Unitat 3. L’estructura social

1. Unitat 3. L’estructura social

2. Continguts • Definició d’estructura social • Estatus i rol • Institucions socials • Grups socials: • Grups de pertinença i grups de referència • Comunitat i Associació • Grups primaris i grups secundaris • Valors i normes: • Valors: definició i tipus. Els valors morals • Les normes. Classificació. Normes morals i normes jurídiques • La desviació i el control social

3. Definició d’estructura social Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, la paraula estructura s'usa per referir-nos a la manera com estan disposades les parts d'una substància o d'un cos. Així, podem al·ludir a l’estructura d'una roca, a la del cos humà, a la d'un poema o una novel·la, a la d'un edifici, etc. És precisament la referència a l'edifici el que porta Giddens a establir una analogia entre l'estructura social i la d'un edifici. Aquest sociòleg diu que ens pot ser útil representar-nos l'estructura de la societat de la mateixa manera com ens representem l'estructura d'un edifici. Si les parets, el terra i el sostre -elements d'un edifici- li donen un aspecte particular, també els elements socials donen una determinada estructura a la societat.

4. Definició d’estructura social (2) Quins són els elements que donen una determinada estructura a la societat? Es pot respondre que aquests elements són: el territori, la població, I'estatus, el rol, els grups, les institucions, les classes socials, les comunitats, les organitzacions i les normes socials. Així, podem definir l'estructura social com el conjunt de les principals institucions i els principals grups que integren la societat.

5. Definició d’estructura social (3) La manera com, en una societat concreta, es combinen aquests elements ens aproxima al coneixement de l'estructura d'aquesta societat. Una determinada combinació implica la impossibilitat d'introduir-hi un element nou, ja que, si es fes això, hi podria haver conseqüències greus per a la societat en el seu conjunt. I això és així perquè els elements no estan units a l'atzar o arbitràriament sinó que depenen els uns dels altres. Que depenguen els uns dels altres no vol dir, però, que sempre hagen d'estar relacionats de la mateixa manera. És cert que no hi podem introduir elements nous, però, en canvi, aquests elements es poden relacionar de manera diferent. El mateix Giddens ho diu molt explícitament: Les societats humanes s'han d'entendre com edificis que s'estan reconstruint a cada moment pels mateixos totxos que els componen.

6. Definició d’estructura social (4) Si en una estructura social els elements sempre són els mateixos, podríem afirmar que l'estructura social coacciona els individus. Un dels autors que s’ha referit al fet que l'estructura social constreny l'individu és Durkheim. Aquest autor exposa que l’estructura social és anterior a l'individu, exterior a ell i limita les seves activitats. Els exemples que usa són prou clars; diu: Quan complisc amb les meves obligacions com a germà, marit o ciutadà i amb els compromisos que he acceptat, complisc amb un seguit d'obligacions definides per la llei i el costum i que són externes a mi i a les meves accions. (...) El sistema de signes emprats per expressar els meus pensaments, el sistema monetari que utilitze per pagar els meus deutes, els instruments de crèdit de què em servisc en les meves relacions comercials, les pautes que seguisc en la meva professió, etc., totes aquestes coses funcionen independentment de l’ús que jo en faça. (Durkheim, 1982)

7. Definició d’estructura social (5) [Matisació: estructura vs. individu i acció social] De les dues tesis defensades per Durkheim amb relació a l'estructura social, podríem dir que la primera –la societat és anterior a l'individu i exterior a ell– és vàlida pel que fa a la primera part i els següents exemples la verificarien: cap de nosaltres no ha triat ni la llengua que parla, ni el sistema monetari que empra, etc., però si bé és cert que l'estructura social és anterior a l’individu no ho és que siga exterior a ell, ja que la societat sense individus no és res. La segona tesi –l’estructura social limita les activitats de l’individu– només és veritat en certa mesura, perquè limitar no vol dir determinar, restar llibertat, ja que, per exemple, hom podria decidir i, per tant, triar de viure sense diners, tot i que això li portaria nombroses dificultats.

8. Definició d’estructura social (i 6) De tot el que hem dit es podria concloure que totes les persones participen de manera activa en la construcció i reconstrucció de l'estructura social gràcies a les diferents activitats diàries. D'ahí que es puga definir l’estructura social com el conjunt, relativament estable, de les relacions o accions que es donen entre les diverses parts. Són parts d'una estructura social, com ja hem dit, el territori, la població, els grups i subgrups, l’estatus, el rol, les institucions, les classes socials, les comunitats, les organitzacions i les normes socials. D’algunes d'aquestes parts en parlarem tot seguit.

9. Estatus social • Si sabem que les persones no viuen aïlladament sinó formant grups en el si de la societat i afirmem que aquesta no és un conglomerat format a l’atzar sinó una estructura ordenada, podem anomenar estatus social el lloc que tota persona social ocupa dins d'aquesta estructura. • Estatus és la posició que tota persona ocupa quan interactua socialment amb les altres persones, és a dir, quan s'hi comunica. • Així doncs, cada membre del grup ocupa una posició determinada o un estatus determinat en el si del grup; per exemple, en el grup familiar existeixen els estatus de mare / pare, muller / marit, fill i filla, germà i germana, etc. I això és així perquè la manera humana de ser membres d'una societat determinada consisteix a ocupar un lloc en l'entramat de l'estructura social.

10. Estatus social (2) • Ara bé, com que els individus formen part de molts grups, pot succeir que una mateixa persona ocupe simultàniament diversos estatus. Per exemple, una dona pot ocupar el de metgessa, mare, filla, militant d'un partit polític, etc. Hi ha estatus, però, que són incompatibles simultàniament, com ara jutge i reu o cirurgià i pacient a la taula d'operacions. • De tota manera, per tenir un determinat estatus no n'hi ha prou que una persona ocupe un lloc, cal també que les altres persones li reconeguen aquest rang. Per això, l’estatus social depèn no només del que hom fa, del que hom és o del que hom creu que és, sinó del que els altres membres de la societat pensen que hom és, la qual cosa indica que les persones no són creadores del seu propi estatus, malgrat que tampoc no estan sotmeses passivament al judici de la societat.

11. Tipus d’estatus social (3) Si quan hem parlat d'estatus, hem dit que una persona en pot ocupar de diferents, cal distingir ara entre els diversos tipus. Així hi ha: estatus adscrits, estatus transferits i estatus adquirits.  • El primer és la posició imposada a un individu sense la seua col·laboració i el seu control. Per adscripció se li assigna una posició en funció de característiques i qualitats personals. Són els estatus de sexe, edat, els de fill, germà, avi i les posicions derivades de l’aristocràcia hereditària. • L’estatus social també pot ser transferit. En aquest cas, l'element voluntari o de pròpia realització no hi té cap paper. Exemple: Eduard Vlll d'Anglaterra tenia l'estatus adscrit de primogènit de la família reial i per això va heretar el tron. Quan el seu pare va morir li va ser transferit l'estatus de rei. • L’estatusadquirit depèn de l'esforç que l'individu realitza per tal d'aconseguir-lo. Per adquisició els individus ocupen un estatus després d'haver demostrat la seva capacitat o el seu dret a ocupar aquesta posició. Per això es pot dir que té el seu origen en el procés de la vida col·lectiva i, per tant, deriva de les activitats econòmiques, polítiques o religioses. Com a exemples tenim: els estatus de marit, muller, professora, líder sindical, metge, artista, etc. Si seguim amb l'exemple d'Eduard Vlll d'Anglaterra, veiem que quan va triar de casar-se amb una dona que estimava, va despullar-se de l'estatus de rei (estatus transferit) i va adquirir-ne un altre, el de Sr. Simpson.

12. Estatus social i jerarquia (i 4) • Pel fet que una persona pot ocupar diferents tipus d'estatus, podem establir que entre ells hi ha una jerarquia. A l'hora d'establir-la hi intervenen factors objectius i factors subjectius. • Entre els primers hi ha el control dels mecanismes de poder: si hom és president d'un consell d'administració se'l valorarà més que no pas si és un administratiu. Es valora més el líder polític que no pas el militant de base. El mateix passa amb els líders espirituals i els seus fidels. •  S'entén per factors subjectius la manera com la gent avalua una determinada posició. Són criteris que no tenen relació directa amb el control dels mecanismes de poder, com ara el color de la pell, l’èxit artístic, el tipus de feina, etc. •  El mateix fet de parlar de jerarquia ens porta a referir-nos a l'estatus principal, aquell que identifica l’individu socialment i el situa en l'estructura social. De què depèn determinar quin és l’estatus principal? De la forma com cada societat valore les distintes activitats institucionals. Per exemple, una societat en què es valoren les relacions de parentiu, donarà més valor a l'estatus familiar, mentre que en una on es valore més l'èxit econòmic, l'estatus dominant serà el professional.

13. Rol social • Directament relacionat amb el concepte d’estatus hi ha el de rol. Per exemple, cadascun dels alumnes de primer curs de batxillerat té un estatus i, al mateix temps, desenvolupa el rol d'estudiant, però els rols no són la gent sinó el conjunt de pautes o normes de comportament associades a cada estatus. • Rol és el conjunt de comportaments i actituds que s’esperen d'una persona, d'acord amb el seu estatus i amb la seva situació social. • El rol s'anomena social perquè representa uniformitats de conducta compartides per molta gent i com que moltes persones realitzen el mateix rol, més o menys de la mateixa manera, el rol social es pot estudiar científicament. D'aquesta manera podem reconèixer el rol d'estudiant, professor, advocada, venedor, mare, etc. • Podríem dir que el rol social s’assembla al paper que un actor assumeix en el teatre. La diferència es troba en el fet que l'actor representa un paper fictici, el que li ha tocat, i durant un temps assumeix la personalitat del personatge, mentre que el paper que nosaltres representem a través del rol no ho és, de fictici. Aquest paper s'ha aprés en el procés de socialització, la qual cosa vol dir que s'ha interioritzat en la personalitat social de l’individu, per la qual cosa no és temporal.

14. Rol social (2) • En el procés de socialització l'individu és, a la vegada, actor i membre dels diferents grups i, per això, aprèn simultàniament tots els rols socials. Del que acabem de dir, se'n desprèn que el rol social és creació de la cultura, en la mesura que les persones l’han realitzat de manera continuada. • Si el rol social és una creació cultural i de cultures n’hi ha moltes, podem inferir que els rols varien d’acord amb les diverses formes culturals. • Tota persona participa de molts grups i en cadascun representa el seu rol. No inventa la manera com ha de representar-lo, fa el que s'espera que faça. Per tant, cal que entre el rol que hom executa i allò que els altres esperen que faça hi haja una coincidència relativa (expectativa de rol). • Tot i que els diferents rols són sempre representats per la mateixa persona i, per tant, la mateixa personalitat en el si de diferents grups, se suposa que a cada grup es comporta de manera més o menys diferent, ja que la situació del grup és diferent i la seva funció també ho és. Per exemple, una persona no es comporta igual en el si de la seva família que en un partit de futbol o al lloc de treball.

15. Rol social (3) • Ja sabem què és un rol social, però, quin contingut tenen els rols? El contingut del rol són les pautes de comportament (accions, actituds, deures, privilegis) centrades en una funció social específica (per exemple, socialitzar) i dirigides a una meta social. Posant com a exemple l'escola, el contingut del seu rol són totes les accions que contribueixen al manteniment de la socialització i de la instrucció. En aquest cas seria el comportament que s'espera que els membres de la institució escolar porten a terme. • Així, el nucli dels rols està constituït pel conjunt de drets i deures, tant latents com manifestos, que hom té dins de la funció que acompleix. Per exemple, s'espera que el metge actue com a metge, és a dir, que a la consulta no actue com ho faria amb un amic o amb la seva família. El contingut d'un determinat rol social està relacionat sempre amb el d'altres rols socials. Així, a l'exemple del metge li podem afegir el del pacient; en aquesta relació metge / pacient s'espera que l'últim adopte unes determinades actituds i reaccions en relació amb el primer. De fet, això és el que fem habitualment. • A diferència de l'estatus, el rol no s'adquireix; una persona pot aconseguir moltes coses dins del seu rol però el rol mateix no el pot aconseguir, ja que els rols socials, que funcionen en una cultura concreta, són producte de l'experiència i la col·laboració de moltes persones al llarg del temps.

16. Rol social (4) Ja sabem que totes les persones han influït en la creació d'aspectes particulars dels rols, però l'individu entra a acomplir rols ja existents, que ha d'interioritzar i als quals s'ha d'acomodar. Amb relació a l'acomodació, hi ha dos tipus de rol: 1. Els rols assignats: els rols ens són donats des de fora, bé d'una manera automàtica (els rols de filla, àvia, oncle, edat, sexe, etc.), bé d'una manera deliberada, com quan s'adopta un infant. 2. Els rols assumits: els rols són adoptats voluntàriament, com ara el cas de dues persones que, havent decidit casar-se, assumeixen el rol de muller o de marit, o el cas de qui decideix seguir una professió.

17. Rol social (i 5) • Pel que fa al valor social que se'ls atribueix, hi ha rols que són molt apreciats i d'altres menys. Alguns comporten molta responsabilitat, mentre que d'altres en tenen menys. • Amb relació als diversos grups en el si dels quals es desenvolupa el rol, hi ha grans rols i rols subalterns. La persona pot trobar-se en un rol inferior, superior o igual amb relació a tots els altres rols. Així, en el camp de l'educació hom pot executar el rol d’estudiant, de professor o professora, de director o directora, de conserge, etc. • De la mateixa manera que hi ha un estatus principal, hi ha també un rol clau, que equival a la funció principal que una persona realitza. Si bé en les societats industrials el rol clau és l’econòmic o professional, pot succeir que en una situació concreta o determinada, com ara la de l'esportista o l’entrenador de futbol, el rol clau siga més el recreatiu que l’econòmic o a l’inrevés.

18. Activitats • Creus que l'estructura social coacciona els individus? Per què? Procura exemplificar-ho. • Quins són els estatus socials que ocupes en els diferents grups en els quals et mous? Es tracta d'estatus adscrits, transferits o adquirits? Per qué? • Quants estatus pot ocupar una dona? I un home? Compara’ls. • Quins són els teus rols? Quan ets amb els teus amics o les teves amigues desenvolupes el mateix rol que quan ets amb la teva família? Per què? • De tots els rols que desenvolupes, quins són assignats i quins assumits? • Exemplifica el teu rol com a estudiant de batxillerat. Fixa't en les accions que realitzes, en les teves actituds, els teus deures, etc.

19. Text 1 Com es pot veure, el rol o paper social és el lloc que ocupa cada individu a la societat i que es cataloga objectivament d'una manera diferent segons l’activitat que estigui realitzant. [...] Així un individu pot ser pare de família, oficinista en el lloc de treball o automobilista. Segons el punt de referència que es tingui de la família, del treball o del desplaçament, es tindrà una etiqueta diferent, sense que una n’exclogui l'altra. D'aquesta manera, l’individu realitza al llarg de la seva vida rols diferents, intercanviables i específics. Però existeix una altra òptica per catalogar la situació de l’individu a la societat. El rol es pot considerar des d'una perspectiva objectiva, que té en compte la ubicació de l’individu en la complexa xarxa de relacions socials. Però també pot adoptar-se un altre punt de vista: el de la valoració que la societat fa dels diferents rols que desenvolupa l’individu. D’aquesta manera, arribem a la definició del que els funcionalistes anomenen estatus social. S'entén per estatus la consideració i el reconeixement social per part de la societat del paper que representa l'individu. Així, resulta que a la nostra societat es valora molt la figura del metge, la de l’advocat i la de l'enginyer; en canvi, estan poc reconegudes les tasques dels enterramorts o les dels escombriaires. Aleshores podem dir que l’estatus d'un metge està més valorat que l’estatus d’un enterramorts. Es interessant deixar clara la diferència que hi ha entre el rol i l'estatus. Mentre que el primer fa referència a una situació objectiva del paper real que desenvolupa un individu en una societat determinada, el segon comporta una valoració subjectiva de la societat respecte als diferents rols que es desenvolupen. BRIONGOS, HERNÁNDEZ, MERCADÉ. SOCIOLOGIA HOY.

20. Activitats sobre el text 1 • Quina diferència estableix el text entre estatus i rol? • D'entre les següents posicions o estatus, digues quins són heretats i quins adquirits: ser dona, ser filla d'un treballador de la construcció, ser jugadora de bàsquet, ser estudiant a l'escola oficial d'idiomes, haver nascut en un poble petit i ser escriptora. Per què? • Per què les tasques dels enterramorts o les dels escombriaires estan tan poc reconegudes? • Digues quines actuacions o rols esperes de: el metge, el jutge, l'alcalde, el president de la Generalitat, la directora general d'Ensenyament i el professorat. • Posa títol al text.

21. Text 2 D'entre les dotzenes de rols que podem arribar a assumir al llarg de la nostra vida, n'hi ha un que es veritablement definitori de la nostra identitat i personalitat i que condiciona i determina molts dels altres que en un moment donat podem interpretar. Segurament, és també el que representem durant més temps al llarg de la vida. Ens referim al gènere, «home» i «dona»; ser dona o ser home no és una realitat natural (biològica), sinó un fet social. [...] D'homes i dones sempre n'hi ha hagut, però és fàcil veure que no sempre ha estat el mateix, ni és el mateix en diferents societats, ser home i fer d'home o ser dona i fer de dona. [...] La veritat és que no hi ha gaires fonaments biològics (per no dir cap) que permetin explicar les diferències de comportament entre homes i dones, per la qual cosa és més plausible que aquestes siguin fonamentalment culturals; el gènere és també una qüestió d'aprenentatge social. Per entendre-ho bé hem de fer una distinció entre sexe i gènere: amb el terme sexe ens referim a les diferències físiques del cos; amb el terme gènere ens referim a les diferències psicològiques, socials i culturals entre homes i dones.   Hi ha un bon grapat d'estudis força recents que mostren que, des del mateix moment que ens incorporem al món (ara, amb les ecografies, ho podem fer abans), comencem a ser tractats i percebuts (recordeu la importància que això té en la formació de la personalitat) de manera diferent, en funció de si el nostre sexe és masculí o femení.   Ser home i ser dona no és el mateix; no solament se'ns percebrà de manera diferent, sinó que des de bon començament se'ns socialitzarà en diferents rols, el d'home o el de dona, i se'ns educarà en bona part de manera diferent per acomplir correctament els rols (les tasques) que l'home i la dona tenen assignats en cada societat. L'educació sexista és un fet inconscient, d'aquells que es donen per descomptat. No estem parlant de discriminació, encara que tots dos fets estiguin relacionats. CARDÚS i ROS (coordinador). LA MIRADA DEL SOCIÒLEG.

22. Activitats sobre el text 2 • Què vol dir “ser home” i “fer d'home” i “ser dona” i “fer de dona”? • “Ser home i ser dona no és el mateix”. Justifica-ho des de la teva vivència personal. • Busca exemples que mostren com, des de bon començament, se socialitza de manera diferent les dones i els homes. • Analitza el rol de la dona a la societat actual. • Posa títol al text.

23. Institucions socials Les societats, per la seua naturalesa, tenen institucions que estan reglamentades. Les presons, les escoles, les esglésies i els tribunals són organitzacions que no només existeixen per satisfer l’interès particular dels seus membres, sinó per perpetuar els valors tradicionals que es consideren valuosos. Lipman i Sharp, Investigació social

24. Institucions socials (2) • Els éssers humans, igual que la resta d’animals, tenen necessitats de supervivència, com ara la reproducció i la subsistència. • Però a diferència dels animals, els humans satisfan aquestes necessitats indirecta i cooperativament mitjançant un seguit de normes, regles i restriccions que s’expressen simbòlicament amb el llenguatge. Així, les experiències acumulades de com hem resolt aquestes necessitats les podem alhora transmetre. • Aquest conjunt de pautes de comportament, recurrents i estables, que tenen com a objectiu satisfer les necessitats, són anomenades institucions.

25. Institucions socials (3) Altres definicions d’ institució: • "conjunto de ideas, opiniones y normas de comportamiento propuestas y a menudo impuestas a los individuos en una sociedad determinada" (Petit, F., 1984:28) • "... un modo estandarizado de conducta social o un modo estandarizado de co-actividad" (Nadel, S.F., 1974:123).  • "un conjunto de normas que se aplican en un sistema social, y que definen lo que es legítimo y lo que no lo es en dicho sistema" (Mendras, H. 1968: 109) • El concepto de INSTITUCIÓN "implica un acuerdo sobre una serie de valores tradicionales alrededor de los que se congregan los seres humanos. Esto significa también que esos seres mantienen una definida relación, ya entre sí, ya con una parte específica de su ambiente natural o artificial. De acuerdo con lo estatuido por su tradicional propósito o mandato, obedeciendo las normas específicas de su asociación, trabajando con el equipo material que manipulan, los hombres actúan juntos y así satisfacen algunos de sus deseos, marcando al mismo tiempo su impronta en el medio circundante". (Malinowski, 1993: 44) • "La institución es el equivalente en el campo social de lo que es el inconsciente en el campo psíquico. Lo cual se expresa en otros términos por medio de la fórmula: la institución es el inconsciente político de la sociedad. (…) La institución censura la palabra social, la expresión de la alienación, la voluntad de cambio". (Lapassade, G. , 1972: 77) • "un sistema establecido o reconocido socialmente de normas o pautas de conducta referentes a determinado aspecto de la vida social". (Radcliffe-Brown, El método de la antropología social, 189) • "un agregado duradero de conductas humanas, organizado en torno a un propósito o intención o fin central" (Valdés, 1989:106). Manllevat de J. Zino Torrazza (2000): La estructura social, Murcia, Universidad Católica San Antonio.

26. Institucions socials: característiques • Són exteriors a nosaltres: no les crea cada persona sinó que són quelcom aliè, que seguirà existint quan nosaltres ja no hi siguem. • Són objectives: en no ser creades per nosaltres (no són subjectives), les vivim com si foren coses, fets reals (matrimoni, maternitat,...). • Són coactives: obliguen les persones a comportar-se d’una determinada manera. • Tenen autoritat moral: reprimeixen moralment les accions desviades. • Són històriques.

27. Institucions socials: universalitat i diversitat • Hi ha institucions que són universals, en el sentit d’existir en totes les societats i tindre els mateixos ingredients (pautes, rols i relacions). • Aquestes institucions són: la familiar, l’educativa, l’econòmica, la política, la religiosa i la recreativa.

28. Institucions socials: universalitat i diversitat Tot i ser universals i necessàries, aquestes institucions es presenten en formes diferents en cada societat (diversitat cultural). P.e., entre els nuer de l’Àfrica (Sudan) hi ha el costum pel qual un home es casa amb la vídua del seu germà i en alguns casos els infants nascuts d’aquesta unió són considerats fills de l’home mort.

29. Funcions de les institucions socials Són positives les institucions que comporten un gran nivell d’integració i coordinació en els grups, en la mesura que: • Simplifiquen el comportament social a la gent, ja que les maneres de pensar i d’actuar han estat regularitzades per les generacions anteriors • Proporcionen formes ja preparades de relacions i rols socials: l’individu ja sap quina conducta ha de tindre davant els altres (rols) • Actuen com a agents de coordinació i d’estabilitat de la cultura total, ja que les maneres de pensar i de comportar-se tenen sentit per a les persones i els proporcionen seguretat • Tendeixen a regular el comportament, perquè contenen les exigències sistemàtiques de la societat, reprimint així les conductes desviades

30. Funcions de les institucions socials (i 2) Són negatives en la mesura que la cultura no actua en tots els seus sectors ni per a profit de totes les persones. Per això les institucions: • Obstaculitzen el progrés social, ja que es resisteixen al canvi • Contribueixen a frustrar la personalitat social dels individus, perquè les persones que es resisteixen al control d’aquestes institucions es consideren inadaptades i, en alguns casos, s’embranquen en moviments de reforma o emprenen actes delictius • Influeixen en la dispersió de la responsabilitat social, en el sentit de no dur a terme la reforma de formes rutinàries i perjudicials de comportament, perquè no hi ha ningú que vullga assumir aquesta responsabilitat

31. Classes d’institucions socials:principals i subsidiàries Segons els criteris d’universalitat, necessitat i importància, hi ha dues classes: • Principals: s’anomenen també bàsiques i són aquelles en les quals participen un gran nombre de persones; compleixen funcions essencials per a la supervivència del grup i de l’individu. Tenen una grau elevat d’universalitat. • Subsidiàries: s’anomenen també secundàries; són institucions menors. Es refereixen a funcions no essencials o bé s’agrupen al voltant de les institucions bàsiques per tal de desenvolupar-les o completar-les. Tenen una grau molt elevat de variabilitat.

32. Classes d’institucions socials:principals i subsidiàries (i 2) Les institucions principals més importants són: • La institució familiar • La institució educativa • La institució econòmica • La institució política • La institució religiosa • La institució recreativa Totes aquestes institucions són interdependents

33. La institució familiar Té assignades les funcions de reproducció (regula i estabilitza les relacions sexuals i la procreació), socialització bàsica, suport social i afectiu, i econòmica (és la unitat bàsica de consum i, de vegades, de producció).

34. La institució educativa • També té la funció de socialització. • Aquest procés de socialització pot tindre lloc informalment a casa i formalment a través de les organitzacions docents. • Les institucions subsidiàries són: els exàmens, les qualificacions, els deures, els títols, etc.

35. La institució econòmica • Vetla per proporcionar els béns materials i de serveis a la societat. Així, s’encarrega de la producció, la distribució, el canvi i el consum d’articles. • Les institucions subsidiàries corresponents són: banca, crèdit, publicitat, negocis, etc.

36. La institució política • Vetla per satisfer la necessitat d’administració general i de l’ordre públic en el si de la societat. • En parlar de la institució política, cal fer referència als conceptes de nació, d’estat i de govern. • Són subsidiàries: legislativa, militar, policíaca, relacions diplomàtiques amb països estrangers, etc.

37. La institució religiosa • S’encarrega de satisfer la necessitat de l’ésser humà a l’hora d’establir relacions amb la divinitat i la salvació de l’ànima. • Són subsidiàries: relació entre el clero i els seglars, els sistemes de pregar (rituals), etc.

38. La institució recreativa • Satisfà la necessitat de descans físic i mental, ço és, amb el temps d’oci. • Són subsidiàries: jocs, esports, música, pintura, teatre, etc.

39. Text 3 Un concepte sociològic prou útil (...) és el concepte d’institució. Hom sol definir una institució com un complex específic d’accions socials. Així, la llei, la classe social, el matrimoni o la religió organitzada, són institucions. Però aquesta definició no ens diu quina relació hi ha entre la institució i les accions dels individus que hi estan implicats. Arnold Gehlen, un científic social alemany contemporani, contesta la pregunta de la següent manera: segons ell, una institució és com un òrgan regulador, que canalitza les accions humanes de forma tan similar a com els instints canalitzen la conducta animal. És a dir, que les institucions proporcionen mecanismes i maneres de fer mitjançant les quals la conducta humana esdevé modelada, pautada, i es veu obligada a anar per uns canals o a seguir unes pautes que la societat considera desitjables. El truc o estratagema consisteix a fer-li veure a l’individu que aquests canals o pautes són els únics possibles. P. Berger, Invitació a la Sociologia

40. Els grups socials Un grupsocial pot definir-se com un conjunt de persones unides per una xarxa de relacions socials. Característiquesdelsgrupssocials: • Interacció recíproca: les relacions han de ser regulars i elsindividus han d’actuard’acordamb unes normes acceptadesperlgrup. • Consciència de grup: elsmembres es veuenformant un “nosaltres”, ja que comparteixen una mateixarealitat, perfectament diferenciada dels “altres”. • Existènciad’objectius, valors i activitatscompartides: gràcies a aquestselementscompartits, elsmembresactuensolidàriament i se sentenidentificats entre si, comprenen les accionspròpies i les delsaltres, i éspossible la cohesió del grup. • Estabilitat i duració relativa: la interacció estable i duradorapermetdistingir un grupd’una reunió accidental de persones. • Identificació social: cal que, per a existir un grup, elsaltres el reconeguencom a tal, çoés, que les persones que interactuen siguen reconegudescom a “pertanyents al grup”.

41. Els grups socials (2) Quins dels següents agrupaments de persones constitueixen grups socials i quins no (quasigrups)? Els nascuts l’any 1995, els integrants d’un destacament militar, els treballadors d’una oficina bancària, els assistents a un concert de rock, la coral Schola Cantorum, els lectors de periòdics, els espectadors d’un partit de futbol, els integrants d’una penya taurina, els membres d’una congregació religiosa, la colla d’amics, els que viuen en un mateix districte municipal, els arquitectes, els estudiants, la família, un club de fans, un partit polític, els pilots d’aviació.

42. El grup de referència (Robert K. Merton) • Grup de referència: Es parla de la unitat social (grup alié) amb la qual s'identifica un individu, que li serveix per definir la seva conducta i avaluar-la, en funció dels criteris de grup. P.e., els emigrants, els nou-rics, els acabats de graduar. Els grups de referència compleixen dues funcions bàsiques: • Funció normativa: Quan algú creu o vol pertànyer a un grup adopta les seues característiques, des de les creences, opinions i regles, a les pràctiques i la forma de vestir o pentinar-se: el comportament de l'individu depèn del comportament del grup. • Funció de comparació o valorativa: Serveix com a criteri amb el qual jutjar-nos i avaluar-nos en qualsevol aspecte, tenint una gran repercussió en la formació de l'autoconcepte. • Grup de pertinença: És la unitat social a la qual realment pertany l'individu. • En el cas que el grup de referència no puga convertir-se en el grup de pertinença (pel color de la pell, per l’edat, per la seua religió o pel seu estatus) es pot experimentar un sentiment de privació relativa, o siga, insatisfacció derivada de la discrepància establerta entre el que es té i el que es creu que s'hauria de tenir. La privació relativa pot fomentar el descontentament social i empènyer cap a activitats revolucionàries. El cas contrari és la gratificació relativa, que fa sentir satisfacció cap al sistema. • Existeix també el grup de referència contrari que serveix per establir-hi comparacions. (Viquipèdia: Psicologia dels grups)

43. Comunitat i associació Comunitat és allò antic i societat allò nou. […] comunitat és la vida en comú (Zusammenleben) duradora i autèntica; societat és només una vida en comú passatgera i aparent. Amb això coincideix el que la comunitat haja de ser entesa com un organisme viu, i la societat com un agregat i artefacte mecànic. Ferdinand TÖNNIES, Gemeinschaft und Gesellschaft (Comunidat i societat) (1887)

44. Comunitat i associació (2) Júlia TORRES CANELA i Ramon ALCOBERRO: Introducció a la Sociologia Ferdinand Tönnies (1855-1936) fou un sociòleg interessat a estudiar els vincles entre individus en les organitzacions socials. Els humans viuen en grups que, bàsicament, poden classificar-se, segons la mena de relacions que s’estableixin entre els seus membres, en dos tipus que va anomenar: Comunitats (“Hot-Groups” – en alemany “Gemeinschaft”) i Associacions (“Cold-Groups” – en alemany “Gesellschaft”) • Una Comunitat és un grup de gent que es relacionen entre ells a partir de sentiments. Comparteixen emocions, creences, vivències i –sovint– punts de vista polítics o socials. En les comunitats els individus es coneixen personalment, participen mútuament de les seves vides privades, etc. Els membres de la comunitat valoren la seva relació intrínsecament (sovint les relacions provenen de temps antics, són fins i tot anteriors al naixement dels individus i són valuoses per a ells). En la comunitat el més important són els sentiments i la confiança. Per això són grups “hot” (càlids). La família, el petit grup d’amics, el veïnat, la petita agrupació religiosa, etc. són exemples de comunitats. • Una Associació és un grup de gent que es relaciona per interès mutu. Els membres d’una associació valoren la seva relació extrínsecament (pel profit que en treuen) i es coneixen impersonalment, és a dir, en funció del càrrec que ocupen, pel que fan i no per qui són. Per això són “cold” (fredes). Un Banc o una empresa qualsevol són associacions.

45. Grups primaris i grups secundarisCharles H. Cooley Grups primaris Grups secundaris SOCIALITZACIÓ SECUNDÀRIA (Participació en institucions) NOMBRE GRAN DE MEMBRES RELACIONS: IMPERSONALS INDIRECTES ENTRE ALGUNS (divisió del treball molt forta amb molts estatus i rols) CLIMA ASÈPTIC (s’està per interès): competitiu i anònim NO HI HA EXPRESSIÓ DE PERSONALITAT GRAN DIVERSITAT DE PENSAMENT I D’ACCIÓ NORMES BASADES EN LLEIS FORMALS EXEMPLES: empreses, sindicats, partits polítics,... • SOCIALITZACIÓ PRIMÀRIA (Construcció del jo social) • NOMBRE XICOTET DE MEMBRES • RELACIONS: • PERSONALS (FACE TO FACE) • DIRECTES • ENTRE TOTS (divisió del treball relativament simple amb poca diferenciació de rols) • CLIMA AFECTIU (s’està per afecte) • LLIURE EXPRESSIÓ DE PERSONALITAT (espontaneïtat) • CREENCES I VALORS COMPARTITS • NORMES BASADES EN EL COSTUM I LA TRADICIÓ • EXEMPLES: família, colla d’amics, el veïnat; penyes esportives, tribus urbanes,…

46. Comunitat o grup primari i associació o grup secundari • Una societat amb molt sentiment comunitari acostuma a ser tradicionalista i conservadora, perquè els sentiments mutus triguen molt a canviar: un exemple típic són els vincles familiars profunds. Els nens, per exemple, se socialitzen més fàcilment en societats amb valors tradicionals perquè saben quines són les normes i això els dóna seguretat emocional. • En canvi, una societat amb poc sentiment comunitari, és a dir, amb poca tendència dels individus a trobar-se, a col·laborar en tasques comunes, amb molta separació de classe, d’ètnia o de religió, té un important perill de disgregació per pèrdua de la seva funció integradora. D’ací que el relativisme moral implique un perill de disgregació de vincles socials. El capitalisme ha tendit al llarg del segle XX a disgregar els vincles comunitaris perquè d’aquesta manera resultava més senzill el control social.

47. Els grups socials: capital social • S’anomena “capital social” la capacitat d’una societat per a organitzar empreses comunes a partir de la confiança generada per les comunitats a les quals un individu pertany (xarxes socials). El capital social s’expressa, per ex., en el voluntariat, en l’ajuda desinteressada a vells i a malalts, etc.; però també té una gran importància en la creació d’empreses i en l’economia –que es basa en la confiança mútua entre empresaris, treballadors, proveïdors i consumidors. • El capital social s’incrementa mitjançant la construcció d’històries compartides, tradicions, símbols, etc. Com que en els humans la funció simbòlica és molt important, quants més símbols compartisc amb algú altre, més fàcil és identificar-m‘hi, donar o rebre ajuda d’altri, etc.

48. Text 4: Merton Els grups de referència són, en principi, quasi innombrables: tots els grups als quals hom pertany, i aquests són relativament pocs, així com els grups als quals hom no pertany, i aquest són, naturalment, legió, poden ser punts de referència per emmotllar les actituds d’una persona, les seves valoracions i la seva conducta. Que els individus actuen dins un sistemes social de referència subministrat pels grups dels quals forma part és sens dubte una idea antiga i probablement certa. Si això fos l’únic que interessés la teoria del grup de referència, aquesta només seria un nom nou per un antic focus d’atenció en sociologia, la qual es va concentrar sempre en la determinació de la conducta del grup. Però, a més, hi ha el fet que els individus s’orienten freqüentment cap a grups que no són el seu per tal de donar forma a la seva conducta i a les seves valoracions. Són els problemes centrals al voltant d’aquest fet de l’orientació cap als grups als quals no es pertany els que constitueixen l’interès distintiu de la teoria del grup de referència. Finalment, la teoria ha de ser generalitzada fins al punt que puga explicar tant les orientacions cap al grup al qual es pertany com les orientacions cap als grups als quals no es pertany, però la seva tasca immediata més important és descobrir els processos pels quals els individus es relacionen amb grups als quals no pertanyen. En general, doncs, la teoria del grup de referència tracta de sistematitzar els determinants i les conseqüències dels processos de valoració i d’autoestima en què els individus prenen els valors o les normes d’altres individus o grups com a sistema comparatiu de referència. Merton, R.K., Teoria i estructures socials

49. Activitats text 4 • Per quèelsgrups de referènciasón innombrables? • Quinssónelsteusgrups de referència? • Quinprocéssegueixes per relacionar-te ambgrupsalsquals no pertanys? • Quinobjetiupersegueixesquanvols entrar a formar partd’ungrup de referència?