GUIA D’AUDICIÓ per a l’òpera Mefistofele d’ Arrigo Boito (1868)

1. GUIA D’AUDICIÓ per a l’òperaMefistofeled’ArrigoBoito(1868) ANÀLISI:

2. Mefistòfele és una òpera en quatre actes més un pròleg i un epíleg. El compositor així com autor del llibret va ser ArrigoBoito artista que és més conegut en la seva faceta de llibretista. ArrigoBoito(1842-1918) va ser l’autor del libretto de diverses òperes importants compostes per altres músics. Per exemple, l’Otelo (1887) i el Falstaff (1896) per a Verdi, o La Gioconda(1876) per a Ponchielli. El polifacètic autor també va ser poeta, novel·lista i crític de teatre i música. Com a compositor només té una segona òpera, IlNerone, estrenada pòstumament. L’argument està força fidelment inspirat en el Faustde Goethe. Que l’obra es titulés Mefistoteleen lloc de Faust la va prendre l’autor en part per diferenciar-se de l’òpera Faust que havia compost Gounod (segurament la versió més popular del tema).Boito s’interessa pel dualisme de la lluita entre el bé i el mal, també el problema de la salvació en el més enllà. Mefistofele va ser estrenada el 1868 al teatre de La Scala de Milà, amb un sonat fracàs, fins al punt que es van produir aldarulls i només es van interpretar dues funcions (en la segona va haver d’intervenir la policia per apaivagar les airades protestes). El problema bàsic era que Boito estava acusat de wagnerià, retret que, entre altres coses, significava ser poc fidel a la tradició operística italiana. Boito va revisar profundament la partitura i la llargada de la representació (la primera versió durava cinc hores i mitja) i canviant apreciablement alguns dels personatges. Finalment sí: el 1875 es feia una segona estrena a Bolònia amb un considerable èxit. L’acceptació no ha abandonat mai l’obra en els teatres operístics des d’aquell moment. A Catalunya Mefistofele es va estrenar al Liceu el 1880. LA MÚSICA DE BOITO La música de Boito va ser vista en el seu temps com a innovadora. Va formar part de grups d’intel·lectuals, el cas de la Scapigliatura, que criticaven un tradicionalisme excessiu de la cultura italiana, inclòs el moviment del Risorgimento. El músic va ser una persona molt meticulosa i perfeccionista quan composava: en part per això només compongué dues òperes. Boito va veure en Wagner un apòstol de la modernitat musical. Ja hem comentat que el nostre compositor va rebre dures crítiques per ser excessivament wagnerià. Realment la semblança amb Wagner no va ser tant grossa com Boito volia o com alguns escandalitzats del seu temps deien. Com a trets concrets de la música de Boito comentem: ● Superació de la divisió mecànica de l’òpera en un reguitzell d’àries i recitatius. La diferència entre una cosa i l’altra així com la manera en què es combinen no era la tradicional de mitjans s XIX. ● Utilitza les tonalitats amb un sentit simbòlic per primera vegada a Itàlia. Així s’usa a Mefistofele el Mi major per al pròleg celestial i la transfiguració final de Faust, Do major per a l’aquelarre i la vida sensual, El Fa major s’associa a Margarida i el Re major acompanya l’orgull de Mefistòfil, ● Boito manté àries identificables, contràriament al Wagner madur. ● La música està al servei del sentit teatral. Presentació p. 1 (de 9)

3. Cor (un d’adult) De gran protagonisme i rols: Cort celestial, camperols, membres d’un aquelarre Cor (un d’infantil) Amb important funció. Forma part de la cort celestial al pròleg i a l’epíleg No és rar que la mateixa cantant que fa la Margherita assumeixi també aquest paper (atès que ja ha resultat morta en escena) Personatges Mefistofele (Baix) Dimoni. Principal protagonista. El nom és propi de la tradició germànica Faust (Tenor lírico-spinto) Erudit que pacta amb el dimoni per conservar la joventut Elena (Soprano) En referència a l’Elena de Troia. Paper breu però intens Pantalis (Contralt) Acompanyant d’Elena Wagner (Tenor) Deixeble de Faust Marta (Contralt) Una coqueta veïna de Margherita Margherita (Soprano lírica) Jove camperola p.2 (de 9) Personatges d’altra època

4. Al cel Déu està al cel envoltat per la seva cort celestial, d’àngels i ànimes justes. Arriba de visita Mefistofele. El pobre diable es manifesta avorrit de temptar els homes: tot plegat és massa fàcil donada la imperfecció de la creació humana. La cort celestial li pregunta si coneix Faust, home savi i recte. Després sabrem que Faust és una mena d’erudit que viu a l’Alemanya de finals de l’edat mitjana. Efectivament, el diable el coneix i sap que és un fidel servidor de Déu. Amb aquest repte Mefistofele s’esperona i ofereix una juguesca sobre si podrà o no atreure Faust. I resulta que Déu accepta l’aposta (encara que resulti estrany que Déu entri en juguesques), sempre en boca de la cort celestial. A partir d’aquest moment tots marxen, cadascú a la seva feina. Pròleg(de 6) Mefistofele: monòleg:AveSignor, perdona se ilgergo:Salutacions Senyor, perdona si el meu parlar no té comparació amb els càntics celestials. 7’ 30” Roberto Scandiuzzi 8’ 24”per Erwin Schrott (ambbreucomentariprevi) Els cors del pròleg i de l’epíleg són especialment apreciats per la grandiositat i els rics i innovadors efectes musicals que representen Espectacularitat Cor: fi del pròleg:Salve Regina! :Salve Reina!. 6’’ 40” (Sotst. castellà) A San Francisco 5’ 19” A Nàpols, Dr. A. Pappano p. 3 (de 9)

5. Dai campi, dai prati Che inonda la notte, Dai questi sentier Ritorno e di pace, Di calma profonda Son pieno, di sacro mister... A la ciutat de Francfort, un Diumenge de Resurrecció (final de l’edat mitjana). Quadre I, A una porta de la ciutat.- Notem ambient de festa i repicar de campanes. Veiem un personatge que sembla un frare i que molta gent evita pel seu aspecte inquietant. Arriben passejant Faust i el seu deixeble Wagner parlant de l’arribada de la primavera. Part de la gent balla un moguda dansa popular alemanya (l’Obertass). S’acosta el vespre i Faust, estranyat, s’adona que les petges del frare que corre pels voltants deixen unes espurnes com de foc. Wagner li vol treure importància. Finalment els dos homes marxen i deixen que la gent continuï amb les celebracions. Quadre II, A l’estudi de Faust.- Faust al seu laboratori medita sobre els senzills plaers de tornar a la llar després de passejar per camps i parts [romança Dai campi, daiprati]. El dimoni, que estava amagat, es presenta com “qui projecta el mal però fa el Bé” i “Soc l’esperit que sempre ho nega tot” i “Xiulo, xiulo, xiulo”. Faust no s’espanta i acaba acceptant un tracte: cedirà la seva ànima al diable si aquest aconsegueix que el savi arribi a demanar: “Atura’t moment, ets bell! ” Dit això els dos personatges surten al món buscant un instant com el que promet la segona juguesca que es plateja en l’òpera. Faust: Romança:Dai campi, daiprati:Retorno dels camps i dels prats. Acte 1(de 6) 2’ 18” per Denis O’neill 2’ 24” per Giuseppe Filanoti Moment lluït Cal que el cantant sigui actor i, sobretot, que sàpiga xiular. Mefistofele: ària:Son lo spiritoche nega :Sóc l’esperit que sempre ho nega tot, 3’ 19” (sotst. castellà) BonaldoGiaotti, Liceu 1987 4’ 02” per RubenAmoretti COMPAREM: dos dels més reputats Mefistofele del canvi de segle 4’ 18” Samuel Ramey, a S Francisco 3’ 37” ByrnTerfel, en concert p. 4 (de 9)

6. Agradable 10’ 09” a Seul 2010 5’ 12” A Roma, 1958, ambTebaldi i del Monaco, Quadre I, Al jardí de la casa de Margherita.- Mefistòfil distreu la veïna de Margherita, la coqueta Marta, la qual pensa que finalment ha aconseguit un pretendent. Faust festeja la jove i ingènua Margherita. Ella s’enamora del seu galantejador però hi ha un problema: la noia ha d’atendrela seva delicada mare. Com que Faust vol entrar a la casa i seduirla noia li ofereix un narcòtic, diu que inofensiu, per a què la mare dormi sense molestar. La noia accepta. Quadre II, Al cim d’una muntanya (a Brocken), en un aquelarre.- ▲ Ara el dimoni porta Faust a una trobada de bruixots i dimonis per a mostrar el seu poder, cosa que Mefistofele simbolitza jugant amb una bola del món que porta a les seves mans [ària Eccoilmondo] . Faust, en lloc de deixar-se impressionar pensa en Margherita, a la qual enyora. De moment no sap que la noia ha estat detinguda per haver mort a la seva mare pels efectes d’una metzina que li va donar per beure. L’erudit ha tingut una visió de la noia encadenada. El dimoni li diu que és un miratge provocat per un esperit malèvol. A l’aquelarre la festa continua en un frenesí de balls i luxúria. Qui: Quartet:Cavalieroillustre e saggio:Com pot un cavaller il·lustre i savi com vos trobar alguna cosa en una noia simple i ignorant com jo? . Acte 2(de 6) 7’ 06” Dariusz i Pietrzy-kowski 6’ 34” G Di Stefano i R Tebaldi, 1958 Marguerit ai Faust: Duet:Dimmi se credi:Diga’m si ets creient . Mefistofele: ària:Eccoilmondo:Vet ací el món. Mentre el dimoni juga, menyspreadorament, amb una bola de la terra. 2’ 23” (sotst. castellà) BonaldoGiaotti, Licu 1987 3’ 04” per Carlo Colombara 3’ 16” Samuel Ramey a S. Francisco p.5 (de 9)

7. A la primer secció la veu combina successivament amb la trompa, el clarinet i sons aguts de corda. A la part central hi ha uns dificultosos melismes .. A la presó Sola a la seva cel·la Margherita rememora les acusacions que cauen sobre ella. Ella nega, com en deliris, el que després, ja més serena, reconeixerà: la culpa d’haver matatla seva mare i d’haver ofegat el fill que va néixer de la seva relació amb Faust [és l’ària L’altra notte] L’erudit demana al diable que salvi la noia, que a la matinada ha de ser executada. Mefistofele confirma que pot fer-ho. Però, quan Faust diu a la dona que s’afanyi a marxar aquesta, en canvi, rememora la seva trobada i finalment es nega a marxar. No vol viure una existència entre remordiments pels crims comesos i, sobretot, prefereix expiar les seves culpes i obtenir un perdó que li permeti salvar-se en l’altre vida. El dimoni i Faust insisteixen en les presses perquè el sol ja surt, però ella, agonitzant pel patiment implora la salvació de la seva ànima: en el moment d’expirar uns cor d’àngels confirmen l'acceptació celestial del penediment. Quan arriben els carcellers, Faust i Mefistofele ja estan fugint. Emotiva Acte 3(de 6) Margherita: romança:L’altra notte in fondo il mare :L’altra nit van llançar al meu fill a les profunditats . 4’ 48” per SaekyungRim, 2010 a Seul 5’ 13” per Daria Masiero 7’ 24” Maria Callas 1954 4’ 59” Renata Tebaldi COMPAREM: Grans sopranos de la segona meitat del s XX 4’ 32” Montserrat Caballé 5’ 01” Victoria de los Ángeles, 1955 2’ 32” (sotst. castellà) M.Caballé iA.Ordóñez, Liceu 1987 2’ 21” A. Fink i F. del Valle Margherita i Faust: duet:Lontano, lontano, lontano:Lluny, lluny, lluny, més enllà dels oceans ...en un paradís que els nostres cors puguin compartir . 4’ 24” G. Benackova 5’ 05” (sotst. castellà) Caballé.Liceu 1987 Margherita: romança:Spunta l’aurora palida:Ja despunta la pàl·lida aurora de l'últim dia de la meva vida. Moment de la mort i salvació d la protagonista que tenca l’acte p. 6 (de 9)

8. A la Grècia clàssica, fent un salt que retrocedeix en el temps. Prop d’un riu a l’Arcàdia. És de nit i hi ha lluna plena Elena està amb Pantalis, acompanyades per nimfes i sirenes. La noia canta a la bellesa de l’entorn. Arriben Faust i Mefistofele. Aquest proposa de separar-se per fruir de manera particular del lloc. Però el diable no se sent del tot a gust i enyora l’aquelarre a les seves muntanyes. Faust s’enamora de seguida d’Elena. La bella ha tingut una visió amb la destrucció de Troia, a la que anomena Ilion, a la manera clàssica [és l’ària Nottecupa]. Faust sedueix Elena amb la seva planta i amb les lloances que dirigeix a la noia. Tothom celebra la bonica parella. Faust decideix quedar-se a viure a l’Arcàdia. Acte 4(de 6) Elena: monòleg:Nottecupa, truce, senzafine, funèbre:Nit trista i ombrívola, fúnebre i sense fi. Moment en què Elena pateix una visió de la destrucció de Troia. 3’ 28” per BrigitteHool 3’ 07” per M. Caballé 9’ 49” AmbDariuszPietrzykowski 7’ 05” Amb G. Merighi, i M. Oliver Tots: escen final d’acte:Forma ideal purissima:Oh forma ideal i pura de bellesa eterna:Comença amb un duet de Faust i Elena i s’hi aniran sumant els personatges circumdants que proclamen: Quina parella celestial. p. 7 (de 9)

9. Giunto sul passo estremo Della più estrema, età, In un sogno supremo Sì bea l'anima già, In un sogno supremo, ecc. Re d'un placido mondo, D'una landa infinita, A un popolo fecondo Voglio donar la vita. A l’estudi de Faust. Es nota que ha transcorregut el temps, sobretot perquè l’erudit està envellit ▲ Faust està pensarós. El dimoni constata que les coses que el savi ha vist l’han interessat però mai ha demanat que s’aturi el temps. Faust manifesta que sempre ha trobat la presència del dolor, tant en l’amor real de Margherita com en l’amor ideal d’Elena. Comprèn així que la felicitat mai és eterna en el món. [ària Giuntosulpaso]. Mefistofele intenta encara convèncer l’erudit evocant les sirenes i la bellesa que ha conegut però el filòsof, que s’ha anat fent vell ja expira i veu una munió d’àngels que l’acullen. Aquesta visió corprèn a Faust que, protegit per la Bíblia que té oberta a davant seu, és endut pels àngels. Mefistofele, furiós i proferint els xiulets que li són propis, s’enfonsa en l’infern. Epíleg(de 6) Faust: romança:Giuntosul passo estremo:Prop del pas darrer, en la fi de la meva vida. 3’ 00” Deniss O’Neill 3’ 18” Pavarotti 3’ 20” JonasKaufmann Àngels i Mefistofele: Final d’òpera:Ave, Signor, signordegliangeli:Salutació Senyor, Senyor dels àngels, dels sants i de les esferes . Els àngels acullen l’ànima de Faust en mig de la desesperació del dimoni. . 3’ 19” a San Francisco, 1989 3’ 24” Nova York 1966 p. 8 (de 9)

10. Enregistraments i referències AUTORIA: Joan Manel Barceló Sitjes Girona, setembre 2013 (2h 30’ 18”) Liceu 1987 (sotst. Castellà) (2h 33’ 59”) S. Francisco 1989 (sotst. Castellà També Altresguiesd’audició Associaciód’amics Per Kareol (Italià-castellà) p. 9 (de 9)