UNITAT 5

1. UNITAT 5 L’ADEQUACIÓ TEXTUAL

2. ESTUDI DE LA LLENGUA • Estudi del codi: • 1. Fonètica So • 2. Fonologia Fonema • 3. Morfologia Lexema i morfemes gramaticals • 4. Sintaxi Sintagmes i oracions • 5. Lexicologia Lexema i morfemes derivatius • 6. Semàntica Semes

3. ESTUDI DE LA LLENGUA 2) Estudi de l’ús: • Sociolingüística Usuaris i grups • Lingüística textual Text • Pragmàtica Enunciat i actes de parla

4. LES PROPIETATS TEXTUALS TEXT és el resultat d’un acte comunicatiu emès en uncontext,organitzat a partir d’una estructura i articulat a través d’unitats lingüístiques ben relacionades. Les propietats textuals són: • L’adequació: és la propietat textual que regula l’adaptació del text a la situació comunicativa. (funció del llenguatge i registre de llengua) • La coherència: és la propietat que es correspon amb l’estructura interna del text. • La cohesió: és la propietat que es correspon amb l’adequada relació entre les parts i l’ús dels elements lingüístics.

5. LES PROPIETATS TEXTUALS • Per veure si un text és adequat hem de veure si s’adapta al tema de què vol parlar, al canal per on circula, al propòsit que vol aconseguir i a la relació entre els interlocutors. 1) El tema: • Selecciona els recursos lèxics que pertanyen a una o altra àrea lèxica. • Es pot tractar de manera general o especialitzada

6. LES PROPIETATS TEXTUALS 2)La intenció: • El propòsit pot ser divers: informar, influir, manifestar una opinió... • Es classifiquen en objectius i subjectius. 3)El canal: És el mitjà a través del qual es transmet el missatge. Es classifica en oral i escrit.

7. Text oral • Les situacions comunicatives orals estan més condicionades pel context que les escrites. Sempre hi són l’emissor i el receptor, que comparteixen l’espai. És un procés interactiu, no planificat, tenen una estructura oberta. • La immediatesa en el temps és un element molt important en el desenvolupament dels actes comunicatius orals. • Els textos orals són transitoris, efímers i la recepció és lineal, els signes lingüístics es van succeint un darrere l’altre.

8. Text oral • Recursos propis: pauses, entonacions, repeticions, onomatopeies, gestos, mirades... • Pel que fa als aspectes gramaticals: ús dels pronoms relatius simples, ús del perfet perifràstic. • Sintaxi: oracions breus, coordinades i juxtaposades, el·lipsis, frases inacabades. A més, el lèxic inclou mots «jòquer» (que es poden usar amb significats diversos com el mot cosa), i mots «crossa» o expressions repetitives (com vull dir)

9. Text escrit • L’escrit és intemporal, la recepció no és immediata a l’emissió. La comunicació escrita és diferida en el temps i en l’espai. El discurs escrit és durador, gràcies al suport material de l’ escriptura. • El context hi té poca importància, per tant no trobem presència del codi no verbal i no hi ha interacció directa, l’emissor no sap la reacció del receptor. Poca presència dels díctics. • Hi ha una planificació de l’escriptura.

10. Text escrit • Aspectes gramaticals: els textos escrits tenen més connectors oracionals i textuals (conjuncions, adverbis, pronoms de relatiu, etc.) L’ordenació dels elements està reforçada pels signes de puntuació, la diversitat tipogràfica (negreta, cursiva) o per altres signes gràfics, com els parèntesis, els guions, els claudàtors, etc. • Relatius compostos (el qual, per la qual cosa), ús del perfet simple (aní, cantà), les combinacions normatives dels pronoms (els ho diré), etc.

11. Text escrit • La sintaxi prefereix les estructures complexes i elaborades i les frases llargues amb subordinació. No hi sol haver frases inacabades. • Se selecciona un lèxic precís i s’eviten les repeticions amb l’ús dels sinònims.

12. La dixi • La dixi és el procediment discursiu que reflecteix de manera més directa la relació entre text i context. Està relacionat fonamentalment amb el canal oral. • Els díctics són unitats lingüístiques que funcionen com a indicadors de la presència dels interlocutors, del temps i de l’espai de l’acte comunicatiu.

13. La dixi • La dixi personal: situa en el text les persones de l’enunciació , és a dir, l’emissor o el receptor. . Els pronoms personals forts i febles de primera i de segona persona (jo,(mi), nosaltres, em ens; tu, vós, vostè, et, us) . els morfemes verbals de primera i de segona persona; . els possessius de primera i de segona persona. (meu,meva,meus,meves,nostre,nostra,nostres; teu,teva,teus,teves, vostre,vostra,vostres)

14. La dixi • La dixi social: posa de manifest la relació entre els interlocutors. Expressa el grau de formalitat de la situació, la distància entre els parlants , l’estatus, el tractament protocolari... • Pronoms personals: Tu (indica proximitat); vós o vostè (indica distància) • Vocatius i formes protocol·làries: senyor/a, professor/a, molt honorable president/enta... LES PROPIETATS TEXTUALS

15. La dixi • La dixi d’espai: l’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat o per llunyania. • Les marques díctiques d’espai són els demostratius (aquest,aquesta,aquests aquestes, aquell,aquella,aquells,aquelles) • Els pronoms neutres (això, allò) • Els adverbis de lloc (aquí, allí, allà)

16. La dixi • La dixi de temps: les marques díctiques de temps són aquelles que s’interpreten amb referència al temps de l’enunciació, a l’ara i aquesta referència determina l’ abans i el després. • Adverbis i locucions adverbials: ara, abans, després, avui, demà, ahir... • Preposicions i locucions prepositives: fins ara... • Sintagmes nominals: aquest any, aquesta tarda, la setmana passada...

17. El context • El context físic: és el conjunt d’elements de l’entorn que es troben presents quan es produeix la comunicació. • El context fa possible la relació entre: -informació explícita: allò que es diu. -informació implícita: allò que es vol comunicar. Exemple: Quin disgust!

18. El context • Context d’ús: indret on es produeix la comunicació atenent la formalitat de la situació. -àmbit privat: comunicació entre persones conegudes en un àmbit informal. -àmbit públic: comunicació en àmbits formals. Àmbit periodístic, administratiu, acadèmic, literari... • Context sociocultural: és el conjunt de coneixements compartits pels interlocutors en un intercanvi verbal,que fan possible produir i interpretar enunciats.

19. La participació de l’emissor en el text • La presència de l’emissor es manifesta a través: - La presència del «jo físic», a través de la dixi de persona : marques de primera persona (el pronom jo, els temps verbals, els pronoms febles) - La presència del «jo subjectiu», modalització:marques que indiquen la posició, l’actitud (favorable o desfavorable) de l’autor. M’agrada, no m’agrada ... - La presència del « jo i altres veus», polifonia: incorporació d’altres veus en el discurs que es diferencien de la de l’autor i que presenten funcions diverses.

20. La participació de l’emissor en el text • Manera de presentar aquestes veus en el text: a) discurs citat: és el discurs que presenta marques que posen de manifest que s’incorpora una altra veu. -discurs directe: apareix un verb de locució (dir, exclamar, afirmar...), marques gràfiques –els dos punts i les cometes- i es reprodueix literalment la situació comunicativa que es va produir. La Lluïsa em va dir: «Demà no podré anar a classe». -discurs indirecte: apareix un verb de locució, la conjunció que, el verb en passat i es desfan els elements díctics de situació. La Lluïsa em va dir que l’endemà no podria anar a classe. -discurs indirecte lliure: sense cap marca gràfica i sense cap verb de dicció Volia que els quedés ben clar: no hi renunciaria de cap manera b) discurs sense marques de citació: l’emissor incorpora al seu discurs expressions sense marques de citació. Per exemple frases d’aguna pel·lícula, d’algun personatge famós, eslògans publicitaris, frases fetes, refranys... -Bé, jo me’n vaig a l’examen. Desitja’m sort. -Ei, que la força t’acompanyi.

21. La participació de l’emissor en el text • Absència de l’emissor en el text: No hi ha marques de persona, d’actitud, de posició o punt de vista. L’autor no apareix en el text. Joan Fuster és autor del llibre Nosaltres, els valencians. (discurs objectiu) Joan Fuster, l’assagista més important de la cultura catalana del segle XX, és l’autor del llibre Nosaltres, els valencians, de lectura imprescindible per als lectors contemporanis. (discurs subjectiu)

22. L’ÚS LINGÜÍSTIC: LA VARIACIÓ • La variació lingüística s’associa a dos factors: a) els grups humans - l’espai: varietats geogràfiques (català oriental/català occidental) - els temps: varietats històriques. -grup social, generacional, segons el sexe, la procedència: varietats socials. b) les situacions Els parlants segons el context comunicatiu (tema, propòsit, canal, espai, relació) usen un o altre registre lingüístic

23. L’ÚS LINGÜÍSTIC: LA VARIACIÓ • Els registres formals: es presenten en textos en què preval l’elaboració, l’organització i la planificació prèvies, solen vehicular-se a través del canal escrit, segueixen la correcció gramatical i solen produir-se en àmbits específics (l’administració, la ciència, la tècnica, les humanitats, la literatura...) - registre tecnicocientífic - registre literari - registre jurídic i administratiu Registre estàndard

24. L’ÚS LINGÜÍSTIC: LA VARIACIÓ • Els registres informals: Propis de la quotidianitat, s’associen a temes generals, hi predomina la subjectivitat, l’espontaneïtat, la manca d’elaboració i la planificació. Moltes vegades no segueixen la norma gramatical. - registre col·loquial - registre vulgar - argots