170 likes | 723 Views
Modernisme, Noucentisme, Avantguardes. Renaixença. Acaba amb els tres segles de decadència literària. Des dels inicis arrossega un gran endarreriment des del punt de vista estètic. El romanticisme i realisme ens arriben tard .
E N D
Renaixença • Acaba amb els tres segles de decadència literària. • Des dels inicis arrossega un gran endarreriment des del punt de vista estètic. El romanticisme i realisme ens arriben tard. • A la darrera dècada del segle XIX i les tres primeres del segle XX se succeiran tres moviments artístics i culturals: el Modernisme, el Noucentisme i l’avantguardisme.
Modernisme • 1892: Viure del passat- 1906: Glossari d’Eugeni d’Ors • Coexistència de diverses tendències estètiques • Objectiu: transformar la literatura catalana i la cultura de regional i tradicionalista a nacional i moderna. • Acceptació de tot el que sigui modern
Contradicció: rebuig de la societat i al mateix temps desig de canviar-la. • Esteticistes (simbolistes): membres de la burgesia industrial (malfien del radicalisme d’esquerres. • Regeneracionistes o vitalistes: petits burgesos. Voluntat d’incidir en la societat per canviar-la. • Joan Maragall: es mou entre les dues tendències
Joan Maragall • 1878: Primeres poesies: jocs florals. • 1888: L’oda infinita: poesia com a vocació, inspiració, sense artifici, la poesia és igual a la vida. Tradueix Goethe: entra en contacte amb la poesia europea. • 1892: Pirinenques, poemes de regust decadentista. • 1895: Visions i Cants: llegendes i mites mitjançant els quals exalta el tarannà independent i democràtic i el seny dels catalans. Els Cants (La sardana, Oda a Espanya, Els adéus) tenen un fort component nacionalista.
Poc després abandona el Modernisme i abraça el nacionalisme més conservador i dretà de la Lliga regionalista, fins que mort el 1911. • En aquesta darrera etapa: 1903 Elogi de paraula i 1907 Elogi de la poesia. En aquestes dues obres condensa la seva Teoria de la paraula viva: l’expressió de l’emoció estètica no és producte de l’esforç racional, sinó que ve dictada per l’emoció i n’és inseparable i va lligada a l’espontaneïtat. • La seva darrera obra Naussica l’acosta al classicisme noucentista.
L’oda infinita Tinc una oda començada que no puc acabar mai; dia i nit me l'ha dictada tot quant canta en la ventada, tot quant brilla per l'espai. Va entonar-la ma infantesa entre ensomnis d'amor pur; decaiguda i mig malmesa, joventut me l'ha represa amb compàs molt més segur. De seguida, amb veu més forta, m'han sigut dictats nous cants; pro, cada any que el temps s'emporta, veig una altra esparsa morta i perduts els consonants. Ja no sé com començava ni sé com acabarà, perquè tinc la pensa esclava d'una força que s'esbrava dictant-me-la sens parar. I aixís sempre, a la ventura, sens saber si lliga o no, va enllaçant la mà insegura crits de goig, planys d'amargura, himnes d'alta adoració. Sols desitjo, per ma glòria, que, si algú aquesta oda sap, al moment en què jo mòria, me la diga de memòria mot per mot, de cap a cap. Me la diga a cau d'orella esbrinant-me, fil per fil, de la ignota meravella que a la vida ens aparella el teixit ferm i subtil I sabré si en lo que penses, -oh poeta extasiat!- hi ha un ressò de les cadences de l'aucell d'ales immenses que nia en l'eternitat.
Pirinenques Ben ajegut a terra, com me plau el veure davant meu en costa suau un prat ben verd sota d'un cel ben blau! I en les albes la gran bellugadissa de les fulles d'acer que el vent eriça amb tants reflexs de llum enlluernadissa. I el sol estès per tot. I el rec com cau escumejant avall la costa suau del prat ben verd sota del cel ben blau. Tots els membres caiguts, tot jo per terra, buidat de tota força i sens desig, la pensa poc a poc se'm desaferra... I em vaig trobant tan bé an allà entremig, i em va invadint com una immensa pau, i vaig sent un tros més del prat suau ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau.
Oda a Espanya Escolta, Espanya, – la veu d’un fill que et parla en llengua – no castellana: parlo en la llengua – que m’ha donat la terra aspra: en’questa llengua – pocs t’han parlat; en l’altra, massa. T’han parlat massa – dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts: has viscut trista. Jo vull parlar-te – molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes – vida és la sang, vida pels d’ara – i pels que vindran: vessada és morta. Massa pensaves – en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies – a morts els fills, te satisfeies – d’honres mortals, i eren tes festes – els funerals, oh trista Espanya! Jo he vist els barcos – marxar replens dels fills que duies – a que morissin: somrients marxaven – cap a l’atzar; i tu cantaves – vora del mar com una folla. On són els barcos. – On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: tot ho perderes, – no tens ningú. Espanya, Espanya, – retorna en tu, arrenca el plor de mare! Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal; que el plo’ et torni feconda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols. On ets, Espanya? – no et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya! 1898
Noucentisme • 1906 – Eugeni d’Ors: glossari/ Josep carner: Els fruits saborosos– 1923: cop d’estat de Primo de Ribera • Bases ideològiques: 1906- Glossari d’en Xènius a La veu de Catalunya: classicisme, imperialisme, civilitat, arbitrarisme
Classicisme: es retorna al model clàssic, d'inspiració grecollatina, enfront la rauxa del romanticisme que només primava l'originalitat i la inspiració. • Mediterranisme: el marc cultural de referència, en consonànciaamb el tret anterior, és el Mar Mediterrani, bressol de la civilització. • Ciutat: en oposició a la natura modernista i romàntica, es reivindica la ciutat com a ideal, centre de la raó, el seny i el progrés, contraposat a l'instint vist com a barbàrie. L'ideal és la polis grega, centre de govern i vida democràtica. • Imperialisme: recuperació de l’autogovern però formant part dels òrgans de decisió d’Espanya
Civilitat: s’oposa a la idea de “natura” modernista. Recuperació d’un ideal de conducta basada en la mesura i l’harmonia per formar part de la Catalunya Ciutat -Catalunya Ideal. • Arbitrarisme: s’oposa a l’espontaneïtat modernista (a la teoria de la paraula viva de Maragall). L'art, com a bellesa formal, no necessita una connexió directa amb la realitat, ja que n‘és una sublimació, una millora, qualsevol petita escena pot esdevenir art si se sotmet al treball de la forma, veritable element definidor. • Obra ben feta: cerquen la perfecció en tot el que fan, cada obra és un exemple del treball rigorós per esdevenir un model idealitzat en un món culte al marge de les turbulències del nou segle.
Josep Carner • 1896-1906: etapa d’aprenentatge. Llibre dels poetes. • 1906- 1924: etapa noucentista. Els fruits saborosos. 1913: es va acostant al simbolisme. La paraula en el vent, Auques i ventalls, La inútil ofrena. • 1925-1939: etapa simbolista. El cor quiet. • 1939-1970: etapa metafísica. Exili i dispersió professional. Nabí
Les llimones casolanes Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa damunt el voleiar dels braços i el vestit. El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa i ja a la cantonada és Licas, el marit. Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa. Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus, amb una revolada cruel i una amorosa ha restablert Metimna la pau, que amen el déus. Cansada, pren la copa de bella transparència on juguen aires, núvols, solcant un blau camí, i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència el raig de la llimona, la mel de romaní. I beu, dant a l'entorn les últimes mirades. La llum en el cristall, esparvilladament, damunt sa cara es mou i l'omple de besades i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment. (Els fruits saborosos, 1906)
La bella dama del tramvia Si ran de la parada veieu el "tram" passar tot ple de "smarts" o gent de la pescateria, sota un gran feix de plomes eternament hi ha la bella dama del tramvia. La nua el seu ermini gelós com un serpent; sa gorja mal coberta la voluptat exhala; deurà parlar, quan parli, melodiosament: és de París o Guatemala. Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit dins el brogit del tròlei i de la baluerna, i es decandeix llavores la flama del sentit. Mes, si poguéssim, ¿fora eterna? ¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix, val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada; si gaire l'escatíem, no fora tanmateix com la copsà la llambregada. Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és… la nostra maniobra subtil resulta vana-, o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues", sollant la parla catalana. I no hi ha més manera: la dama corre avall o bé de dispesera tot d'una pren la fila. Anem a peu, poetes, car la beutat defall en el topant on hom enfila. Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!, no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria. Totes les esperances de l'avenir són com la bella dama del tramvia. (Auques i ventalls, 1914)
Cançoneta incerta Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena! ¿És a la vila o és al pi de la carena? Un lliri blau, color de cel, diu: -Vine, vine!- Però: -No passis! -diu un vel de teranyina. ¿Serà drecera del gosat, rossola ingrata, o bé un camí d’enamorat, colgat de mata? ¿És un recer per a adormir qui passi pena? Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? ¿Qui sap si trist o somrient acull son hoste? ¿Qui sap si mor sobtadament, sota la brosta? Qui sabrà mai aquest matí a què em convida! I és camí incert cada camí, n’és cada vida! (EL cor quiet, 1925)