ésser al no – ésser “un home que aprèn a tocar la guitarra no és un guitarrista però en certa manera si que ho és”. Per això, la POTÈNCIA és un cert no – ésser relatiu , però això no implica que no existeixi. Es defineix com a poder arribar a ser allò que encara no s’ és. Potència passiva Potència activa Possibilitat de produir un canvi en un mateix o en un altre. O capacitat de patir un canvi

14. ARISTÒTIL ACTE Es defineix com allò que ja és quelcom, l’ existència mateixa d’una substància. És com construir respecte a saber construir o tenir els ulls tancats i no veure – hi quan es té la capacitat de veure – hi. ACTE - POTÈNCIA

15. ARISTÒTIL energia entelèquia Que és l’ acte com acabament, el final del moviment i el seu triomf perfecte. Que és l’ acció o el moviment d’ allò que té una potència activa, la seva capacitat per actuar.

16. ARISTÒTIL L’ acte predomina sobre la potència Ja que només hi ha potència quan té lloc un acte determinat.

17. ARISTÒTIL

18. ARISTÒTIL Es mou sense necessitat de passar de la potència a l’ acte i sense haver d’ estar sotmès al canvi. MOTOR IMMÒBIL ACTE PUR I un pensament pur que no necessita coses per omplir i estimular el pensament ARISTÒTIL - PLATONISME

19. ARISTÒTIL • Aristòtil busca un saber prou universal i abstracte i que estigui radicat en les coses i parteix de la seva experiència. • També pensa que els conceptes universals han de tenir un fonament en la realitat, ja que, com veiem, qualsevol coneixement del que és universal ha d’ estar precedit d’un coneixement sensible i no “ideal”. • Segons PLATÓ, allò que fa que una cosa sigui com és (l’ essència) és la participació de la idea corresponent, per la qual cosa, en el món de les idees, l’ essència dels éssers està separada d’ ells. • En canvi, Aristòtil afirma que l’ essència d’un ésser (la forma) es troba en el seu interior. Les idees no expliquen ni el moviment ni l’ origen del moviment perquè no són causes motrius ni eficients.

20. ARISTÒTIL Moviment física Qualsevol substància inicia el seu moviment perquè es transforma alguna cosa de si mateixa. L’ actualització d’ allò que està en potència en tant que està en potència. • Per això els principis del canvi són tres: • La substància que canviarà. • La forma que adquirirà. • La privació de la forma. Quan es produeix un moviment sempre hi ha una part que canvia i una altra que roman; el canvi implica l’ adquisició d’una forma que la substància no tenia prèviament.

21. ARISTÒTIL Hi ha diverses formes de canvi. Es pot dividir entre el canvi substancial i el canvi accidental. Aristòtil classifica el canvi de quatre maneres: • L’únic canvi substancial té lloc quan es genera o es corromp una substància. • Un canvi de lloc en l’ espai (canvi locatiu). • Un canvi en què la substància s’ altera una qualitat per una altra (canvi qualitatiu). • Un altre tipus de moviment és aquell que no transforma les coses, sinó que les fa augmentar o disminuir (canvi quantitatiu).

22. ARISTÒTIL Aristòtil procedeix a explicar per què hi ha canvis en la naturalesa. D’ aqui prové la teoria de les causes: • Material: la matèria, és a dir, allò de què es fa una cosa. • Formal: la forma, que determina l’ estructura de la matèria. • Eficient: allò que origina el moviment i que actua amb ell d’una manera causal, ja que n’ és l’ agent que l’ origina. • Final: la finalitat per la qual es fa alguna cosa. Una idea central dels canvis en la naturalesa és la seva finalitat. La “naturalesa no fa res en va”, deia Aristòtil tot i que, alhora, afirma també el caràcter d’ atzar que, sovint, hi ha en el moviment de les coses.

23. ARISTÒTIL Una part important en l’ obra d’ Aristòtil la constitueixen els textos en que descriu la naturalesa dels animals. La naturalesa és la causa i l’ origen del moviment i del repòs dels éssers naturals de forma immanent i mai per accident.

24. ARISTÒTIL LA COSMOLOGIA Està format per les esferes concèntriques dels quatre elements: la terra, l’ aigua, l’ aire i el foc. EL MÓN SUBLUNAR El món elemental Està format per un element distint i superior: l’ èter. EL MÓN SUPRALUNAR El món celeste La naturalesa de l’ èter és principi de moviment circular i uniforme, etern, i la mancança del seu contrari fa que en l món celeste estiguin absents els canvis de quantitat i qualitat i no hi hagi canvi substancial.

25. ARISTÒTIL • Aristòtil defineix l’ ànima com a “forma de perfecció (entelèquia) d’un cos natural que té la vida en potència”. L’ ànima seria l’ actualització primera i fonamental d’un cos pel que fa al fet que és viu. L’ ànima, dons, també és l’ essència i la forma del cos. L’ ànima és l’ ésser del cos. • Per a Aristòtil l’ ànima és en tot el cos i la seva unió és substancial, per la qual cosa quan el cos mor l’ ànima desapareix amb ell. • En connexió amb aquestes analogies, l’ ànima, principi de la vida, ocupa tres nivells diferents: • Ànima vegetativa, que seria el nivell inferior i que anima els processos d’ alimentació i procreació. • Ànima Sensitiva, que dóna vida a les sensacions, als estats de plaer i dolor, i als desitjos que impulsen determinats moviments. • Ànima intel·lectiva o racional, que és el grau superior i que caracteritza l’ home.

26. ARISTÒTIL EL PENSAMENT La funció més elevada de l’ ànima es projecta en el llenguatge i el pensament. La intel·ligència és la forma superior de l’ ànima. Però hi ha diversos tipus d’ intel·ligència: • Una que rep i elabora (enteniment pacient) • Una altra intel·ligència que actua, modifica i crea (enteniment agent) • Si ens faltés la sensació no seria possible aprendre res.

27. ARISTÒTIL L’ ABSTRACCIÓ El coneixement comença amb els sentits, que són la facultat de rebre les formes sensibles sense la matèria. • L’ ull que contempla un arbre interioritza la forma de l’ arbre però no la matèria. La imatge particular d’ aquest objecte queda retinguda en la memòria. Després, l ‘ enteniment agent universalitza aquesta imatge que influeix sobre l’ enteniment pacient que genera el concepte universal d’ “arbre”.

28. ARISTÒTIL ÈTICA I POLÍTICA Totes les accions humanes es guien per una finalitat (múltiple i subjectiva) Però si existeix una finalitat que busquem per si mateixa aquesta només pot ser el BÉ, fins i tot el Bé suprem.

29. ARISTÒTIL EUDAIMONIA FELICITAT És un problema complex; per a uns serà el plaer, per a altres, la riquesa i, encara, per a uns altres, els honors. Tres tipus de béns: els béns, exteriors, els del cos i els de l’ ànima, essent aquests últims els més importants, els béns per excel·lència.

30. ARISTÒTIL • L’ ètica és un saber pràctic i l’ areté significa una manera de ser. • Pel que fa l’ home, podríem traduir areté com excel·lència humana. Aristòtil ens ofereix diverses definicions d’ areté: - En una especifica que l’ “areté, o excel·lència de l’ home, és un hàbit pel qual l’ home es fa bo i realitza bé la seva funció pròpia”. Això fa que Aristòtil definís l’ areté com “una manera de ser selectiu, sent un terme mitjà relatiu a nosaltres, determinat per la raó i per allò que decidiria l’ home prudent. És un terme mitjà entre dos vicis, un per excés i l’ altre per defecte. • L’ areté és un hàbit, quelcom que es té, que s’ incorpora al nostre propi ésser. • Entre totes les virtuts o excel·lències, destaca la JUSTÍCIA. Que consisteix en la perfecció, perquè qui és just es projecta més cap a l’ altre que no cap a si mateix.

31. ARISTÒTIL • Les virtuts dianoètiques es desenvolupen en el món intel·lectual i manifesten el vessant racional de l’ ésser humà. El seu objectiu és les coses necessàries. • Aristòtil distingeix tres tipus segons les funcions de la intel·ligència: la funció contemplativa, la funció pràctica i la funció productiva. • L’ art (funció productiva) desenvolupa la possibilitat de crear objectes. • La funció pràctica fa referència a allò que és contingent i canviant de la vida. • La prudència ajuda a saber triat bé els nostres actes per dirigir correctament la nostra vida. • La unió de la ciència (episteme) i la intel·ligència (noûs) és la saviesa (sophia). La saviesa s’ ocupa de la contemplació de les veritats immutables que estan per sobre de l’ home.

32. ARISTÒTIL LA POLÍTICA I L’ ESTAT En l’ organització aristotèlica de l’ Estat hi ha tres idees fonamentals: • L’ harmonia dels ciutadans perquè s’ arribi a allò que convé a tothom, ja que res en l’ Estat ha de regir – se per principis egoistes. • L’ autarquia, expressa la independència i l’ autosuficiència de la polis. • L’ educació, que és tasca essencial de l’ Estat, té com a objectiu crear els millors ciutadans.

33. ARISTÒTIL

34. ARISTÒTIL