Corrents poètics més importants de la nostra poesia de postguerra

1. LES TENDÈNCIES MÉS RELLEVANTS DE LA POESIA EN EL PERÍODE QUE VA DES DE LA POSTGUERRA FINS A FINALS DELS ANYS 70. Corrents poètics més importants de la nostra poesia de postguerra

2. Poesia postsimbolista Perfecció formal i allunyament de la realitat són els trets bàsics d’aquesta poesia. La novetat és la humanització del contingut com a conseqüència de la guerra i l’experiència de l’exili .Així, els temes són la mort, el destí personal i col·lectiu, l’exili o l’enyorança de la pàtria, formalitats per mitjà de símbols i mites. Poemes més importants de la immediata postguerra: Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es perpetua el codi postsimbolista heretat del noucentisme.

3. Elegies de Bierville • "Sota una aparença complexa, les Elegies desenvolupen un sol tema, ens conten una única història: la del despullament metafísic de l'home, la de la seva transcendència [...] Pedrò la coincidència del més concret i personal i del més universal de l'essència de l'home (de l'òntic i de l'ontològic, diria Heidegger), és el que, per la virtut de la seva mateix espontaneïtat original, indefectiblement es realitza en la poesia. La poesia, certament, no és filosofia; el seu llenguatge no és coneptual, sinó intuïtiu." "Poesia d'exili i d'allunyament físic, les Elegies de Bierville són paradoxalment la narració d'un retorn. Retorn metafísic i transcendent." "l'esperit ha fet irrenunciablement del seu dolor una victòria [...] Li ha bastat, doncs, el dolç fast d'ésser i gustar-se un mateix (elegia IX), sol en la seva integritat personal, feta d'un passat concret, i abocada a un futur al qual s'obre permanentment renascuda." "De fet, l'experiència personal es tradueix per al poeta en art, de la mateixa manera que el dolor i el plany es refan en esperança i que la incertitud errabunda es fixa en certesa." (Ferraté, Joan. "Pròleg" a Carles Riba, Elegies de Bierville, Barcelona, 62, 1976).

4. Nabí • "És del tot lògic que la història de Jonàs donés a Carner un gran tema, el tema del seu poema màxim. La fibra central de l'obra de Carner, el motiu a què torna sempre, podríem dir que és la consciència de la inadequació de les racionalitzacions que l'home es basteix a partir de les dades immediates de la seva experiència." "Tots els afanys, les il·lusions i les presumpcions dels homes se'ls mira com a derivatius, com a testimonis d'una vida aboriginal que es troba abans o al dessota. Però, per això mateix, aquests gestos humans són enormement valuosos." "el poema de l'home en pugna amb les seves pròpies racionalitzacions, que no arriba mai a encaixar-hi amb una plena coincidència de sinceritat, que es troba sempre ofegat o decebut per l'objecte de la seva fe. En el mecanisme del poema, no és pas essencial que aquesta fe sigui religiosa. El Iahvé davant qui Jonàs s'agita pot ésser entès com qualsevol de les formes d'allò que Freud anomena el "super-jo": és la racionalització summa de Jonàs, la clau de volta del seu univers [...] poema de la idealització decebuda." "només per això, perquè fos involuntàriament parit per segona vegada, haurà viscut Jonàs. És tot el sentit de la seva vida, i no es tanca dins seu més que dins de qualsevol altre home . L'autèntic Jonàs és el Jonàs objectivat, simbòlic, independent dels seus barroers intents personals d'interpretació. [...] sabem de Jonàs tant com ell n'ha pogut saber. No en sabem res, i ho sabem tot. El contingut de la seva vida és narratiu, objectiu com tot símbol poètic sòlid, destinat a enriquir la imaginació dels homes.""Si he sabut llegir bé Nabí, aquest seu poema suprem és essencialment una expressió de la seva visió del símbol poètic, i del seu escepticisme radical quant a qualsevol racionalització que pretengui d'ésser més que simbòlica." (Ferraté, Joan. "Pròleg" a Carles Riba, Elegies de Bierville, Barcelona, 62, 1976).

5. Poesia d’avantguarda i experimental Se centra en l’experimentacióformal, amb influència de les tècniques d’expressió de les avantguardes de preguerra ique sovint combina el llenguatge amb les imatges. Destaquem autors com:Joan Brossa i J.V. Foix . "Considero la investigació com un viatge a l'inconegut, una capbussada al mirall de la imaginació; per tant no puc assegurar on porten les meves experiències actuals ni què pensaré jo mateix d'aquí a uns anys. De moment continuaré forçant els mitjans habituals de percepció per descobrir nous espais de sensibilitat. Accepto el passat pel fet que m'ha portat al present, i el futur depèn del present. Comprenc molt bé el poeta Stephen Spender quan diu que a la vida només existeix 'el meu sempre'." (Entrevista realitzada i traduïda per G. Picazo i J.M.G. Cortés, publicada a La creación artística como cuestionamiento, Generalitat valenciana, 1990). "Foix és un rimador brillantíssim"  "El poeta, actualment, ha de procurar no ser entès, però no per perversitat ni per cap mena de gratuïtat, sinó perquè li convé de no ser entès, simplement, per la gent que ell no vol que l'entengui. [...] Els que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran."   (Gabriel Ferrater.- Foix i el seu temps.- Barcelona, Quaderns Crema, 1987)  "El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l'individu és un col·lectiu, i això en dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em deia: "Sempre que escric jo, vull dir nosaltres".   (Gabriel Ferrater.- "J.V. Foix" dins Sobre literatura.- Barcelona, Ed. 62, 1969)

6. Poesia realista Els seus trets són aquests:presència en el poema de la realitat històrica en què viu el poeta; expressió de sentiments i ideals col·lectius ; fort component de denúncia de les injustícies socials i la falta de llibertat personal i col·lectiva durant la dictadura franquista, i l’ús d’un llenguatge senzill, viu i directe, que busca la comunicació immediata amb el lector. Obres importants de poetes de primera fila destaquem: el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (1971) o La fàbrica (1972) de Miquel Martí i Pol. Vicent Andrés Estellés • "Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort."   (Joan Fuster)  • "També, i finalment, s'ha d'esmentar el poeta cívic, el poeta amb plena consciència del seu país i de la seva llengua malmesa i proscrita"   (Gerard Vergés)  • "Intensitat, cromatisme, quotidianitat, potència: quatre columnes que poques obres poètiques poden considerar com a pròpies"   (Ignasi Riera) 

7. Miquel Martí i Pol «Hi ha gent que ens mira com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen a besar els peus d'aquells que els apallissen.» • «Caigut en l'oblit de les editorials durant els anys cinquanta i seixanta, sense el suport de la crítica influent que imposa noms i corrents a través d'antologies i col·leccions, Martí i Pol ha esdevingut després el poeta de llengua catalana més llegit, més cantat i més recitat». (Ricard Torrents ) • «“Sense ritme, no hi ha música”, insistia Schubert, si la memòria no em traeix. Tampoc no hi ha poesia, i Miquel Martí i Pol des dels seus començos ho ha intuït molt bé.» (Salvador Espriu ) Dins d’aquet corrent hi ha una orientació més intimista representada per GabrielFerrater .La seua poesia pot ser definida com l’expressió de l’experiència moral de larealitat, un tipus de poesia inèdita en la literatura de postguerra i que crearà tradició enels anys setanta .Els temes són l’amor, és a dir el complex món de les relacions entrehomes i dones i el pas del temps.

8. Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment , de la vida moral d'un home ordinari, com ho sóc jo. D'estil n'hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs imperonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a percebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria d'ésser clar, sensat, lúcik i apassionat, és a dir en una paraula, divertit.(Ferrater, Gabriel, Epíleg a Da nucespueris, 1960)  • El meu únic tema és el pas difícil del temps i les dones que han passat per mi.("Gabriel Ferrater o las mujeres", entrevista a Gabriel Ferrater, dins Federico Campbell, Infame Turba, Barcelona, Lumen, 1971) • "la poesia de Ferrater representa [...] Una presa de posició que fa que es recuperin els fets quotidians de l'existència i la reflexió sobre la realitat observable, mundana, com a temes i recursos del fer poèti."( Oller, Dolors)

9. La poesia de Salvador Espriu És una poesia del tot original i única fonamental dins la postguerra. Destaca per la profunditat temàtica, per la síntesi de tradicions literàries que conté i pel seu compromís cívic amb el país i la llengua. Vos deixe un poema • UNA CLOSA FELICITAT ÉS BEN BÉ DEL MEU MÓN  Darrera aquesta porta visc, però no sé si en puc dir vida. 

10. Quan al capvespre torno del meu diari odi contra el pa (no saps que tinc la immensa  sort de vendre'm a trossos per una pulcra moneda que arriba ja a valer molt menys que res?), deixo fora un vell abric, l'esperança, i m'endinso pel camí dels ulls, pel buit esglai on sento, enllà, el meu Déu, sempre enllà, més enllà de falsos profetes i de rares culpes i del vell neci emmalaltit per versos disciplinats, com aquests d'ara, amb pintes de fosques marques que l'alè dels crítics un dia aclarirà per a la meva vergonya.  Sí, em pots trobar, si goses, darrera el glacial no-res d'aquesta porta, aquí, on visc i sento l'enyor i el crit de Déu i sóc, amb els ocells nocturns de la meva solitud, un home sense somnis en la meva solitud.