LLENGUA CATALANA I (Morfologia) - M. Isabel Guardiola

1. LLENGUA CATALANA I (Morfologia) - M. Isabel Guardiola • Bloc III. La flexió pronominal. Cliticització. El fenomen de la cliticització. Criteris de distinció. Determinants, preposicions, conjuncions i auxiliars. Els pronoms febles. La font dels clítics. L’orde dels elements. Canvis morfològics. La forma fonètica de les seqüències pronominals. • Clític: monema àton, pròxim al concepte de mot per l’autonomia ortogràfica, però que es recolza en un element tònic per a poder-se usar en el discurs. REPASSEM... • entre la independència del mot i la dependència d’alguns morfemes (flexius): el cònjuge / la cònjuge • morfològicament: no poden aparéixer aïlladament: - Què has llegit? *- La. / - La rondalla • fonològicament: a causa de l’atonicitat, necessiten recolzar-se en una tònica • ortogràficament: aïllats o apostrofats: la història / l’illa; de casa / d’escola; la dónes / l’escoltes // lupul

2. 3.1. La morfologia de l'article definit català NORMATIVAMENT... el / l', la / l', els, les ** usos neutres abstractius: lo castellà > el o altres recursos lo que dices no es cierto: *lo que dius no és cert: el que dius... - les coses que dius... - allò que dius...(?) coge lo limpio y lo sucio: *agafa lo net i lo brut: ...[les coses] netes i les brutes - ...[la roba] neta i la bruta - ...el que és net i el que és brut ** usos intensius, altres estructures lo grande que se ha hecho el xiquillo: com s’ha fet de gran el xiquet! con lo importante que es esto!: tan important com és açò! [Regles d’apostrofació, de contracció i d’usos neutres: Guia d’usos lingüístics, 1] S’anomena article literari. Origen de l’article literari: ILLUM, ILLA, ILLOS, ILLAS

3. L’ARTICLE MEDIEVAL masculí tenia, però, una altra forma conservada actualment en el català nord-occidental i altres zones aïllades del valencià. S’anomena article clàssic. Formes de l’article clàssic masculí depenent del context: - contextos vocàlics: l / ls: que·l cavall, de·ls rius - contextos no vocàlics: lo / los: davall lo cavall, en los rius  forma subjacent /l/ + morf. masc. (=/O/) (voc. suport en el masc.)  s. XVII: lo / ls > el / els per un fals tall sil·làbic: que·l foc > qu·el foc  estés analògicament a la resta: lo cavall > el cavall. A les Illes Balears, alguns llocs de la Costa Brava i Tàrbena trobem les formes es / s, sa / s, es / ses. S’anomena article salat. Origen: IPSUM, IPSAM, IPSOS, IPSAS Estructura equivalent fonèticament i evolució equivalent: so / s, sa, sos / s, ses > es, sa, es, ses

4. 3.2. Els determinants demostratius Demostratiu: determinant amb flexió que acompanya un substantiu al qual situa en un dels tres plans locatius en què ocorren els fets i que corresponen a les tres persones del discurs: jo, tu, ell. Sistema valencià i ribagorçà: Resta del català:

5. Català clàssic: a) proximitat immediata a la persona que parla (primer grau); b) proximitat intermèdia a la persona que escolta (segon grau); c) referència llunyana tant de qui parla com de qui escolta (tercer grau). + convivència de formes reforçades i no reforçades.

6. 3.3. Els determinants possessius Possessiu: determinant amb flexió que acompanya un substantiu del qual expressa la relació de pertinença respecte de les tres persones del discurs (Maria ha portat el seu fill al parc) Distingim les formes tòniques de les formes àtones.  formes àtones (sense article; no canvi de posició; 1 poss.(*)): • Més abundants en la llengua antiga: • casa (*), vida, noms de parentiu, usos protocol·laris • diversitat dialectal d’ús

7.  formes tòniques (articles; davant o darrere del nom; 1/+ poss.) • diversitat formes amb v i formes amb u: MEUM > meu MEAM > mia > meua > meva • TUUM > *TEUM > teu TUAM > tua > teua > teva • SUUM > *SEUM > seu SUAM > sua > seua > seva • llur, llurs • llur (una cosa d’ells): Antoni i Maria tenen una mare = Llur mare • llurs (unes coses d’ells): Antoni i Maria tenen unes plantes = Llurs plantes

8. 3.4. La morfologia dels pronoms personals catalans • Pronom: categoria díctica o anafòrica sense trets inherents que depén del context lingüístic o extralingüístic per a ser interpretat. • - Joan i Pere són germans. Ells viuen a Alacant • - Jo no tinc calor. • pronoms personals tònics o forts • pronoms personals àtons o febles • *Hi ha tres articles aprofitables. En ells he observat la importància de l’obra fabriana

9. 3.2.2. Pronoms personals tònics Indiquen les persones que intervenen en l’acte comunicatiu Tenen accent d’intensitat Desenvolupen les funcions del sintagma nominal i, per tant, poden ocupar qualsevol posició

10. Primera persona • Restes de la declinació llatina: jo (nominatiu), me (acusatiu), mi (prepositiu: a mi) [ en baleàric: Treballen per jo] • Pronúncia jo: Èjo / Èj // ÈdƒZo / ÈdƒZ // ÈZo / ÈZ • Nós: Nós, bisbe d’Urgell, sentenciem. • Nosaltres i variants: nosatres; nosatros; naltres, noltros; mosatros. • b. Segona persona • Tu / vós / vosté (è) • Vós: Venia a parlar amb vós • Vosté: Vosté ha de venir demà • Vosaltres i variants: vosatres; vosatros; valtres, voltros. • Vosté: al sud del País Valencià el plural vostens.

11. c. Tercera persona Ell/ella: ya hemos redactado los recursos. En ellos se estima... > ... S’hi estima... / En aquests s’estima... Si es refereix a persones i a coses i sol anar després de preposició: tornar en si; concorden entre si

12. 3.4.2. Els pronoms personals febles Clític: element àton que es recolza en un altre (en el verb) i fa que siga dependent. Formes dels pronoms normatives 3. -V: dóna’m 1. V-: m’ha donat VERB 2. C-: em dóna 4. -C: donar-me Divisió dialectal en el cas 2: - zones que diuen em dóna (formes reforçades) - zones que diuen me dóna (formes plenes) *[coincidència amb l’article clàssic (llevat meridional i baleàric)]

13. En català medieval: Partim d’una forma subjacent que en funció del context (consonàntic o vocàlic) presentarà uns resultats diferents: /m/, /ns/, /t/, /vs/, /s/, /l/, /li/, /o/, /n/, /i/ - manteniment de la forma subjacent per adjunció al verb que té vocal: /m/ + /es’panta/ = [m espanta] m'espanta - forma impronunciable si el verb té consonant > genera vocal de suport [e]: /m/ + /seR’viS/ = *[m seR’viS] > [em seR’viS] em serveix / me serveix Les formes medievals s’han conservat en molts parlars (part del valencià, català nord-occidental, baleàric) i en la resta s’ha produït un fals tall sil·làbic [ke m ‘done] que'm done > [k em ‘done] qu'em done. 3. -V: dóna’m 1. V-: m’ha donat VERB 2. C-: me dóna 4. -C: donar-me

14. Veiem més exemples de clitizització: /’dona/ + /ns/ [‘dona ns] dóna'ns /‘dƒZiRa/ + /t/[‘dƒZiRa t] gira't /s/ + /a’maga/ [s a’maÄa] s'amaga /ÈpRta/ + /l/ [ÈpRta l] porta'l /li/ + /ÈtRka/ [li ÈtRka] li torca /n/ + /ÈatRaw/[n ÈatRaw] n'atrau /i/ + / a’via/ [j a’via] /o/ + /aÈkste/ [w aÈkste]  fem. i pl.: /ÈpRta/ + /l/ + /s/ [ÈpRta ls] porta'ls /l/ + /a/ + /z/ + [aro’sega] [lez aro’seÄa] les arrossega /la/ + /a/ + /aro’sega/ [la aro’seÄa] > [laro’seÄa] l'arrossega

15. Veiem més exemples de no clitizització sinó de vocal de suport: • /m/ + /seR’viS/ *[m seR’viS] > [em seR’viS] em serveix • /do’naR/ + /ns/ *[do’naR ns] > [do’naR nos] donar-nos • /dƒZiÈRant/ + /t/ *[dƒZiÈRant t] > [dƒZiÈRant te] girant-te • /dƒZiÈRew/ + /vs/ *[dƒZiÈRew vs] > [dƒZiÈRew vos] gireu-vos • /vs/ + /‘tiRa/* [vs ‘tiRa] > [us ‘tiRa] us tira (ací la consonant v és la que es vocalitza) • /s/ + /des’fa/ *[s des’fa] > *[es des’fa] es desfà • /pRÈtaR/ + /l/ *[pRÈtaR l] > [ÈpRtaR lo] portar-lo • /pRÈtew/ + /ls/ *[pRÈtew ls] > [pRÈtew los] porteu-los • /n/ + /‘tRaw/ *[n ‘tRaw] > [en ‘tRaw] en trau

16. Oralment, els pronoms àtons es recolzen en altres elements que no són el verb, però l’anàlisi morfològica és la mateixa encara que no tinga representació ortogràfica: • [ke m ‘done] que em done i no *que'm done • [‘no n tiNk] no en tinc i no *no'n tinc • [‘aRa ls poRta’Ra] ara els portarà i no *ara'ls portarà • [‘ki lz a’viza] qui els avisa i no *qui'ls avisa

17. La combinatòria CI + CD: me la dóna - Illes: CD + CI: la me dóna... com el català medieval Altres diferències entre el català oriental i el valencià: - oriental: l’hi done (done a ell el bolígraf): CD + CI - valencià: li’l done (done a ell el bolígraf): CI + CD

18. català remot CD+CI català antic CD+CI part del català actual CD+CI valencià actual CI+CD lo li la li los li les li ho li > lo li ne li lo hi la hi los hi les hi li’l li’n l'hi l'hi els hi les hi l'hi n'hi li'l li la li'ls li les li ho li'n Agost: dóna-lo-hi / dóna-la-hi

19. No és normatiu: • l’extensió del fenomen de la dissimilació li > hi a tota la combinatòria de pronoms febles de tercera persona: • dóna això al veí > dóna-l’hi • dóna el llibre al veí > dóna-l’hi • 2. el canvi de li per se, ja que és un castellanisme: li'l, li la, li'ls, li les, li ho > se'l, se la, se'ls, se les, s'ho; • 3. les regularitzacions li'l, li la > liu, li'ls, li les > lius • PRONOMS ADVERBIALS EN I HI • En: CD indeterminats i compl. introduïts per de. • - Vaig al mercat. Vols pomes? - No, en tinc. • Vinc de Girona. En vinc. • Es recorda de la teua cara. Se’n recorda. • No volies una prova del seu afecte? Açò n’és una prova. • Hi: compl. introduïts per altres preposicions o CC de Manera. • Vaig a Girona. Hi vaig. • Pinta admirablement. Hi pinta.