ÉS UNA PRODUCCIÓ DE JOSEP 2010

1. ÉS UNA PRODUCCIÓ DE JOSEP 2010 AÏNSA L’ESTARTIT ISLAS MEDAS CARCASSONA COLLIOURE COSTA BRAVA TOSSA DE MAR CAP DE CREUS BLANES BARCELONA SANT PERE DE RODES

2. Aïnsa Aïnsa. [Aínsa (castellà)]. Vila d'Aragó, província d'Osca, a la confluència delCinca i de l'Ara, al contacte entre l'alta muntanya i els Prepirineus. ...

3. Aïnsa

6. CARCASSONA Situada sobre les dues vores de l'Aude, a la seva confluència amb el canal de Migjorn, a l'esquerra del riu, en una plana fèrtil, s'estén la ciutat moderna, de pla reticulat, la Vila; a la dreta, dalt un turó, hi ha el nucli originari: la ciutat emmurallada, de carrers estrets i irregulars. És centre i mercat d'una regió agrícola (vins, conserves de fruita i productes alimentaris); les principals indústries són les tèxtils (confecció), cuir (sabates)

15. Cotlliure ( Collioure ) Municipi del Rosselló Situat a la façana marítima de la Marenda, des de la desembocadura del torrent Ravener, el curs del qual forma el límit amb el terme d'Argelers, fins a la cala de la Valleta; al centre s'obre el port natural, a la desembocadura de la riera del Dui, que davalla del coll de Molló i del pic de Tallaferro.

20. El cap de Creus És a l'extrem de l'anomenada península del cap de Creus, soldada al continent per la serra de Rodes i que constitueix, juntament amb la serra de l'Albera, una de les terminacions mediterrànies dels Pirineus. La península s'endinsa uns 10 km en la mar i ocupa entre 80 i 90 km2; és constituïda per un sòcol paleozoic d'esquists metamòrfics orientat en direcció WNW-ESE, flanquejat a ponent de granits sintectònics, que cauen a plom damunt la plana de l'Alt Empordà, i que són guiats en llur alineació per la gran falla de RosesVilajuïga. La serra de Rodes es dreça a 670 m a l'istme comprès entre les badies de Roses i del Port de la Selva; en són elevacions destacades el Pení (613 m), la muntanya Negra (443 m), el puig Alt (490 m) i el de l'Àliga (463 m).

25. Abadia benedictina del municipi del Port de la Selva (Alt Empordà), situada al vessant est de la serra de Rodes, dominant la badia del Port de la Selva. Fou un important focus de pietat per a la comarca empordanesa, en especial amb els seus jubileus, els anys que Santa Creu de Maig s'esqueia en divendres, i la seva església monumental és un compendi d'art i d'interès arqueològic. Malgrat això, el seu origen és fosc: l'any 878 era una petita cel·la monàstica discutida entre els monestirs de Banyoles, Sant Policarp de Rasès i la seu de Girona. Sant Pere de Roda, monestir de Rodes

29. Illes Medes Damunt una plataforma de baixos fons, que enlloc no assoleixen els 20 m de profunditat, constitueixen l'acabament SE de les calcàries cretàcies del Montgrí. Les Medes presenten un gran interès zoogeogràfic: la fauna marina originà abundor de corall, molt recercat des de la baixa edat mitjana. L'arxipèlag de les illes Medes davant la costa empordanesa, format per la Meda Gran, la Meda Xica i uns quants esculls L'exploració intensiva de les coves submarines des del 1954 n'ha fet desaparèixer les varietats estimades, com també en fa desaparèixer el nero. La fauna terrestre és especialment notable: conills i ocells aquàtics (corb de mar i gavina). Les gavines, unes 3 000 parelles, produeixen guano i han causat la introducció d'ullastres. L'any 1986 l'àrea marítima circumdant fou declarat espai natural marí especialment protegit, i el 2010, amb la creació del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, tant les illes com la part marina passaren a ser objecte de protecció ampliada. A la Meda gran hi ha un far, antiga fortificació i presó militar, que il·lumina fins a 16,6 milles

30. Federico Foerster Laures Barcelona, 1921 Arqueòleg. Estudiós de l'arqueologia clàssica catalana, ha dedicat els seus esforços a l'arqueologia submarina, de la qual fou un dels pioners a Catalunya. Ha fet prospeccions i excavat nombroses restes de naus romanes enfonsades, principalment a la costa Brava (Sa Tuna, Calella de Palafrugell, Port de la Selva, Estartit) i és autor de diversos treballs: Hallazgos arqueológicos submarinos en Estartit y las Islas Medas, 1960-1970 (1971) o La nave romana de Sa Nau Perduda (Cabo Bagur, Gerona) (1972).

31. L’Estartit Poble del municipi de Torroella de Montgrí (Baix Empordà), situat a l'esquerra de l'embocadura del Ter, a l'oest del massís de Montgrí, entre la muntanya Gran, el puig de Roca Maura i la mar, davant les illes Medes. Durant la temporada d'estiueig, la població flotant supera les 15 000 persones. La dedicació a la pesca ha disminuït en benefici de la dedicació als serveis turístics.

32. Tossa de Mar Al terme s'alça el puig de les Cadiretes (519 m), punt culminant del massís o bloc granític que tanca per mar la depressió selvatana, anomenat serra de Sant Grau pel santuari que es dreça en un dels ves sants. La Vila Vella de Tossa de Mar és un recinte emmurallat entre els segles XII i XIV És drenat en bona part per la riera de Tossa, que centra el sector SW i desemboca a la mar a llevant de la vila. La costa és summament retallada i la munió de cales i caletes que forma han estat ocupades per urbanitzacions residencials i turístiques.

38. Blanes A l'E limita exclusivament amb el municipi de Lloret de Mar, mentre que a ponent confronta, de N a S, amb Tordera, Palafolls i Malgrat de Mar, tots tres municipis del Maresme. Al nord del sector muntanyós s'alça el turó del Vilar (269 m), i la riera de Valdoric o de Blanes travessa el terme i la vila per desembocar a la mar prop de la roca o tombolo de sa Palomera (continuada per sa Palomereta), que separa la badia de Blanes de la platja de Sabanell, la qual s'allarga fins a la desembocadura de la Tordera. El port de Blanes, construït durant les dècades de 1920 i 1930, és essencialment pescador però també esportiu. Està situat a l'extrem de llevant de la badia, sota el promontori del Conventet, que continua el turó de Sant Joan. A llevant del promontori la costa continua espadada amb les cales de sa Forcanera i Bona (o de Sant Francesc) i la punta de s'Agulla fins a la platja de Treumal, al límit amb el terme de Lloret.

42. Història del port de Barcelona Anteriorment a la colonització romana degué existir un port natural a ponent de Montjuïc; els romans hi construïren muralles i torres, i durant l'edat mitjana hi subsistí un castell sota la jurisdicció dels vescomtes de Barcelona amb el nom de castell de Port, nom conservat en una església (Santa Maria de Port). Tanmateix, aquest port fou reblert per la sorra del Llobregat. Paral·lelament, a llevant de Montjuïc la línia de costa presentava petites badies aptes per al desembarcament, que s'anaren convertint en llacunes i després en terra ferma, mentre la costa prenia forma recta. El 1438, un permís reial donà inici a la construcció d'un port amb dret a cobrar ancoratge. Destruïdes les primeres obres pels temporals, foren refetes amb un espigó des de la Torre Nova fins a l'illa de Maians, segons els plans d'un enginyer anomenat Estasí Alexandrino (1477). El 1484 hom començà la continuació de l'espigó, però les obres no foren represes fins el 1590, gràcies a la prosperitat que ocasionà el pas de Barcelona cap a Gènova de l'argent americà; hom començà també la prolongació del moll perpendicular a la costa, amb nova direcció, que evità la invasió de la sorra acumulada pels vents del nord-est. A causa dels temporals, el 1606 s'interrompé l'ampliació del port, que no fou represa fins el 1679: hom allargà l'escullera (1687), que, des de mitjan s XVII, hom continuà cap al sud (1751). El 1816 foren iniciades les obres d'un moll nou, prolongació del dic de llevant; el 1829 hom emprengué el dragatge a fons del port i el 1857 era iniciada una prolongació de l'escullera. El 1869 fou constituïda la Junta d'Obres del Port, que sofrí diverses modificacions, segons els canvis polítics. Del 1870 al 1926 el port adquirí l'estructura actual.