Construir la mirada: interpretant obres d’art

1. 3 obres molts textos Construir la mirada: interpretant obres d’art Models d’anàlisis Joan Campàs Montaner Barcelona, 5 d’octubre del 2013 jcampas@uoc.edu

2. Sandro Botticelli (1445-1510): Al·legoria de la Primavera, cap el 1477/1485-87. Tremp sobre fusta. 202 x 314 cm. Galleria degli Uffizi. Encàrrec: probablement Lorenzo di Pierfrancesco de Mèdici

3. Plantejament de preguntes ● Un dels problemes centrals d’aquesta obra és esbrinar què hi fan aquests déus i deesses en el quadre, és a dir, quina història s'hi explica? Per què Botticelli els ha reunit d’aquesta manera en aquesta mena de jardí? Existeix algun precedent, poema o narració en la literatura clàssica, on apareguin junts Mercuri, les tres Gràcies, Venus i Cupido, Zèfir i Cloris...? ● Els defensors de la lectura neoplatònica han fet servir com a mètode la recerca exhaustiva, en les obres clàssiques, de tots aquells fragments que serveixin per a explicar què hi fan les tres Gràcies al costat de Mercuri, i què significa la presència de Venus al bell mig, i què estan fent Zèfir i Cloris, i com totes aquestes figures es relacionen en un discurs coherent... S’ intenta reconstruir el "text" sobre el qual Botticelli s'hauria basat per a reconstruir aquesta pintura. ● L’altre gran problema d’aquestes obres és si existeix alguna relació entre aquest quadre, el Naixement de Venus i Minerva i el centaure. Formen un cicle? Estaven penjades en la mateixa habitació del palau Mèdici?

4. Fitxa tècnica ●La primavera és un quadre realitzat al tremp sobre fusta, com era habitual a l’època. A partir d’aquí, tot són dubtes. ● «A casa dels Mèdici va fer moltes obres per a Llorenç el Vell, i sobretot una Pal·les a escala natural sobre una insígnia heràldica de branques cremant, i un sant Sebastià a Santa Maria Major de Florència. Per a diferents cases de la ciutat va pintar tondos i molts nus femenins, entre els quals a Castello, residència del duc Cosme de Florència, hi ha encara dos quadres que representen: un, el Naixement de Venus, amb les aures i vents que la porten a terra amb els seus Cupidos, i l'altre una Venus a la qual les Gràcies adornen de flors, en representació de la Primavera, expressades amb gràcia per ell». ● La datació és incerta: 1476-77 –segons Gombrich, Panofsky i bona part de la crítica–, cap el 1478 segons Cavalcaselle i Crowe, el 1482 –segons Chiara Basta (un cop Botticelli ja ha anat a Roma a pintar uns frescos de la Capella Sixtina)– o el 1485-87 segons Bredekamp. ● L’encàrrec és incert: es va fer pintar per a celebrar la compra de la vila campestre a Castello per part de Lorenzo de Mèdici o decorar-la? O pel matrimoni, celebrat el 1482, entre Llorenç di Pierfrancesco de Mèdici, cosí segon de Llorenç el Magnífic, i Semiramide Appiani, neboda de Simonetta Vespucci, de soltera Simonetta Cattaneo, que estava casada amb Marco Vespucci, aliat dels Mèdici ?

5. Descripció ● La majoria dels crítics estan d'acord en què la pintura representa un grup de figures mitològiques en un jardí. S’hi veuen sis figures femenines i dues masculines, juntament amb un putto amb els ulls embenats, en un camp de tarongers. A la dreta, Zèfir, el vent que persegueix a la nimfa de la Terra, Cloris, vestida de blanc, que en ser tocada per ell es transforma en Flora, deessa de la vegetació i de les flors, que seria la figura femenina coronada de flors i un vestit amb estampat floral. Els arbres que els envolten s’inclinen en la direcció que bufa Zèfir, la mateixa direcció que té la faldilla de Cloris, però en direcció contrària a la de Flora. ● Agrupades a l'esquerra, un grup de tres dones també vestides de blanc, les Tres Gràcies, es donen la mà en un ball , mentre que un jove amb els atributs de Mercuri (espasa, casc, botes alades) escampa els núvols amb una vareta. Un Cupido està a punt de disparar una fletxa a les tres Gràcies, en concret a la del centre, Castitas, que mira al déu Mercuri, missatger dels déus i nexe entre el cel i la terra. ● En el centre, i una mica aïllada de les altres figures, es destaca una dona amb vestit blanc i mantell vermell drapejat en blau, que sembla mirar l’espectador, i que se sol identificar amb Venus, la deessa de l’amor; al seu darrere, els arbres formen un arc. ● S’han comptabilitzat unes 500 espècies de plantes , amb prop de 190 flors diferents. L'aspecte general de la pintura és similar al dels tapissos flamencs que van ser populars a l'època

6. La interpretació d’Aby Warburg • Mercuri, identificat per les botes amb ales, l’espasa i pel caduceu usat per a separar serps i fer la pau; seria el guardià del jardí de Venus. La seva mirada cap al cel s'interpreta com la unió amb el més enllà, faria d’intermediari entre els homes i els déus. Seria el retrat de Llorenç di Pierfrancesco. • Les tres Gràcies, servidores de Venus, estan representades com tres joves gairebé nues i lluint pentinats elaborats. El cabell solt només podien dur-lo les joves solteres. Semblen ser retrats: la Gràcia de la dreta seria Caterina Sforza, que Botticelli va retratar com a Santa Caterina d'Alexandria (sempre de perfil), i representaria la Bellesa (Pulchritudo); la del mig, de mirada malenconiosa i d'actitud introvertida, seria Semiramide Appiani, dona de Llorenç il Popolano, el qual al seu torn estaria representat com a Mercuri, cap al qual mira Semiramide, que representaria la Castedat (Castitas). La de l'esquerra, de cabells rebels, seria Simonetta Vespucci, que representaria el Plaer (Voluptas). • Venus, al centre del quadre, representada com una Madonna, amb el cabell cobert per còfia i vel, com una dona casada. És Venus Urania i Venus Genitrix, força creadora i ordenadora de la Naturalesa (embarassada, sembla a punt de concebre tots els éssers vius). • Cupido, volant damunt del cap de la figura central, està a punt de llançar una fletxa cap a Castitas.

7. • Flora és l'única del grup que mira directament a l'observador i sembla que vulgui espargir les seves flors cap a l'exterior de l'escena. Destaca també pel seu somriure, doncs és infreqüent en la pintura renaixentista, en particular en Botticelli, les dones del qual estan sempre serioses, abstretes, malenconioses. • Cloris, de la boca de la qual surten les flors primaverals que Flora recull en el seu vestit. Violada per Zèfir, després s’hi casa, i esdevé la reina de les flors (es converteix en Flora). La figura de la Primavera esdevé problemàtica, ja que entre els déus antics aquest personatge era desconegut. La Primavera seria Cloris, amb la seva nova identitat. Flora i Cloris representen la mateixa persona, abans i després de la seva transformació • Zèfir, déu del vent benigne representat amb colors freds, bufa la dolça i calenta brisa que fa possible la primavera.

8. La interpretació d’Ernst Gombrich ● La Primavera representa nou figures en un jardí: la figura central és Venus, la deessa de l’amor. Està flanquejada, a banda i banda, per una triada: a l’esquerra dansen les tres Gràcies. Aquesta triada mostra un “concordia discors”, un “acord discordant” o “harmonia en el desacord”. La Castitas és l’ésser embadalit per la fletxa de Cupido; uneix els oposats: la seva roba revela la carn nua al costat de Plaer, mentre que la seva llarga cabellera solta cobreix i protegeix al costat de Bellesa. A la dreta de Venus hi ha una altra triada: la figura central, la nimfa Cloris, perseguida pel vent de primavera, Zèfir, és transformada en Flora ● Font: els Fasti d’Ovidi: la neòfita és transformada, extasiada per amor: la nimfa fugint (Castitas) i l’amorós Zèfir (Passió) s’uneixen a Flora (Bellesa). ●Mercuri: el seu bàcul i mirada s’adrecen a dalt ja que és el diví mistagog, la veu del coneixement hermètic, líder de les ànimes. Mercuri aparta la mirada d’aquest món cap el més enllà, contempla el món diví de les idees. La Castitas mira a Mercuri, inflamada per la fletxa de l’amor, aspira a la transcendència, a l’amor diví ● és una al·legoria neoplatònica sobre l’amor. L’amor és d’aquest món (Zèfir) i s’allunya d’aquest món (Mercuri), l’amor entra en aquest món (la “processó” neoplatònica), hi ha una “conversió” com s’exemplifica a la dansa de les Tres Gràcies, seguit d’un “retorn”, una ascensió cap a l’amor a la saviesa, el coneixement.

9. La interpretació d’Erwin Panofsky ● accepta la Giostra de Polizià, suplementada amb les seves Sylvae i les fonts clàssiques d’ambdós, com a «text bàsic» de la Primavera. A la ment d’un contemporani culte, el quadre de Botticelli pot haver evocat idees de festes de maig, espectacles cavallerescs, tableaux vivants mitològics i ritus de fertilitat. ●La Primavera es podria titular El regne de la Venus natural. És teofania més que festa. La Primavera té el paper modest d’una criada que ofereix respectuosament una roba brodada de flors a l’Anadyomene; Zèfir, suspès a l’aire en la tendra abraçada d’una companya, està absort en la seva tasca de «dur la petxina a terra». També és festa més que teofania: l’Hora de Primavera apareix en forma d’amfitriona distingida, mentre que Zèfir abalançant-se a terra, apareix com amant fervorós de flora; en aquest context, Mercuri significa la Raó i simbolitza tant les limitacions com les possibilitats de la raó humana, dissipa, però no transcendeix la boirina que ofusca les “facultats inferiors” de l’ànima, expressa la dignitat, però també la soledat, de l’única potència psicològica que queda exclosa de la província de l’Amor divinus i s’autoexclou de la de l’Amor humanus. ●Panofsky subratlla el fet que la Venus del Naixement està nua i la de la Primavera està vestida.

10. La interpretació de Giovanni Reale i Claudia Villa ● Claudia Vila ha considerat que les flors constitueixen l'ornament del discurs i identifica al personatge central com la Filologia, pel que l'escena es referiria a les Noces de Mercuri i la Filologia rebutjant també la identitat dels personatges que estan a la dreta del quadre. ● Així, la figura del vestit florit ha de veure's com la Retòrica, la figura que sembla entrar impetuosament en l'escena com Flora generadora de poesia i del parlar bell, mentre que el personatge alat, que sembla empènyer més que atreure’s a la jove, seria un geni inspirador. ● Retòrica, Filologia, Poesia són els personatges aquí representats segons el filòsof Giovanni Reale, que ha aprofundit en la interpretació de Claudia Villa de La Primavera com una festa de noces. ● La figura central amb el cap lleugerament inclinat, no és Venus sinó la Filologia. La dona coberta amb flors que avança des de la dreta no és ni Flora ni una representació de la ciutat de Florència, sinó la Retòrica, que es representava al·legòricament d'aquesta manera, amb un vel de «flors retorici» a la Florència del Quattrocento. ● La noia de la dreta és la Poesia, que rep igualment la inspiració d'Eros, representat espiritualment, amb tons freds i el caràcter «aeri» d'un personatge que no és el Zèfir sinó la personificació del «divino furore» que inspira la Poesia. ● l'escena transcorre al Jardí de Zeus del «Simposi» platònic i representa el triomf de l'humanisme basat en la Filologia, la Retòrica i la Poesia, que deixa enrere el Trivium i el Quadrivium de l'època medieval .

11. La interpretació de Horst Bredekamp ● parteix del fet que els Mèdici estaven escindits en dues branques, encapçalades respectivament per Piero i Llorenç di Pierfrancesco. Llorenç di Pierfrancesco fou enviat a l’exili per Piero, però Piero, el 9 de novembre, fugia de Florència davant l’amenaça d’una revolta. Llorenç di Pierfrancesco retornava a Florència pocs dies més tard, el novembre de 1494, després de mesos de desterrament. ●Florència, Florentia, Fiorenza o Firenze, assenyala, per proximitat fonètica a Flora, la deessa de la primavera, i a les flors (Fiori). ●els tarongers són arbres tradicionalment relacionats amb els Mèdici (n’hi ha qui diu que són mandarines, medica mala en llatí). A la dreta, els arbres doblegats pel vent són llorers, al·lusió a Llorenç (Laurentius). Les flors de Flora són violetes, blauets i una branca de maduixes silvestres, una corona de murtra (n’hi ha una rere Venus, planta sagrada per a ella) al coll, roses al vestit, i va llençant miosotis (nomeolvides), jacints, semprevives, clavellines i anèmones. A les figures de la meitat esquerra, dretes, corresponen els arbres drets; a les de la dreta, els arbres inclinats (que també recull el vol descendent de Cupido). Per damunt de Flora, un tronc recte i un arc al voltant de Venus. ●Tesi central: La Primavera-Flora, personificació de Florència, resorgirà amb el govern de Llorenç di Pierfrancesco, gràcies a Mercuri, déu del comerç, que dissipa els núvols.

12. La interpretació de Enrico Guidoni ● el quadre estableix l'estratègia política de Llorenç el Magnífic a la Itàlia del seu temps. És una representació codificada de l'ambiciós i frustrat pla de Llorenç per a unificar Itàlia a través d'una xarxa d'aliances entre les ciutats-Estat bel.ligerants. ●al quadre està, per tant, representada la política de coexistència pacífica entre les principals ciutats italianes, establerta en secret (per això l’extrema metaforització simbòlica dels personatges), pels acords ja celebrats. ●Bóreas, el vent fred del Nord (en lloc d'un poc probable Zèfir), indica Bolzano i els bel·licosos comtes del Tirol que anuncien la pressió de les armes alemanyes en el «jardí de l'Imperi». Segueix Ver (primavera, en llatí) que es refereix a Venècia («composant un grup en aquest moment molt dramàtic afectat per la situació política al nord-est d'Itàlia»). Flora (Florència) està flanquejada per la imatge materna de maig (Mantova) damunt la qual l'Amor (Roma). El grup eteri de les Tres Gràcies, un grup gairebé completament autònom, auto-referencial, indica les ciutats marítimes de Pisa, Nàpols, Gènova, valuoses aliades en la visió política i estratègica de Llorenç. Mercuri (setembre per a alguns, però més apropiadament octubre amb les seves boires) evoca Mediolanum, Milà: la ciutat de les armes és essencial per donar força a la política Laurenziana.

13. 1656. Oli sobre tela, 318 x 279 cm Velázquez: Las meninas. Madrid, Museo del Prado. Joan Campàs Montaner Barcelona, 5 d’octubre del 2013 jcampas@uoc.edu

15. Sobre el títol • A l'inventari de l'Alcàsser de 1666, el quadre està catalogat com La Família de Felip IV • També hom diu que era conegut amb el nom de Su Alteza la Emperatriz con sus damas y un enano • Sota els Borbons la tela era coneguda com a Infanta María Teresa (es va arribar a pensar que la infanta retratada era María Teresa) • El Museu del Prado es va inaugurar el 1819; abans de1833 va rebre una col·lecció de quadres procedents del Palau Reial: Pedro de Madrazo, el 1843 li va posar el nom de Les Menines, anteposant els servents als amos

16. La família de Felip IV • El 1656 estava formada pel rei i la seva esposa Mariana d'Àustria, la infanta Maria Teresa, filla del primer matrimoni amb Isabel de Borbó (morta el 1644), i la infanta Margarida (nascuda el 1651), filla del rei i de la seva segona esposa. • El príncep Baltasar Carlos (1629-1646), fill de Felip IV i de la seva primera esposa Isabel de Borbó, havia mort el 1646, 10 anys abans de ser pintat el quadre • Però, on és la infanta Maria Teresa?

17. Iconografia

18. La cambra del príncep Baltasar Carlos: les habitacions marcades amb els números 12 i 25 del plànol de la Biblioteca Apostòlica Vaticana

19. Composició

20. Composició

21. La reconstrucció de l’escena

22. Picasso: Las meninas. Oli sobre tela. 1957. 194 x 260 cm. Museu Picasso

23. 1 maig – 4 juny 1937. Oli sobre tela, 349,3 x 776,6 cm Picasso: Guernica. Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Joan Campàs Montaner Barcelona, 5 d’octubre del 2013 jcampas@uoc.edu

25. Context històric Europa • Rearmament de l’alemanya hitleriana • Conquestes a Abisínia per Mussolini • Leo Blum presideix el Front Popular francès • Pactes militars de l’”entesa cordial” • Aïllacionisme dels EE.UU. I New Deal de Roosevelt • Política de no intervenció • Feixisme, democràcia i revolució

26. Encàrrec • En un ambient de preguerra europea, s’obre a París l’Exposició Internacional dedicada –com sempre– al treball, al progrés i a la pau • Participació de l’estat espanyol: • Per invocar la solidaritat del món lliure • Per advertir al món que la guerra espanyola podia ser l’inici d’una guerra mundial • Pavelló de la República : vol donar la imatge del poble en lluita • Arquitecte del pavelló: Josep-Lluís Sert • Escultures: • Alberto Sánchez: El pueblo español tiene un camino que le conduce a una estrella • Picasso: Cap de dona • Alexander Calder: font de mercuri (homenatge als miners d’Almadén) • Encàrrec a Picasso, inicis gener 1937: una composició de 3,5 m per 7,82 m • a finals d’abril no havia encara començat i s’inaugurava el juny

27. Bombardeig de Gernikadilluns, 26-abril, dia de mercat

28. Picasso va conèixer l'esdeveniment al periòdic Ce Soir del 30 d'abril en un reportatge titulat "Visions de Guernica en flames". L'endemà va elaborar el primer esbós del quadre • cronologia: 1 maig – 4 juny 1937 (tenia 55 anys) • va realitzar 45 esbossos: • 1 maig: 6 esbossos • 2 maig: 4 esbossos • del 3 al 7 de maig: interrupció (a l’espera de la tela?) • 8 maig: 2 esbossos • 9 maig: dibuix que anuncia la composició definitiva • 10 maig: comença a pintar el Guernica • decideix que la seva obra seria la resposta a aquesta atrocitat • tot el procés de producció va ser fotografiat per Dora Maar (7 fotografies de conjunt i 1 d’un fragment) a l’antic palau dels Savoie-Carignan, en el número 7 dels Grands Augustins

31. Alberto Sánchez. 1937. 184,5 x 32 x 33. Guix negre pintat. Destruïda Picasso: Cap de dona Alexander Calder: Font de mercuri

33. Lloc de recepció

34. Anàlisi formal: composició

35.  composició clàssica: simetria, perspectiva, gradació tonal, crescendo • fragmentació cubista • manca de color

37. Descripció • sobre l'empedrat d'un carrer desolat, a la claror d'un fanal que les bombes han respectat, una escena terrible. • de dreta a esquerra, una dona que clama al cel amb els braços alçats davant la casa que s'està cremant, amb la finestra plena de foc i la teulada en flames. • hi ha la dona desesperada que surt per la finestra fent-se llum amb un quinqué. • hi ha la que s'arrossega gairebé, fugint, mirant obsessionada el cel dels avions assassins. • al centre, el cavall amb el ventre partit i travessat per una llança, símbol generalitzat de la víctima innocent, però no una víctima submisa, sinó rebel, que crida desesperadament. • un ésser humà trossejat; el mort, amb els ulls oberts, encara fa el gest de cridar i té la mà crispada d'indignació; l'altre braç, seccionat, té al punt una espasa trencada, d'on neix una flor • finalment, el gran brau de la força bruta que s'ho mira tot impassible, remenant la cua, al damunt mateix de la dona que plora, amb un infant mort als braços. Tothom crida d'odi. Fins i tot els animals

39. Primera lectura • Mitjançant metamorfosis Picasso fa de cada figura un símbol.  les dones i el nen, víctimes de la guerra;  el guerrer caigut, personificació dels soldats morts.  la dona amb el quinqué és l'únic signe lluminós en una escena d'horrors; sense ella no hi hauria esperança: vers la làmpada alça els ulls la dona que s'incorpora.  el brau pot ser l'al·legoria de la mort, la figura del futur dictador, o un tòtem peninsular, una imatge heroica del poble espanyol, que continuarà la lluita, abrigant amb el seu cos contorsionat als desvalguts.  el cavall pot ser la imatge de l'Espanya feixista, que trepitja al guerrer, o un símbol de dolor i agonia, víctima passiva de les curses de braus. • Totes les interpretacions són factibles, donat que Picasso, en definitiva, vol expressar la disgregació del món víctima dels horrors de la guerra, i per això es serveix d'ambivalències; així, al costat del cap caigut del guerrer hi posa una ferradura del cavall -signe de sort-, i per damunt de l'espasa s'alça una rosa. • En un procés similar de mort-vida, desesperació-esperança, podem assignar alternativament al brau i al cavall una connotacióo unaaltra, sempre que mantinguem el contrast dels símbols.

40. Picasso i la guerra Picasso: La guerra i la Pau. Vallauris. 1952 Picasso: Massacre a Corea. 1951. 109,5 x 209,5 cm

41. Picasso: La Guerra i la Pau, 1952. Musée Picasso. Vallauris (França)

42. Picasso i el barroc Poussin: El triomf da Pan. 1636. 134 x 145 cm. National Gallery. Londres Picasso: Bacanal segons Poussin. 1944

43. Velázquez: La família de Felip IV (Las Meninas). 1656. 318 x 276 cm.Museu del Prado. Madrid Picasso: Las meninas. Agost 1957. 194 x 260 cm. Museu Picasso

44. Què aporta Picasso a la tradicional representació de la guerra? Velázquez: La rendició de Breda. Abans 1635. Oli sobre tela. 3,07 X 3,67 m. Madrid. Museo del Prado

45. Albrecht Altdorfer: La batalla d’Alexandre. 1428-29. 158 x 120 cm. Munic

46. Paolo Uccello: La batalla de San Romano. 1454-57. 182 x 323 cm. Florència. Uffizi.

47. Rubens: Matança dels Innocents. C. 1637. Oli sobre taula. 199 x 302 cm. Alte Pinakothek, Munich

48. Gravat de Paulus Pontius

50. La lectura de Javier González de Durana • posa l’accent en la denúncia radical de la barbàrie bèl·lica: en ambdues obres es tracta de “matances d’innocents” • Rubens utilitza el mite clàssic per relatar com Herodes intentava evitar que hi hagués un altre Rei dels Jueus que pogués arrabassar-li el tron • Picasso construeix una nova mitologia perquè es prengui consciència d’aquest assaig brutal d’atacar massivament la població civil durant els conflictes armats