El verd digué:

1. Una vegada els colors del món van encetar una discussió. Tots volien ser el millor, el més important, el més necessari o bé el favorit.

2. El verd digué: “És evident que jo sóc el més important, sóc el símbol de la vida i de l’esperança. He estat escollit per a cobrir el camp, els arbres i les fulles. Sense mi tots els animals moririen. Mirin el prat, estic per tot arreu”

3. El blau el va fer callar: “Tu només penses el la terra, però també has de pensar en el cel i el mar. L’aigua és el fonament de la vida que extrauen els núvols des del fons del mar. El cel dona espai, pau i serenor. Sense la pau, tots vostès no serien res”.

4. El groc se’n burlava tot dient: “Tots vostès son massa seriosos; en canvi jo porta el somriure, l’alegria i la calidesa al món. El sol és groc, i també la lluna i les estrelles; al mirar un gira-sol, tothom comença a somriure. Sense mi no hi hauria diversió”.

5. El taronja va fer sonar la seva trompeta tot replicant: “Jo sóc el color de la salut i de la fortalesa. Potser no abundo massa, però sóc preciós perquè me’n cuido d’atendre les necessitats de la naturalesa humana. Porto les vitamines més importants, penseu en les pastanagues, les carabasses, les taronges, els mangos i les papaies. Potser no sempre hi sóc present, però quan omplo en el cel a l’albada o bé al capvespre, la meva bellesa és tan impressionant que cap color gosaria a pensar en cap altre de vostès”.

6. El vermell no podia esperar més i cridà: “Jo sóc el qui els mana a tots. Sóc sang, la sang de la vida; estic disposat a lluitar per una causa, porto el foc en la sang. Sense mi la terra estaria tan buida com la lluna. Sóc el color de la passió i de l’amor, de la rosa roja, la pastora i la rosella”

7. El violeta es va aixecar, era molt alt i parlava amb una gran ostentació: “Jo sóc el color de la reialesa i del poder. Els reis, comandants i bisbes sempre m’han escollit perquè sóc el símbol de l’autoritat i la saviesa. La gent a mi no em qüestiona, m’escolten i m’obeeixen.”

8. Finalment, l’anyil va parlar molt, i molt més tranquil que els altres, però amb la mateixa fermesa: “Pensin en mi, jo sóc el color del silenci. Difícilment se’m nota, però sense mi tot seria superficial. Represento el pensament i la reflexió, el crepuscle i el fons del mar. Em necessiten per a crear balanç i contrast, per a l’oració i la pau interior.”

9. Així els colors van continuar fardant, cada un estava ben convençut de la seva superioritat, la discussió anava pujant de to. De repent al cel es va produir un destell sorprenent, un tro lluminos que es va estendre i va estendre i va retrunyir. Va començar a ploure i els colors s’agupien esporuguits, s’atansaven els uns als altres per a soplujar-se.

10. Enmig de les queixes, la pluja començà a parlar: “Vostès colors necis, lluiten entre si, cada un procurant dominar la resta. Que no saben que cada un va ser fet per a un propòsit especial, únic i diferent? Donin-se les mans i vinguin a mi. Fent tot el que se’ls hi demanava, els colors es van donar la mà.

11. La pluja continuà: “D’ara en endavant, quan plogui, s’uniran i creuaran el cel formant un gran arc de color com a record de que tots poden viure en pau. L’arc de Sant Martí és un símbol d’esperança per al demà” I així, cada vegada que la pluja banya la terra, un arco iris es fa presenta al cel, ajudant-nos a recordar que hem d’estimar-nos els uns als altres.