Download
1 / 92
E N D
Revolució Industrial Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
La invenció i l'ús de la màquina de cardar llana, que té com conseqüència reduir la mà d'obra de la forma més inquietant produeix (en els artesans) el temor seriós i justificat de convertir-se, ells i les seves famílies, en una pesada càrrega per a l'Estat. Constaten que una sola màquina, manejada per un adult i mantinguda per cinc o sis nens realitza tant treball com trenta homes treballant a mà segons el mètode antic (...). La introducció de dita màquina tindrà com efecte gairebé immediat privar dels seus mitjans de vida a gran part dels artesans. Tots els negocis seran acaparats per uns pocs empresaris poderosos i rics (...). Les màquines l'ús de les quals els peticionarios lamenten es multipliquen ràpidament per tot el regne i fan sentir ja amb crueltat els seus efectes: molts de nosaltres estem ja sense treball i sense pa. Extret del Diari de la Càmera dels Comuns, 1794
Els nens són, sense excepció, uns éssers passius maravillosamente fets que si se'ls atén a temps i es manté l'atenció al llarg del procés d'educació, basant-se en un coneixement correcte de la matèria, se'ls pot procurar una formació col·lectiva de manera que adquireixin qualsevol caràcter que es desitgi. I encara que aquests éssers, com qualsevol altra espècie de la naturalesa, posseeixin innombrables variants, tots participen en aquesta qualitat de ser modelados {...} La generació present pot controlar aquestes condicions de manera que les generacions futures podran arribar a tenir, sense excepcions individuals, qualsevol caràcter que avui l'home desitgi que tinga. Robert Owen
Societat de socors mutus Associació d'ajuda mútua. Fou el primer tipus d'organització obrera. Les societats de socors mutus actuaven com a societats de resistència i provenien, a vegades, d'antigues formes de protecció dels artesans per oficis; ajudaven el treballador en cas de malaltia o d'atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes, que permetien crear caixes de resistència.
LuditaObrer que, als primers temps de la industrialització, destruïa màquines (ludisme). LudismeMoviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del s. XIX que destruïa les màquines de la indústria. El ludita rep el nom de NedLud (o Ludd), obrer que el 1779 destruí un teler mecànic. El ludisme és considerat com una reacció visceral, bé que pogués estar més o menys organitzada, a les conseqüències del maquinisme industrial: els obrers prenien com a causa dels seus mals (atur, degradació del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, enlloc d'atribuir-los a l'organització i el sistema de la producció industrial. Els ludistes protagonitzaren accions violentes consistents a malmetre les màquines i les eines de treball, úniques responsables, segons ells, de l'atur existent. Tanmateix, el ludisme constitueix l'inici del moviment obrer.
A letter sent to an Huddersfieldmillowner in 1812 "Information has just been given that you are the owner of those detestable shearing frames, and i have been asked by my men to give you a warning to pull them down. If they are not taken down by the end of next week, i shall send at least 200 men to destroy them. If you fire at my men, they have orders to murder you and burn all your houses. Go to your neighbours and inform them that the same fate awaits them if their frames are not taken down.” Signed by the general of the army, Ned Ludd
Una carta enviada a un milionari de Huddersfield en 1812 “La informació només m’ha estat donada, que ets el propietari d'aquells detestable telers fremes, i ha preguntat als meus homes per donar-te un avís per estirar-los avall (destruir-los). Si no són destruïts pel final de setmana que ve, enviaré com a mínim 200 homes per destruir-los. Si acomiades als meus homes, tenen ordres d'assassinar-te i cremar totes les vostres cases. També les dels vostres veïns, i informar-los que el mateix destí els espera si els seus telers mecànics no són tombats.” Signat pel general de l'exèrcit, Ned Ludd
CartismeMoviment reformista anglès promogut per les classes populars entre el 1837 i el 1848, recolzades en l'Associació de Treballadors de Londres. El dirigent més destacat fou FeargusO'Connor. El 1838 presentà al parlament una "carta del poble" reclamant el sufragi universal, el vot secret, l'elegibilitat dels no-propietaris, la immunitat parlamentària, la limitació de les legislatures a un any, etc. Hi hagué diversos avalots, i el 1839 el parlament rebutjà de prendre-la en consideració. El 1842 fou rebutjada una segona petició, i es renovaren els avalots; el 1848 els moviments revolucionaris europeus reanimaren els cartistes, però la tercera campanya tampoc no reeixí.
Demanem que en l'elaboració de les lleis pugui ser escoltada, sense cortapisas, la veu de tots. Complim amb els deures d'homes lliures; volem, doncs, tenir els drets. És pel que sol·licitem el sufragi universal. Aquest sufragi, per a estar lliure de la corrupció dels rics i de les violències dels poderosos, ha de ser secret {...}. Les eleccions freqüents són essencials: sol·licitem parlaments anuals. Demanem que l'aprovació dels electors sigui l'únic criteri exigit per a formar part del Parlament, i que tots els diputats es vegin compensats per una remuneració justa i adient, a càrrec del tresor públic, com indemnització pel temps que consagren al servei de la nació. Petició dels cartistes de Birmingham, 1838
SindicalismeMoviment dels treballadors organitzats en sindicats en defensa d'una millora de llurs condicions de vida i de treball. Sorgí com a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d'associació, que els era negat pel liberalisme en nom de la llibertat. Els primers passos del moviment sindical organitzat es feren a la Gran Bretanya, on per influència de Robert Owen es creà la Great Consolidated Trade Union (1833); els precedents, però, es remunten a la segona meitat del s XVIII. El fracàs del cartisme accentuà la moderació del moviment que, per influència de la Fabian Society, donà suport al Labour Party. Organitzat en el Trade Union Council (TUC), el sindicalisme britànic ha mantingut sempre una orientació molt reformista. A Alemanya, la fragmentació política del país dificultà la creació d'un moviment coordinat, fins que la unió dels lassallians i els marxistes (congrés de Gotha, 1875) permeté l'inici d'un sindicalisme d'orientació socialista que, malgrat la política repressiva de Bismarck, adquirí una gran implantació; d'orientació també molt reformista ja des dels primers moments, s'oposà a la revolució espartaquista del 1919. A França, la llei Le Chapelier (1791) havia prohibit l'associació obrera, però més o menys clandestinament es desenvoluparen les associacions d'ajuda mútua, sobretot a partir del 1830, i les cambres sindicals d'oficis (1860). El moviment rebé diverses influències: Proudhon, Bakunin, Marx, Sorel, etc, fins que s'arribà a la formulació del sindicalisme revolucionari, que considerava la vaga com l'arma principal de la classe obrera, i cristal·litzà en la creació de la Confédération Générale du Travail (CGT), a Llemotges, el 1895. La carta d'Amiens (1906) fou el text bàsic de l'autonomia sindical amb relació als partits polítics. Els llibertaris, per llur banda, impulsaren les Borses de Treball, a partir del 1890, amb una gran preocupació per la cultura obrera. El moviment sindical s'estengué també a d'altres països europeus: Suècia (Landsorganisation), Països Baixos (Nederlansch Verbond Van Vakvereenigingen), Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Suïssa, etc. A Itàlia es creà la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL), a Milà, el 1906, de tendència socialista. A l'estat espanyol, la influència inicial fou bakuninista (Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, 1870), i més tard cristal·litzà en dues grans centrals sindicals: la Unió General de Treballadors (UGT), de tendència socialista, fundada a Barcelona el 1888, i la Confederació Nacional del Treball (CNT), de tendència anarcosindicalista, fundada també a Barcelona el 1911. Els orígens del sindicalisme als EUA es remunten al 1860, quan fou creada una societat inicialment secreta anomenada Els Cavallers del Treball, que tenia per finalitat millorar la situació de la classe treballadora. Per influència del tradeunionisme britànic, el 1886 fou creada l'American Federation of Labor, presidida per Samuel Gompers, que agrupà diverses unions d'oficis i inicià la lluita per la jornada de les vuit hores. Malgrat la gran violència que assoliren els conflictes socials, als EUA, el moviment s'hi desenvolupà amb força. El sindicalisme revolucionari creà els Industrial Workers of the World (1905), que s'implantà en les capes menys afavorides del proletariat nord-americà. El 1938 l'AFL sofrí una escissió que donà pas al Congress of Industrial Organizations (CIO), de base industrial, impulsat pel líder miner John Lewis, que significà una renovació en el sindicalisme nord-americà. Ambdues centrals es reunificaren el 1955 formant l'AFL-CIO.
A l'Amèrica Llatina, la influència inicial anarquista fou substituïda ben aviat pel corrent socialista. El moviment sindical assolí una implantació sòlida sobretot a l'Argentina (Unión General de Trabajadores, 1903; Confederación General de Trabajadores, 1930), Xile (Federación Obrera Chilena, 1903; Confederación de Trabajadores de Chile, 1931) i Mèxic (Confederación Regional Obrera Mejicana, 1918; Confederación de Trabajadores de Méjico, 1936). El 1938 fou creada la Confederación de Trabajadores de América Latina, d'inspiració comunista, presidida pel mexicà LombardoToledano. D'altra banda, l'AFL nord-americana impulsà l'Organització Regional Interamericana de Treballadors (1948). Pel que fa referència a la coordinació internacional, després de la Primera Internacional, els primers passos en el camp estrictament sindical es feren amb la creació de Secretariats Professionals Internacionals (SPI), que agrupaven treballadors per oficis o per branques industrials, com els miners (1890), els metal·lúrgics (1891), els ferroviaris (1893) i els tèxtils (1894). Ben aviat, però, s'arribà a la federació de centrals sindicals de diferents països, que al congrés de Zuric (1913) prengué el nom de Federació Sindical Internacional (FSI), en la qual eren representats 19 països i més de sis milions de treballadors. El sindicalisme revolucionari, representat sobretot pels francesos, hi restà en minoria i la FSI es mostrà inoperant per a evitar el desencadenament de la Primera Guerra Mundial, que l'afectà profundament en adherir-se els sindicats de cada estat a la política de "defensa nacional". Després de la Revolució Russa es dugué a terme una nova concepció del sindicalisme, el soviètic, que col·laborà en la construcció del nou estat. A Moscou, l'any 1921, es constituí la Internacional Sindical Roja, formada pels sindicats soviètics i per la Confédération Générale du TravailUnitaire (CGTU), de tendència comunista, escissió de la CGT francesa. D'altra banda, l'adveniment dels règims totalitaris a Europa (Itàlia, Alemanya, Espanya) significà la destrucció violenta del moviment sindical, que sofrí també les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i de l'ocupació nazi de diversos països europeus. L'any 1945 es creà a París la Federació Sindical Mundial (FSM), amb participació de sindicats soviètics, europeus i americans, que representaven més de 70 milions de treballadors. L'AFL, però, no s'hi incorporà. Pocs anys després, les divergències esclataren arran de l'actitud a adoptar davant el pla Marshall, i es produí una escissió que donà pas a la Confederació Internacional de Sindicats Lliures (CISL), creada a Brussel·les el 1949, de tendència marcadament anticomunista i moderada, amb participació de l'AFL, el CIO, el TUC britànic i la CGT-ForceOuvrière, escindida de la CGT francesa. Després de la Segona Guerra Mundial s'intensificà la tendència a adoptar una línia d'actuació de tipus reformista, que obtingué millores socials, laborals i econòmiques (jornada de vuit hores, vacances pagades, seguretat social, millores salarials), sense posar en qüestió el sistema capitalista i donant molta importància a la negociació col·lectiva i a la col·laboració amb els poders públics en les tasques, cada dia més complexes i tecnificades, de la gestió pública. Existeix també un sindicalisme cristià que, inspirant-se en la doctrina social de l'Església, nega la lluita de classes; coordinat en la Confederació Internacional de Sindicats Cristians (1920), sempre fou minoritari i l'any 1968 abandonà tota referència al cristianisme i adoptà el nom de Confederació Mundial del Treball. A França, la ConfédérationFrançaise de TravailleursChrétiens (1919) assolí una certa incidència i, més tard, s'obrí a la influència socialista fins a convertir-se, el 1964, en la ConfédérationFrançaiseDémocratique du Travaill (CFDT). A l'estat espanyol, el sindicalisme recuperà la legalitat amb la fi del franquisme. Les dues centrals majoritàries en aquesta nova etapa són Comissions Obreres, impulsades pel Partido Comunista de España, i la Unió General de Treballadors, impulsada pel Partido Socialista Obrero Español.
Socialisme utòpic Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes.
Es reuniran de 1500 a 1600 persones, gradualment desiguals en forma, edat i caràcter, així com en coneixements teòrics i pràctics; es procurarà que hi hagi en aquesta reunió la major varietat possible, perquè quanta major varietat existeixi en les passions i facultats de qualsevol gènere dels societaris, més fàcil serà harmonitzar-los en poc de temps… S'haurà de, davant tot, decidir sobre la valoració dels capitals aportats mitjançant accions: terres, materials, ramats, instruments,... Totes aquestes inversions estaran representades per accions transmissibles i cupons d'accions {...} Serà necessari, abans de l'arribada de l'hivern, aconseguir que es vinculi passionalment la massa dels societaris, integrar-los en la Falange i, sobretot, aconseguir l'acord perfecte dels repartiments del benefici en raó de les tres facultats: Capital, treball i talent,... Charles Fourier, Traité de l’association domestique agricole, 1822
Qualsevol intent sobtat i coercitiu que es faci per acabar amb la misèria de la humanitat resultarà perjudicial més que beneficiós. Els esperits deuen preparar-se gradualment, mitjançant una alteració essencial de les circumstàncies que els envolten, per a aconseguir algun canvi important en la millora de la seva condició {...} s'acabarà amb la ignorància; s'impedirà que les males passions s'enforteixin; l'amabilitat i la caritat prevaldran universalment; no es coneixerà la pobresa; l'interès de cada individu estarà en estreta relació amb l'interès de tots els individus del món. No hi haurà cap contradicció entre els desitjos i les apetències dels homes. Els defectes naturals dels pocs seran àmpliament compensats per la creixent atenció i la bona voluntat cap a ells de la majoria. Ningú tindrà causa de queixa perquè cadascun posseirà sense perjudici per als altres, tot el que pugui tendir a la seva felicitat,… Al seu degut temps es formaran comunitats que posseeixin tals caràcters, i estaran obertes de parell en parell a aquells {...} els esperits del qual puguin estar suficientment alleujats dels perniciosos efectes del vell sistema, per a permetre'ls participar de la felicitat del nou. R. Owen, Elocució als habitants de New Lamarck, 1816
