El temps verbal

1. El temps verbal Estefania Ferrer del Río

2. Definició de temps • És la categoria gramatical que caracteritza el fetrelatatambreferència a la situació comunicativa. • Jacobson diu que ésaquestareferència a la situació discursiva i, en definitiva, al parlantmateix, el caracteritzacom a una categoriadíctica.

3. Valor dels cinc temes temporals • El tema de presentexpressa que en un momentdonat (per la situació o el context), l’accióexpressadapel tema verbal està encara en curs, que encara es troba inacabada (valor imperfectiu) • El tema d’aoristexpressa que el compliment –o la fi- de l’accióés anterior a un momentdonat (valor confectiu). • El tema de perfetexpressa que en un momentdonat, l’estatresultant del compliment de l’accióexpressadapel tema verbal subsisteix encara (valor estàtic-perfectiva). • El tema de futurexpressa que l’accióés posterior al momentpresent. • El tema de futur de perfetexpressa que l’estatresultant del complimentd’accióexpressadapel tema verbal és posterior al momentpresent.

4. Presentd’indicatiu • El concepte d'aquest és molt elàstic. Hem vist que la representacióEspai de temps distorsiona la realitat, tot i que va anar amb comptela pausa, per deixar espai al present, la línia que s'estén indefinidament en el temps: es redueix a un punt que està entre el que està baix (passat) i el que està dalt (futur). Els següents exemples il·lustren el moment present, amb aquestuna franja de passat o futur, i, finalment, la permanent. • X 339 λίσσομ' ύπέρψυχήςκαίγούνων • Plat. Prot. 317 C πολλά γ' έτη ήδη ειμί έν τη τέχνη • Ε 813 ού σύ γ' έπειτα Τυδέος εκγονός έσσι • Soph. Phil. 436 πόλεμος ούδέν' άνδρ' εκών αίρει πονηρόν, άλλά τούςχρηστούςάεί • El present, com a tema, indica una acció que es desenvolupa iés capaç d'expressar l'esforç per aconseguir alguna cosa,sovint també l'esforç condemnat al fracàs (aspecte imperfectiu). Encara que aquests aspectes són lògicament propers al conat futur, no és correcte. • Ar. Thesm. 918 σύ τήν έμήν γυναίκα κωλύεις έμέ... επί Σπάρτην άγειν • El present històric es basa en la capacitat de recuperardavant dels nostres ulls, com si foren els testimonis,fets reals pertanyents al passat. Encara que els imperfetsdescriptius, que també insisteixen en l'evolució de l'acció passada,són tan antics com el llenguatge, aquest històric es produeix nomésa Heròdot.

5. Imperfet • L'imperfet expressa l’aspecte duratiu en el passat. El caràcter i l'avaluació de les vegades en el passat depenen més encara que del moment, des del punt de vista del parlant. • Aquest període pot ser d'una sola peça o, al revés, fragmentat, (consisteixen en una sèrie de fets idèntics que s'han reproduït); en qualsevol cas, continu o fragmentat, s'expressa el temps en el passat per imperfecta. • A 396 πολλάκι γάρ σευ πατρός ένί μεγάροισιν άκουσα εύχομένης • Com el present, ja que aquest valor s'adjunta al tema - l'imperfet expressa l'esforç en el passat (imperfectumconatu). Sovint hi ha un contrast deliberat entre l'imperfet, que expressaaquests esforços, i l'aorist, que reflecteix els resultats, positius o negatius. • Xén. An. 3, 3, 5 διέφθειρον προσιόντες,τούς στρατιώτας, καί ενα γελοχαγόνδιέφθειραν • L'imperfet indica que ens interessa el desenvolupament dels fets històrics. Per tant, s'utilitza constantment en qualsevol detallada i concreta, en oposició a la aorist, cronologia pura. Aquest contrast és tan particularment evident en els poemes homèrics. • Xén. An. 7, 5, 9 ό Ηρακλείδης είσαγαγών τούς άλλους στρατηγούςπρος Σεύθην λέγειν έκέλευεν αύτούς

6. Aoristd’indicatiu • Teoria estoica de temps indica que deu l’aorist el seu nom, acaba per revelar que és negatiu en el aorist, especialment si s'hi oposa. Els estoics distingien entre dues tipus de temps determinat - (ὠρισμένος) i indeterminat (ἀόριστοι). • L’aorist d’indicatiu troba en el passat la durada -en realitat a curt o llarg termini. Si l'aorist és la meta d'aquest temps verbal objectivitat és secundària, també ho és negativament. • Lys. 12, 4 ετητριάκονταώκησε • A l’aorist, la noció verbal tendeix a ser reduïda a un punt (aspecte específic). En aquestes condicions, suposa que un estat, que va durar més o menys temps, passaa un nou estat: el fet d'entrar en el nou estat de coses no potser expressat per l’aorist. Es diu incoatiu quan es fa la incipient transició del vell al nou estat, es dirà terminatiu quan aquest nou estat es considera culminació I d'un llarg esforç. • The. 6, 55 πρεσβύτατος ών 'Ιππίας ήρξεν • Esch. Prom. 204-6 εγώ τά λφστα βουλεύων πιθεϊν... ούκ ήδυνήθην • L’aorist i l'imperfet poden ser constantment associats un amb l’altre, hem de tractar d'identificar el seu valor recíproc. Segurament quan un estat que es va perllongar en el passat s'interromp bruscament l’oposició és dues vegades neta. • Xén. An. 1,10,19 ώστε άδειπνοι ήσαν οί πλείστοι των Ελλήνων·ήσαν δέκαί άνάριστοι·πριν γάρ δή καταλΰσαι τό στράτευμα προς άριστον βασιλεύςέφάνη • La teoria d'aorist gnòmic és difícil, ja per mostrar les moltes explicacions que s'han proposat.

7. Perfetd’indicatiu • Tal com apareix en la seua forma més antiga, la perfecta es defineix, en termes d'aspecte, com un estat d'expressió i, des de la perspectiva del temps, com si estiguera estirat en aquesta, si més no en el present. • Segons la fórmula Chantraine: "l'acció continua en el present, el punt de partidaestà en el passat, i el passat es traduirà ". • Hes. Trav. 591 καί βοός ύλοφάγοιο κρέας μήπω τετοκυίης • SegonsHumbert, hi ha dos tipus de perfets: • Perfet intransitiu és sovint una expressió d'un estat present, sense segones intencions o accions dels estats abans, un estat que de vegades s'afegeix un to de final. • Tyrt., II, 14 τρεσσάντων δ' άνδρών πασ' άπόλωλ‘άρετή • Resultatiu és perfecte de nou, sobretot enaquest, afegint el matís definitiu: és particularment elcas de quan el perfecte s'oposa a un aorist. • Soph. Trach. 486 καί στέργε τήν γυναίκα, καί βούλρυ λόγους οδςείπας ες τήνδ' έμπέδως είρηκέναι

8. Plusquamperfet • El temps ha cridat tradicionalment el temps passat del perfet, és a dir, la forma perfecta informant en el passat. • Xén. Cyr. 1, 4, 5 ταχύ δέ τά έν τω παραδείσφ θηρία άνηλώκει διώκων... ώστε ό 'Αστυάγης ούκέτ' είχεν αύτω συλλέγειν θηρία • Si més que perfet, ja que es troba en el passat, no pot expressar permanència com perfecte, sinó que també substitueix en el passat un estat estable a estat anterior. • The. 4, 23 άφικομένων δέ αύτών διελέλυντο εύθύς αί σπονδαί αί περίΠύλον

9. Infinitiu • Hem de tenircompte, en primer lloc, que l’infinitu forma part del tempsrelatiu (és a dir, forma partd’unaoraciódepenentd’unoració principal, indicantanterioritat, simultaneïtati posterioritat respecte al verb principal) • L’ordre temporal s’expressa solament en els infinitius declaratius o d’estil indirecte, depenent de erbs de llengua i pensament. El sistema inclou aorist amb valor d’anterioritat, present amb valor de simultaneïtat i futur amb valor de posterioritat.

10. Exemples • Th. 3.110ἀγγέλλεταιτοὺςἈμπρακιώτας…ἐπιβοηθεῖν • Th. 5.74.3 ἐλέγοντοδὲπερίτριακοσίουςἀποθανεῖν • Th. 8.91.2 ἃς (ναῦς) ἔφη…προσπλεῖνκαί, εἰμήτιςἤδηφυλάξεται, λήσεινδιαφθαρέντας • Th. 4.98.1 οὔτεἀδικῆσαιἔφασανοὐδὲνοὔτετοῦλοιποῦἑκόντεςβλάψειν

11. Participis • Segons Stahl, el participipotexpressarordre temporal en totselsseus usos sintàctica, atributius i predicatius. • Exemples: • Α 88 οὔἐμεῦζώντος…σοὶβαρείας…χεῖραςἐποίσει • Τh 3.58.5 ἔθαπεναὐτοὺς, νομίζωνἐνγῇτεφιλίᾳτιθέναι • Τh.1.137.2 χρέμασιπεισθεὶςαὐτὸνἄγει • A. Ag 603 ἀπὸστρατείαςἀνδρὶσώσαντοςθεοῦπύλαςἀνοῖξαι • Pl. Euthd 283α καὶἡμεῖςπάντεςἐβλέπομενπρὸςαὐτὸνὡςαὐτίκαμάλαἀκουσόμενοιθαυμασίουςτινὰςλόγους • S. An 20 δηλοῖςγάρτικαλχαίνουσ’ ἔπος • Th. 5.44.1 ἔγνωσανοὐμετ’ ἈθηναίωνπραχθεῖσαντὴντῶνΒοιωτῶνξυμμαξίαν

12. Crespo, en canvi: • Elsparticipis, excepte el de futur, que expressenposterioritat al moment de l’enunciació del missatgeno expressentemos, ni absolut ni relatiu i, per tant, poden referir-se a situacionspassades, presents, futures o atemporals: • Elsparticipis de present i de perfet es refereixen a situacionspresents i passades, com indiquen elscomplementsexpressats per adverbis. Ex: Pl. R. 341e ἡ ἱατρικὴνῦνηύρημένη • Elsparticipis de present i de perfet es refereixennormalment a situacionssimultànies a l’expressadapelverb principal, però també a situacionsanteriors o posteriors a ell. Per això, el participi de presentgrecequival, segons el context, al gerundi simple o al compost, que expressaanterioritat. Ex: Th. 7, 25, 9 πρότερονπολέμιοννομίζοντεςπρόξενονἐποιήσαντο • Elsparticipisd’aorist es refereixen a una situaciópassada, però poden arribar a ferreferència a un present. Respecte a la situaciópassadaen relació al verb principal, direm que es correspondriaamb el nostregerundi, tant en forma simple comcomposada. Ex: A. Ag 603 ἀπὸστρατείαςἀνδρὶσώσαντοςθεοῦπύλαςἀνοῖξαι(vistja en Stahl)

13. Excepcions • S’ha de tenir en compte que verbscomμιμνῄσκω implica que el fetrecordatés anterior a l’acte del record, de mode que el fetrecordatpotexpressar-se sense importar el tema aspectual, senseexpressarl’ordre temporal, jafixatpelverb. • Ex: X. Cyr. 1,6, 6 μέμνημαιτοιαῦταἀκούσαςσου. Però 2, 6, 8Μέμνημαικαὶτοῦτοσουλέγοντοςja que la construcció normal d’aquestverbésd’unparticipid’aoristlligat al subjecte (escoltar) i participi de presentlligat a l’objecte (dir).

14. Teories en contra del tempsrelatius • Algunsautorsneguenobertament que el verbgrecexpresse en absolutl’ordre temporal. Kühner-Gerth, Wackernagel i Smythsostenen que els temes verbalsgrecs poden expressarindistintamentaccionsanteriors, simultànies o posteriors a l’acció referida pelverb principal, que el grec, per exemple, no té una forma especial per a expressartemps que és anterior al passat. • Holt, per la seua banda, opina al respecte que allò que ambfreqüèncias’haafirmat a un passatrelatiudesignat per l’infinitiu i el participid’aoristéscompletamentfals, aixòvoldir que no distingeixen les circumstàncies en quèaquestesnocionss’expressensistemàticament de les circumstàncies en què no ésaixí. • Humbert, en el seu manual de sintaxigrega, opina que el fet que veiem en el temes verbalsgrecs una expressió del tempsrelatiu es deu a l’analogiaamb el Llatí o les nostrespròpiesllengües. • Adrados opina que el tempsrelatiu no potentendre’scom una categoria gramatical dintre del grec.