Download
1 / 11
E N D
Cristianisme i Filosofia • Durant els primers segles de la nostra era subsisteixen i es difonen, en el món cultural romà, les ensenyances de la filosofia hel·lenística i també apareix una recuperació del platonisme (sota el nom de neoplatonisme, en el que es barregen elements platònics i determinades tendències espirituals presents en la cultura romana. Tot plegat en un món, que accepta la llibertat de culte i creença.
Dogma cristià • Monoteisme. Déu creador, omnipotent que crea voluntàriament per amor • La virtut s’entén com acceptació dels textos sagrats. Apareix el concepte de pecat • Una part de la humanitat ha estat elegida per revelarli les seves ensenyances • Creença en un Messies que s’identifica amb Jesús • Existència d’un regne dels cels, d’un altre món més perfecte en el que l’home rebrà els premis o càstigs guanyats en la seva vida terrenal
Sant Agustí d’Hipona • Màxim representant de la patrística llatina, amb un itinerari filosòfic paral·lel al del seu itinerari personal. Camí que el porta del desengany de la filosofia fins a la recerca de l’autèntica saviesa, de la Veritat: Déu • “Tinc per mi mateix la certesa que sóc, que conec i que estimo el meu ésser...Si m’equivoco és que sóc, ja que ningú que no sigui pot equivocar-se • Raó i fe han d’estar conjuntades: creure per entendre, entendre per creure • La raó és aliada de la fe, ajuda a entendre allò que creu per fe. Però la fe és una forma de coneixement superior al qual la raó procura prestar una fonamentació. No pot entendre els dogmes de fe
Tres tipus de coneixement • Coneixement sensible, no és un coneixement autèntic • Coneixement racional, fruit de l’elaboració de les dades del sensible • Coneixement contemplatiu, té com objecte les idees eternes i immutables, les idees que Déu va fer servir per crear el món,la seva còpia • El coneixement d’aquestes idees és finit i limitat, hem d’endinsar-nos en el nostre interior, i hem de ser il·luminats per la llum divina (la gràcia). • Des de la gràcia coneixem el pla amb el que Déu creà el món i amb ell l’afirmació de l’existència de Déu.
Escoles medievals • Període històric que va des del 476, invasió d’Itàlia pels ostrogods, fins a finals del segle XIV. Fet més remarcable: el Renaixement carolingi, segona meitat del VIII i primera meitat del IX. Creació dels monestirs i la implantació de les escoles monacals, precursores de les primeres universitats al segle XIII: Bolònia, París i Oxford • Model educatiu basat en el Trivium: gramàtica lògica i dialèctica i el quadrivium: arimtètica, geometria, astronomia i música. Lectio + Disputatio: coneixement és un exercici dialèctic
Sant Anselm • Argument ontòlogic de demostració existència de Déu Déu no existeix Déu ha d’existir a la meva ment i a la realitat Es contradiu amb u Déu és l’esser més gran Déu existeix
Sant Tomàs • Vol recuperar a Aristòtil fora de les interpretacions àrabs. • Delimita els àmbits de la raó i la fe. La raó té com a missió el coneixement del món i les seves lleis; la fe té com a objecte el coneixement de Déu. No són dos tipus de coneixement o no hi ha dos veritats diferents (Averrois),la raó humana és limitada i finita , no pot anar més enllà del coneixement del món • Veritats revelades o sobrenaturals que escapen a la comprensió natural: Déu és u i ternari • No hi ha conflictes entre raó i fe, la raó ha intentat ultrapassar el seu terreny, però també hi ha els preàmbuls de la fe, veritats revelades a les quals la raó pot ajudar a entendre: l’existència de Déu és una d’elles
Demostració existència de Déu • S’estableix un fet evident per als sentits: causa-efecte, moviment, necessitat-contingència, graus de perfecció, organització del món • S’enuncia el principi de causalitat • Es conclou amb l’existència d’una causa primera: Déu
Polèmica dels universals • Polèmica medieval que enfrontava a aquells que creien que els conceptes universals tenien una realitat essencial de la qual participaven els individus concrets i els que creien que només eren noms amb els quals designem la realitat. • Realisme exagerat: L’universal existeix “ante rem”, en forma d’Idees o Models divins anteriors a les realitats concretes. Un cos bonic participa de la idea de Bellesa. Plató, Sant Agustí • Realisme moderat: L’universal existeix “in re”, a cada cosa, en forma d’essència dels individus, és allò que tenen en comú. Aristòtil, St. Tomàs • Nominalisme: L’universal existeix “post rem”. Són mots, paraules que la ment crea després d’observar les coses. Occam
Occam • El nominalisme d’Occam porta a afirmar que l’universal és un nom, un mot que apliquem als individus d’una mateixa espècie, sense que hi hagi en ells cap essència comuna. El concepte d’home és aplicable a tots els homes, però no perquè tinguin la mateixa essència sinó perquè les diferents essències dels diferents individus s’assemblen entre si i així ens ho confirmen els sentits (analogia). Els conceptes universals són signes lingüístics que representen una pluralitat
