Plató

1. Plató

2. Qui era? • Va néixer el 7 de maig del 428-427 aC. Amb el nom d’Aristocles, més conegut com a Plató. Fill de família aristocràtica. La vida de Plató transcorre a Atenes on assisteix als profunds canvis polítics de la ciutat que marcaran la seva vida i el seu pensament. • Amb 20 anys coneix Sòcrates, havent tingut abans com a professor a Cràtil que li van ensenyar les doctrines d’Heràclit, Emèdocles i Anàxores. • Plató semblava destinat, per família i educació, a esdevenir polític, però la trobada amb Sòcrates ho va canviar tot. • L’any 399 Sòcrates és acusat, jutjat i condemnat a mort. Plató va haver de pagar una multa i viure un any exiliat. Això el va portar de viatge cap a Mègara, Egipte i Tarent on coneix el pitagorisme i culmina amb el primer viatge a Sicília. On acabarà a la presó per primer cop. Un amic pagarà per la seva llibertat i ell invertirà els diners que l’amic no vol com a retorn per comprar els jardins prop del gimnàs d’Academus on fundarà l’Acadèmia l’any 387, la primera universitat europea.

3. Qui era? • Allà romandrà donant classes fins que es cridat per Dió per tornar a Sicília a ensenyar filosofia al futur tirà de la ciutat. Mentre viatja Dió serà empresonat i la mateixa sort correrà Plató. Torna decebut a Atenes i continua treballant. Però encara tornarà un cop més a Siracusa per educar Dionís II ara ja al poder de la ciutat. El jove s’avorreix amb les matemàtiques i finalment expulsa Plató de la ciutat. El vell amargat que torna a Atenes és un altre i les seves teories polítiques patiran un gran canvi per un camí més realista. Mor a Atenes l’any 348-347 i es enterrat als jardins de l’Acadèmia

4. Llegir Plató • L’obra de Plató marcarà els camins per on seguirà la futura filosofia. Els seus més de 20 diàlegs i algunes cartes són tot un llegat intel·lectual que s’imposa a la fragmentària obra dels presocràtics. En l’obra, una sèrie de personatges parlen entre elles, i en el seu discurs es perfila la que serà la seva filosofia. El diàleg suposa una eliminació del llenguatge dogmàtic i una nova manera d’entendre la filosofia. Es pensa discutint. • Els encontres entre dialogants proposen un problema que es resolt o roman obert fins a una nova discussió. El lector treballa en el diàleg com qui discuteix.

5. La seva obra • Els seus diàlegs es divideixen i organitzen segurament d’aquesta manera: • Diàlegs socràtics o de joventut. (393-389). Problemes per a definir la virtut. Recerca de precisió de temàtiques. Preocupacions ètiques. Socratisme. No hi ha referència a la teoria de les idees: Apologia de Sòcrates, Ió, Critó, Protàgores,Laques, Trasímac (primer llibre de la República)Lisi,Càrmides, Eutrifó. • Època de transició (388-385) • Primer viatge a Sicília. Temes presocràtics sobre tot òrfico-pitagòrics. Preexistència i immortalitat de l’ànima. Primers esbossos teoria de les idees:Gòrgies, Menó, Eutidem, Hípias menor, Cràtil, Hípies major, Menexeu

6. La seva obra • Diàlegs de maduresa (385-370) • Teoria de les Idees. Organització de l’Estat. Teoria de l’amor. Immortalitat de l’ànima. Grans mites:Banquet, Fedó, La República i Fedre. • Diàlegs de vellesa (369-347) • Segon i Tercer viatge a Siracusa. Problemes lògics de la Teoria de les Idees. Abandó qüestions metafísiques. Doctrines pitagòriques. Revisió teoria política: Teetet, Parmènides, Sofista, polític, Fileb, Timeu, Críties, Lleis, Carta VII.

7. Teoria de la realitat • La relació amb el pensament anterior: S’enfronta al mateix problema que la filosofia grega tenia plantejat des de Parmènides, com resoldre la dificultat de fer compatible l’ens, que és u, immòbil i etern, amb les coses, que són múltiples, variables i peribles. Plató que coneix el pensament anterior el té present de la següent forma: • Els filòsofs de la natura, expliquen el món físic a partir de causes materials, poden explicar de què estan fetes les coses però no quina és la causa de l’ordre del món. • Parmènides, distingeix dos formes de coneixement, un menyspreable, el sensible, l’opinió; l’altra, l’autèntica, l’intel·ligible.

8. Teoria de la realitat 2 • Heràclit, que opina que totes les coses sensibles estan sempre canviant, no pot haver ciència d’aquests objectes • Sofistes: el relativisme i l’escepticisme, nega la possibilitat d’un coneixement cert, la veritat absoluta no pot ser coneguda, és relativa, depèn del lloc, l’espai i el temps. • Sòcrates, intenta conèixer què són les coses, cerca definicions. Tracta de distingir la veritat de l’aparença. Les definicions no es poden fer de les coses sensibles, d’allò que canvia, sinó d’allò que roman invariable. Les coses existeixen de forma separada de les Idees, si be en participen • Pitagòrics: ensenyen que hi ha objectes que no canvien, que no són percebuts pels sentits, que són vàlids per a tothom i que se’ns imposen per necessitat lògica, són els objectes matemàtics: eterns , immutables, intel·ligibles i objectius

9. La realitat • La segona navegació. L’element clau del seu pensament és el descobriment de l’existència d’una realitat suprasensible, que no havia estat pensada pels filòsofs de la natura. Aquests cercaven explicar els orígens per causes mecàniques i físiques, però ja Anaxàgores, va introduir una Intel·ligència, el Nous, com a causa de l’ordre del món. Per respondre si són o no causes mecàniques i físiques Plató inicia la segona navegació. En la primera la filosofia roman massa lligada als sentits i al món sensible. Hi ha en Plató un canvi de direcció vers el raonament i allò que pot captar sols l’enteniment. Hi ha un fonament d’allò que és bo, bell etc,la cuasa perquè una cosa sigui bona o bella és que participa. Tot objecte físic necessita per existir d’una causa de caràcter no físic • Dos àmbits de l’ésser: • Un visible, sensible • Un altre invisible i intel·ligible

10. Món suprasensible • Els objectes que aprehenem en els conceptes universal, els objectes sobre els quals versa la ciència, són Idees objectives, subsistents que existeixen en un món transcendent que els hi és propi, separat de les coses sensibles. • Les coses sensibles són còpies o participacions d’aquestes realitats universals • Aquestes causes no físiques van rebre el nom d’Idees o Formes. No són simples conceptes, representacions purament mentals, sinó que són realitats, són el veritable ésser, són l’essència de les coses, els seus models, allò que fan que una cosa sigui, el seu paradigma • El món de les Idees implica un ordre, una jerarquia, i el fonament d’aquest ordre és la idea del bé • Les idees són : úniques, en si, intel·ligibles, eternes , immutables i models. • Les coses són: múltiples, participen, sensibles, peribles, canvien, còpies

11. Veritable coneixement • Ha de ser allò estable i permanent, objecte de la intel·ligència. L’universal, als universals no els manquen referències objectives, tota una pluralitat d’individus té la seva corresponent Forma o Idea. En el Fedre parla de la preexistència de l’ànima i que el procés de coneixement consisteix en l’anàmnesi. Les Idees que l’ànima va contemplar en altre tems (mite del carro alat). En el Timeu, Plató ensenya que el Demiurg configura les coses segons el model de les Idees. • En el Fedó s’afirma l’existència de les Idees com a recolzament de la prova de la Immortalitat de l’ànima. Aprendre seria un procés de reminiscència. Les coses particulars actuen com essència de les coses contemplades anteriorment. • En el convit: el discurs de Diòtima se’ns presenta una ànima que ascendeix vers la veritable bellesa empesa per Eros. Bellesa i Bé s’identifiquen • A la República se’ns mostra que el veritable filòsof tracta de conèixer la natura essencial de cada cosa. L’objecte de l’opinió doxa són els fenòmens, l’aparença. L’estat del filòsof és un estat de coneixement l’objecte del qual és la Idea o Forma

12. Veritable coneixement 2 • Al Parmènides farà una revisió de la Teoria i la posarà en qüestió. Quantes classes d’Idees hi ha? Existeix alguna relació entre Idees i coses?. Si admetem explícitament idees d’objectes particulars de l’experiència, el Món Intel·ligible esdevé múltiple. Objeccions als conceptes de Participació i Imitació. L’objecte participa de la Idea i la Imita. Dilema: participen de tota la Idea o sols d’una part?. Si escollim el primer, aleshores la idea que és una estarà sencera en cadascun dels individus. Si escollim el segon la Idea és una i múltiple. Tots dos casos ens porten a una contradicció (Postulat del tercer home) • No hi ha respostes, no nega el món Intel·ligible.

13. Món sensible • El món sensible procedeix de les Idees i d’un principi material caòtic indeterminat. Com és possible que les Idees actuïn sobre la matèria i d’un caos surti un cosmos? • Hi ha un Demiurg,un artífex que prenent com a model el món de les Idees ha plasmat la matèria i ha generat el món sensible • Hi ha:un model, món ideal i una còpia, món sensible • Hi ha un Artífex, ha fet la còpia servint-se del model • El model i l’artífex són eterns, la còpia ha estat engendrada i és perible.

14. Diagrama mite de la caverna

15. Símil Línia

16. Ensenyar • Ensenyar és un terme correlatiu a aprendre, és a dir ensenyar és ajudar a recordar mitjançant el diàleg. 4 vies d’accés al món de les idees • Reminiscència: Coneixement és recordar. Mite del carro alat Fedre. Ànima comparada amb un carro arrossegat per dos cavalls alats. Guiat per un auriga. Circula per les idees i les contempla no sense dificultat. El cavall perd les ales i l’ànima es reencarna en un cos. Si l’ànima ha vist, encara que sigui poc, el cos serà el d’un humà,i segons hagi contemplat més o menys, les ànimes estaran en una jerarquia de nou graus que va del filòsof al tirà. • Dialèctica: Mètode d’accés al món de les idees. Col·lecció, partir del particular per arribar a l’universal. Partim del concret sensible i per conceptes cada cop més universals ascendim al principi absolut. Divisió: un cop arribat hem de baixar fins a les coses distingint els gèneres i espècies del que es presenta com a unitat. Deure moral del filòsof. Dialèctica ascendent i descendent. Adquisició gradual del coneixement i classificació del mateix en gèneres i espècies. Pujar fins al bé i baixar per tal de definir cada cosa

17. Ensenyar

18. Ensenyar • Catharsi. Purificació dels sentits i el cos, necessària per a poder recordar i ascendir o per la via de la dialèctica o per l’amor.

19. Triangle Platònic Idees Anàmnesi participació Ànima Coses Experiència

20. La psique platònica • Segons les primeres concepcions tradicionals dels grecs, hi ha una mena d’alè vital que manté la pervivència del cos. Quelcom subtil, empresonat dins l’organisme al qual dóna vida i moviment. És la psique, l’ànima. En l’Odissea, els morts viuen a l’Hades com ombres sense memòria, al morir, l’alè fugia del cos i es dispersava • La influència dels pitagòrics en Plató i de certes religions òrfiques, el farà defensar la immortalitat de l’ànima i l’origen diví de la mateixa. L’home és un ser dual, amb una part divina: l’ànima i una altra terrenal o material: el cos. L’ànima no és sols un principi de vida, és quelcom diví i immortal que resideix dins del cos i s’identifica amb la ment i la vertadera personalitat de l’individu. La dualitat de l’ànima s’estén a la realitat. • El món que ens envolta és imperfecte i ple d’infelicitat, però hi ha altre món perfecte i feliç on viuen les ànimes immortals. • La psique pertany al món diví i està en la terra com a producte del pecat, l’ànima oblida la seva existència anterior i s’encomana de la imperfecció del món, l’objectiu és rentar l’imperfecció i retornar al món diví

21. Psique platònica 2 • Dualitat humana entre un cos (soma) que és una presó del (sema) ànima. La nostra psique és allò que som: immortals i immaterials, amb un paper semblant al daimon socràtic, comunica el món diví i el terrenal, cercant la veritat i el coneixement (també divins) • Parla de l’ànima mitjançant mites, no podem pretendre una comprensió racional i total, sols podem fer discursos versemblants sobre la mateixa. • La unió d’ànima i cos dóna la vida al segon, ja que l’ànima és principi de vitalitat i moviment, D’aquesta unió sorgeixen dins de l’ànima els desitjos i passions que tenen per finalitat el plaer sensible i el benestar del cos. Les passions provenen del cos i revelen el nostre estat imperfecte, Però hi ha un desig diferent: el coneixement, l’ànima cerca la ciència, filosofia. És el nous de l’ànima. • A l’home sense areté, la raó es troba sotmesa a les passions. La purificació de l’anima consisteix en el domini d’allò diví sobre allò terrenal. Governar-se a un mateix, autodomini.

22. Psique platònica 3 • El món diví és assimilat al món intel·ligible on es troben les Idees essencials i l’ànima s’emparenta amb aquestes. L’ànima hi pertany. Amb la seva unió al cos, l’ànima ha oblidat i és la ignorància la que ens revela la manca de perfecció. La purificació és teòrica i`ètica. Ètica per el domini de les passions i teòrica perquè aquest domini sols és possible quan la raó cerca el coneixement i esdevenim filòsofs. • En cas de no recordar, s’ha de reencarnar successivament en diferents cossos, aquestes reencarnacions són judicis morals que depenen de la virtut i perfecció assolides a la vida anterior. Sols quan s’esdevé filòsof acaba el cicle de les reencarnacions i l’ànima retorna al seu origen. (Mite de l’Er o metempsicosi de l’ànima) Sols l’ànima pura del filòsof resta al món diví. • Abans de La República, l’ànima és de natura similar a les Idees i és pensada com a substància simple i sense divisió • Al Fedó busca arguments per a fonamentar la tesi de la immortalitat de l’ànima

23. Psique platònica 4 • Els contraris es produeixen l’un a partir de l’altre. La mort surt del que es viu, l’ànima té una existència viva i una de morta (el cos al que acompanya) és el subjecte qui rep les qualitats vida-mort • Si el coneixement és record o reminiscència això implica que l’ànima existeix amb anterioritat al cos. La seva existència no depèn del cos, ja que prové de les idees • Només pot mori el que es compost, el que té parts, la mort és la dissolució del cos, la separació de les parts. L’ànima, emparentada amb la Idea, és com aquesta simple, indissoluble i immutable • L’essència d’una cosa no pot participar d’idees oposades, un ser no pot participar de l’essència gos i gat al mateix temps, l’ànima participa de la Idea de vida, no pot participar de la idea de mort.

24. Tripartició de l’ànima

25. Teoria política • Si és cert el que diu a la dubtosa obra autobiogràfica, La Carta VII, el seu projecte és fruit d’una decepció: la crisi política que envolta Atenes a finals del segle V a C., i la condemna a mort de Sòcrates. Els diversos intents de portar a terme el projecte teòric (viatges a Sicília), recomponien l’esperança d’adequar el compromís teòric amb la pràctica, el filòsof té l’obligació de retornar a la caverna per ensenyar als companys el camí de la veritat. • Els fracassos van accentuar la seva desconfiança en els afers humans. Però restarà en ell el convenciment del deure de reformar l’Estat i de considerar la vida en comunitat com el marc on l’individu pot aconseguir una existència justa i feliç.

26. Projecte polític • Plató pensa que per a millorar els homes s’ha de reformar la política i s’ha d’educar sàviament els ciutadans. El vertader polític és el filòsof, el que educa en la cura de l’ànima. Sols l’home just pot ser feliç, ni el poder , ni les riqueses milloren l’home. • El projecte de construcció d’un Estat just exigeix la desigualtat social, donat que no som iguals. Cadascú de nosaltres ha nascut amb unes disposicions determinades que hem de potenciar i desenvolupar amb vista al bé col·lectiu. • “Mentida necessària”, segons la qual els déus van introduir or en aquells que havien de dirigir, argent en els seus auxiliars i bronze i ferro en els que han de constituir el poble. • A l’Estat just trobem presents tres classes socials amb tres virtuts i on cadascú fa allò que li pertoca. • Cal inculcar al ciutadà el sentit de la justícia. S’estableix una analogia entre la triple divisió social i la tripartciió de l’ànima

27. Classes socials

28. Educació

29. Divisió en classes

30. Els règims politics

31. Reforma del projecte • La mort va sorprendre Plató quan es trobava redactant la seva darrera obra: Les Lleis. En ella reprèn els temes fonamentals sobre la construcció d’una polis on sigui possible realitzar la justícia desitjada pel filòsof. Però la pròpia experiència i un notable pessimisme vers la condició humana, allunyen Plató de la utopia i l’apropen a un projecte més assequible i limitat. Realisme i escepticisme sobre la natura humana. • La Llei és un regla dels déus als homes perquè aquests no es destrueixin i com a recompensa davant les seves escasses aptituds naturals. • No hi figura la imatge del filòsof rei, ni les tres classes socials, però es manté el compromís ètic. La veritable política és la que millora els ciutadans i on el governant ocupa el seu lloc en raó al coneixement del bé col·lectiu. Aquest governant s’ha de regir per les lleis acordades en societat per ser aquestes fruit de la raó humana i de la intel·ligència divina

32. Reforma del projecte 2 • L’educació és també un assumpte important. Tots els infants l’han de rebre i la matemàtica i dialèctica prenen encara més relleu. Hi haurà la novetat de la importància dels afers religiosos i un Consell de magistrats que vetllarà per els casos d’ateisme, corrupció de creences i relacions entre ciutadans. • Els caps de família seran 5040, tots amb un lot de terra, els treballadors seran estrangers (ningú s’ha de degradar amb un ofici manual), les fortunes seran variables, però els més rics no poden posseir 4 vegades més que els pobres. Ningú no pot posseir argent u or. Els viatges a l’estranger sols estaran permesos a gent selecta, d’avançada edat i provada fidelitat i saber. Els solters i casats sense fills seran castigats. La homosexualitat serà perseguida. • Sòcrates i el propi Plató tindrien una existència complicada en aquesta ciutat