PAVELLÓ ALEMANY

1. PAVELLÓ ALEMANY Ludwig Mies Van der Rohe Arquitectura segle XX http://www.miesbcn.com

2. 1.- Classificació • Nom: Pavelló Alemany • Arquitecte: Ludwig Mies van der Rohe • Cronologia: 1929 (reconstruït el 1986) • País: Alemanya (Barcelona) • Estil: Racionalisme (o Funcionalisme)

7. 2.- Descripció de l’obra a.- Elements tècnics i estructurals: materials:pedra (marbre travertí, ònix, granit), acer inoxidable, vidre. suport: Arquitectura adovellada en la qual 8 pilars cruciformes d’acer sustenten l’edifici i deslliuren els murs de la seva funció de càrrega. Aquests no estan distribuïts amb criteris constructius sinó estètics i poden combinar marbre i vidre. coberta:Plana i horitzontal, avançada respecte de l’estructura inferior de manera que, per una banda, forma un ràfec de volada agosarada, mentre que, per l’altra, deixa al descobert un petit pati on hi ha un estany.

8. b.- Elements decoratius En aquest sentit, l’edifici té les característiques pròpies del racionalisme: - Austeritat. - Manca d’ornamentació supèrflua. - Formes pures i netes. La decoració és el contrast entre l’acer, el vidre, els reflexos de l’aigua, l’ònix, el marbre travertí, el granit, l’escultura de Kolbe i el mobiliari.

9. c.- Espais interiors: El Pavelló es va concebre com una planta lliure en la qual els murs tenien la sola funció de delimitar l’espai, creant així un efecte de polivalència. Per això, es difumina la frontera entre l’espai interior i l’exterior, de manera que el visitant es pot moure lliurement per dins. Al fons, un petit estany acull una escultura “Alba” de Georg Kolbe, envoltada d’unes parets d’ònix on les vetes naturals de la pedra formen unes línies abstractes que contrasten amb el figurativisme de l’escultura. També a l’interior hi ha el mobiliari dissenyat pel mateix Mies van der Rohe. Destaca la cadira “Barcelona”.

11. L’escultura és una reproducció en bronze de la que, amb el títol d’Alba, va fer Georg Kolbe, artista contemporani de Mies van der Rohe. Està magistralment situada en un extrem de l’estany petit, en un punt on no només es reflecteix a l’aigua sinó també al marbre i als vidres, donant la sensació que es multiplica en l’espai i contrastant les seves línies corbes amb la puresa geomètrica de l’edifici.

12. 1929 La cadira Barcelona Mies van der Rohe va dissenyar, especialment per al Pavelló, una cadira feta de pell i perfil metàl·lic que, amb el temps, va esdevenir una icona del disseny modern. N’és una bona mostra el fet que el model de la cadira Barcelona encara es produeix i comercialitza actualment.

13. d.- Espais exteriors: L'edifici no té una façana pròpiament dita. S’aixeca sobre un podi rectangular de marbre travertí. L’accés es fa per una escala lateral de 8 graons, davant de la qual hi ha un estany rectangular que obliga a girar a la dreta per tal d’entrar a l’edifici.

16. El Pavelló d’Alemanya de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, contrastà brutalment amb l'estil dels altres pavellons i edificis que mostraven una línia clarament arcaïtzant, com per exemple, el Palau Nacional d’Enric Català o les torres venecianes de Ramon Reventós. e.- Relació amb l’entorn.

17. 3.- Funció L'edifici va ser concebut com a pavelló per representar Alemanya a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929. El Pavelló Alemany de Mies Van der Rohe no tenia una destinació concreta sinó que estava pensat per ser un espai polivalent, sense una frontera clara entre l'exterior i l'interior. Hi predomina el caràcter auster, amb molt poca ornamentació que només supleixen els materials nobles (marbre travertí, ònix, vidre i acer). Va ser un edifici que anunciava l'abandonament de les velles formes i l'adopció d'una nova manera de construir basada en la utilització del vidre i de l'acer. En aquest sentit, el Pavelló Alemany es considera un dels principals models de l'arquitectura moderna.

18. 4.- Simbolisme El Pavelló volia simbolitzar els valors de la nova Alemanya (racionalitat, austeritat, transparència i perfecció) tot marcant una allunyament amb les velles tradicions de l'Imperi Alemany. Va ser un encarrec de les autoritats alemanyes a Mies Van der Rohe, un arquitecte molt innovador. Aquesta qualitat volia ser aprofitada per mostrar al món, a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, els canvis produïts a Alemanya i la seva modernització

19. 5.- Antecedents i influències posteriors Antecedents: Els en la interrelació entre De Stijl o Neoplasticisme i la Bauhaus. De Stijl o Neoplasticisme: és un estil que busca la puresa plàstica total treballant només amb formes geomètriques regulars i angles rectes i utilitzant colors primaris i neutres. En pintura el seu màxim representant és Mondrian. Bauhaus: Es va fundar a Weimar el 1919. El seu primer director va ser Walter Gropius. L’escola va funcionar a Weimar fins el 1924 i entre 1925 i 1933 a Dessau. El 1933 els nazis la tanquen; llavors n’era director Mies van der Rohe. Als tallers de la Bauhaus va nèixer: el disseny industrial (mobles papers pintats, llums, teixits, etc); un sistema d’ensenyament artístic; l’arquitectura racionalista.

20. Neoplasticisme

21. L’arquitectura racionalista es caracteritza per: • Formes simples • Retorn als volums bàsics: cub, cilindre, esfera. • Predomini de la lògica constructiva sobre l’ornamentació. Ville Savoie Le Corbusier Església de Ronchamp

22. Walter Gropius: Bauhaus. Dessau

24. Influències posteriors: El Racionalisme o Funcionalisme ha marcat de tal manera l’arquitectura del segle XX que es pot dir que no hi ha cap arquitecte que, amb més o menys encert, no hagi partit dels seus postulats bàsics en la seva obra. A Catalunya el Funcionalisme o Racionalisme va donar lloc durant la IIa. República al GATCPAC (grup d’Arquitectes i Tècnics catalans per al progrés de l’arquitectura contemporània), moviment encapçalat per Josep Lluís Sert, encara que aquest s’anirà aproximant a concepcions organicistes (l’edifici és un organisme que té sentit en sí mateix, en la seva relació amb la natura i amb la personalitat de qui va destinat). Un exemple recent d’edifici racionalista a Barcelona és l’Illa Diagonal dels arquitectes Manuel de Solà-Morales i Rafael Moneo.

25. 6.- Relacions amb obres similars de l’autor • L’obra de Mies Van der Rohe és molt extensa. • Després del Pavelló Alemany, el 1930, dirigirà la Bauhaus. • El 1933 la Bauhaus tanca i l’arquitecte, fugint del nazisme, es trasllada a EUA. • El 1938 va ésser anomenat director de la facultat d’arquitectura de l’Illinois Institute of Technology de Chicago. • Va desenvolupar durant el període comprés entre els anys 1940 i 1956 nombrosos projectes en aquesta ciutat, destacant el nou campus de la universitat que dirigia, on Mies fa ús dels materials més característics de la seva obra, l’acer i el vidre.

26. Crown Hall,  Illinois Institute of Technology,  Chicago, 1956

27. Mies van der Rohe:  Crown Hall, Illinois Institute of Technology, Chicago, 1956

28. També va ésser durant aquest període, quan projectà una de les seves obres més emblemàtiques, la Casa Farnsworth, situada en un prat d’Illinois. Aquest edifici, amb façana de vidre i amb planta totalment diàfana i aixecada del terra, destaca per la seva simplicitat i la seva harmonia amb l’entorn natural que l’envolta. • Entre els anys 1948 i 1951, Mies aconseguí aixecar els seus primers gratacels. Aquests varen ser uns edificis residencials construïts a Chicago, on l’arquitecte va usar el mètode del mur cortina, consistent en centrar les càrregues estructurals al nucli de l’edifici i poder crear, d’aquesta forma, una façana íntegrament de vidre. Uns anys més tard, construiria el seu gratacel més emblemàtic, el Seagram Building de Nova York, on Mies perfeccionà el mètode del mur cortina. Aquest edifici es considera el precursor de tot un sistema constructiu. • Morí a Chicago el 1969, deixant com a llegat tota una extensa i reconeguda trajectòria com a arquitecte i una àmplia obra que abarca tant el continent europeu, com l’Amèrica del Nord.

29. Farnsworth HousePlano, Illinois Ludwig Mies van der Rohe 1950

30. The Farnsworth House The Farnsworth House The Farnsworth House

32. Seagram Building. New York 1954-56

33. 7.- Diferències amb altres solucions coetànies Podem establir unes clares diferències entre l’arquitectura de Mies i la de Niemeyer o Aalto. Mies, només ocasionalment, utilitza en els seus edificis la línia corba; normalmente els seus edificis tenen un esquelet ortogonal de pilars metál·lics. Els murs són plans lleugers que es creuen en l’espai; les parets són simples limitadors que relacionen interior i exterior. En canvi, Niemeyer i Aalto segueixen una tendència neobarroca; o sigui: intenten limitar extraordinàriament els ambients, com en un embolcall, una

34. Pavelló de la Universitat Politècnica d’Helsinki. Finlàndia. Alvar Aalto. Catedral de Brasilia. Niermeyer.

35. 8.- Context històric i artístic El desenvolupament de l’arquitectura del segle XX segueix les grans línies marcades en la segona meitat de la centúria anterior, però amb algunes notes característiques derivades de l'evolució de les societats del nostre segle, especialment per la importància creixent de les ciutats com a grans aglomeracions humanes amb totes les necessitats que se'n deriven i per la universalització dels fenòmens culturals i també, per tant, dels corrents arquitectònics. Aquests aspectes són: - La industrialització ha accelerat els processos de concentració de la població i ha donat lloc a una disminució constant de la població rural en benefici de la població urbana. Les grans ciutats i conurbacions (tant al món desenvolupat com a l'anomenat Tercer Món) apleguen milions de persones. Això suposa un creixement important de la planificació urbanística i dels serveis públics essencials per fer possible la vida en aquestes concentracions.

36. - Com a conseqüència d'això, els tipus d'edificis s'han diversificat. Diversos grups d'edificacions prenen importància fonamental a les ciutats contemporànies: a) els edificis destinats a la indústria i els transports: fàbriques, oficines, magatzems, mercats, estacions, ponts, ports, etc; b) els edificis relacionats amb l'educació i la cultura: museus, universitats, escoles, biblioteques; c) edificis amb finalitat recreativa i esportiva: teatres, estadis de futbol, poliesportius, etc.; d) els equipaments col·lectius i els edificis administratius: hospitals, ministeris, seus d'organismes internacionals, i e) els edificis destinats a habitatges, sens dubte els més nombrosos i els més directament relacionats amb la qualitat de vida de les persones. - Per satisfer aquesta variada demanda arquitectònica, ha estat de gran importància la utilització de materials fabricats industrialment en grans quantitats i a preus assequibles: el formigó, el ferro, l'acer, el vidre, les fibres plàstiques, juntament amb els clàssics (pedra, fusta, maó). I, en el mateix sentit, les noves tècniques de construcció: elements prefabricats i modulars, sistemes de muntatge, càlcul d' estructures, etc.

37. - Tot el que hem dit fins ara ens porta a la consideració del nou paper que pren la figura de l'arquitecte, molt lluny de la de l'artista especulatiu i molt més a prop del tècnic que necessita dominar coneixements molt variats i treballar en equip amb experts en materials, estructures, etc. A més, l'arquitecte es troba limitat, en l'aspecte creatiu, pel fet d'estar immergit en una estructura econòmica de la qual és un esglaó més, però no el responsable absolut. - Finalment, una altra característica clau de l'arquitectura contemporània és la universalització. Des de 1928 se celebren els Congressos Internacionals d' Arquitectura Moderna (CIAM), que han contribuït a la difusió de les noves tendències, juntament amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació. Així és possible trobar plantejaments molt similars a Tòquio, Los Ángeles o Barcelona. A més, les grans obres públiques i les grans operacions urbanístiques es fan mitjançant concursos internacionals als quals concorren els grans estudis d'arquitectura de tot el món. Ens trobem, doncs, molt lluny del localisme d'altres èpoques: recordem els treballs del català Ricard Bofill a París o el palau Sant Jordi de Barcelona, obra del japonès Isozaki.