L’Antropologia EN LA PERSPECTIVA DE LA REVELACIÓ

1. IREL Antropologia Teològica Professor: Pere Fibla L’Antropologia EN LA PERSPECTIVA DE LA REVELACIÓ Lleida, Març de 2014

2. La Triple Revelació de Déu (DV 3-4) Però, quina consideració es mereix el Paradís?

3. el paradís • Diu Danielou parlant del baptisme que: • El tema más frecuentemente tratado en los comentarios patrísticos es la analogía entre la situación de Adán y la del catecúmeno. Adán fue arrojado del paraíso después del pecado. Cristo volvió a introducir al ladrón en el paraíso. • El bautismo es el retorno al paraíso que es la Iglesia. • Desde el principio la preparación al bautismo se presenta como el antitipo de la tentación del Edén. La renuncia a Satanás es, para san Cirilo de Jerusalén, la destrucción del pacto que desde Adán ligaba al hombre con el demonio. • El bautismo es ciertamente la destrucción del pecado original. Pero la imagen no es la de la mancha que el agua limpia, sino la oposición dramática entre la exclusión del paraíso y el retorno al mismo. Cristo es el nuevo Adán, el primero que penetra en el paraíso. Por el bautismo el catecúmeno es introducido a su vez en él. • La Iglesia es el paraíso. De Bruyne y otros autores han demostrado que el simbolismo de los antiguos bautisterios es paradisíaco, con los árboles de la vida, con los cuatro ríos.»

4. El Paradís és l’ estat de vida que Déu ha pensat per a l’home i la Dona (Balthasar) • En el Paradís Déu revela la seva intenció o designi sobre la humanitat. Home i dona s’identifiquen amb aquest designi i descobreixen la seva identitat, vocació i missió. • La peculiaritat de la Revelació en el Paradís és que Déu no es revelaa l’home i la dona (perquè el veuen tal com és i parlen amb Ell) sinó que, per ser imago Dei, Déu es revela en l’home i la dona.

5. En el Paradís • Mentre el Cel és un estat de vida espiritual, el Paradís és un estat de relació amb la matèria, un estat de vida en la terra (vida física) estat d’incorruptibilitat per gràcia de Déu. • Déu posa a Adam en el Paradís però no el crea allà. En el Paradís Déu crea ish i ishà, “perquè no és bo que l’home estigui sol” (Summa Part Ia-Q102) • La separació dels estats de vida, organització eclesial, els sagraments, etc. no hi eren en el Paradís (Balthasar) • En el Paradís es viu l’estat de perfecció , la plenitud dels consells evangèlics : plenitud del tenir -ho tot (pobresa), plenitud de vida (obediència) i plenitud de la sexualitat (virginitat fecunda), però no com una renúncia sinó com expressió d’amor (Balthasar)

6. Revelació protològica: Estat originalClau hermenèutica“No és bo que l’home estigui sol”(Gn 2,18)

7. Quina consideració mereix la revelació original? La paraula Paradís no apareix en els documents del C.Vaticà II El Paradís és l’ambient que envolta l’home i la dona a la presència de Déu. Però ells dos seran expulsats

8. Expulsió del paradís Pel pecat, l’home i la dona són expulsats del Paradís. Fora del paradís la humanitat va de mal en pitjor (Noé, Babel). Caldrà posar-se en camí de retorn (Èxode i Advent) L’Expulsió del Paradís simbolitza la pèrdua de la Identitat, de la Vocació i de la Missió: IDENTITAT: Ets pols (Gn 3,19) VOCACIÓ: Desig-domini entre l’home i la dona, no unitat (Gn 3,16). MISSIÓ: Fecunditat amb fatigues i dolors: en la terra (home) i la descendència (dona) (Gn 3, 16-19) Però Déu dóna un SIGNE= cobreix la nuesa original com a signe de protecció (Gn 3,21). Segons Balthasar els estats de vida sorgeixen a partir de l’expulsió del Paradís (EVC 62). La separació dels estats fou el camí més intel·ligent per a establir un ordre de salvació en el món després de la caiguda (EVC 121). L’estat d’elecció o dels consells és un estat representatiu perquè actualitza la idea, dins del món caigut, de l’home tal com Déu l’ha pensat (EVC 121).

9. Revelació històrica: antic testament • A partir de Gn 12: Revelació històrica: a partir d’Abraham s’inicia l’èxode de la humanitat cap a la intenció de Déu: Abraham surt de la seva terra. Neix un poble, la identitat del qual és caminar vers Déu. Moisés i el poble surten d’Egipte i van 40 anys pel desert abans d’arribar a la terra promesa. L’exili a Babilònia és viscut com un gran drama, una nova “expulsió del paradís”. • En la història del Poble de Déu també es constata com Déu s’acosta al Poble, com intervé amb la seva acció provident. De manera que es pot dir que hi ha un advent de Déu que vol trobar-se amb l’èxode de la humanitat, un advent que els profetes anuncien com un encontre entre l’Espòs i l’Esposa (Os, Is, Jr, Ez) i que s’expressa bellament en el Càntic dels Càntics. • El símbol nupcial anuncia l’encontre definitiu entre Èxode i Advent en la forma primigènia del Paradís. • Mentre no es dóna aquest encontre són necessàries les mediacions. La religió acompleix la seva funció mediadora en la relació de Déu amb la humanitat.

10. Revelació històrica: nou testament • La realització d’aquest encontre entre èxode (humà) i advent (diví) es dóna en plenitud en el misteri de l’encarnació del Verb, com un «retorn al Paradís», ja que aquest misteri es realitza en el marc de la nova parella, que són Josep i Maria. • Ell i Ella tornen a entrar en escena, però dins la revelació històrica. El paradís és també el lloc d’Ell i Ella en la història. I, com diu la tradició, l’Església és el Paradís. San Germà, patriàrca de Constantinoble, diu: “La Iglesia es el paraíso terrestre dentro del cual el Dios del cielo reside y se mueve.”. • Aquest encontre anuncia el final de la funció mediadora de la religió: quan apareixen Ell i Ella, el temple és el cos de Crist, és a dir, la «una caro» en la que ells dos es troben en la virginitat. • Quan Jesús mor a la creu s’esquinça el vel del temple. L’Espòs ha guanyat la partida i ha fet seva l’Esposa donant la vida per ella. Pel misteri de la pasqua-ascensió-pentecosta aquesta experiència es fa pública i culmina la revelació històrica.

11. Revelació històrica: nou testamentEncarnació=Advent de la divinitat en la humanitat Ascensió-Assumpció= Èxode de la humanitat al Pare en l’Encarnació apareix l’estat del paradís en la carn

12. Temps de l’església: entre la ascensió i la parusia • Però l’encontre entre els apòstols i les dones queda com una assignatura pendent en la història de l’Església. A partir de la pau constantiniana la comunitat queda desdibuixada i el clericalisme “s’apodera” de l’Església. S’han desdibuixat la identitat (individu no persona), la vocació (crida individual) i la missió (acció individual no fecunditat relacional). • Al llarg de la història de l’Església hi ha vestigis i espurnes que deixen entreveure la llum d’Ell i Ella (sants i santes que viuen la relació home dona). • També els sagraments, nascuts del misteri pasqual, especialment en la iniciació cristiana, l’orde i el matrimoni, ens donen pistes per a recuperar aquesta clau de comprensió de la revelació. Les preguntes abans del consentiment matrimonial són: llibertat (identitat), indissolubilitat (vocació) i fecunditat (missió). • Els «tria munera» que rebem en el baptisme pels quals participem del sacerdoci comú, els quals també imprimeixen caràcter en el ministeri ordenat (regir, ensenyar, santificar) i els consells evangèlics (obediència, pobresa i castedat)

13. Temps de l’esglésiaEntre l’Ascensió-Assumpció i la Parusia la identitat de L’eclesiologia s'emmiralla en la situació original

14. “Ell i Ella” il·luminen el Dogma

15. Revelació escatològicaadvent final: consumació de l’estat original Un cel nou i una terra nova