Guillem Lopez i Casasnovas Catedràtic d’Economia Catalunya i els Reptes del segle XXI

1. LES RELACIONS FISCALS DE CATALUNYA AMB ESPANYA: CATALUNYA, EN ELS DIFERENTS SUPÒSITS, POT PAGAR EL MANTENIMENT DE L’ESTAT DEL BENESTAR? Guillem Lopez i Casasnovas Catedràtic d’Economia Catalunya i els Reptes del segle XXI Olot 12 d’Abrildel 2013

2. El dèficit fiscal és dèficit social Desplegament de la Llei de dependència Millor sanitat Més escoles bressol Millors universitats Més infrastructures Una política econòmica al servei del progrès i la reactivació econòmica

3. Narrativa de les finances de la Generalitat • 1) Catalunya genera uns tributs anuals per import de 34.000 milions d'euros. Paga impostos per import de 34.000 milions, tant estatals com autonòmics. • 2) La Generalitat d'aquests 34.000 milions en disposa de 24.000 milions directament, d'acord amb el sistema de finançament. • 3) La Generalitat ha d'atendre despeses per import de 30.000 milions d'euros, de les quals 4.000 milions són retorn deute públic i interessos. • 4) L'Estat gestiona un total de 10.000 milions dels tributs generats a Catalunya. • Tot això en tributs (IVA, IRPF, ISoc, IEsp, ISD, IPat...), ingressos per Seguretat Social a banda.

4. 5) La diferència entre les despeses i els recursos 30.000 - 24.000 milions = 6.000 milions és el dèficit, que es calcula en funció del PIB, que és de 200.000 milions, per tant 3,5%, • si deixem de banda la despesa en deute serien 26.000 - 24.000 milions = 2.000 milions, seria 1%. • aquest dèficit s'ha de cobrir amb recurs a préstecs - endeutament. La Generalitat té impossibilitat per l'Estat l'endeutament als mercats. L'única manera d'aconseguir crèdit per pagar les despeses és amb préstec de particulars (bons) o el préstec de l'Estat (Fons liquiditat autonòmica), a un interès molt alt. • I atents al FLA (cost del prèstec!!) i a la Unidad Central de Compras com a potencial instrument recentralitzador

5. 6) L'acumulació del dèficit cobert amb endeutament o préstecs en els darrers anys ha donat lloc a una suma total de deute de 44.000 milions, que és la suma del crèdit demanat en cada any pressupostari. • aquesta és una quantitat que s'ha de tornar, i que només a dia d'avui correspon al pressupost total d'ingressos de la Generalitat en un any. Caldria esmerçar els recursos totals de dos any per tornar tots els diners que ens han prestat. A més, aquesta quantitat genera uns interessos que cal pagar i que cada any creixen, i són molt alts. El deute no es pot deixar impagat. • 7) El marge d'actuació en pressupostos de la Generalitat està limitat per les anteriors condicions i la mínima capacitat tributària que té. • per tant, tot ve donat, i o millor gestió, o reducció de despeses, o increment d'ingressos, o els números no surten, i més si la Generalitat ha de tendir a l'equilibri financer, és a dir a què les despeses siguin iguals als ingressos.

6. Els comptes de la Generalitat • La Generalitat va liquidar pel 2012 un pressupost de 35.290 milions despeses respecte d’una previsió inicial de 32.895. El 2012, 27.719 • amb el finançament vigent i sense deute, els recursos corrents de la Generalitat foren el 2011 (drets reconeguts) de 21.941 milions. • El desfase entre drets corrents i obligacions totals reconeguts fou ja el 2009 de 8.800 M i de 9.600 M el 2010 (gairebé jas 11.000 doncs el 2011) • Conflueix la renegociació del deute anterior que no es pot tornar, ara un cost superior (13.447 M per al conjunt del 2012, de les que 4.800 han estatdel crític darrer trimestre), amb el dèficit anual que hi afegim: entorn dels 4 mil), amb uns mercats tancats: Recurs només al FLA • Uns 10.000 milions annuals són doncs deute nou a emetre. Saldo total pel 2011: 41.912 (fins el 45.250 el 2015: segons el PEF, segons uns supòsits incumplibles hores d’ara de creixement nominal del PIB del -0.8% el 2012 (-1.8%), +1.1% el 2013 (-0.3%; realment avui -1.5%), i +2.6% el 2014, avui +0.8%!!). • L’estoc del deute suposa ja més del doble del ingressos corrents (entorn de 50.)

7. Els comptes de la Generalitat • La Generalitat de les despeses totals pel 2012, entorn de 3.000 son costos financers i postposats, creixents de manera molt ràpida (300 més el 2013). •  Dels ingressos del 2011 (35.004), 12.280 eren ingressos financers!! • Entre les previsions, els 888 M d’alienació d’actius com els més problemàtics. • L’Estat ha reduït en 713 M€ les transferències finalistes a la Generalitat en els exercicis 2011, i anterior, totalitzen uns impagaments de 970 M€ • ….més incompliments de la DA3a de l’Estatut. Aquest any 2012 tampoc s’han rebut els 211 M€ corresponents a la liquidació del 2009 que, sumats als 759 M€ pendents de l’any 2012. • De la despesa executada, sembla que la Generalitat ha fet un gran esforç de contencióEs preveia passa d’un dèficit no financer de 6.624 el 2011, a 2.252 el 2012 (4.000 a la realitat).. • De les noves mesures proposades, 2.910M com a millor estimació de contenció de despesa (i entorn dels 1.400 per a una dubtosa hores d’ara de ingressos).

8. Es parla més que no es fa... Es critica més que no es proposa • Els vicis de la pressupostació pública: de l’optimisme estatal irresponsable al centrifugament del dèficit a les CC.AA. Els paràmetres de l’elasticitat recaptatòria i els amrges de la gestió de la despesa • Amb elasticitats renda superiors a la unitat, un reconeixement de menys renda d’un 10% hauria de portar a més d’un 10% de retallada • No és només un problema de sostenibilitat financera; també solvència. I tot això amb accions a fer en un mon ple de incerteses, uns recursos limitats, i un professionalisme públic que no comparteix les dificultats del finançador ni assumeix cotes d’autonomia i acceptació de responsabilitat financera

9. LA SITUACIÓ PRESSUPOSTÀRIA • Premisa: Hores d’ara…Si ens hem de creure el pressupost.. • Realitat Menys ingressos participats (l'execucio de l'estat es de moment -1.7. El PIB previst -1.5). Menys ingresos extraordinaris (l'any passat 1.350 per concesions. Aquest any si s'aconsegueix vendre patrimoni es recaptara sobre uns 600. Per la banda de la despesa son 300 M adicionals per interesos deguts als increments del deute i 150 M de deute estructurat per despesa postposada que toca pagar ara.

10. LA SITUACIÓ PRESSUPOSTÀRIA • I tot aixo efectivament ja a meitat d'any i matenint retalls que s'havien anunciat com a no recurrents. Per a repetir el 2 per cent de deficit del 2012 caldrien ja retalls minims addicionals de 1.300 sense eximir ne cap de l'any passat. El O.7 assignat per l'estat equivaldria a retalls addicionals a l'any passat de 3.900. Un 20 per cent de la despesa de retall addicional? Incumplible • Les dades estan penjades a la web de la conselleria, i el relat, al discurs de mas colell a tribuna bcn. Tambe a la web. Parlar de pressupost com a palanca de creixement empresarial en aquest context? Impossible.

11. RAONS D’UN DESENGANY Tretze punts prou allunyats del sentit comú • 1. La ignorància, mala criança o maledicència del que ha de ser la solidaritat ‘entre els homes i les terres d’Espanya’ ho ha acabat enverinant tot. • No s’ha volgut mai reconèixer per part dels seus beneficiaris que un anivellament redistribuidor amb el que l’assignació de recursos atorga igual capacitat de despesa (per fer front, posem, a les prestacions fonamentals de l’estat de benestar), quan les contribucions fiscals dels habitants dels distints territoris són força diferents, incorpora ja prou elements significatius de solidaritat.

12. La solidaritat ha de raure en els serveis públics no en la renda (que depèn del creixement econòmic). Anivellar en lloc és substitut del desenvolupament regional • Redistribuir recursos sense incidir en les causes que generen la desigualtat, creant ocupació pública i no desenvolupament econòmic no te fonament ni d’eficiència ni d’equitat i crea economies que depenen de la continuïtat de la redistribució. • A més, penalitzar en negatiu les assignacions dels que més aporten té mala justificació, és ineficient i en tot cas de difícil exigència de compliment. I més quan la despesa no pròpia de la Generalitat agreuja més que no compensa l’anterior situació.

13. Els referents d’aquestes incomprensions (recursos Cat/Esp): -Pes de la capacitat fiscal (entorn del 21%)-Pes del PIB (entorn del 19%) -Pes de la població (entorn del 16%) -Pes del finançament autonòmic (entorn del 14% com a mitjana) -Pes de la despesa de l’Admó central sobre el territori a partir de les seves competències: entorn del 12% com a mitjana.D’aquelles diferències, el dèficit fiscal estimat

15. 2. La pretensió redistributiva que impedeix capacitats similars de despesa agregada, macro, sobre el territori, al servei dels seus ciutadans és incompatible amb garantir després els drets d’aquests al nivell micro, de la prestació individualitzada concreta. • Respecte d’un dret universal àdhuc protegit per una llei estatal!, que un gestor de la despesa pública hagi de demanar que l’usuari complementi amb peatges, taxes i copagaments els recursos que no es reben en raó d’aquell sobreanivellament és un disbarat.

16. 3. Descentralització i uniformitat son conceptes contradictoris. Precisament el que fa la solució federal és evitar imposar una preferència homogènia. Ni els impostos ni les despeses son els mateixos en els estats compostos. • En un context de responsabilitat fiscal ni l’enveja ni el trencament de la cohesió per diferències responsables son arguments plausibles.

17. 4. Els nivells de recursos assignats centralitzadament i la despesa realitzada de manera descentralitzada recullen realitats diferents. No es pot llegir com a desigualtat ‘a corregir’ el que una comunitat des de la seva major capacitat fiscal o priorització diferencial de la despesa, dediqui més recursos als assignats inicialment de manera externa. No es pot castigar a qui més esforç fa.

18. 5. Es prou sabut que un euro no compra el mateix sobre la geografia. Assignar recursos ignorant aquesta realitat condemna a determinats ciutadans a prestacions reals inferiors a la resta, fins i tot en el cas d’haver realitzat majors contribucions. • L’aplicació d’aquest criteri al conjunt de la despesa del territori català importaria entorn del 2.500 milions d’euros anuals (equivalent als retalls forçats el2012)

19. 6. En un sistema pactat de ‘bon rollo’, els impostos que paguen els ciutadans d’un territori són també, poc o molt, de les jurisdiccions territorials que els representen. No son una regal més o menys discrecional, més o menys políticament arbitrària, d’una de les parts. • 7. Si els drets a rebre recursos per part de les diferents jurisdiccions són prou clars i els acords es respecten lleialment, qui té la clau de la caixa no hauria de ser decisiu. De fet les parts podrien encarregar la recaptació a un tercer!. Contràriament, en context de desconfiança, aquella premissa resulta decisiva.

20. 8. Qui ha de disposar de major facilitat per a poder endeutar-se és prioritàriament qui té els compromisos de despesa més importants per al benestar de la ciutadania, derivats per unes lleis que generen unes obligacions que son altrament no finançables a la fase baixa del cicle econòmic, que és quan, a més, son més importants. • 9. Preservar llengua, cultura i identitat d’una comunitat ha de ser preocupació col·lectiva de totes les comunitats que conviuen. • Si la part dominant no ho fa, l’asimetria en el tractament financer per la responsabilitat de l’altra part està més que justificada tot i que l’aboqui al dèficit.

21. 10. A efectes de valorar les raons per les que una jurisdicció (comunitat autònoma, per exemple) té en un moment donat més dèficit públic, s’ha de considerar tant l’assignació de recursos amb els que compta, com la despesa que fan les altres jurisdiccions (l’administració central, per exemple des de les seves competències) en el territori d’aquella. • Finançar necessitats poblacionals per sota de la mitjana promou que una jurisdicció es vegi abocada al dèficit per preservar drets i obligacions meritades, tant en situació de crisi econòmica com en la seva absència.

22. 11. A fi i efectes de valorar el deute d’una jurisdicció cal considerar durant quant de temps l’anterior insuficiència s’ha mantingut i quant desigual ha estat històricament el repartiment de competències. • Madrid, en aquest sentit mai pot ser contrafactual: Rep les transferències més tard, opera a través de concessions administratives que amaguen part del seu deute, els dèficits propis estan inextricablement confosos amb els de l’Ajuntament de Madrid, que quasi bé coincideix demogràficament amb la província i amb la Comunitat, i amb els de l’Estat del que n’és capital. • No procedeix doncs en aquesta situació treure de polleguera el seu dèficit, deute o suposada balança fiscal.

23. 12. Quan una Comunitat demana crèdit i ha d’argumentar que la capacitat de retornar-lo depèn dels diners que li donarà, si els dóna i quan els doni, un tercer, no pot resultar després una sorpresa que la seva solvència estimada sigui nul·la. • Que facin befa d’uns diners que no son seus és sorprenent • Una comunitat desenvolupada que pugui fruir d’un finançament propi a partir dels recursos que generi , per la seva capacitat de produir renda i riquesa, no pot sinó millorar les seves qualificacions creditícies.

24. 13. No es pot predicar allò que no es practica. Acusar d’insolidaris des dels propis beneficis que atorga el concert econòmic foral que es nega als altres és immoral. Criticar com a privilegi des de l’oposició allò que després es defensa i frueix quan s’està la govern és, senzillament, hipocresia. (...) • Darreres estimacions del sobrefinançament del concert per sobre del règim comú: entre 4 i 6 mil milions d’euros: l’equivalent per a Catalunya de 12 a 16 mil milions a l’any. Retalls acumulats de la despesa de la Generalitat 2011 i 12: 3.269!!)

25. ¿quants d’aquests principis han estat respectats a les relacions fiscals i financeres entre el govern central i la Generalitat catalana? CAP A quin teulat està la responsabilitat? LA DECISSIÓ ESTÀ AVUI A LES MANS DELS CATALANS.

26. Paisatge després de la batalla electoral • Els acadèmics frontistes n’han dit de gruixudes!! (contra l’Espanya ‘ens roba’ o la solidaritat alemanya al 4% ja me’n he ocupat altres vegades!) • S’ha convertit la baixada del volum exportador com a conseqüència d’un possible boicot amb una baixada del PIB català (confonent valor de transacció amb generació de renda)

27. S’ha identificat la diferència entre el pes dels crèdits i dels dipòsits catalans com la insuficiència financera que sufraga Espanya, oblidant que és l’Eurosistema qui manté Espanya en el seu conjunt). • S’ha argumentat que Catalunya no podria pagar les seves pensions avui per ingressos insuficients, negligint que el dèficit de les pensions és general i molt menor a Catalunya que a la resta (en sistema de repartiment i amb més població ocupada)

28. Alguns ens han martellejat amb conjectures macroeconòmiques de boicot, en dimensió i durada, com si fossin axiomes de comerç d’obligat compliment que condemnaven a l’empobriment de Catalunya per sempre més. • Altres menyspreen (reduïen) el resultat de la balança fiscal evitant neutralitzar el dèficit públic (com si això fos opcional) evitant mostrar els absurds de superàvits fiscals d’altres encara molt més grans!)

29. Ens hem cansat de sentir que son els individus i no els territoris qui paguen impostos, però mai han acceptat que els individus en països descentralitzats ho poden fer a més d’una jurisdicció. Tossuts han amagat el pre-judici de que no hi ha catalans sinó més aviat espanyols que viuen a Catalunya. • Es continua negant la realitat de que legítimament (al Parlament) el sentit de pertinença comunitari continua valorant la solidaritat intra d’homes i terres catalanes per sobre de la inter amb la resta d’Espanya, de solidaritat forçada.

30. Alguns han prejutjat que ‘vist el vist’ amb l’autonomia catalana, no s’ho valia corre els riscos de l’estat propi tot i preferint ‘dolent conegut’ que ‘bo per conèixer’. • Altres, vist el vist, prefereixen assumir riscos que continuar amb una inacció que pugui portar a la inanició. • Totes aquestes valoracions s’han produït amb una gran asimetria opinàtica als mitjans: en un lloc s’ha donat pàbul a tots els argument, per inconfessables que fossin, i en l’altra s’han silenciat els contraris. Els primers mostraven major maduresa democràtica, però dividien amb ombres de dubtes parcialment l’opinió pública, que es ‘gestionava’ altrament sense escletxes a l’altra banda de la brunete mediàtica.

31. RESUM:Eldèficit fiscal reiteratésdèficit social Una fiscalitat millor ajustada a les necessitats productives Desplegament de la Llei de dependència Millor sanitat Més escoles bressol Millors universitats Més infrastructures Una política econòmica al servei del progrès i la reactivació econòmica