LES PROPIETATS DEL TEXT

1. LES PROPIETATS DEL TEXT

2. Propietats del text Anomenem propietats del text els requisits que ha de complir qualsevol manifestació verbal per poder considerar-se un text i, per tant, per poder vehicular el missatge en un procés de comunicació

3. Adequació • L’adequació és el conjunt de recursos lingüístics que usem per tal que un text s’adapte al registre i a la finalitat comunicativa per a la qual ha estat pensat.

4. Adequació • La relació entre text i context • La comunicació verbali la comunicació no verbal • Els coneixements enciclopèdics i el concepte de marc • Les veus de discurs • La variació lingüística • Les màximes conversacionals • Intertextualitat

5. La relació entre text i context • El text no és únicament una suma d’oracions, sinó que es defineix com una unitat comunicativa que té caràcter social i té un significat complet. • Un text es caracteritza pel grau d’adequació pragmàtica, de coherència semàntica i de cohesió sintàctica. • El context és un conjunt d’elements que intervenen en la interpretació d’un enunciat, que són pertinents per a la comprensió i producció d’un intercanvi comunicatiu.

7. Àmbit d’ús • Periodístic (mitjans de comunicació) • Acadèmic (institucions educatives i investigació) • Literari (discursos on predomina la funció estètica) • Administratiu (institucions públiques) • Col·loquial (relacions interpersonals entre amics, familiars, companys, etc.)

8. Tipologia textual • Text descriptiu • Text narratiu • Text explicatiu o expositiu • Text argumentatiu • Text instructiu • Text conversacional • Text retòric

9. La comunicació verbali la comunicació no verbal • Comunicació verbal: els humans ens comuniquem amb signes verbals, tanmateix van acompanyats de signes no verbals. • Comunicació no verbal: el silenci, els gests, el riure, la distància física, les imatges, els dibuixos, la música, etc. Parlem de comunicació no verbal sempre que hi hagen elements no lingüístics que incideixen en la interpretació del missatge lingüístic.

10. Els coneixements enciclopèdics i el concepte de marc(I) • Són coneixements previs dels interlocutors, procedents de l’experiència col·lectiva prèvia, i també, fins a un cert punt de la individual. • Actuen com a activadors que permeten comprendre certes informacions.

11. Els coneixements enciclopèdics i el concepte de marc(II) • Marc: coneixement convencional d’una situació més o menys definida. • Exemple: en un restaurant, activem un marc que inclou: participants (cambrers, clients, cuiner, etc.), objectes (taules, cadires, forquetes, etc.), esdeveniments (entrar a l’establiment, seure a la taula, etc.). • El marc funciona com a element d’economia discursiva.

12. Les veus de discurs • Autor real – lector real • Autor model – lector model (reconstrucció que fa el lector i l’autor real respectivament sobre la persona que ha produït un tex o el lector ideal a qui va adreçat) • Locutor: persona que “parla” al text • Alocutari: persona a qui s’adreça el text en el discurs

13. La variació lingüística • Variació diatòpica: variació produïda per les diferències territorials (dialectes i subdialectes) • Variació diacrònica: produïda per l’evolució de la llengua en el temps • Variació diastràtica (Sociolectes): variants socials que inclouen trets que permeten identificar el parlant com a membre d’un grup definit en la societat (grup d’edat, classe social, etc.) • Variació diafàsica (Registres) (estàndard, formal, col·loquial, vulgar, especialitzat)

14. Variació diatòpica

15. Variació diatòpica • Bloc occidental • Nord-occidental • Pallarès • Ribagorçà • Lleidatà • Valencià de transicióo Català Tortosí • Valencià • Castellonenc • Apitxat • Meridional • Alacantí

16. Variació diatòpica • Bloc oriental • Septentrional o Rossellonès • Capcinès • Septentrional de transició • Central • Barceloní • Salat • Xipella • Tarragoní • Balear • Menorquí • Mallorquí • Eivissenc • Alguerès

17. Variació diacrònica • Produïda per l’evolució de la llengua en el temps.

18. Variació diastràtica (Sociolectes) • Variants socials que inclouen trets que permeten identificar el parlant com a membre d’un grup definit en la societat (grup d’edat, classe social, etc.) • Exemple: • Raquel: Para estar too el día de pie... Toa la noche, por ejemplo, si • vamos a bailar o tal: con tacones, minifalda... • Luis: Tu quiereh ir con minifalda pa estar sentá? • Raquel: mmmm Hombre! [Luis riu] Pero... Joer! • Paula: No. (xx) pero de vez en cuando... • Raquel: Es que tú no... Tú nunca has ido con... con tacones!

19. Variació diafàsica (Registres) • VULGAR: Vinculat al col·loquial però amb molts vulgarismes molt allunyats de la norma lingüística. Usat en contextos no formals i entre interlocutors de baix nivell cultural. • ARGOT: Llenguatge usat per un grup social considerat diferent dels altres. Ús de lèxic especial format per deformació de mots en forma críptica per tal de no ser reconeguts per altres grups socials. (ex. Gitanos, drogoaddictes,tribus urbanes, ...)

20. Variació diafàsica (Registres) • COL·LOQUIAL: Sol ser oral. És el fet servir en els usos privats de la llengua, en la vida quotidiana. Té un grau de formalitat baix, és poc elaborat i espontani, que fa servir elements no verbals (gestos, etc.) • ESTÀNDARD: Considerat el registre neutre, amb un grau de formalitat equilibrat (ni molt formal ni molt informal). Usat en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació. Fa servir les formes lingüístiques de la norma gramatical.

21. Variació diafàsica (Registres) • PERIODÍSTIC: Es pot usar tant a nivell oral com a nivell escrit. Formalitat segons la situació. Té una funció explicativa i s’usa en estructura piramidal (de més rellevant a menys). Formes textuals pròpies: notícia, reportatge, entrevista, etc. • PUBLICITARI: Grau de formalitat alt. Utilització de recursos retòrics que produeixen ambigüitats. Utilització d’imatges gràfiques. • CIENTIFICOTÈCNIC: Formalitat alta. Claredat, precisió i concisió. No s’usen recursos retòrics ni estilístics. Té ermes propis segons l’especialitat. Models textuals propis: ressenyes, articles de divulgació, informes,...

22. Variació diafàsica (Registres) • JURIDICOADMINISTRATIU: Formalitat alta i fraseologia pròpia. Utilització entre administració i ciutadans. Usos escrits amb gran formalitat estructural. Sentència, al·legació, certificació,... • LITERARI: Grau màxim d’elaboració formal. Usat en textos literaris escrits. Gran elaboració estètica i d’utilització de recursos retòrics i estilístics. No hi ha interacció directa entre els interlocutors.

23. Coherència Fa referència al domini del processament de la informació. El missatge o la informació que vehiculen els textos s'estructura d'una determinada forma, segons cada situació de comunicació. La coherència estableix quina és la informació pertinent que s'ha de comunicar i com s'ha de fer (en quin ordre, amb quin grau de precisió o detall, amb quina estructura...)

24. Coherència • És el conjunt d’elements que s’organitzen en un text per a transmetre un sentit. Ve donada per la selecció i ordenació dels continguts exposats al text.

25. Coherència • Tema del text • Tema i rema • Selecció de la informació • Estructura (interna i externa) • Progressió temàtica

26. Tema del text • És allò de què tracta el text. Se sol reduir a un sintagma nominal (també pot ser una frase o una simple paraula). • A partir d’aquest eix temàtic se’n desenvoluparan altres de secundaris.

27. Tema i rema • Tema: element o conjunt d'elements que serveix de punt de partida d'un missatge. És l'element conegut o donat. • Rema: element o conjunt d'elements que en un missatge s'aporta com a nou o com a desenvolupament d'altres, és cada pas nou que es fa en el procés informatiu. Els elements remàtics són els que fan avançar la informació.

28. Selecció de la informació • La selecció que podem fer d’un tema concret és immensa. No obstant això, sempre fem una selecció de la informació. • Els aspectes que se seleccionen són molt significatius, i diuen molt de la subjectivitat de l’emissor i de la intenció comunicativa.

29. ESTRUCTURA (INTERNA I EXTERNA) • INTERNA (és aquella que remet a la divisió interna del text. Cal aprofundir en la lectura del mateix). • EXTERNA: (elements que estan al voltant del text i li aporten significació) • Títol • Altres elements paratextuals

30. Estructura (interna i externa) Títol • Hi ha dos tipus: • Temàtic: ens ofereix la clau sobre l’eix temàtic, bé total o parcial. • Remàtic: presenta una relació amb el text que no és de tipus temàtic.

31. Estructura (interna i externa) Altres elements paratextuals Atrauen l’atenció del lector i faciliten al màxim la lectura.

32. Estructura (interna i externa) • Nom de l’autor • Col·lecció • Editorial • Informació de portada • Il·lustracions • Nom de l’il·lustrador • Etc.

33. Progressió temàtica La manera com s'articula la informació coneguda (tema) i la informació nova (rema). Els textos solen combinar els tres tipus de progressió temàtica:

34. Progressió temàtica • 1.Progressió de tema constant (si hi ha un únic tema). Reprèn un mateix element com a tema en frases successives. • Frase 1: T1→ R1Frase 2: T1 → R2Frase 3: T1 → R3

35. Progressió de tema constant • Sol ser l'esquema bàsic de la narració. Un mateix tema (per exemple, un personatge que actua) genera una progressió de remes diferents.

36. Progressió temàtica • 2.Progressió de temes derivats. El tema inicial (un hipertema explícit o implícit) es divideix en diversos subtemes o "parts". Relació d'inclusió referencial. Organitza jeràrquicament el text. • Exemple: una descripció d'una casa (l'entrada.../la cuina.../el menjador...). • Hipertema → T1 / T2 / T3Frase 1: T1→ R1Frase 2: T2 → R2Frase 3: T3 → R3

37. Progressió de temes derivats • Sol ser l'esquema bàsic de l'exposició i de l'argumentació. Per exemple, del tema bàsic “la caracterització d'una ciutat” es deriven diversos subtemes (la descripció física, la divisió territorial, l'economia, la cultura...)

38. Progressió temàtica • 3. Progressió lineal (si es passa d’un tema a un altre). Cada rema es converteix en el nou tema. El centre d'interés va canviant.Frase 1: T1→ R1Frase 2: T2 (=R1) → R2Frase 3: T3 (=R2) → R3Exemple: “Al Mater Dei estudien més de sis-cents jóvens de moltes nacionalitats. Hi ha peruans, veneçolans, colombians, etc.; però sobretot romanesos. El romanès, com la llengua catalana, prové del llatí. Ja hem aprés que el llatí és la mare de les llengües romàniques.”

39. Progressió de tema lineal • És el cas de descripcions en què es van encadenant els elements que són objecte de caracterització: Tenia unes mans llargues, treballades, d'on sobresortia un gran anell. L'anell era...

40. Cohesió • Mecanisme que permet presentar els textos ben articulats. • Cohesió lèxica • Cohesió gramatical

41. Cohesió lèxica • IMPERSONALITZACIÓ • Procediments principals • CONSTRUCCIONS IMPERSONALS REFLEXES • SUBJECTE GENÈRIC • CONSTRUCCIONS ESDEVENIMENTALS • CONSTRUCCIONS AMB VERBS COPULATIUS • CONSTRUCCIONS D’INFINITIU • PASSIVES • IMPERSONALITZACIÓ DEL VERB • PASSIVA REFLEXA • DIXI PERSONAL

42. Modalització • Mecanisme que permet veure tot el seguit de marques lingüístiques en un text per tal d’observar l’actitud i el posicionament de l’emissor. • Marques discursives (tant lingüístiques com no lingüístiques) que demostren el grau de subjectivitat dins el text.

43. Modalització • MARQUES DE MODALITZACIÓ: • 1.Fenòmens d’èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples:  Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa

44. 2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa,dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: • Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé  • 3.Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa,afecte, menyspreu, • etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut 

45. 4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l’emissor • -Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc. • -Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre. • -Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor. •  -Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler. •  -Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia... •  -Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant... • 5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...

46. 6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vostè que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d’honor; el ruccallat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos • 7. Algunes figures retòriques, que no sols s’usen en literatura sinó també en la llengua oral,com ara la interrogació i l’exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia • Exemples: • Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest  xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca,cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se’ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).

47. 8.L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d’una llengua per una altra. Exemple: • El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante. • 9.Signes de puntuació (parèntesi, cometes, etc.).