ETNO-BOTÀNICA vs PSEUDOCIÈNCIA

ETNO-BOTÀNICA vs PSEUDOCIÈNCIA Xiquetes de les covetes, si voleu matar al lladre, poseu aigua en la finestra amb fulletes de baladre. vs Cursos d’estiu Universitat d’Alacant. Juliol 2013 Daniel Climent Giner

EN TEMPS D’INCERTESA * econòmica  jocs d’atzar * salut  curacions miraculoses(sovint, amb vegetals) **són reducte habitual de l’“uneducatedpeople” (gent –sovint pobra- sense formació per defensar-se dels enganys). ** associació falaç a remeis etnobotànics *** aprofitant la pèrdua de l’autèntic coneixement botànico-cultural i contextual que s’ha produït entre la població. OBJECTIUS D’AQUESTA SESSIÓ * Establir diferències entre el coneixement etnobotànic i el món de les farses pseudoguaridores * Exemplificar-hoi reflexionar sobre el fenomen. ** Explorar les zones d’”ombres” conceptuals, els vasos comunicants entre coneixements formulats amb llenguatges científic i popular, per tal de construir junts una barrera front els enganys, les manipulacions i les falàcies, tant les malvades com les “benintencionades”. ** Exercitar-nos en conviure amb dubtes, preguntes incòmodes i contradiccions conceptuals. ** Previndre’ns front els excessos de la ciència analítica i simplificadora, pel que fa a entendre fenòmens complexos, contextuals, relacionals, dinàmics i evolutius.

La síndrome crèdula * Sovint, les mateixes persones que apliquen un saludable sentit crític, racional, al discurs oficial transmés per les vies institucionals transparents i comprovables, estan disposades a comprar, a creure’s o a difondre qualsevol producte físic o intel·lectual mancat de controls o d’informació verificable, amb l’únic requisit de l’estètica marginal o simplement cutre, sempre que vinga avalat per etiquetes com alternatiu, censurat... * Una cosa és no tindre explicació racional, i una altra és creure’s la primera que ens diguen CANYES I LUMBÀLGIA Fonts de pressumpta legitimitat: * De la narració d’algú que afirma que li va anar bé (i que podria ser cert) es fa tota una teoria de beneficis urbi et orbi. * A partir de dades (potser certes) sobre interessos de laboratoris, metges... s’elaboren teories sobre maldats intrínseques de la medicina, la farmacologia, la química... o “la ciència”. * La magnificació de les propietats d’algun component de la planta [“el kiwi té molta vitamina C” (i la pebrera en té més); les espinacs “tenen ferro” (poquíssim)] * La difusió de “llistes” (p.ex., d’additius: les “E”) de substàncies perilloses (cancerígenes, addictives) suposadament filtrades per metges o hospitals “honrats”. ** [Alguns extractes de vegetals: colorant E-140 -clorofil·la- ; goma natural E- 414 –garrofí-; edulcorant E-960 –esteviol-]

ETNOBOTÀNICA * Mostrar la relació vital i cultural dels humans [grups > etno] amb les plantes. [Tots som usuaris “etnobotànics”, conscients o no] * Estimular la recerca [coherent amb les ciències] sobre la interdependència amb les plantes. Molt simplificadament... Ciències: 1. físico-químiques; experimentals... lleis  certes prediccions 2. “de la natura” ... processos, regularitats, variabilitat... es nodreixen de la descripció, classificació, anàlisi, comparació... de fets de la natura; les conclusions han de ser coherents i compatibles amb les lleis físico-químiques i matemàtiques [les “regles del joc”] * ETNOBOTÀNICA 3. socials, “humanes”...

Algunes característiques de l’etnobotànica. * Multidisciplinar, transversal. * Ubica els resultats en el temps, l’espai i la cultura compartida: és etno- (social: ritual, forma de transmissió, símbol), no antropo- (individu). * Recull, analitza, compara... coneixements botànics amb altres de mèdics, farmacèutics, bioquímics, veterinaris, nutricionals, físics, químics, lingüístics, simbòlics...; **no substitueix ni avala explicacions que requereixen uns altres controls; no ha de ser usada com a coartada enganyosa. ** no és una alternativa a la medicina o a la farmacopea, sinó una font de coneixement, una incitació a la investigació, una guia d’usos contextuals, i un exemple de les relacions CTSA ciència-tècnica-societat-ambient. Exemple: Russell Marker i la síntesi dels anticonceptius.

Exemple: Russell Marker i la síntesi dels anticonceptius. • * 1929 Edward A. Doisy (EEUU) i Adolf F. Butenandt (Deutschland), aïllenl’hormona de la “calor sexual” (en grec, estrona). • * 1931 Butenandtaïllal’androsterona. • * 1934 Leopold S. Ruzicka (Croàcia) la sintetitza ; Butenandtaïlla la progesterona. • * 1939 Premi Nobel a Butenandt i Ruzicka. Síntesi tan difícil que s’optà per fontsnaturals. Europa: extracte d’orinad’egüesprenyades; injecció 80 dòlars; dones riques. 1939 Russell Marker, químic:exploracióetnobotànica de Mèxic; recerca de saponines i sapogenines(en agavàcies, cactàcies, liliàcies…) pre-hormones esteroidees. • A→B→C→ ..................... →X→Y→Z • [oxidació, reducció, hidratació, isomerització, addiciód’ungrupquímic…] * Del barbasc(nyam)Dioscoreavillosa: dioscina(saponina) → diosgenina(sapogenina)→ progesterona * 1942, síntesi 2 kg (50% producció mundial), en el bany de l’hotel; 80 dòlars/g  1 dòlar/g * Russel funda Syntex, mexicana, 1ª productora mundial d’esteroides de 1945 a 1975. * 1960 CarlDjerassi(Syntex) inventa el primer anovulatori oral; comercialització, en Chicago. * 1968 l’Església condemna la píldora (Humanevitae, de Pau VI) * “Febra del barbasco”, a punt d’acabar amb l’espècie. Al Japó s’obté una nova font de la soia (Glycinemax)  preeminència en la indústria d’esteroides. * ´Contra “la píldora”. En els llocs d’origen: a Mèxic, per motius religiosos; al Japó, masclisme de les autoritats (2 anys després d’autoritzar Viagraautoritzen la píldora, que portava 30 anys sotmesa a proves). A tots llocs, l’Església, les “feministes” (era una conspiració masclista per experimentar sobre els òrgans genitals femenins).

Font de confusions, perills Màgia simpàtica / “teoria” dels senyals Veratrum album, valadre Gentiana lutea, genciana 0) Herba fetgera Hepaticanobilis * infusió de fulles seques; si estan fresques contenen alcaloides tòxics, que es perden en assecar-se.

Màgia simpàtica / “teoria” dels senyals 1) “trencats” i la nit de sant Joan [variants: roure, vimer, figuera...; Pere, Joan, Maria...] 2) Gales filiformes de Diplolepisrosae; alopècia 3) forma: viborera(Echiumvulgare) pulmonària (Pulmonariaofficinalis), herba queixalera (Hyoscyamussp), 4) funció i forma: salze (¿no patia febra, en pantans?)... escorça ¡antipirètica! [casualitat, no causalitat]; > salicilina; salicílic; Spiraeaulmaria, acetilat > aSpirina

No sempre les parts fan la funció del tot ni “lo natural” és millor que “lo artificial” Història (etnobotànica i química) del primer psicofàrmac, el tranquil·litzant reserpina [substitució de la teràpia electroconvulsiva, el coma insulínic i la lobotomia] * 1582 Leonard Rauwolf descriu la sarpanganha de l’Índia: l’arrel, en infusió, com a hipnòtica, inductora de la son, calmar nens inquiets. * 1703 Charles Plumier l’anomena Rauwolfia serpentina. * 1951 Salimuzzaman i RafatSiddiqui n’extrauen la reserpina(a partir d’uns sacs de la planta, del mercat); sedativa, hipnòtica, hipotensora; mescla de cinc alcaloides; aïlladament no tenien efecte, però junts sí: és la sinèrgia la responsable del valor terapèutic. * Síntesi de la reserpina, comercialment Serpasil[bloqueja serotonina i dopamina > depressions] * Abans, ja s’havia obtingut per síntesi la clorpromazina [bloqueig de la dopamina i noradrenalina  efectes sedants i antial·lucinatoris] ; primer neurolèptic; millor per a l’esquizofrènia [perquè bloqueja la dopamina] i altres psicosis que no la reserpina, ni la natural ni la sintetitzada. * Avui, benzadiazepines (Librium ,Valium...) reforcen l’àcid -amino-butíric Dels “simples” i la farmacognòsia a les farmacopees. Joan Plaça, Pere Jaume Esteve [PetrusJacobusStevus > Stevia, Cavanilles]

ETNOBOTÀNICA I FARMACOGNÒSIA * Farmacognòsia(in farmacologia)  productes d’origen natural: determinació, descripció morfoanatòmica i organolèptica, mètodes de producció i extracció dels principis actius, composició química, propietats farmacològiques, posologia, exclusió de tòxics, punt de partida per a nous fàrmacs, detecció d’adulteracions i falsificacions... EL PASSAT ENS ENSENYA ... Ranunculus i rialla sardònica Taxusbaccata, teix

... I EL PRESENT, ELS RECORDS, LES IMATGES... TAMBÉ Aquella cueva del herbolario se me ofrecía como un breviario [...] El opio evoca sueños azules, lacas, tortugas, leves chaúles [...] ¡Verdes venenos! ¡Yerbas letalesde paraísos artificiales [...] A todos vence la marihuanaQue da la ciencia del Ramayana [...] Abres el sésamo de la alegría,Cáñamoverde, kif de Turquía[…] Valle Inclán: La pipa de kif (1919)

Farmacopees: llibres oficials, amb les regles per a * l’elaboració dels medicaments oficinals o formes farmacèutiques, ** de preparats galènics [contenen ingredients orgànics] ** de preparats químics [espargírics (extractes), minerals...] [ordenança de Farmàcia Espanyola] Antecedents: * tractats, receptaris o antidotaris, com De Materia Medica de Dioscòrides (s. I). * 1ª farmacopea europea:AntidotariumFlorentinum(1498), del col·legi de metges de Florència. * 2ª: Concòrdies (1511), dels Col·legis d’Apotecaris i el de Doctors en Medicina de Barcelona. * Farmacopoea Hispana (1794), posteriorment Farmacopea Española *EuropeanPharmacopoeiadel Conselld’Europa (1967) Forma farmacèutica (fàrmac + excipient): determina l'eficàcia del medicament: * alliberant el principi actiu de manera lenta i al lloc de major eficiència per actuar sobre el teixit “blanc”; p.ex.: pomada o ungüent[greix, no H2O; p.ex. parafinummolle o vaselina], crema[sí H2O] * evitar danys al pacient per interacció química; * solubilitzar substàncies insolubles, viabilitzar l’aplicació * millorar sabors, aspecte; preservar, etc. Un dels problemes que afronten les farmacopees oficials és la seua permanent actualització, que pot tardar diversos anys. Aquest problema ha sigut esmenat per altres llibres particulars més àgils i molt populars en el que es registren tots els nous remeis, les seues indicacions i dosi, o es comparen les diverses concentracions dels mateixos preparats en les diferents farmacopees; tal és el cas de l' Acompanyant de la Farmacopea Squire o de la Farmacopea Extra Martindale, que trauen edicions actualitzades en intervals freqüents.

Als EEUU: 4 bossetes edulcorants: Groc E 955 sucralosa [també en “Hacendado”] / Blau aspartam E 951 / Vermell: sacarina E 954 Verd E-960 esteviol [com els sucs Granini]; ara també, Coca-cola Europa: glucòsids d’esteviol: E-960 (des del 2011) Steviarebaudiana Glucòsids d’esteviol: rebaudiòsid A, etc.; 300 vegades més dolç que la sacarosa Panical, castanyes bordes per als hemorroides ¿remeis psicogènics, placebos...?, Primum, non nocere Siga el que siga, que no faça mal (ni per activa ni per passiva) Pseudoetnobotànica * atribució de més propietats de les que tenen: kiwi (i vitamina C), espinacs (ferro) * atribució de falses propietats: homeopatia, flors de Bach, llimó congelat... Sovint la pràctica etnobotànica curativa va associada a un ritual (p.ex, una oració...), data de recol·lecció... que han quedat gravats en el nom, en el símbol, en el context; si es perd, ja no sabem la dosi, la combinació, la posologia, les pautes... N’han fet derivats la Coca-cola, Pepsicola, Dosis segures: < 4 mg/kg de massa corporal; ¿quan en prenen els que la prenen sense saber-se dosis, “rituals etnobotànics”...? Per a simular mel o sucre de canya: isomaltitol + edulcorants

FITOTERÀPIES Temes que cal abordar: Estandardització (variabilitat de l’espècie, dates recol·lecció i processament...) (p.ex. hipericina , de l’Hypericumperforatum; antiviral, antidepressiva, vulnerària) 2) Seguretat (antagonismes, interaccions, confusions morfològiques...) (p.ex. efedrina, de les Ephedra) favisme AROMATERÀPIA/DERMOTERÀPIA VEGETAL [olis essencials flors de Bach] FACTORS CONTEXTUALS. OLFACTE I HORMONES DIFICULTATS METODOLÒGIQUES I RIGOR CIENTÍFIC * Curar no suposa necessàriament atacar directament la malaltia. * Sovint són els entorns, complexos, els que propicien la solució. * Complexitat hormonal (químico-fisiològica: permeabilitats cel·lulars, activació de rutes...), ecològico-microbiana(dèrmica, de les cavitats i dels tractes)... * L’olfacte (receptors, bulb olfactiu, escorça olfactiva), està relacionat amb les parts més recòndites del sistema nerviós, l’hipotàlem i la hipòfisi (calidoscopi neurohormonal)

¿QUÈ HEM INTENTAT? Mostrar la relació i interdependència vital i cultural dels humans amb les plantes: tots som usuaris “etnobotànics”, conscients o no. Afavorir l’estima i el respecte pels coneixements etnobotànics i pel manteniment de la relació entre cultura i natura. Mostrar diferents components etnobotànics(botànics, farmacològics, lingüístics, històrics, tècnics...), que poden ajudar a discernir entre ciència i frau, entre dubte raonable i credulitat perillosa Estimular el pensament i la recerca sobre la nostra relació amb les plantes I CONTE CONTAT, JA S’HA ACABAT Daniel Climent

En eixa matança a escala industrial, l’aromateràpia va ajudar a pal·liar alguns dels efectes sobre els ferits, sobretot insomnis, ansietats, depressions i determinades modalitats de cremats i intoxicacions químiques. En qualsevol cas, per enfortir les capacitats d’autoguariment gràcies a la potenciació del benestar psicològic i la joia de viure. L’estimulant i refrescant alfàbega (Ocimumbasilicum) feta servir per minvar la depressió, l’estrès i les alteracions digestives i respiratòries. L’oli de ginebre (Juniperuscommunis) per combatre l’insomni. L’eucaliptus (Eucalyptussp.), descongestiu mental i catarral El relaxant, antidepressiu i antisèptic espígol (Lavandasp.) que també es fa servir per guarir els cremats i reconstruir els teixits danyats. El tonificant romer (Rosmarinusofficinalis) per tractar els dolors musculars. La sàlvia (Salviasp.), per estimular la circulació sanguínia. L’herba-sana (Menthasp.), una menta emprada com expectorant, per tractar la indigestió, les nàusees i els vòmits. L’anti-inflamatorineroli, la flor del taronger amarg (Citrusaurantium var. amara), que es fa servir per tractar la baixa autoestima, l’insomni i l’estrés. La melissa (Melissa officinalis), el destil·lat hidroalcohòlic de la qual és el component fonamental de l’Aigua del Carme, idònia per recuperar els defalliments. • El 1928 Gattefosse inventà el concepte d’aromateràpia per definir la utilització terapèutica dels olis essencials i sostenia que amb la inhalació de determinats aromes es facilita el guariment d’algunes malalties, l’ansietat i la depressió. • Ara bé, més enllà de les credulitats excessives, resulta interessant cercar explicacions al paper que juguen les fragàncies en els canvis emocionals. • I per això és imprescindible dilucidar els mecanismes fisiològics de la percepció i reconeixement dels aromes com a pas previ per entendre la relació entre el sistema olfactiu i el complex neuro-hormonal. • Un pas ben important en eixa direcció el van donar Linda Buck i Richard Axel en un treball publicat el 1991 ―pel qual reberen el premi Nobel de Medicina i Fisiologia de 2004―, les línies principals : • Quan un receptor proteic situat en la mucosa nasal detecta una molècula odorífera, activa un senyal nerviós que viatja al bulb olfactiu. • Des d’aquesta “estació de pas”, situada a la part superior de la cavitat nasal, es retransmet el senyal a l’escorça olfactiva del cervell. • D’ací s’envia a zones profundes del cervell, que en mil·lèsimes de segon la processen i comparen amb els circuits de la memòria, és a dir, el conjunt de connexions neuronals que mantenen el “record” d’anteriors incitacions odoríferes. • A continuació s’activa l’hipotàlem, el petit centre productor de neuro-hormones, que segrega les apropiades per regular la resposta mitjançant l’activació dels sistemes corporals interns, especialment els implicats en la digestió, la temperatura corporal, la sexualitat i les reaccions front l’estrés. • En definitiva, determinades molècules disperses en l’aire poden produir la secreció d’un caleidoscopi hormonal, últim responsable de les respostes emocionals i de memòria afectiva a les incitacions del medi. 1935 el químic perfumista francésRene-MauriceGattefosse, va patir un accident mentre estudiava les propietats dels olis essencials. Com el que tenia més prop era oli d’espígol (Lavandasp.), hi va submergir la mà que s’havia cremat. El resultat va ser prometedor: no tan sols va experimentar un notable alleujament sinó que la recuperació va ser més ràpida del que s’esperava. L’experiència li va fer aprofundir en el valor terapèutic dels olis essencials en relació a les afeccions dèrmiques, les deficiències immunitàries i fins i tot determinades alteracions emocionals. Com a conseqüència, va propiciar uns tractaments que combinaven l’ús tòpic, i l’eventual ingestió, amb la inhalació dels aromes expel·lits per pomades, olis i dissolucions alcohòliques dels extractes vegetals.

1ª: aliments coneguts, bons per a: Nous: colesterol; sardines: colesterol; Llet: ossos; espinacs: ferro ¿?; carlotes, vitamina A Taronges: vitamina C, com el kiwi o actidínia (menys que la pebrera: 68 vs 152 mg/100 g No hi ha “aliments” benèfics, sinó “dietes” saludables. De l’arbre de la quina a la quinina Homeopatia ... Mentre no es prenguen el tub de plàstic... Flors de Bach ... Endeví: toc toc, qui és? Comencem bé...

El 1928 Gattefosse inventà el concepte d’aromateràpia per definir la utilització terapèutica dels olis essencials i sostenia que amb la inhalació de determinats aromes es facilita el guariment d’algunes malalties, l’ansietat i la depressió. • Ara bé, més enllà de les credulitats excessives, resulta interessant cercar explicacions al paper que juguen les fragàncies en els canvis emocionals. • I per això és imprescindible dilucidar els mecanismes fisiològics de la percepció i reconeixement dels aromes com a pas previ per entendre la relació entre el sistema olfactiu i el complex neuro-hormonal. • Un pas ben important en eixa direcció el van donar Linda Buck i Richard Axel en un treball publicat el 1991 ―pel qual reberen el premi Nobel de Medicina i Fisiologia de 2004―, les línies principals : • Quan un receptor proteic situat en la mucosa nasal detecta una molècula odorífera, activa un senyal nerviós que viatja al bulb olfactiu. • Des d’aquesta “estació de pas”, situada a la part superior de la cavitat nasal, es retransmet el senyal a l’escorça olfactiva del cervell. • D’ací s’envia a zones profundes del cervell, que en mil·lèsimes de segon la processen i comparen amb els circuits de la memòria, és a dir, el conjunt de connexions neuronals que mantenen el “record” d’anteriors incitacions odoríferes. • A continuació s’activa l’hipotàlem, el petit centre productor de neuro-hormones, que segrega les apropiades per regular la resposta mitjançant l’activació dels sistemes corporals interns, especialment els implicats en la digestió, la temperatura corporal, la sexualitat i les reaccions front l’estrés. • En definitiva, determinades molècules disperses en l’aire poden produir la secreció d’un caleidoscopi hormonal, últim responsable de les respostes emocionals i de memòria afectiva a les incitacions del medi. Degas(1876) L’absenta FITOTERÀPIES La confiança en el progrés es va afonar amb el Titànic (1912) i amb l’horror del mal ús de la tècnica que s’evidencià en l’anomenada Gran Guerra, la I Guerra Mundial (1914-1918). En eixa matança a escala industrial, l’aromateràpia va ajudar a pal·liar alguns dels efectes sobre els ferits, sobretot insomnis, ansietats, depressions i determinades modalitats de cremats i intoxicacions químiques. En qualsevol cas, per enfortir les capacitats d’autoguariment gràcies a la potenciació del benestar psicològic i la joia de viure. L’estimulant i refrescant alfàbega (Ocimumbasilicum) feta servir per minvar la depressió, l’estrès i les alteracions digestives i respiratòries. L’oli de ginebre (Juniperuscommunis) per combatre l’insomni. L’eucaliptus (Eucalyptussp.), descongestiu mental i catarral El relaxant, antidepressiu i antisèptic espígol (Lavandasp.) que també es fa servir per guarir els cremats i reconstruir els teixits danyats. El tonificant romer (Rosmarinusofficinalis) per tractar els dolors musculars. La sàlvia (Salviasp.), per estimular la circulació sanguínia. L’herba-sana (Menthasp.), una menta emprada com expectorant, per tractar la indigestió, les nàusees i els vòmits. L’anti-inflamatorineroli, la flor del taronger amarg (Citrusaurantium var. amara), que es fa servir per tractar la baixa autoestima, l’insomni i l’estrés. La melissa (Melissa officinalis), el destil·lat hidroalcohòlic de la qual és el component fonamental de l’Aigua del Carme, idònia per recuperar els defalliments. 1935 el químic perfumista francésRene-MauriceGattefosse, va patir un accident mentre estudiava les propietats dels olis essencials. Com el que tenia més prop era oli d’espígol (Lavandasp.), hi va submergir la mà que s’havia cremat. El resultat va ser prometedor: no tan sols va experimentar un notable alleujament sinó que la recuperació va ser més ràpida del que s’esperava. L’experiència li va fer aprofundir en el valor terapèutic dels olis essencials en relació a les afeccions dèrmiques, les deficiències immunitàries i fins i tot determinades alteracions emocionals. Com a conseqüència, va propiciar uns tractaments que combinaven l’ús tòpic, i l’eventual ingestió, amb la inhalació dels aromes expel·lits per pomades, olis i dissolucions alcohòliques dels extractes vegetals. Hypericum favisme 1.1 Estandarització 1.2 Qualitat 1.3 Seguretat

ETNO-BOTÀNICA vs PSEUDOCIÈNCIA