Alfabetització audiovisual

1. Alfabetització audiovisual Conèixer coses bàsiques sobre el llenguatge audiovisual. Tenir un coneixement bàsic d’aquest llenguatge.  A la nostra societat també és necessària ja que la imatge i el so ens envolta. MATERIAL EXTRET DEL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ I DE LA FACULTAT CC.EE. DE LA UAB

2. Teoria de la comunicació context Pensa una idea Obtéuna idea Feed-back sorolls missatge missatge canal codi emissor receptor

3. Llenguatge verbal vs. audiovisual • S’estudia a les institucions tant formal com informal • Aspectes o dimensions: elements sintàctics, morfològics i semàntics. • Té un conjunt de símbols i normes d’utilització. • Cal saber llegir abans d’escriure. • És unisensorial i els continguts verbals són més nombrosos que els icònics. • Promou un processament seqüencial de la informació que proporciona al receptor una experiència unificada. • És natural. Els seus elements tenen sentit considerant les unitats seqüencials. • No sempre mobilitza la sensibilitat. És capaç de ser merament cerebral. • La seva presència és pràcticament nul·la • Aspectes o dimensions: elements sintàctics, morfològics, semàntics i estètics. • Té un conjunt de símbols i normes d’utilització. • Cal saber llegir abans d’escriure. • És multisensorial i els continguts icònics són més nombrosos que els verbals. • Promou un processament global de la informació que proporciona al receptor una experiència unificada. • És sintètic. Els seus elements tenen sentit considerant el conjunt. • Mobilitza la sensibilitat abans que l’intelecte.

4. El meu pare passeja un gos que sembla un lleó.

5. Sintaxi

6. 1. Format, Enquadrament En el moment en que mirem pel visor de la màquina fotogràfica o pel monitor de la càmera de vídeo, el que estem fent és posar en un marc,o enquadrar, una part del que els nostres ulls veuen. Quan mirem una fotografia ja revelada, tot allò que no està inclòs en l‘enquadrament senzillament no existeix ,no ho podem veure. Una de les premisses que hem de tenir en compte quan enquadrem és amb quin format treballem, perquè d‘aquest dependrà el resultat final. El format de la imatge és la relació que hi ha entre els seus costats verticals i horitzontals.

7. Format, Enquadrament El format estàndard utilitzat en fotografia és el de 24 x 36 mm,que és el format real del negatiu. En aquest cas, la relació d‘aspecte d‘aquestformat és d‘1,5. Aquesta relació s‘obté de dividir l‘amplada perl‘alçària: 36/24=1,5 Qualsevol ampliació d‘aquest negatiu seguirà tenint aquesta relació, tant si és de10x15cm,com si és d‘1x1,5m. Hi ha altres formats de negatiu de fotografia,com per exemple el de 6 x 6 cm, d‘aspecte quadrat. La fotografia digital té l‘avantatge que, un cop està a l’ordinador, podem retallar part de l‘enquadrament o, també, unir diverses fotografies i fer-ne una d‘aspecte panoràmic, posar-la càmera vertical,etc. Aquesta variabilitat d‘aspecte encara és més gran quan parlem del còmic, ja que en aquest cas el marc el creem nosaltres i no ha de ser forçosament rectangular. Cadascun dels marcs té un valor expressiu diferent. Aquest és un exemple de format en còmic. Un format més gran, més contingut. Aquest és un exemple de format en còmic

8. Format, Enquadrament Quan parlem de la televisió, o del vídeo, aquesta relació d‘aspecte és fixa. La televisió estàndard té unes proporcions de4:3, és a dir, una relació d‘aspecte d‘1,33, i sempre és apaïsada. Actualment,al mercat de la TDT els televisors tenen un aspecte més panoràmic, d‘1,78, amb proporcions de 16 de llarg per 9 d‘alt, que s‘adapten millor a l‘aspecte del negatiu de les pel·lícules de cinema i que ens permeten veure les pel·lícules que s‘emeten per televisió sense les bandes negres a dalt i a baix de la pantalla. El negatiu de les pel·lícules de cinema, generalment, utilitza una relació d‘aspecte d‘1,66 anomenada la divina proporció,que ha estat utilitzada permolts pintors. Si volem incloure fotografies o dibuixos de còmic o d’ordinador en un vídeo, hem de tenir en compte aquesta diferència de relació d‘aspecte entre els diferents formats.

9. Format, Enquadrament

10. Format, Enquadrament 4:3 1,33 16:9 1,78

11. Format, Enquadrament Pantalla de televisió fins ara convencional 1,33 (4:3) Fotografia apaïssada Fotografia vertical Relació d’aspecte 0,67 Pantalla de televisió panoràmic. 1,78 (16:9) Fotografia d’aspecte quadrat Format de cinema de relació d’aspecte 1,66 (divina proporció) Relació d’aspecte 3. Dues fotografies una al costat de l’altra

12. 2. Pla El pla com a valor d’enquadrament fa referència al grau d’apropament de la càmera a la realitat. És des d’aquesta concepció que s’ha establert una taxonomia que, amb petites variants, s’ha anat imposant. La categorització pren com a mesura de referència la persona humana, sistematitzant els plans en funció de l’allunyament o l’apropament a ella.

13. GRAN PLA GENERAL (GPG) Mostra un gran escenari, un gran paisatge o una multitud. El referent és allunyat i difús, subordinat al context que l’envolta, on la natura o l’entorn prenen més importància que la persona, de manera que o bé ni tan sols hi és o bé queda diluïda, llunyana, perduda, petita, massificada. És un pla que sovint serveix per situar bàsicament l’espai on s’ha de produir l’acció on posteriorment es complementarà amb altres plans més curts, però compte en no abusar-ne doncs poden acabar per diluir l’efecte desitjat. Emprar sempre els justos i necessaris. Valor fonamentalment descriptiu, però pot adquirir un valor dramàtic o expressiu quan es pretén destacar la solitud o la petitesa de l’home enfront l’entorn, la natura, la multitud, etc.

14. PLA GENERAL (PG) Mostra un escenari ampli en el qual s’incorpora i es reconeixen els referents, siguin persones, objectes o altres, que acostumen a ocupar entre una tercera i una quarta part de l’enquadrament. D’alguna manera ressalta la relació del referent amb el context que l’envolta. Valor fonamentalment descriptiu. En escenes de grup pot tenir valor dramàtic o expressiu.

15. PLA DE CONJUNT (PC) Un grup petit de persones o ambient concret. Interessa l’acció i la situació dels personatges que comencen a destacar pel seu protagonisme dintre de l’enquadrament. La persona està encaixada dins d’un espai definit i amb un cert marge de moviment. Bàsicament pot tenir un valor descriptiu o narratiu, i ocasionalment un valor dramàtic.

16. PLA SENCER (PS) Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus d’un o dos personatges. Interessa sobretot l’acció. Té, doncs, valor narratiu, però comença a potenciar ja el valor expressiu o dramàtic.

17. PLA AMERICÀ O TRES QUARTS (PA) Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els genolls de la persona. S’anomena americà perquè s’utilitzava fonamentalment en el western per oferir dos elements clau: el rostre de l’actor i el revòlver. Té com a objectiu destacar la cara i les mans del personatge que d’una manera o altra protagonitzen també l’acció. Té un valor narratiu i dramàtic, permet captar aspectes de l’expressivitat humana en un context global, possibilitant també la presència de diversos personatges.

18. PLA MITJÀ (PM) Presenta la persona tallada per la cintura, de mig cos en amunt. La seva finalitat és destacar la reacció del personatge davant una realitat. Permet la presència de dos o més personatges amb la finalitat d’establir interrelacions entre ells, fins i tot entre ells i altres referents materials. Valor fonamentalment expressiu i dramàtic (intensifica el valor expressiu del rostre i de les mans), però conserva encara un cert valor narratiu.

19. PLA MITJÀ CURT (PMC) Agafa aproximadament des de l’altura del pit fins el cap, essent un entremig entre el Pla Mitjà i el Primer Pla. Accentua el valor narratiu i dramàtic, aprofundint molt més en la captació expressiva del referent que aporta el Pla Mitjà.

20. PRIMER PLA (PP) Recull exclusivament el cap o qualsevol altra part del cos amb la finalitat de destacar una expressió, un gest o quelcom determinat, marginat o excloent altres elements secundaris amb un valor més de caire narratiu o descriptiu. L’espai en aquest tipus de plans no tenen cap valor. Valor fonamentalment expressiu, psicològic i dramàtic que requereix una acurada expressió del rostre per part de qui actua, ja que la seva imatge ocupa tot l’enquadrament de la pantalla i qualsevol badada pot arribar a desorientar a l’espectador, portant-lo a interpretar inadequadament la veritable sensació que de bon principi es pretén manifestar.

21. PLA DETALL (PD) Mostra un objecte o una part d’un objecte. Normalment s’incorpora com a pla d’inserció dins d’una narració. Segons el context, pot tenir un valor descriptiu, narratiu, simbòlic o dramàtic.

22. PRIMERÍSSIM PRIMER PLA (PPP) Mostra una part del rostre o del cos de la persona, ve a ser una accentuació del primer pla per tal d’emfatitzar encara més una expressió o acció determinada. En aquest cas el referent espacial ja ni existeix. També li direm quan estem tan a prop de l’objecte que no el sabem identificar. Potencia el valor expressiu i extrema la capacitat de xoc en l’espectador, però compte en no abusar-ne, doncs una proliferació d’aquest pla pot causar esgotament visual en l’espectador.

29. Pla Seqüència El pla entès com a unitat de presa, és a dir, el conjunt d'imatges enregistrades sense interrupció, des que es prem el disparador de la càmera fins que s'atura. És un concepte temporal. Es coneix com a Pla Seqüència, per tal de no confondre-ho amb el que és un pla en sí mateix. Però abans caldrà parlar del que és una escena i una seqüència. Una escena és compon d’un o més plans seguits que formen part d’una mateixa acció dins d’un espai i d’un temps determinat. Una seqüència és un conjunt d’escenes que integren una mateixa unitat narrativa. Conseqüentment, un pla seqüència és l’agrupació d’un o més plans en escenes, que conformen una mateixa unitat narrativa, tant pel que fa al temps com a l’espai. Solen tenir més durada que una seqüència i s’enregistren en una sola presa o pla, sense talls, aplicant-se tots els canvis d’enquadrament, punt de vista i moviments necessaris sense deixar de filmar. No són gaire habituals donada la dificultat que comporta.

30. 3. La composició Consisteix a distribuir adequadament els diferents referents que s’han de visionar dins l’enquadrament: persones, objectes, decorats, acció, sensació de profunditat, línia de l’horitzó, moviments, aire, llum, ombres, etc. L’ús que se’n faci haurà d’estar condicionat a la informació que es pretengui transmetre, segons se li vulgui donar un caràcter descriptiu, estètic, narratiu, expressiu, dinàmic o qualsevol altre que s’hagi previst en el guió. Per aconseguir-ho, serà bo conèixer un conjunt de normes comunicatives que caldrà tenir en compte quan enregistrin imatges.

31. Reflexió de les imatges Comparem les dues imatges i reflexioneu sobre els aspectes que veureu a continuació. Cal que tingueu present que partim d’un exemple en què ambdós plans són descriptius, i hi ha com a únic propòsit situar l’espectador en el pati enjardinat d’una casa. * Quina de les dues us suggereix una sensació més agradable? * En quina creieu que es jerarquitzen més adequadament els diferents elements que hi apareixen? * Quins penseu que són els centres d’interès de cada pla? * Trobeu encertat que en el segon pla hi apareguin uns testos en primera línia? * En ambdues imatges hi ha un tros de cel. Quina trobeu més adient? * Què en penseu de la situació del personatge en un pla i en l’altre? * Quin pla aporta més equilibri visual? * Quina imatge contribueix a donar major dinamisme al pla? * Quin pla ofereix una informació més completa i clarificadora?

32. Composició 3.1. Llei dels terços Podem seguir unes normes o lleis que ens permeten la intenció del missatge: Llei dels terços Línies Aire Simetria Asimetria La llei dels terços, com ja heu pogut deduir, consisteix a dividir mentalment l’enquadrament de la càmera en terços equivalents, amb dues línies horitzontals i dues de verticals, amb quatre punts d’intersecció que estableixen l’àrea de màxima atenció visual, on habitualment s’acostuma a centrar la nostra mirada en primera instància i que es coneix com la zona àuria.

33. 3.2. Línies

34. Línies

35. 3.3. Aire És l’espai que es troba entre el referent i els límits de l’enquadrament (dalt, sota i costats). Com la resta de conceptes, la seva major o menor inclusió ha d’estar en relació amb la informació que es pretén que aporti. L’Aire dóna aparença angelical.

37. 3.4. Simetria / Asimetria Les composicions massa simètriques poden ser agradables, però a llarg termini poden resultar monòtones. Les asimètriques, en canvi, produeixen sensació d'inestabilitat i poden ser eficaces per crear tensió.

39. 4. Angulació L’angle de visió, que defineix el punt de vista de la càmera amb relació al referent. Tot i que hi ha tants angles de visió com graus a l’escala, tractarem sols els més convencionals.

40. ANGULACIÓ NORMAL o FRONTAL (AN) L’eix de la càmera és perpendicular al rostre del personatge o de l’objecte, independentment de la seva postura (dempeus, tombat, assegut…). Valor expressiu que manifesta normalitat.

41. ANGULACIÓ EN PICAT o ANGLE DE PRESA ALTA O VISTA D’OCELL (AP) És l’angle que enregistra de dalt cap a baix, per damunt del referent. Amb l’alumnat més xic s’empra el terme “vista d’ocell”. Valor expressiu que es fa servir per disminuir, empetitir, produir sensació de feblesa, inferioritat, submissió, opressió, aclaparament, indefensió… en el referent, o bé per transmetre a l’espectador una impressió de punt de vista privilegiat, de control, de domini de la situació per part del personatge amb relació al referent. També pot tenir un valor merament descriptiu, per presentar millor un paisatge o una multitud.

42. ANGULACIÓ EN CONTRAPICAT o ANGLE DE PRESA BAIXA O VISTA DE CUC (ACP) Angle que enregistra de baix a dalt, per sota del referent. Valor expressiu que reforça, emfatitza, engrandeix, monumentalitza, solemnitza, potencia el referent (personatge, objecte, context…), i dóna la sensació de superioritat, de domini.

43. ANGLE INCLINAT (AI) Enregistrament amb la càmera inclinada lateralment. * Expressa inestabilitat, inquietud, inseguretat, etc., i accentua la subjectivitat de l’enquadrament.

44. Trenqueu amb la tendència d’enregistrar un pla estant dempeus i des de l’alçada dels vostres ulls. Un pla amb angle normal també ho és si s’enregistra a diferents altures. * Podeu estirar-vos a terra, estar asseguts o simplement fer una genuflexió per enregistrar plans amb angle normal. Heu de cercar posicions que fugin de la rutina, combinant en les vostres produccions diferents perspectives que contribueixin a donar un major dinamisme i enriquiment visual. * Posant-vos a l’altura dels referents podeu aconseguir imatges molt més atractives i naturals. En el cas dels infants, per exemple, no se’ls fa més petits del que són i quan ells mateixos es veuen en una pantalla, segur que es troben més identificats.

46. 5. Il·luminació • En primer lloc, deixar constància de què per aconseguir imatges és imprescindible disposar de llum, sense ella sols hi ha foscor. La llum ens permet fer visibles els espais i referents que surten dins l’enquadrament. • Expressada aquesta obvietat, afegir que tant la seva presència com la seva absència pot ser emprada com a recurs expressiu en les produccions audiovisuals, en quant què és un element més de la composició, que contribueix a centrar l’atenció en els referents, caracteritzar objectes i espais, destacant o difuminant formes i creant un ambient o atmosfera determinada, suggerint tot tipus de sensacions i efectes especials. • Distingirem: • Il·luminació suau. Sense cap contrast, Personatge angelical. • Il·luminació dura. Plena de contrastos i ombres. Personatge dolent

47. Les escenes on la llum té unes característiques suaus i amb lleugers contrastos entre zones clares i fosques, sense exageracions, s’utilitzen habitualment en continguts dramàtics.

48. Per escenes d’intriga, de por, misteri, angoixa…, se sol emprar la llum en contrapicat, amb grans contrastos entre zones clares i fosques.

49. En altres tipus d’escenes, que pretenen simular situacions habituals de la vida, sense intencionalitat dramàtica ni de cap tipus d’exageració narrativa, es busca normalment una il·luminació equilibrada, sense grans contrastos, on el que interessa destacar més és l’acció en sí mateixa i el que simplement fan els personatges.

50. La il·luminació directa o indirecta d’un escenari, natural o artificial, situada més amunt o més avall, perpendicularment, en picat o contrapicat, a un costat, davant o darrera del referent, és també un art i es regeix per uns codis lingüístics determinats que estan en funció del clima escènic que es pretengui aconseguir i de l’adequada disposició de les fonts lumíniques.