Epistemologia kantiana

1. Epistemologia kantiana • Ni racionalisme ni empirisme expliquen el fet científic. • Com a físic newtonià, es troba • incòmode davant les construccions metafísiques dels racionalistes, construccions anteriors a l’observació i • incòmode davant de l’empirisme de Hume, pel fet que redueix la causalitat a costum. El coneixement humà és resultat d'una interacció entre experiència i raó. L'experiència és imprescindible: aporta dades, elements materials. La raó, amb els seus elements formals i a priori, estructura aquestes dades, les fa intel·ligibles, les interpreta. L’ésser humà no és un receptor passiu dels estímuls que provenen del món (experiència), sinó un intèrpret actiu (raó). No veiem el món, veiem el nostre món: ens projectem en el nostre coneixement de les coses; per tant no coneixem mai les coses tal com són en si mateixes, realitat que Kant anomena noümena.

2. Copèrnic: Terra centra i Sol gira Sol centra i Terra gira Com Copèrnic:L’Objecte s’imposa El Subjecte s’imposa Gir copernicà: L’observador (amb aprioris) condiciona l’espectacle = Idealisme transcendental Com Copèrnic… “Quan Galilei féu rodolar les seves boles sobre una superfície inclinada segons un pes determinat per ell mateix, o quan Torricelli féu aguantar a l'aire un pes, que ell havia pensat prèviament, igual al d'una columna d'aigua per ell coneguda, o quan, més tard, Stahl transformà els metalls en calç i la calç en metall, traient-los o restituint-los alguna cosa, tots els físics hi veieren clar. Van comprendre que la raó veu allò que ella mateixa produeix segons els seus projectes; que ha d'avançar amb els principis dels seus judicis, ajustats a unes lleis immutables, i que ha d'obligar la natura a respondre a les seves preguntes, i no pas deixar-se portar per ella com si ens dugués per la brida; altrament, les nostres observacions, fetes casualment, sense cap pla prèviament establert, no s'aplegarien pas en una llei necessària, tal com la raó cerca i necessita.” KantCrítica de la Raó Pura, Pròleg 2a edició

3. Els judicis sintètics a priori de la ciència

4. Els judicis sintètics a priori de la ciència - 2

5. Tres nivells en el coneixement humà ? Analitza les següents expressions i indica quina és la facultat mental que s’activa en cada cas

6. Esbós de l’Idealisme Transcendental Esbós de l’Idealisme Transcendental Una anàlisi de la capacitat humana de conèixer. Explora les nostres facultats mentals de coneixement i en distingeix tres: la sensibilitat, l’enteniment i la raó. En cada una d’elles: estructures apriorístiques

7. Anàlisi de les facultats de coneixement: Sensibilitat Sensibilitat és la capacitat de ser afectats per estímuls del món que ens envolta; ella organitza aquests estímuls mitjançant dues formesa priori, l'espai i el temps.

8. Anàlisi de les facultats de coneixement: Enteniment Sensibilitat és la capacitat de ser afectats per estímuls del món que ens envolta; ella organitza aquests estímuls mitjançant dues formesa priori, l'espai i el temps. Enteniment ens permet entendre el percebut per la sensibilitat gràcies a les seves categories, els seus elements formals apriorístics, especialment gràcies a la categoria de causalitat.

9. Anàlisi de les facultats de coneixement: Raó Sensibilitat és la capacitat de ser afectats per estímuls del món que ens envolta; ella organitza aquests estímuls mitjançant dues formesa priori, l'espai i el temps. Enteniment ens permet entendre el percebut per la sensibilitat gràcies a les seves categories, els seus elements formals apriorístics, especialment gràcies a la categoria de causalitat. La raó, la capacitat sintètica i teoritzadora més potent de l'home, pretén, amb les seves ideesa priori assolir una visió final de l'home i el seu món, pretén assolir tot allò que té valor absolut. // Capacitat general de superar el sensible, independitzant-se’n.

10. La metàfora de la coloma En la Introducció a la Crítica de la raó pura, Kant ofereix la metàfora de la coloma: la coloma, en el seu lliure vol, somnia el còmode que seria volar sense sofrir la resistència de l’aire! Una metàfora és una figura en la qual el que es diu remet a una altra cosa diferent però amb un cert paral·lelisme. “La lleugera coloma, en el seu lliure vol, al tallar l’aire la resistència del qual sent, podria imaginar-se poder volar encara millor en el buit. Així Plató, abandonant el món sensible, que reclou l’enteniment en límits tan estrets, es llençà, a ales de les idees, per l’espai buit de l’enteniment pur, sense advertir que, amb els seus esforços, no avançava gens, car li mancava un punt de recolzament on mantenir-se i on aplicar les seves forces per fer moure l’enteniment.” KantCrítica de la raó pura Coloma ? Què vol dir la metàfora de la coloma? Selecciona l’opció

11. ? Llegeix el text de l’apartat Comentari de text. (Edebé’09, 292; Edebé’03, 272) Límits de la raó “Quan sento que un cap molt poc comú pretén haver demostrat que no hi ha llibertat de la voluntat humana, que no hi ha esperança d'una vida futura, que no existeix Déu, tinc curiositat per llegir el seu llibre, ja que espero que el seu talent faci progressar els meus coneixements. Sé perfectament, d'antuvi, que no demostra res de tot això, no perquè cregui que jo estic en possessió de proves incontestables sobre aquestes importants proposicions, sinó perquè la crítica transcendental, que m'ha revelat tot el que la raó pura emmagatzema, m'ha convençut que, de la mateixa manera que aquesta és del tot insuficient per a efectuar afirmacions pel que fa a això, tampoc no posseeix -menys encara- coneixements que li permetin d'efectuar negacions sobre aquests assumptes. En efecte, d'on vol el presumpte lliurepensador extreure el coneixement que, per exemple, no existeix un ésser suprem? Aquesta proposició es troba fora del camp de l'experiència possible i, per això mateix, també fora dels límits de tot coneixement humà.” KantCrítica de la raó pura

12. La raó i la metafísica “La raó humana té un singular destí en un dels àmbits dels seus coneixements: de preocupar-se per preguntes que vénen plantejades per la naturalesa de la mateixa raó i que aquesta no pot resoldre en la mesura que ultrapassen totes les capacitats de la raó humana. En aquesta situació no s’hi troba per culpa pròpia. Comença el seu camí amb principis d’ús inevitable en el curs de l’experiència, i que tenen tota la garantia que aquesta pot atorgar-lis. Amb aquest principis s’eleva constantment (tal com exigeix la seva natura), arribant a condicions més i més llunyanes. Però adonant-se, d’aquesta manera, que sempre queda incompleta la seva obra, perquè mai deixa de plantejar-se problemes, es veu obligada a acollir-se a principis que ultrapassen l’ús possible de tota experiència i que, per altra banda, li semblen tan poc sospitosos, que fins i tot el sentit comú està d’acord amb ells. Per aquesta causa, cau en contradiccions i en fosquedats provocades per alguns errors ocults que no pot descobrir, perquè aquests principis dels quals serveix, a l’ultrapassar els límits de l’experiència, no reconeixen com a pedra de toc cap experiència. El camp de batalla d’aquestes inacabables discussions s’anomena metafísica.” KantCrítica de la raó pura, Pròleg.1a edició