360 likes | 608 Views
PARAL·LAXI PRECESSIÓ DELS EQUINOCCIS NUTACIÓ EQUACIÓ DEL TEMPS EQUACIÓ DELS EQUINOCCIS LÍMIT DE ROCHE. Aplicació del principi de la paral·laxi a la telemetria. Un telèmetre en anglès ( rangefinder ) semblant, però més modern que l’anterior. (2ª guerra mundial).
E N D
PARAL·LAXI PRECESSIÓ DELS EQUINOCCIS NUTACIÓ EQUACIÓ DEL TEMPS EQUACIÓ DELS EQUINOCCIS LÍMIT DE ROCHE
Un telèmetre en anglès (rangefinder) semblant, però més modern que l’anterior
Aplicació de la paral·laxi al mesurament de distàncies en astronomia
Friedrich Wilhelm Bessel va trobar la paral·laxi de l’estrella 61 Cygni
Friedrich Georg Wilhelm Struve va trobar la paral·laxi de l’estrella Vega
Thomas Henderson va trobar la paral·laxi de l’estrella α Centauri, la més pròxima a la Terra
El moviment de precessió és degut a l’atracció del Sol i la Lluna sobre la protuberància equatorial de la Terra
Posició actual de l’estrella Polar respecte al pol nord celeste
Moviment del pol nord celeste durant tot un cicle de precessió
Dues figures més del moviment del pol nord celeste durant tot un cicle de precessió
El punt Àries, com a intersecció de l’equador i l’eclíptica
El moviment de nutació superposat al de precessió dóna com a resultat una trajectòria ondulada del pol nord celeste
Un moviment d’1º del Sol a l’eclíptica dóna un angle horari diferent, mesurat sobre l’equador
El desplaçament de la Terra a la seva òrbita, i el moviment aparent del Sol al voltant de la Terra, no tenen una velocitat uniforme (2ª Llei de Kepler)
La suma dels dos fenòmens anteriors fa que el Sol no passi pel meridià d’un lloc qualsevol a intervals regulars
Taula de l’equació del temps, amb els avençaments i endarreriments que hi ha durant l’any
Valors de l’equació del temps que dóna l’Anuario del Observatorio Astronómico (darrera columna)
El mateix full de l’Anuario del Observatorio Astronòmico, amb els valors de l’equació dels equinoccis (penúltima columna)
Edouard Albert Roche (1820-1883) Astrònom, matemàtic i geofísic francès, nascut a Montpeller
La gravetat del planeta situat a l’esquerra actua amb més força sobre la part del satèl·lit més pròxima a ell que no pas sobre la part del satel·lit més allunyada.
Aquesta diferència d’atracció entre les dues cares del satèl·lit equival a una força de separació entre elles que és el que s’anomena força de marea.
Aquesta figura il·lustra el fet que dues partícules tenen una diferent atracció del planeta però que també s’atreuen gravitacionalment entre elles.
Més lluny del límit de Roche predomina l’atracció entre les partícules i és possible la formació de satèl·lits, mentre que més endins d’aquest límit predominen les diferències d’atracció per part del planeta i les partícules es dispersen en forma d’anells.
Considerem un cos fluid que manté la seva estructura per la seva gravetat interna i que orbita al voltant d’un objecte major. Lluny del límit de Roche el fluid té una forma esfèrica.
Més a prop del límit de Roche el cos fluid és deformat per l’acció de les forces de marea.
Dins del límit de Roche la gravetat del cos fluid no és suficient per mantenir la seva forma i el cos es disgrega per l’acció de les forces de marea.
Les fletxes vermelles representen la velocitat orbital de les restes disgregades del satèl·lit. Les partícules internes orbiten més de pressa que les exteriors.
Finalment el satèl·lit disgregat dóna origen a un anell format per partícules més petites.
Si el planeta i el cos exterior, cometa o satèl·lit, tenen la mateixa densitat, el límit de Roche és de 2,446 (*) vegades el radi del planeta. (*) Diferents fonts consultades donen altres valors d'aquest coeficient, p. ex. 2,423 - 2,44 - 2,446 - 2,45 - 2,4554 - 2,456, etc. En el cas que les densitats del planeta i del satèl·lit siguin diferents, el límit de Roche ve donat per l'expressió: 2,44*R*3(p/ s) (arrel cúbica de p/ s)