420 likes | 633 Views
Una obra, molts textos: La primavera de Botticelli. Seminari presencial Barcelona, 23 d’octubre del 2010 Joan Campàs Montaner. Sandro Botticelli: La primavera , c. 1482. Tremp sobre taula. 203 cm × 314 cm. Galleria degli Uffizi, Florència.
E N D
Una obra, molts textos: La primavera de Botticelli Seminari presencial Barcelona, 23 d’octubre del 2010 Joan Campàs Montaner
Sandro Botticelli: La primavera, c. 1482. Tremp sobre taula. 203 cm × 314 cm. Galleria degli Uffizi, Florència.
Giorgio Vasari: Las vidas de los más excelentes arquitectos, pintores y escultores italianos desde Cimabue a nuestros tiempos. Madrid. Cátedra. 2002. 2ª ed. pàgs. 412-413 «A casa dels Mèdici va fer moltes obres per a Llorenç el Vell, i sobretot una Pal·les a escala natural sobre una insígnia heràldica de branques cremant , i un sant Sebastià a Santa Maria Major de Florència. Per a diferents cases de la ciutat va pintar tondos i molts nus femenins, entre els quals a Castello, residència del duc Cosme de Florència, hi ha encara dos quadres que representen: un, el Naixement de Venus, amb les aures i vents que la porten a terra amb els seus Cupidos, i l'altre una Venus a la qual les Gràcies adornen de flors, en representació de la Primavera, expressades amb gràcia per ell»
Qüestions debatudes • Datació incerta: o 1476-77 –segons Gombrich, Panofsky, o 1482 –segons Chiara Basta (un cop Botticelli ja ha anat a Roma a pintar uns frescos de la Capella Sixtina) • Encàrrec: per la compra de la villa campestre a Castello? amb motiu de les noces entre Lorenzo di Pierfrancesco i Semiramide Appiani, cosina de Simonetta Vespucci, casada amb Marco Vespucci, aliat dels Mèdici? • Ubicació: a la Villa dels Mècidi a Castello (on la situa Vasari el 1551) o bé damunt d’un letuccio (divan) en una avantsala adjacent a les habitacions de Lorenzo di Pierfrancesco a la ciutat de Florència? • Iconografia: hi ha bastant unanimitat en la caracterització de cada personatge, però no així sobre els referents literaris (les fonts del programa iconogràfic) i el seu significat • Els Fasti d’Ovidi o Les metamorfosis • Lucreci: De rerum natura • Polizià: La Giostra i les Stanze • Apul·leu: L’ase d’or • Ficino • El debat sobre el significat comporta un qüestionament del títol
Interpretació en els segles XVII i XVIII • S’anomenava «El jardí de les Hespèrides» perquè es creia que representava aquest lloc • Les fruites serien pomes d’or • Les tres joves que ballen podrien ser les filles del gegant Atles, que vigilava el jardí.
El jardí de les Hespèrides • En la mitologia grega les Hespèrides (σπεριδες, 'filles del capvespre') eren les nimfes que cuidaven un meravellós jardí en un llunyà racó de l'occident, situat segons diverses fonts a les muntanyes d'Arcàdia a Grècia, prop de la serralada de l’Atles al Marroc, o en una distant illa de la vora de l'oceà. • Segons diferents fonts, hi havia tres, quatre o fins i tot nou hespérides, però normalment es considerava que eren tres. • En casar-se Hera, Zeus li va donar uns pomeres amb fruits d'or que van ser plantats al jardí de les Hespèrides sota la protecció del drac Ladó. La Discòrdia es va valer d'una d'aquestes pomes per separar els déus. Euristeu va enviar a Hèracles per buscar les pomes. Prometeu li va indicar el camí on habitaven les Hespèrides i el que havia de fer. Al final van ser recuperades. • El significat d'aquesta faula fa referència al cel. Les Hespèrides són les hores de la tarda, el jardí és el firmament i les pomes d'or les estrelles. El drac és l'horitzó que talla l'equador en angle oblic i Hèracles el sol, és a dir, que quan apareix Hèracles roba les estrelles i arriba el dia. • El Jardí de les Hespèrides és l'hort d'Hera a l'oest, on un únic arbre o bé tota una arbreda donaven pomes daurades que proporcionaven la immortalitat. Les pomeres van ser plantades de les branques amb fruita que Gea havia donat a Hera com a regal del seu casament amb Zeus. A les hespérides se'ls va encomanar la tasca de tenir cura de l'arbreda, però ocasionalment recollien la fruita per a si mateixes. Com que no confiava en elles, Hera també va deixar al jardí un drac de cent caps anomenat Ladó que mai dormia, com custodi afegit.
Al·legoria sobre la primavera com a jardí de les Hespèrides • En el centre d'un bosc de tarongers, en una prada, apareix Venus, la deessa de l'amor. Aquest decorat simbolitza, sens dubte, el jardí sagrat de la deessa que la mitologia situa a l'illa de Xipre. • A la primera part de la pintura, a la dreta, Botticelli ha reprès un conte d'Ovidi: al jardí de les Hespèrides, el déu del vent, Zèfir, hauria estat víctima d'una violenta passió en mirar a la nimfa Cloris i l'hauria perseguit i pres per la força com a dona. Després d'haver-se penedit del seu ardor, l'hauria canviat en Flora, la reina de la primavera eterna, i li va oferir el regne de les flors. Flora és des de llavors la deessa de la joventut i de la floració, protectora de l'agricultura i de la fecunditat femenina. • Venus, en el centre, la sobirana d'aquest bosc, es manté una mica allunyada, com si volgués deixar pas al seu seguici. Per sobre de la deessa, els tarongers es tanquen en un semicercle com una aurèola, i el seu fill Eros llança les seves fletxes d'amor amb els ulls embenats.A l'esquerra apareixen les tres Gràcies, acompanyant a Venus, ballant una ronda. • Mercuri, el missatger dels déus, tanca la pintura a l'esquerra. Li dóna l'esquena a la composició, com si volgués aïllar-se. A la seva mà dreta porta el caduceu per allunyar els núvols amenaçadors, impedint-los penetrar al jardí de Venus. Mercuri personifica al protector d'un jardí en el qual no hi ha núvols i on regna eternament la pau. El seu coratge en la seva funció de guardià del bosc està il·lustrat per la presència d'una espasa al seu maluc esquerre.
En la mitologia grega, Zèfir (en grec Zéphyros) era el déu del vent de l'oest, fill d'Astreu i d'Eos. Zèfir era el més suau de tots i se li coneixia com el vent fructificador, missatger de la primavera. Es creia que vivia en una cova de Tràcia. • En diferents històries es narrava que Zèfir tenia diverses esposes. Es deia que era el marit de la seva germana Iris, la deessa de l'arc de Sant Martí. Va raptar una altra de les seves germanes, la deessa Cloris, a qui va donar el domini de les flors. Amb Cloris va ser pare de Carpos ('fruita'). Es deia que havia competit per l'amor de Cloris amb el seu germà Bóreas, a qui va acabar guanyant. També s'explica d'ell que amb una altra de les seves germanes i amants, l'harpia Podarge, va ser pare de Balio i Janto, els cavalls d'Aquil·les. • Un dels mites conservats en els quals Zèfir apareix més prominentment és el de Jacint, un bonic i atlètic príncep espartà. Zèfir es va enamorar d'ell i el va cortejar, igual com Apol·lo. Ambdós van competir per l'amor del noi, però aquest va elegir Apol·lo, fent que Zèfir embogís de gelosia. Més tard, en sorprendre'ls practicant el llançament de disc, Zèfir va bufar una ràfega de vent sobre ells, fent que el disc colpegés el noi al cap en caure. Quan Jacint va morir, Apol·lo va crear la flor homònima amb la seva sang.
Ovidi la fa protagonista d'una llegenda tal vegada invenció seva: un dia de primavera Zèfir (déu dels vents) la va veure passejant pels camps, se n'enamorà i la va raptar, tot i que després va celebrar convenientment el matrimoni. En recompensa, i per l'amor que sentia, li va concedir el do de regnar sobre les flors (tant les de jardins com les dels camps de cultiu). Ella va donar als homes la mel i llavors de flors. Segurament Ovidi es va basar en el rapte d'Orítia per Bòreas. • Un altre aspecte llegendari també relatat per Ovidi la lliga al naixement de Mart: Juno, que estava molesta pel naixement de Minerva directament del cap de Júpiter, va voler concebre un fill sense haver de copular amb un ent masculí. Va demanar ajuda a Flora qui li va donar una flor el simple contacte de la qual era capaç de fecundar una dona. Així Juno va poder donar a llum el déu que dóna nom al primer mes de la primavera. • El seu equivalent a la mitologia grega era Cloris.
Flora com a Persèfone • En la mitologia grega, Persèfone (Περσεφόνη) era una deessa, filla de Zeus i de Demèter, que es va haver de casar amb Hades i es va convertir en deessa dels inferns. • Quan Persèfone era jove s'anomenava Core que significa «donzella». Hades, déu del món subterrani, estava enamorat d'ella i un dia que Core va sortir a recollir flors, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar el que havia passat i que Coré ja no era una donzella sinó l'esposa d'Hades i s'anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retornés a Persèfone a la seva mare, però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d'una magrana i tot aquell que provava l'aliment dels morts ja no podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l'any al món dels vius i l'altra meitat de l'any al món dels morts (altres versions diuen 3 i 9 mesos, respectivament). • Persèfone tenia el poder de fer passar els vius al regne dels morts només tallant-se un cabell (el fil del destí). • A Roma se la va identificar amb Prosèrpina i el seu equivalent egipci era Isis. Totes tres simbolitzen el mateix, la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol. • Se sol representar com una noia jove amb un ram de narcisos a la mà (les flors que collia quan la van raptar) o asseguda en un tron de fusta (com a reina dels Inferns) o també al costat d'Hades, dalt d'un carro tirat per quatre cavalls negres.
Tesi clàssica: Adolph Gaspary i Aby Warburg (1888) • Mercuri: identificat pel calçat amb ales i el caduceu; amb casc i espasa sembla el guardià del jardí de Venus, on hi regna eternament la pau. Toca els núvols per dispersar la boira. La seva mirada cap al cel s’interpreta com la unió amb el més enllà. Intermediari entre homes i déus, i també déu dels comerciants. Vestit amb mantell vermell, asimètric, considerat típic de l’Antiguitat, indicació que es tracta d’una escena mítica. Seria el retrat de Lorenzo di Pierfrancesco • Les tres Gràcies: servidores de Venus. Tres joves, gairebé nues i lluint pentinats elaborats (el cabell solt només podien portar-lo les solteres). L’art greco-romà les representa ballant en rotllana (per això es considera que són les tres Gràcies). Representen la sublimació de la feminitat • La de la dreta és Caterina Sforza (és la santa Caterina d’Alexandria en un quadre ara al Museu Lindenau d’Altenburg). Amb collaret i vel subtil, representa la Pulchritudo (Bellesa) • La del mig, Semiramide Appiani (esposa de Lorenzo, al qual mira). Amb actitud introvertida, representa la Castitas • La de l’esquerra, Simonetta Vespucci. Amb els seus cabells serpentejants i les joies. Representa la Voluptas (Plaer)
Tesi clàssica • Venus: amb aurèola al voltant del seu cap (la corona de la marededéu?), és una Madonna, amb el cabell cobert per còfia i vel, com una dona casada, amb camisa llarga, vestit i mantell, asimètric. És el centre físic i moral de l’obra, com a Venus Urania i Venus Genitrix, força creadora i ordenadora de la natura. (embarassada, sembla a punt de concebre el món) [tot el quadre mostra que el Renaixement s’ha alliberat del mode de representació cristià] • Cupido: vola sobre el cap de la figura central i llença un dard a Castitas • Primavera: l’única que mira a l’espectador, sembla voler espargir les flors cap a l’exterior de l’escena. Destaca el seu somriure, infreqüent en Botticelli (les seves madonnes estan sempre serioses, abstretes, malenconioses) • Cloris: la nimfa de la boca de la qual surten les flors que recull Flora. Violada per Cèfir, després s’hi casa, i esdevé la reina de les flors (es converteix en Flora), deessa de la joventut i de la floració, protectora de l’agricultura i de la fecunditat femenina • Cèfir: déu del vent benigne, representat amb colors freds, és la brisa, humida i calenta, que fa possible la primavera La figura de la Primavera esdevé problemàtica: entre els déus antics aquest personatge era desconegut. La Primavera seria Cloris, amb la seva nova identitat. Representen la mateixa persona, abans i després de la seva transformació
Ernst Gombrich • Venus, com a personatge principal accentuat pel seu fill Cupido, es troba acompanyada per dos grups de tres personatges que representen la dialèctica de l’amor; el de l’esquerra, conduït per Mercuri, el de la dreta per Flora • La connexió entre el culte a Venus i a la Primavera semblava confirmar que La Primavera havia estat originalment pensada per decorar la villa campestre dels Mèdici a Castello, on Vasari havia vist el quadre • Gombrich vincula aquest quadre amb la compra d’aquesta propietat rural per part de Lorenzo di Pierfrancesco el 1477 (que només tenia 14 anys) • La Primavera estava destinada a recordar a l’adolescent, en la seva residència campestre, que no havia de seguir la Venus corpòria, sinó a la seva manifestació moral i espiritualitzada com a Humanitas.
La Primavera com una al·legoria neoplatònica sobre l’amor • Representa 9 figures en un jardí. • La figura central és Venus, la deessa de l’amor. Està flanquejada, a banda i banda, per una triada • Les tres Gràcies. La del centre –que no porta cap ornament– és Castitas, que dóna la mà a Voluptas (plaer) i a Pulchritudo (bellesa). Les mans del Plaer i la Bellesa s’uneixen amb les de la Castedat. Mostra la Concòrdia, la bellesa del Desig que és l’Amor. • La triada de la dreta: la nimfa Cloris perseguida pel vent de la primavera Cèfir, es transforma en Flora. S’inspira en els Fasti[1] d’Ovidi (43 ane-17): «Chloris eram quae Flora vocor»: la nimfa que fuig (castedat) de Cèfir (passió) s’uneixen a Flora (bellesa) • Mercuri: és el diví mistagog, la veu del coneixement hermètic i el líder de les ànimes (psicopomp[2]): vet aquí les tres Gràcies. Contempla el món de les Idees. La Castedat el mira, inflamada per la fletxa de l’amor, aspira a l’amor diví. • Mercuri i Cèfir són dues figures simètriques. L’amor és d’aquest món (Cèfir) i s’allunya d’aquest món (Mercuri): l’amor entra a aquest món (la processó[3] neoplatònica), es produeix una conversió, exemplificada en la dansa de les tres Gràcies, seguit d’un retorn, una ascensió cap a l’amor a la saviesa, el coneixement • Conclusió: La Primavera com una al·legoria neoplatònica sobre l’amor • les dues tríades revelen els atributs de Venus i deixen clara la definició platònica: l’Amor és Desig despertat per la Bellesa • cada triada és la unió de contraris: l’amor pot ser sagrat (Venus Coelestis) o profà (Venus Vulgaris), que és celestial o humà. Venus és descrita com a Discordia concors per tal de suggerir castedat, amor diví i passió terrenal • [1] ('Festes'), 6 llibres que tracten els sis primers mesos de l'any i ofereixen informació única sobre el calendari romà. Explica l’origen dels noms dels mesos, l’origen de les festes i les característiques astronòmiques de cada moment. A més de mites inclou algunes narracions històriques. Va quedar incomplet perquè August va desterrar Ovidi a l’any 8, potser pel seu Ars amandi, o perquè va tenir un afer amb alguna dona del cercle d’August. • [2] ψυχοπομπóς (psychopompós) de psyche, "ànima", i pompós, "el que guia o condueix • [3] Plotí considera la Natura com el resultat d’una processó que va "cap avall" des de l’ànima. David Coad: La Primavera de BotticelliÉtudes Britanniques Contemporaines nº 5. Montpellier. Presses Universitaires de Montpellier. 1994En línia a http://ebc.chez-alice.fr/ebc510.htmlEdgar Wind (1980). Pagan Mysteries in the Renaissance. Oxford. Oxford University Press. 432 pàgs.
Horst Bredekamp: Florència com a jardí de Venus • la Primavera-Flora, personificació de Florència, resorgirà amb el govern de Llorenç di Pierfrancesco, gràcies a Mercuri, déu del comerç, que dissipa els núvols. • Cosimo de Mèdici havia estat desterrat el 1433; va retornar el 1434 i s’imposà als Albizzi i altres famílies • Els Mèdici estaven escindit en dues branques, encapçalades respectivament per Piero i Lorenzo di Pierfrancesco • Lorenzo di Pierfrancesco és enviat a l’exili per Piero • Piero, el 9 de novembre, fugia de Florència davant l’amenaça d’una revolta • Lorenzo di Pierfrancesco retorna a Florència pocs dies més tard, el novembre de 1494, després de mesos de desterrament. El nom dels Mèdici estava desacreditat. Per això aquesta línia va ser denominada “Popolano” (amic del poble) indicant que havia estat aliada de l’oposició republicana contra la línia principal dels Mèdici, que tenia com a portantveu i impulsor a Savonarola • En aquest context, un polític i humanista amic, Bartolomeo Scala, li va dedicar un poema: De Arboribus (Sobre els arbres). Segueix la tradició de les antigues poesies didàctiques: ús del regne vegetal en clau política (retòrica habitual del renaixement florentí). Fa una lloança a la vida campestre i al món incorrupte de boscos i vergers. A la dedicatòria s’hi llegeix: «Però tu, Llorenç, condueixes les meves veles per segona vegada». Comença la descripció amb el llorer, planta de l’escut heràldic de Lorenzo di Pierfrancesco, i se li adreça com al salvador.
Els noms habituals de Florència, Florentia, Fiorenza o Firenze, assenyalen , per proximitat fonètica a Flora, la deessa de la primavera, i a les flors (Fiori). És, doncs, natural que les consideracions sobre Florència i el seu govern es servissin de la retòrica relativa a plantes i jardins. En paral·lel al poema de Scala, Savonarola, fent servir la metàfora vegetal, exhortava Florència a ser florida (Firenze, so florida). • els tarongers són arbres tradicionalment relacionats amb els Mèdici (n’hi ha qui diu que són mandarines, medica mala en llatí) • a la dreta, els arbres doblegats pel vent són llorers, al·lusió a Llorenç (Laurentius) • les flors de Flora són violetes, blauets i una branca de maduixes silvestres, una corona de murtra (n’hi ha una planta rere Venus, planta sagrada per a ella) al coll, roses al vestit, i va llençant miosotis (nomeolvides), jacints, semprevives, clavellines i anèmones. • Com Scala aplica a Lorenzo di Pierfrancesco la metàfora jardinera de Florència? • Scala sap que en el palau urbà de Pierfrancesco hi ha La primavera de Botticelli: el poema i el quadre formulen –amb l’ajut de la representació vegetal– la situació o esperances de Lorenzo di Pierfrancesco La Primavera i El naixement de Venus són els primers quadres de gran format on s’hi representa sense temor déus clàssics a dimensió quasi natural i deesses nues o lleugerament vestides. • La Primavera porta a l’art medieval al seu cim o només representa el triomf del renaixement de l’antiguitat? • Encàrrec: el comitent és Lorenzo di Pierfrancesco, no Lorenzo il Magnifico
Bredekamp El que s’hi veu allunyament conceptual: es tracta d’un món aliè i distanciat correspondència entre món vegetal i les persones • a les figures de la meitat esquerra, dretes, corresponen els arbres drets. • a les de la dreta, els arbres inclinats (que també recull el vol descendent de Cupido) • per damunt de Flora, un tronc recte • un arc al voltant de Venus • Els personatges estan aïllats, desvinculats els uns dels altres, en un entotsolament sonambulístic • Cupido dóna l’esquena a les tres Gràcies • Flora sembla no adonar-se del que s’esdevé rere ella; sembla un personatge inserit en l’escena a partir d’un context diferent • El centre de la indefinició es troba en el gest i el rostre del personatge protagonista. On mira? Què mira? Què fa? A qui adreça el gest de la seva mà dreta? • Ubicació: el palau urbà a la Via Larga (avui Cavour) de Florència, sobre un sofà de les mateixes dimensions. Al seu costat hi havia Pal·les i el centaure
Contra l’encàrrec per motius de les noces de Pierfrancesco • Les dates • El contracte matrimonial fou signat a l’abril de 1481 • Si Lorenzo di Pierfrancesco hagués encarregat l’obra en aquestes dates, Botticelli no l’hauria pogut fer, ja que pel juliol de 1481 va anar a Roma • Les noces, que s’havien fixat per al maig de 1482, es varen endarrerir al juliol, per la mort de la mare de Pierfrancesco. Botticelli no hi va assistir perquè va retornar a Florència a la tardor del 1482 • Per tant, Botticelli no va poder començar a pintar aquest quadre abans d’aquesta data, cosa que descarta la connexió causal amb el matrimoni de Lorenzo di Pierfrancesco • La Primavera està pintada després de l’estada a Roma; per tant, és posterior al Naixement de Venus. Proposa la segona meitat del decenni de 1480 (és a dir, entre 1485-87)
Sandro Botticelli: Pal·les i el Centaure, 1482-83. Tremp sobre tela. 148 cm × 207 cm. Galería Uffizi, Florència
La tela va ser pintada per a les noces de Lorenzo il Popolano (amb Semiramide Appiani) o potser del seu germà Giovanni, i potser portava un missatge matrimonial, entès com la bellesa femenina que doma la fogositat masculina. • Un inventari que data de 1499, que no es va descobrir fins a 1975, conté una llista de les propietats de Lorenzo di Pierfrancesco i el seu germà Giovanni i confirma que en el segle XV aquesta pintura de "Pal·les i el Centaure" (encara que el títol és convencional ) penjava sobre la porta de la mateixa habitació que La primavera, al palau familiar de Via Llarga (Florència). • Que es tracta d'un encàrrec dels Mèdici es mostra en el vestit clar que porta, ja que s'hi representen anells entrellaçats amb diamants encastats, un emblema de la família. Giorgio Vasari esmenta l'existència d'aquesta pintura, però fins 1895 no es va localitzar, a les golfes del Palau Pitti de Florència, la qual cosa evidencia l'escàs estima que va existir durant segles per l'obra de Botticelli. • El paisatge nu d'aquesta pintura fa que la mirada se centri en les dues figures. Un centaure ha sobrepassat els límits, internant-se en territori prohibit. Porta buirac i arc. Aquest ésser luxuriós, meitat cavall i meitat home, és controlat per una nimfa guardiana armada amb un escut que li penja de l'espatlla i una alabarda, i l’ha agafat pels cabells. La dona ha estat identificada com la deessa Pal·les Atenea (equivalent a Minerva, la deessa llatina dels artesans). També s'ha vist en ella a l’amazona Camil·la, casta heroïna de l’Eneida de Virgili. Pal·les porta en els braços, el tors i el cap branques d'olivera. • El que no es discuteix és el contingut moral de la pintura, en la qual la virtut i la castedat vencen la sensualitat, la brutalitat de l’instint, segons els preceptes de Ficino. Les dues parts de l'ànima humana, lluitant entre elles, estan representades per la naturalesa dual del centaure. Aquest últim potser va ser inspirat per algun relleu clàssic, encara que l'expressió patètica, entre irritada i trista, és enterament de Botticelli. • Una altra interpretació del quadre fa referència a la tasca política de Lorenzo de Mèdici com pacificador. Així, Pal·les seria la senyoria florentina de Llorenç el Magnífic que en aquell període estava a Nàpols per evitar la guerra, simbolitzada pel Centaure, entre el Papa i el Rei de Nàpols, en la seva cèlebre funció de "fidel de la balança" dels potentats italians de finals del segle XV. Aquesta interpretació justificaria la corona i la decoració de la roba amb rams d'olivera, el que és notori que simbolitza la pau.
Giovanni Reale i Claudia Villa: la Filologia • Retòrica, Filologia, Poesia són els personatges aquí representats segons el filòsof Giovanni Reale[1], que ha aprofundit en la interpretació de Claudia Villa de La Primavera com una festa de noces. • La figura central amb el cap lleugerament inclinat, no és Venus sinó la Filologia. • La dona coberta amb flors que avança des de la dreta no és ni Flora ni una representació de la ciutat de Florència, sinó la Retòrica, que es representava al·legòricament d'aquesta manera, amb un vel de «flors retorici» a la Florència del Quattrocento. • La noia de la dreta és la Poesia, que rep igualment la inspiració d'Eros, representat espiritualment, amb tons freds i el caràcter «aeri» d'un personatge que no és el Cèfir sinó la personificació del «divino furore» que inspira la Poesia. • Segons Giovanni Reale, l'escena transcorre al Jardí de Zeus del «Simposi» platònic i representa el triomf de l'humanisme basat en la Filologia, la Retòrica i la Poesia, que deixa enrere el Trivium i el Quadrivium de l'època medieval . Si a això s'afegeix que Cupido no és un amor qualsevol sinó l'amor per la Saviesa, que uneix Filologia amb Mercuri, el triomf del nou univers mental i cultural és visiblement irresistible. • La història de les noces entre Mercuri i Filologia procedeix de De nuptiis Mercurii et Philologiae de Marcià Mineo Félix Capella, un cartaginès de la tardana llatinitat. L'obra va ser redactada abans de l'any 439, i és un tractat didàctic de nou llibres. En els dos primers es narra aquestes noces, i els següents tracten sobre les set arts liberals: De arte grammatica, De arte dialectica, De arte rhetorica, De geometria, De arithmetica, De astronomia i De harmonia. • [1] Filòsof italià que ha traduït a l’italià moltes obres de Plató, Aristòtil i de Plotí. La seva tesi sobre La Primavera de Botticelli es troba a Le nozze nascoste (Las bodas ocultas). Milano. Bompiani. 2007
Enrico Guidoni: una representació codificada del frustrat pla de Llorenç per a unificar Itàlia. • El quadre estableix l'estratègia política de Llorenç el Magnífic a la Itàlia del seu temps. És una representació codificada de l'ambiciós i frustrat pla de Lorenzo per unificar Itàlia a través d'una xarxa d'aliances entre les ciutats-Estat bel.ligerants. • A mitjan anys vuitanta del segle XV, Llorenç va optar pel Papa Innocenci VIII (Giovanni Battista Cybo) com un aliat i un eix fix Mantova-Florència-Roma per desplegar les seves estratègies, connectant algunes de les més importants ciutats marítimes i el centre del nord: Milà. Quedava fora Venècia, en declivi, però orgullosa de la seva autonomia. L’aliança entre els poderosos Medici i el Papa es porta a terme amb dos matrimonis: entre Magdalena, la filla de Llorenç i Franceschetto Cybo, nebot (però en la realitat, fill) del Papa i Piero, un altre fill de Llorenç el Magnífic, i Alfonsina Orsini d’una família estretament vinculada al Papa. • Al quadre està, per tant, representada la política de coexistència pacífica entre les principals ciutats italianes, establerta en secret (per això l’extrema metaforització simbòlica dels personatges), pels acords ja celebrats. • Al centre d'aquesta densa xarxa d'aliances, la Florència dels Mèdici. Guidoni fa una lectura de l'obra de Botticelli, revelant que els noms, les paraules, contenen el secret a revelar. • L'hort esquitxat de flors, en el segon pla de la Primavera, representa la resplendent cort dels Mèdici a Florència. La figura materna central simbolitza a Venus o la Mare de Déu, o ambdues. • Bóreas, el vent fred del Nord (en lloc d'un poc probable Cèfir), indica Bolzano i els bel·licosos comtes del Tirol que anuncien la pressió de les armes alemanyes en el «jardí de l'Imperi». Segueix Ver (primavera, en llatí) que es refereix a Venècia («composant un grup en aquest moment molt dramàtic afectat per la situació política al nord-est d'Itàlia». Flora (Florència) està flanquejada per la imatge materna de maig (Mantova) damunt la qual l'Amor (Roma). El grup eteri de les Tres Gràcies, un grup gairebé completament autònom, auto-referencial, indica les ciutats marítimes de Pisa, Nàpols, Gènova, valuoses aliades en la visió política i estratègica de Lorenzo. Mercuri (setembre per a alguns, però més apropiadament octubre amb les seves boires) evoca Mediolanum, Milà: la ciutat de les armes és essencial per donar força a la política Laurenziana.
Sandro Botticelli: La primavera, c. 1482. Tremp sobre taula. 203 cm × 314 cm. Galleria degli Uffizi, Florència.